Durant el postfranquisme, un president del govern espanyol falangista, ens va portar un President traïdor i corrupte, però amb les atribucions de les quatre diputacions catalanes. Ja era aquí, ja teníem President, encara que els fils els tinguessin un falangista i un reietó ademocràtic.
Teníem un govern, que absorbia les quatre diputacions, sense Estatut, i (molt important) abans de tenir "Constitución".No nomès això, sinó que aleshores, el Sr. rei, quan venia a Catalunya feia els seus discursos en català.
Un cop aprovats Constitución i Estatut, una pantomima de cop d'estat, va "tornar a l'ordre" les coses, com volien els de sempre. Tampoc aleshores la classe política catalana es va queixar, ni va demanar explicacions, de les moltes que es podien i es tenien que demanar, no pel cop en sí (nomès), sinó perquè les forces polítiques espanyoles es recolzaven en ell per canviar les lleis aprovades democràticament amb la LOAPA.
Els enganys de l'època socialista van portar la hisenda de la Generalitat pràcticament a una situació de quebra tècnica, i els atacs directes fent servir de dobermans a la Justícia van tenir el govern català en constant escac.
Els socialistes catalans callaven i votaben la LOAPA.
La època socialista es va acabar gràcies a un atemptat al cotxe d'Aznar (sense metralla) que el va permetre canviar de cotxe i guanyar les eleccions de propina. ( Quants favors li deu la dreta espanyola a ETA?. Potser per això no volen la seva desaparició).
Un cop guanyades les eleccions, el neofatxa Aznar, va enredar al president Pujol, en el famós sopar de l'Hotel Majestic, prometent-li pujar el que es quedava la Generalitat de IVA i del IRPF del 15% al 30%.
Al mes exacte, el nou ministre de Hisenda, Rodrigo Rato, abaixava les cotitzacions del IRPF a la meitat, i Aznar emprenia una deslocalització o absorcions d'empreses catalanes per emportarseles a Madrid : Tabacos de Filipinas, Transmediterránea, IBM, Endesa, etc. etc. ( Les empreses i el seu IVA, naturalment).
En pocs mesos, el pacte del Majestic, era paper mullat, però ningú va cridar allò de "però qui s'han pensat que som nosaltres?". Potser per no posar en perill la "menjadora".
A la següent legislatura del Aznar, es va veure clar que tot "estaba atado y bien atado" fins el punt de fer-nos pensar a alguns si en Aznar no era un fill proveta del mateix Franco. Tenia fins i tot enganyats a tots els polítics europeus, fins la boda de la filla a l'Escorial, o pitjor, fins la venda de l'empresa espanyola d'armament, que desenvolupava el nou tanc europeu, als americans, amb els plànols del tanc inclosos. I es que ja se sap els que mes s'omplen la boca amb la paraula "Pàtria" sempre son els que la venen mes barata.
El 16 de novembre de 2003, un perdedor Maragall, va ser posat de President per E.R.C. Aleshores la majoria vàrem entendre els arguments de renovació.
Ho vàrem entendre tant bé com no hem entès com aquesta "renovació" no s'ha aplicat també desprès de les ultimes eleccions municipals.
A Maragall li avorreix la gestió i sempre necessita crearse un "nou objectiu" per a dirigir. Canviar l'Estatut tenint enfront un govern central del PP podia donar bons rendiments polítics, encara que de fet, podia sortir un Estatut pitjor. (cosa de la qual nomès Pujol ens va avisar).
Però vàren tenir la mala sort de que van guanyar els del PSOE, i tots recordem allò de "Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya".
Desprès de trigar més d'un any en redactar un Estatut de merda, amb pallassades com fer recorre un autobús per recollir les aportacions ciutadanes, el Parlament de Catalunya, creien que ZP compliria la promesa, va proposar un nou Estatut, que, era això, un Estatut. Cap cosa de l'altre mon, però un Estatut si que ho era.
Aleshores van sortir les animes postfranquistes ( que existeixen tant a la esquerra com a la dreta espanyola) que semblaven autèntics zombis dels anys 30. De fet tot això era un "teatro", perquè en el fons la majoria dels polítics madrilenys son molt amics, i molts d'ells parents.
De mentres varem veure com els "progresistes" que tant es movilitzaben quan la guerra de Irak, ara callaben. I els intelectuals espanyols estaben molt lluny dels que als anys 30 llegien en català, i inclus participaben en Jocs Florals a Barcelona, i en canvi, estaben molt alavora d'aquell escriptor que va afirmar que els Papers de Salamanca no s'havien de tornar perque eran "derecho de conquista".
Tant els progres com els intelectuals espanyols, amb el seu silenci, atorgaben la raó als neofatxes del PP malgrat teoricament estar en possicions politiques llunyanes. Excepte Rubianes.
Finalment els partits del tripartit van negociar amb el govern de Madrid, representat per un tal Montilla, un estatut al que nomès mancava que s'hi afegís CiU. I un cap de setmana en "ZP mentider", va reunirse amb l'empresariat català per a que aquests "convencessin" a Artur Mas.
Els arguments : els boicots comercials (mes tard hem sapigut que les marques de xampany -no em dona la gana dir cava- no nomès no van notar cap boicot sinó que van augmentar les seves vendes) i que la OPA a Endesa significaria que el IVA i el IRPF de Endesa es quedés a Catalunya.
Aleshores en una reunió a Moncloa van escenificar un acord, i en Mas en arribar a Barcelona va fer unes declaracions que no s'han vist ni escoltat mai mes, on afirmava que Espanya ens tornaria els calers no invertits en els anteriors 8 anys en 7 plaços anyals, ademes del que marcava el nou Estatut pactat per ell (amb l'acord previ de PSC, ERC i Iniciativa)..
Finalment, gràcies a E.R.C. de nou, ara tenim un president analfabet i trepa. Un president criat en la gestió local del boom immobiliari, tant que ell es el padrí dels fills del major contractista del Baix Llobregat. Un president que s'omple la boca amb la paraula "gestió" i per això tenia a Cornellà una gestoria per a que els proveïdors dels ajuntaments socialistes del Baix Llobregat facturessin les feines a la gestoria, i aquesta refacturès als Ajuntaments. ( El gerent d'aquesta gestoria, Paz Dorado, estava sent investigat per la Guardia Civil abans de les eleccions).
E.R.C. ara ja no pot triar perquè, i això ho entén fins el mes tonto, ara te que pagar cada mes la lletra del nou local i instal·lacions de la seu del partit. ERC es desde aleshores, la segona "marca blanca" del PSOE català.
I CiU que pot fer si no te cap poder. D'on treu ara els diners per a finançar el partit si els han deixat sense "menjadora"?
Un cop llegit aquest repàs ràpid, em venen a la memòria les paraules de comiat de Lluís Mª Xirinacs sobre els nostres polítics, i crec que Xirinacs s'equivocava. No son porucs, son simplement esclaus del sistema de corrupció espanyol.
A un grup de porucs els pot envalentonar la pressió i el recolzament social, pero aixó es imposible amb aquesta clase politica conxabada en les "menjadores" que existeixen en tots els nivells de la politica.
Nomès ens queden dos camins, l'abstenció o tornar a començar. Cadascu que trii el seu.
Miquel Manubens
http://es.youtube.com/watch?v=EhidHZ-_s20
(arribada del feretre al Fossar)
http://es.youtube.com/watch?v=_doICk6H8fs
(cançó dedicada al Xirinacs)
http://es.youtube.com/watch?v=aCh7U6_KPao
(cantada dels Segadors)
Teníem un govern, que absorbia les quatre diputacions, sense Estatut, i (molt important) abans de tenir "Constitución".No nomès això, sinó que aleshores, el Sr. rei, quan venia a Catalunya feia els seus discursos en català.
Un cop aprovats Constitución i Estatut, una pantomima de cop d'estat, va "tornar a l'ordre" les coses, com volien els de sempre. Tampoc aleshores la classe política catalana es va queixar, ni va demanar explicacions, de les moltes que es podien i es tenien que demanar, no pel cop en sí (nomès), sinó perquè les forces polítiques espanyoles es recolzaven en ell per canviar les lleis aprovades democràticament amb la LOAPA.
Els enganys de l'època socialista van portar la hisenda de la Generalitat pràcticament a una situació de quebra tècnica, i els atacs directes fent servir de dobermans a la Justícia van tenir el govern català en constant escac.
Els socialistes catalans callaven i votaben la LOAPA.
La època socialista es va acabar gràcies a un atemptat al cotxe d'Aznar (sense metralla) que el va permetre canviar de cotxe i guanyar les eleccions de propina. ( Quants favors li deu la dreta espanyola a ETA?. Potser per això no volen la seva desaparició).
Un cop guanyades les eleccions, el neofatxa Aznar, va enredar al president Pujol, en el famós sopar de l'Hotel Majestic, prometent-li pujar el que es quedava la Generalitat de IVA i del IRPF del 15% al 30%.
Al mes exacte, el nou ministre de Hisenda, Rodrigo Rato, abaixava les cotitzacions del IRPF a la meitat, i Aznar emprenia una deslocalització o absorcions d'empreses catalanes per emportarseles a Madrid : Tabacos de Filipinas, Transmediterránea, IBM, Endesa, etc. etc. ( Les empreses i el seu IVA, naturalment).
En pocs mesos, el pacte del Majestic, era paper mullat, però ningú va cridar allò de "però qui s'han pensat que som nosaltres?". Potser per no posar en perill la "menjadora".
A la següent legislatura del Aznar, es va veure clar que tot "estaba atado y bien atado" fins el punt de fer-nos pensar a alguns si en Aznar no era un fill proveta del mateix Franco. Tenia fins i tot enganyats a tots els polítics europeus, fins la boda de la filla a l'Escorial, o pitjor, fins la venda de l'empresa espanyola d'armament, que desenvolupava el nou tanc europeu, als americans, amb els plànols del tanc inclosos. I es que ja se sap els que mes s'omplen la boca amb la paraula "Pàtria" sempre son els que la venen mes barata.
El 16 de novembre de 2003, un perdedor Maragall, va ser posat de President per E.R.C. Aleshores la majoria vàrem entendre els arguments de renovació.
Ho vàrem entendre tant bé com no hem entès com aquesta "renovació" no s'ha aplicat també desprès de les ultimes eleccions municipals.
A Maragall li avorreix la gestió i sempre necessita crearse un "nou objectiu" per a dirigir. Canviar l'Estatut tenint enfront un govern central del PP podia donar bons rendiments polítics, encara que de fet, podia sortir un Estatut pitjor. (cosa de la qual nomès Pujol ens va avisar).
Però vàren tenir la mala sort de que van guanyar els del PSOE, i tots recordem allò de "Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya".
Desprès de trigar més d'un any en redactar un Estatut de merda, amb pallassades com fer recorre un autobús per recollir les aportacions ciutadanes, el Parlament de Catalunya, creien que ZP compliria la promesa, va proposar un nou Estatut, que, era això, un Estatut. Cap cosa de l'altre mon, però un Estatut si que ho era.
Aleshores van sortir les animes postfranquistes ( que existeixen tant a la esquerra com a la dreta espanyola) que semblaven autèntics zombis dels anys 30. De fet tot això era un "teatro", perquè en el fons la majoria dels polítics madrilenys son molt amics, i molts d'ells parents.
De mentres varem veure com els "progresistes" que tant es movilitzaben quan la guerra de Irak, ara callaben. I els intelectuals espanyols estaben molt lluny dels que als anys 30 llegien en català, i inclus participaben en Jocs Florals a Barcelona, i en canvi, estaben molt alavora d'aquell escriptor que va afirmar que els Papers de Salamanca no s'havien de tornar perque eran "derecho de conquista".
Tant els progres com els intelectuals espanyols, amb el seu silenci, atorgaben la raó als neofatxes del PP malgrat teoricament estar en possicions politiques llunyanes. Excepte Rubianes.
Finalment els partits del tripartit van negociar amb el govern de Madrid, representat per un tal Montilla, un estatut al que nomès mancava que s'hi afegís CiU. I un cap de setmana en "ZP mentider", va reunirse amb l'empresariat català per a que aquests "convencessin" a Artur Mas.
Els arguments : els boicots comercials (mes tard hem sapigut que les marques de xampany -no em dona la gana dir cava- no nomès no van notar cap boicot sinó que van augmentar les seves vendes) i que la OPA a Endesa significaria que el IVA i el IRPF de Endesa es quedés a Catalunya.
Aleshores en una reunió a Moncloa van escenificar un acord, i en Mas en arribar a Barcelona va fer unes declaracions que no s'han vist ni escoltat mai mes, on afirmava que Espanya ens tornaria els calers no invertits en els anteriors 8 anys en 7 plaços anyals, ademes del que marcava el nou Estatut pactat per ell (amb l'acord previ de PSC, ERC i Iniciativa)..
Finalment, gràcies a E.R.C. de nou, ara tenim un president analfabet i trepa. Un president criat en la gestió local del boom immobiliari, tant que ell es el padrí dels fills del major contractista del Baix Llobregat. Un president que s'omple la boca amb la paraula "gestió" i per això tenia a Cornellà una gestoria per a que els proveïdors dels ajuntaments socialistes del Baix Llobregat facturessin les feines a la gestoria, i aquesta refacturès als Ajuntaments. ( El gerent d'aquesta gestoria, Paz Dorado, estava sent investigat per la Guardia Civil abans de les eleccions).
E.R.C. ara ja no pot triar perquè, i això ho entén fins el mes tonto, ara te que pagar cada mes la lletra del nou local i instal·lacions de la seu del partit. ERC es desde aleshores, la segona "marca blanca" del PSOE català.
I CiU que pot fer si no te cap poder. D'on treu ara els diners per a finançar el partit si els han deixat sense "menjadora"?
Un cop llegit aquest repàs ràpid, em venen a la memòria les paraules de comiat de Lluís Mª Xirinacs sobre els nostres polítics, i crec que Xirinacs s'equivocava. No son porucs, son simplement esclaus del sistema de corrupció espanyol.
A un grup de porucs els pot envalentonar la pressió i el recolzament social, pero aixó es imposible amb aquesta clase politica conxabada en les "menjadores" que existeixen en tots els nivells de la politica.
Nomès ens queden dos camins, l'abstenció o tornar a començar. Cadascu que trii el seu.
Miquel Manubens
http://es.youtube.com/watch?v=EhidHZ-_s20
(arribada del feretre al Fossar)
http://es.youtube.com/watch?v=_doICk6H8fs
(cançó dedicada al Xirinacs)
http://es.youtube.com/watch?v=aCh7U6_KPao
(cantada dels Segadors)
