21.5.09

L’independentisme virtual no té cap sentit

Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero

L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara? Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil? No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria? No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum? Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer? El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre.


President Heribert Barrera
Ex-president del Parlament de Catalunya
http://www.avui.cat
21 de maig del 2009

16.5.09

ELLS SON ELLS, I NOSALTRES NO SOM NOSALTRES


A l’anterior post us parlava del “esperit Guardiola”, això es: no es suficient amb tenir els millors arguments (futbolístics o politics), ni amb el propi convenciment de tenir la raó, sinó que es precís conèixer que abans de jugar el partit, tenim sempre en contra els arbitres (el govern central) i les instancies federatives (el T.C.), i per tant, abans de jugar el partit ja hem de pensar com neutralitzar a aquests, o be que el nostre futbol (mobilització) ha de ser tant potent que s’imposi per golejada, sempre.

Els espanyols son ells....i de vegades sembla mentida que actuem com si no els conexessim, fixeu-vos si no en tres exemples clars:
Fa dies que els diaris espanyols estant foten la tabarra sobre si Portugal i Andorra boicoteja Espanya al festival d’Eurovisió. Fixeu-vos be que al no votar per ells en diuen boicotejar, com si el vot no fos lliure. Aquest any el festival de la patxanga es fa en tres dies, dos dies per a les semifinals, i un altre per la final. Tots els països de la UER estan obligats a retransmetre almenys una semifinal. Que han fet els espanyols?. N’han retransmès una, la que no participava ni Andorra ni Portugal, i en diferit, o sigui ningú ha pogut votar des de Espanya (amb sms) a les semifinals. Resultat, Andorra eliminada.
Ara, aquesta nit es tornaran a queixar de que Portugal i Andorra els boicoteja. Home no, a sobre et votarem, deuen pensar portuguesos i andorrans.

Un altre exemple es la pitada al rei al camp del Valencia. Tant aviat com es va saber que el Bilbao i el Barça jugarien la final, els de la Federació Espanyola ja van preveure canviar la megafonia del camp, perquè la anterior era insuficient, amb el fi de que el himne espanyol es pogués escoltar alt malgrat les previsibles pitades.
El efecte aconseguit amb el volum alt va ser que tothom pitès, i ara ploren. Però això només demostra lo burros que son, i que nosaltres no sabem aprofitar les ocasions i ens comportem com a espanyols ( o com els espanyols preveuen), i ara tot son comentaris sobre la pitada, però de com la Federació va repartir les entrades, donant de sota ma al Bilbao totes les seves, ningú en parla, i de l’actuació del àrbitre, arbitraria com sempre, tampoc, i els de la Federació deuen estar tant feliços perquè en tot, han fet el que els hi ha donat la gana.

El que ha estat la "repera" aquesta setmana es el pla d’en Zapatero per a combatre la crisi, amb tot un seguit de mesures, mes còmiques que econòmiques. Les dues mes divertides son els ajuts per a comprar cotxes ( jo dono us 2000€, però que els paguin altres), ja sabeu a partir d’ara quan entreu al bar dieu al cambrer que tothom esta convidat, però que paga el veí. I l’altre es que d’aquí a dos anys nomes desgravaran la compra del pis els que cobrin menys de 24000 € bruts a l’any, lo qual tenint en compte que els bancs només donen ara el 80% d’hipoteca sobre el valor del pis, i també com a màxim l’hipoteca ha de suposar un 40% del sou net, ens dona que el valor màxim del pis a comprar es de 140.000 € , si en trobeu algun m’ho dieu.

Però com pot ser tant pallasso aquest home i tant poc seriosos tots els altres que li segueixen la corrent sense alterar-se, en comptes de regalar-li la disfressa de Ronald McDonald?

...i nosaltres no som nosaltres.
Que era on volia anar a parar. On es el pla econòmic que defensa CDC per a sortir de la crisi?. Perquè no el publica a pagina sencera a tots els diaris i deixa en evidencia a tots aquets “mangants” encara que les mesures no siguin populars.? Perquè CDC no deixa d’una vegada d’anar a remolc de la política espanyola i planteja clarament que aquesta crisi només es pot superar amb sacrificis?
Perquè CDC espera còmodament asseguda a que les enquestes vagin pujant, poquet a poquet, en comptes de assumir la seva responsabilitat? (als altres no els puc demanar responsabilitat perquè demostren cada dia ser uns complerts irresponsables)

L’absurd esquerranisme republicà espanyolista.
I de mentres tot això passa, a la resta del mon, som vistos com els que xiulen al rei, sense explicar el motiu, o els que donem diners a empreses d’automòbils per a que fabriquin aquí un model forà. Permetem que el govern central salvi una caixa castellana amb el quadruple dels diners que ens ofereixen per a millorar el finançament del nostre pais. O el nostre govern, ha matat el INEM, ara SCO, justament quan cada cop hi ha mes gent al atur, i molts d'ells sense cap subsidi. Però això si, tenim al Barça. No tenim feina, no tenim diners, però tenim al Barça. Ja tornem a estar com quan Franco o quan els romans (pa i circ ).


I aquí a casa tenim una colla d’idiotes, que convoca a pitar al rei “perquè no som espanyols ni francesos”, i ja està. No senyor, això no va així, si no ets espanyol no juguis amb espanyols, ni participis a les eleccions espanyoles, ni tantes altres coses, i mou el cul per a deixar de tenir un DNI espanyol. I la pitada no li facis al rei que no en te cap culpa, sinó als teus parlamentaris del Parlament del Zoo. Si ets espanyol, i no vols ser-ho, la culpa es teva.


Que guanyem amb la pitada? Res. Com deia el bruixot “això no serveix de res”. Ja fa anys que penso que darrere de tot republicà, per molt catalanista que digui ser, sempre hi ha un espanyolista, sempre!. ( I encara mes en el cas d'aquests republicans que antepossen l'estel roig, al blau republicà). Que es el republicanisme sinó una excusa per a seguir dins Espanya? I tenir-nos lligats a Espanya amb 30 anys mes d’experiments? No fotem!

Per altra part el republicanisme es un foc nou, es un fer net. I jo no vull fer net, jo vull recuperar tots els drets, territoris i diners que ens van fotre. TOTS. Jo vull que Espanya m’indemnitzi per fer-me cantar el “cara al sol” de petit, per enviar al meu pare a una guerra, al seu a una altra, i així successivament fins 1714. I si el rei català es un Borbó, que s’agenolla a Santa Maria del Mar per a jurar, en català, les meves Constitucions, millor. I si no vol ja en trobarem un altre, que això es el menys important, el sou es prou bo, i les condicions laborals també.

I tot això només es pot reclamar si es recupera exactament el mateix estatus legal que teníem abans de 1714, les nostres Constitucions, els nostres Drets i Llibertats. La república, per molt catalana que fos, es amnistiar Espanya. I Espanya mereix tenir que anar al Tribunal Internacional de la Haia, no que nosaltres l’amnistiem.

I el problema bàsic es que hem perdut la política catalana de pactisme, i actuem políticament com els espanyols, com si fóssim espanyols. A l’edat mitjana els nostres avantpassats ho tenien clar com s’havia de negociar amb el rei, demanant, exigint , i mantenint-los. De part de qui creieu que estava Carles I?, aquell rei, que sense ser d’aquí, deia que preferia “..ser comte de Barcelona que Emperador de romans”.
No es un problema compartir rei amb els espanyols, si la bossa dels diners de la Cort es nostra. Cada cop que hem oblidat aquesta politica, ens hem equivocat, i hem perdut. Aixó si, desprès ens omplim la boca parlant d'herois. Potser ens haguès anat millor amb menys herois i menys martirs, pero amb mes mà esquerra per un costat, i mes joc brut per l'altre.

Per això crec que sempre, repeteixo SEMPRE, s’ha d’anar a favor nostre, i no en contra de res ni de ningú, i que lo de xiular al rei es una cosa absolutament inútil, i que si el que es vol es reivindicar la selecció catalana (a mi la selecció basca m’importa un rave, i els bascos dos raves) l’acció a fer es treure una pancarta davant els nassos del rei dient “Gran Bretanya te 4 seleccions - Els catalans volem la nostra selecció”, i cercar sempre el seu recolzament, i no foragitar-lo per a que ell s’hagi d’arrenglerar amb els nostres enemics. (Curiosament els estats europeus que tenen varies seleccions son monarquies).

I si una caixa gironina, vol crear la Fundació Princep de Girona, em sembla molt bé, i només es criticable el fet que aquesta despesa no tingui contrapartides, com per començar que aquesta caixa pagués l’ensenyament del català, dels nostres costums i la nostra història als fills del príncep, o ja posats a tota la colla de tots els prínceps, fantes de taronja i fantes de llimona. O es que sense el 1714 no existirien fundacions com aquesta?

Tot el que es faci s’ha de fer com si fóssim un país normal, i amb l’objectiu de normalitzar el país, i tonteries, les mínimes. Cada cop ens queda menys temps per tonteries, i jo no li vull tenir que dir als meus fills el que el meu pare ens deia: “jo ja no ho voré, però vosaltres si”.
I vosaltres?

M.M.


PD1: L'espanyola Soraya, que defensava La noche es para mi, ha quedat penúltima, empatada amb Lituània, amb 23 punts. Només Andorra, Portugal, Suïsa i Grècia l'han votat.
PD2: Atenció al segon 3 del video. Una llegenda en castellà antic que no entenc. http://www.youtube.com/watch?v=RwCAlhXCNIY





12.5.09

BARÇALUNYA ( els Barça Globetrotters i Catalunya )



Des de sempre la gent ha tingut delit per fer comparances entre el Barça i Catalunya, confonent les victòries de l’equip de futbol amb victòries politiques. I es ben cert que s’assemblen, i potser massa, i si es així del que es tracta es de com treure ensenyances de l’equip vers la nació.

A l’historia recent d’ambdós tenim la figura del bruixot, el que tot ho sap, el gran guru, Cruyff/Pujol, al que malgrat els estirabots Romerito/Pacte amb Aznar, una majoria reverenciava sense manies.
Malgrat això, els mes grans del lloc no obliden al líder històric real, Kubala/Macià, ambdós amb una sèrie d’altres noms de la pedrera eren capaços de grans èxits, molt mes grans que els dels bruixots recents.
Aquests bruixots recents guanyaven les lligues de xurro a Tenerife o una (si, només una) Copa de Europa, a la prorroga, d’un xut d’un defensa, i perquè la defensa (d’un equip que ja no juga la primera divisió italiana) es va apartar, i a això li van dir “dream team”.
L’altre bruixot, de fet, va viure molts anys del “coixí moral” de la manifestació del 11 de setembre de 1977, i va aconseguir algunes victòries, però també vistes ara des de la llunyania ens semblen molt insuficients.
Ara, ambdós bruixots es dediquen a recordar-nos el seu ascendent, un amb conferències/esmorzars i l’altre amb el seu article del dilluns (que fàcil es opinar dilluns).

Tots dos bruixots, han tingut “dofins”, Rijkaard/Mas, però aquets malgrat els seus èxits aparents, no han acabat de engrescar l’afició, perquè no tenen la genialitat dels mestres, i han caigut víctimes de la seva poca sang, un en regalar dues lligues seguides a l’enemic, i l’altre guanyant dos cops (també) les eleccions però no aconseguint el recolzament majoritari per a dirigir el país.

En ambdós casos, club i país, tenim també la figura de la grisor disfressada de gestoria. En Núñez va durar molts anys, esperem que en Montilla no en duri tants, però tinc els meus dubtes, si no canviem.

També club i país tenen l’entorn. En el cas del club sempre son perdedors electorals, amb l’únic fi de tocar el voraviu a la junta del moment. En el cas del país, l’entorn son tots aquets intel.lectualots, que dia a dia, des de tots els diaris, pregonen i profetitzen el que han de fer els politics, però ells mai es mullen en la piscina. L’aigua de la política catalana deu ser molt freda per a que només es mullin professionals del no res i experts en menys.
Al mateix temps, el -isme del país (l’entorn), es ple de plataformes unitàries desunides, gent que vol tenir dret a decidir, però decideixen coses diferents, gent que es reagrupa desagrupant-se, i tants i tants cercles, fundacions i associacions totes elles amb el mateix fi teòric, però amb una atomització que només justifica el que els seus membres tinguin una cadira, o molts d’ells varies.

Però aquest any el club ha trencat el malefici, i ja no s’assembla al país. Un noi de la pedrera, que sap qui era Kubala, i Basora, i Ramallets, i Gamper, i tants altres, a més del maleït Cruyff, està dirigint l’equip amb molt d’esforç i treball, molta disciplina, i amb molta organització. Jo no se si ho guanyarem tot o no guanyarem res, però el camí es el correcte, perquè el fonamental no es seguir a en Pujol, sinó saber que existí un Macià, un Basset, un Claris, uns Colom, un Jaume d’Urgell, i si molt estirem, un Indibil.

Esperem que club i país es segueixin assemblant, i els resultats de l’equip d’en Guardiola només siguin un anticip del que es pot fer amb el país, amb unió, treball, esforç, disciplina i organització.

3.5.09

DOS DE MAIG


En el día d'avui, captiu i desarmat (pel bon joc) l'exèrcit blanc, les tropes blaugranes han assolit el seu primer objeciu (humiliar al putu mandril).
La història tot just acaba de començar.
Madrid, 2 de Maig de 2009, any de les sis copes*.
El Generalísim
Josep Guardiola Lluçà-Casanoves
* Lliga, Copa, Champions, Supercopa espanyola, Supercopa europea i Intercontinental.