31.5.10

EUROPA NO SOLUCIONA RES

Molts esperàvem que amb l’entrada al Mercat Comú molts dels mals d’Espanya els arreglarien els europeus. Que Europa prohibiria els “empleos comunitarios” i altres barbaritats del sistema espanyol.



No només no ha estat així, sinó que el govern central s’ha emmerdat en obres publiques gens generadores d’activitats productives com la construcció de la xarxa d’AVE, unes obres costosíssimes i de alt cost de manteniment posterior, que s’han fet gracies, en part, a subvencions europees. Ara li es molt fàcil a Europa criticar a Espanya, però ells han estat mirant cap a un altre cantó tots aquests anys.


La potencia industrial catalana ha baixat en aquest anys gracies que a Europa li ha importat un rave si les nostres fabriques de motocicletes tancaven, o si l’única fabrica d’automòbils realment “espanyola” mantenia el poder de decisió a Barcelona. Haguessin tancat Montesa i Bultaco si haguessin estat alemanyes? Evidentment no.


Europa només ha servit per a que els alemanys ens venguin productes agrícoles turcs, els anglesos el mateix amb productes colonials, i els llestos dels francesos muntant una nau d’assemblatge del Airbus a l’interior de França quan totes les peces li arriben per mar.

Europa es això, ineficiència, burocràcia, i interessos particulars. Ningú creu realment en Europa per molt que s’omplin la boca.


A més, la trampa de la globalització econòmica no ha beneficiat en res a Europa. A Alemanya, i a qui tingués diners per muntar fabriques a la Xina potser si, però si tu has de competir amb les mateixes fabriques contra gent que te uns sous molt mes baixos, poc a poc els sous s’equilibren, ell puja i tu baixes, no hi ha mes.


La globalització econòmica es l’eina per a matar els sistemes de benestar social europeus i canviar cap al sistema americà. Desapareguda l’ Unió Soviètica, Europa no necessita compensar als seus habitants amb millores socials per allunyar-los del comunisme.


Per a qui ha tingut diners per invertir fora, una crisi es menys crisi, o almenys es una crisi que ha de solucionar a molts quilometres de distancia, mentres les fabriques de casa es poden mantenir.


Es absurd que no s’apliqui encara una taxa sobre les importacions en funció de quin sigui el “cost social” del país d’origen. Mentres això no es faci o els sous europeus no pujaran, o els costos socials seran paulatinament reduïts.

INDRA

L’empresa Indra, la del programa informàtic del referèndum de la Diagonal, es la mateixa que en un cap de setmana va ajudar a quadrar els comptes del Fòrum, i a la setmana següent va ser recompensada amb l’adjudicació de Loto Catalunya.
La mateixa que va dissenyar aquell nou joc ( combi 3 ) que donava mes premis del compte i es va tenir que retirar als tres dies.
Evidentment des de que hi ha aquesta empresa els eco-psuquers no han tornat a demanar que es tanqués la Loto catalana.

Per que serà?

29.5.10

L'ESPANYA IMPRODUCTIVA ACCELERA EL DÈFICIT FISCAL

Considerem Espanya una empresa , tindríem : estat de 46.000.000 habitants, amb una força laboral de 23.000.000 persones consistent de 11.500.000 empleats en els llocs no productius (funcionaris, metges, bombers....), 7.500.000 empleats en els llocs productius, 4.200.000 aturats (oficialment)
Aquí fa falta estudiar quina es la realitat a Catalunya i a la resta d'Espanya per separat, quina era el 2008 i quina es el 2010.  Però nomes amb aquestes dades, ja es veu que si Espanya fora una empresa productiva tindria unes despeses d’estructura del 200%. Aclareixo que el normal en una empresa es d’un 40 a un 60% segons sectors industrials.


La solució no es un altra que augmentar la força productiva i reduir l’improductiva, millorar l’optimització dels recursos públics ( no es la gestió amb que tant s’omplen la boca alguns, per exemple un ambulatori molt ben gestionat però amb un ràtio de personal/ malalts atinguts inferior a la mitjana ha d’esser tancat, i els seus malalts assignats al CAP mes proper, el mateix amb les escoles i amb tota oficina publica de gestió)


Tindríem mes aturats, però els números serien reals. Això hauria d’anar acompanyat que les empreses productives haurien de contractar, preferentment, al personal de la mateixa localitat (reducció de despeses de transports), o als nacionals abans que a estrangers, i per descomptat de la reducció de les quotes a la SS, especialment als llocs de treball productius.

Segons els estudis publicats pel CCN tenim que el dèficit fiscal per impostos era abans de la crisi de 22.000 M€ /any, i el de la Seguretat Social de 3500 M€/any.



No hi ha que confondre aquest dèficit amb el benefici que tindríem si fóssim independents. En aquest cas, totes les empreses espanyoles tindrien a Catalunya un NIF català, i això suposaria que Telefónica, Corte Inglés, Endesa, Vodafone, FCC, ACS, Carrefour, Eroski, i moltísimes mes empreses paguessin el seu IVA, tot el seu IRPF, el seu impost de Societats aquí. Això podria suposar 45.000 M € /any

 
Però encara ningú ha estat capaç de explicar que passa amb aquest dèficit fiscal el 2009 o el 2010. Evidentment s’ha reduït i molt, però perversament, perquè si l’Estat frena les inversions a Catalunya, i en canvi baixa les condicions per a cobrar el PER, la balança es desequilibrarà encara mes, i si be l’import total del dèficit fiscal baixarà per la baixada de la recaptació, el percentatge sobre el PIB d’aquest dèficit pujarà i no poc.

19.5.10

ONZE COMPARANCES: CONSULTA INDEPENDÈNCIA - REFERÈNDUM DIAGONAL




Es molt interessant fer comparances entre les consultes sobiranistes i el referèndum de la Diagonal. Específicament faré la comparança entre un municipi concret (Vallirana) amb no molt bons resultats en la consulta popular, per a no fer massa sang.

Vallirana es un poble on al nucli urbà hi ha nomes el un 20% de la població, la resta esta desperdigada en urbanitzacions.



1 Durada de la consulta

Referèndum Diagonal : una setmana

Consulta per l’independència: 1 dia, diumenge. 25-A
        
2 Llocs on votar
Referèndum Diagonal : molts, fins i tot en seus del PSC
onsulta per l’independència: Únic, al casino del poble.
A més a favor del referèndum de la Diagonal es podia votar per internet. ( ho van fer el 51,72% dels votants)
     
3 Publicitat

Referèndum Diagonal : Tota, inclòs el recolzament dels medis de comunicació públics.

Consulta per l’independència: Només unes quantes banderoles al carrer Major i absolutament res als barris ni a les urbanitzacions. Un cotxe amb megafonia la tarda anterior a la votació.
       
4 Recolzament institucional
Referèndum Diagonal : Total
Consulta per l’independència: interessat i fluix. No van cedir ni els ordinadors.

     
5 Web
Referèndum Diagonal : a la pagina principal del web de l’Ajuntament
Consulta per l’independència: no en tenien

    
6 Efectivitat informàtica
Referèndum Diagonal : aplicació informàtica de 452.983 euros
Consulta per l’independència: Ordinadors vells, particulars,  amb excel i word.
        

7 Pressupost
Referèndum Diagonal : 3,17 milions d’euros
Consulta per l’independència: 0 €, donacions privades.
    
8 Trampes
Referèndum Diagonal : totes les possibles: des de amagar l’opció C, fins i tot a que els ordinadors votaven automàticament si es passava el ratolí per damunt de l’opció A.
També era possible votar per altra gent només coneixent el seu DNI.
Consulta per l’independència: impossible, hi havia gent de tots els partits. S’exigia DNI amb domicili al poble, o certificat censal de l’Ajuntament. ( Al ser diumenge, l’Ajuntament era tancat)
    
9 Participació
Referèndum Diagonal : 172.161, 12,17%, d’un cens de 1.414.783
Consulta per l’independència: .1.131, 10,98%, d’un cens de 10.300
    
10 Vots a favor
Referèndum Diagonal : opció A : 20.447 vots, 11,88% dels votants, 1,45 % del cens.
Consulta per l’independència: 1.045 vots, 92.40% dels votants, 10,15% del cens.
   
11 Vots en contra
Referèndum Diagonal : 137.454, 79,84% dels votants, i 9,72 % del cens.
Consulta per l’independència: 58, 5,13% dels votants, i 0,56 % del cens.


En qualsevol empresa privada, aquets resultats de la Diagonal serien motiu d’acomiadament sense indemnització, per incompetència evident.


FONTS:
http://www.bcn.cat/diagonal/
http://www.avui.cat/cat/referendums-llistat-dades.php

15.5.10

Monarquia catalana


Moltes persones pensen que l’Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d’Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l’Estat català? Ja Cambó responia “Monarquia? República?: Catalunya!”, i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: “Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n’hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d’assegurar existències”.

Des d’aquest punt de vista, no és rellevant que el catalanisme, especialment d’esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l’Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d’això, sinó de l’Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu “escrúpol de monja” favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

Si només ens fixem en la probabilitat, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s’ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d’Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l’Estat propi és l’objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d’ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l’oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d’una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.

Dos són els escenaris que recomanen l’adopció de la forma monàrquica, si s’esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l’establiment i consolidació de l’Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d’Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s’esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d’Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s’esdevindrà si els espanyols s’avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l’acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l’establiment de l’Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s’esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l’Estat català un plus de visibilitat, especialment si s’adopta una dinastia altament visible al món i seguint l’exemple noruec s’entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d’Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d’Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l’hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l’establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.

En conclusió, el futur Estat català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l’objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d’Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l’objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d’aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui “escrúpol de monja”, en paraules de Sales, no té cap mena d’importància. Per assolir la independència s’ha de fer, per dir-ho a la valenciana, “lo que més convinga, lo que faça falta”. Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!

Alfons López Tena
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/05/monarquia_catalana_98346.php


Als arguments d'en Lopez Tena cal afegir mes avantatges:


1 _Assumir la forma monàrquica ens permetria explicar la nostra independència tant a Europa com a Espanya com una DEVOLUCIÓ, com una recuperació dels nostres Drets i Llibertats, de les nostres Constitucions de 1705, allunyant així la idea d'una revolució o d'un nou conflicte.

2_ En cas de que Catalunya proclami una República els territoris seran les actuals quatre províncies espanyoles. Si esdevé monarquia, amb la recuperació de les nostres institucions, el territori del Principat de Catalunya comprenia també la Catalunya del nord, la franja de Ponent, les Balears i les Pitiüses.

3_ Al tractar-se d'una recuperació, serien vàlids tots els tractats internacionals signats per Catalunya d'abans de 1705: per exemple el tractat d'Almiçrà de 1244 i el de Corbeil de 1258, deixant sense efecte, per tant, el Tractat dels Pirineus i el d’Utrecht, per il•legals, al no haver estat signats amb l'autorització de les Corts Catalanes.

4_ Si Catalunya pot recuperar les seves Constitucions deixem el camí obert a que València recuperi els seus Furs, i es pugui sumar a la Confederació Catalana.

5_ La proclamació d'una República regala part del territori a Espanya (i França), i amnistia tot l’espoli des de 1705.(1659)

6_ L'independència per la via republicana pot arribar (si som molt optimistes) a tenir un recolzament popular i democràtic del 55%. La Devolució, la separació sense traumatismes d'Espanya, es una idea que podria tenir molt mes suport democràtic i popular. (90%, si fem cas de la votació del Parlament per l’últim estatut)

14.5.10

NO TENEN NI IDEA


Ahir Espanya va ser la riota del mon, va quedar clar que els catalans som una sub-colònia d’una colònia americana. Posats així, la meva idea de que el Principat de Catalunya esdevingui estat lliure associat de USA em sembla mes bona que mai, dons seguiríem obeint Obama, però almenys no pagaríem impostos, com els porto-riquenys.


Fa anys que parlen de arranjar les relacions laborals. Quan els “especialistes” parlen de “reduir costos”, si son empresaris es refereixen als treballadors, i si son politics es refereixen als funcionaris. Algú creu que reduint un 5% el sou dels funcionaris o congelant les jubilacions s’arranja algun problema? A Espanya fallen moltes coses, però en el pla laboral falla, fa molts anys, l’absència d’aprenents, i les jubilacions avançades a costa de l’erari públic.


Es una aberració que no existeixin com abans, les categories professionals d’aprenents en molts rams. Fa anys quan tu entraves en una empresa anaves passant per les diferents categories d’aprenentatge, i al cap de tres o cinc anys eres oficial. Ara no, ara un noi de 16 o de 21 anys, independentment de l’experiència es oficial de 3ª i prou, així doncs els sous “d’home” han acabat sent massa alts pels aprenents i massa baixos pels oficials, provocant la desmotivació d’uns i d’altres.


En el tema de les jubilacions anticipades passa una mica el mateix. S’ha facilitat en excés les jubilacions a empreses que no tenien pèrdues a càrrec de l’erari públic, però si et jubiles mes tard el benefici es inexistent. Si de cada any que un treballador es jubila abans l’Estat descompta un 8%, lo just es que si et jubiles mes tard, l’Estat també pagués un 8% mes per cada any de retràs voluntari en la jubilació. Però la millor manera d’evitar les jubilacions forçades, es també reduir paulatinament les cotitzacions a la seguretat social. Una bona manera seria reduir un 10% cada any a partir dels 55 anys. Així a cap empresa l’interessaria fer fora a la gent gran, que per cert, acostuma a ser la que te mes responsabilitat i experiència.


En una crisi econòmica tant forta com la que tenim, els costos laborals només es baixen d’una manera, reduint les quotes de la Seguretat Social a les empreses i augmentant els ingressos per IRPF. Però compte, això no es pot fer amb tothom, sinó variant la taula d’IRPF amb percentatges mes progressius i que la pujada no afecti, de cap manera, als sous mes baixos.


Quin seria l’efecte de tornar a crear les categories d’aprenents, i de reduir paulatinament els costos de SS a la gent de mes de 55 anys? Senzill, que sobraria tota una ma d’obra barata no qualificada d’importació, i de retruc augmentaríem la productivitat.


I això ens porta a la delinqüència, es clar. No es suficient amb tenir bases de dades de delinqüents reincidents per engarjolar-los, es precís fer acords amb els països d’origen per a que compleixin les condemnes a presons dels països d’origen, doncs per a ells, les nostres presons son com hotels de cinc estrelles dels seus països.


Al meu mode de veure, la pitjor immigració que tenim, es la que no “molesta”. ( a mi particularment no em molesta cap). Em refereixo a les botigues de productes barats xinesos. Quantes empreses han fet tancar els seus productes? Perquè es permet que en horari escolar hi hagin infants en aquests comerços? . Algun cop els envien inspectors de treball o sanitat? Quants dels seus productes passen un control de qualitat Europeu?


Ai de tu pobre catalanet si t’oblides de posar un WC amb doble porta en un petit negociet on ets tu sol i vius al pis de dalt. Et ve tothom, des del simpàtic inspector de Treball que per les tardes fa “Riscos Laborals”, en negre naturalment, fins l'agradable inspector d'hisenda de la teva zona que treballa, ai casualitat, a la gestoria del barri.


Anem a per els funcionaris:

Es una burrada reduir els sous, es mes dubto que legalment es pugui fer. El que passa a Espanya es que sobren molts funcionaris, sobretot sobren els funcionaris amb carnet de partit. La solució es tant senzilla com coneguda : supressió de Ministeris sense competències, supressió de les Delegacions del Govern, Diputacions, Consells Comarcals, Entitats Metropolitanes, i altres “menjadores”. Expulsió immediata d’ “assessors” i altres elements politics. Si en volen tenir que pagui el partit les seves nomines, o millor que triïn ministres o consellers mes intel•ligents que no els necessitin. En l’era de l’internet no es precís tenir tants intermediaris politics.


I la despesa dels funcionaris autonòmics, per a no ferir susceptibilitats regionals, es fa un barem de totes les autonomies, de les necessitats de cadascuna per cada competència, i tots els que superin la mitjana, al carrer. Si , al carrer, no hi ha cap altra solució. Es millor tenir una llista d’aturats REAL, que camuflar-la amb unes ocupacions improductives.


El problema d’aquesta crisi es que quan no érem a l’euro en reduir el valor de la pesseta ja ens en haguéssim sortit, i la majoria no ens haguessin assabentat. Però com ara som europeus, l’única solució era fa dos anys haver rebaixat els sous un 25% o una mesura equivalent (augment d’impostos directes). I com els nostres politics son una colla de cagats, i defensen les seves “menjadores” tant electorals com de partit, no han fet res, confiant que fos l’economia mundial qui ho arranges.


El problema a Espanya ha estat la sobrevaloració dels immobles. Una sobrevaloració provocada pels politics i els bancs, i on els ciutadans creien tenir algun guany. Els politics van provocar (nomes cal veure-ho al Baix Llobregat) la sobrevaloració del sol edificable prohibint edificar mes de tres plantes d’alçada, cada cop quedava menys sol, cada cop era mes car, cada cop eren mes cars els nous pisos, això encaria la zona, i per tant, augmentaven espectacularment les recaptacions del IBI, i els permisos d’obres, i les “comissions” politiques per les obres.


Aquesta sobrevaloració, especialment a les zones de costa, ha estat també provocada per la quantitat d’estrangers que compraven immobles. Ara es queixen, però ells van ajudar a crear la bombolla.


Aquesta bombolla no es pot desinflar, els bancs es menjarien amb patates les hipoteques si els pisos baixessin per sota del valor hipotecari, per tant tots quiets, a resar i a esperar. Però si us plau, els culpables politics i econòmics, que pleguin, però amb jubilacions normals, si us plau.


LLOGUERS

La mala costum de voler comprar un pis, l’han creada els propietaris que els posaven a lloguer amb el convenciment que el llogater pagaria la quota mensual d’hipoteca. Es una aberració que s’ha de corregir convencent al propietari que el llogater pot pagar anualment l'equivalent als interessos del capital que va costar el pis, però mai l’amortització, dons quan el llogater marxa, el pis, per tant el capital, queda. Això només es pot corregir amb un impost diferencial entre el valor del lloguer en comparança amb el valor cadastral. Tota altra mesura, com el “lloguer garantit” nomes serveix per a que uns privilegiats, (normalment els parents dels politics) se’n beneficiïn de la mesura, al incidir nomes sobre una minoria de pisos.

 
TRANSPORT PUBLIC I LES GENIALS IDEES DELS POLITICS

El transport públic, especialment a l’àrea exterior de Barcelona es un autèntic nyap. Amb el cost del Trambaix podríem tenir una flota de microautobusos a tot el Baix Llobregat , i les nomines les podríem pagar igualment amb el dèficit que genera el Trambaix.


Si vius a Cornellà i treballes a Montcada, distancia normalíssima a qualsevol ciutat europea, a Frankfurt trigues 20 minuts en transport públic de casa a la feina. Aquí, com tot passa pel centre de Barcelona, pots trigar el que ells vulguin, hora i mitja si tot va be, i el temps, o les avaries, o les vagues no ho impedeixen. Anar d’una urbanització de Vallirana a Plaça Catalunya, amb molta sort, i tot de cara, son mes de dues hores.! Prèviament has de fer un curset de trigonometria aeronàutica per a combinar òptimament els horaris dels diversos transports.


Ara els “moderns” de Barcelona volen aplicar l’idea del Trambaix a la Diagonal, en una operació que costarà 70 milions d’euros i pot costar 50 milions de dèficit anual a la companyia publica ATM, que es regalaran generosament a la companyia privada TRAM. Amb aquets diners, es podrien no només fer un autobús que passes cada 2 minuts per la Diagonal, sinó moltes mes coses.


La solució a la Diagonal es molt mes simple: aprofitant que el MOPU vol fer un túnel sota la diagonal per a Rodalies, fer-ne dos, un sota l’altre, i fer passar un metro (compartint el túnel de rodalies com a Frankfurt), els autobusos, els taxis, pel túnel. Així poden ampliar les aceres a costa dels laterals, sense tallar arbres, ni sense putejar a tota la gent que diàriament passa per la Diagonal en cotxe. Però la Diagonal de Barcelona ( i la resta de Catalunya també) no falla per això, falla per no tenir uns carrils d’un ample raonable, que a la que estàs entre un autobús i un camió et quedes sense retrovisors, i falla de no tenir mitjanera entre els dos sentits. Amb aquestes dues coses els accidents es reduirien moltíssim, però els nostres politics es fan els suecs, i necessiten obres megalòmanes per ampliar el seu ego ( o per afavorir els finançadors de les seves campanyes politiques).
Tot això que jo he escrit, però que ho veu tothom, no te solució amb el actual sistema polític, es precís una REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA a fons, i aquesta es impossible si continuem a Espanya. Per tant es precís conformar una UNICA candidatura INDEPENDENTISTA a les pròximes eleccions al Parlament, amb moltíssima gent de prestigi professional, gent que no necessiti de la política per guanyar-se les garrofes, i no tinguin cap interès en convertir-se en professionals de la política, perquè ja siguin professionals de lo seu, i que faci veure a TOTA la població el interès social, i econòmic de l’independència.

AUDIOVISUAL:
L’única solució que li queda a Espanya es enviar per Europa a fer conferències enl Niño Becerra i en Daniel Estulin.


La segona aparició d’en Niño Becerra a RAC 1 fa mes de dos anys, ja ho deia:

http://video.aol.ca/video-detail/santiago-nio-becerra-a-versi-rac1-07-2008/3622488602


Daniel Estulin parla de la “empresa global Bilderberg SA” a RAC 1:
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0513%2018h%20(Dijous%2013-05-10)%20%20VERSIO%20RAC1.mp3


Daniel Estulin confirma l’estratègia del govern espanyol, per a reactivar l’economia, d’enderrocar edificis publics, i carregar-li el mort a ETA
http://www.danielestulin.com/2010/05/11/secretos11septiembreiiiparte/


Niño Becerra acolloneix als alemanys, per a que ens ajudin d'una vegada :
http://video.aol.ca/video-detail/interview-mit-dem-wirtschaftswissenschaftler-santiago-nio-becerra/784216840/?icid=VIDURVNWS05


Niño Becerra a TV3 dona la solució a l’economia espanyola : legalitzar el cultiu i consum de la marihuana, convertir Espanya en un narcoestat:

http://www.tv3.cat/videos/2854690/Dues-visions-de-la-crisi-(versio-integra)

8.5.10

ELS GUERRERS DE REAGRUXIANG



Ja sabeu que soc molt escèptic en tot això de l’independentisme. La culpa no es meva, el meu secret s’anomena experiència. L’experiència d’haver vist que cada cop que s’intenta articular una candidatura forta d’independentistes surten sempre els que per qualsevol collonada diuen no sentir-se representats, o que no els agrada “la forma”, o qualsevol altre raonament. Com si a l’hora de la veritat tingues alguna importància aconseguir l’independència entrant per la dreta o per l’esquerra.

Per altra part veig a gent molt preocupada pel que diuen els politicastres de Rcat, o del que s’escriu sobre en Laporta. Mireu conforme s’acostin les eleccions el que diran de Rcat i d’en Laporta serà cada cop mes gros. Si en Laporta es desmoralitza per això, anem arreglats, perquè el que li vindrà desprès serà molt mes bestia i això ho sabem tots, i ja va sent hora que faci una passa endavant.

A mi em preocupa mes que fem o que no fem nosaltres, que del que diuen els demès. Que el tio Pepe parla de nosaltres, dons collonut. Però l'important es que fem nosaltres per sumar, per sumar al Canela, per sumar al Espot, i fins i tot per sumar a aquets nois de les CUP que ara, contradient la seva pròpia assemblea, anuncien que es volen també presentar.

I en comptes de criticar als que ara no es sumen, el que hem de fer primer de tot, es veure que hem fet o que no hem fet per a que ens passi això. Reagrupament no pot continuar esperant al sr Laporta, Reagrupament no pot continuar essent liderat per algú, al que tots respectem molt, que no vol liderar. Reagrupament no pot continuar en mans d’una agència de publicitat que no te puta idea del que fot i que com a molt van ser becaris d’un comtat USA a les eleccions americanes, quan a Catalunya, i fins i tot a Reagrupament hi han bons publicistes, alguns amb experiència de campanyes electorals ( i no ho dic per mi sinó per molta altra gent que conec)

La Junta actual que va quedar massa damnificada pels fets de la setmana tràgica, ha continuat la mala política de comunicació que hi havia abans, i que aleshores es va adjudicar a responsabilitat dels quatre “dimissionaris”. El web de Rcat segueix semblant un diari digital, amb molt poc contacte amb la política del dia a dia, i on no existeix encara una intranet on els associats puguem opinar lliurement, lluny dels ulls de les xafarderes digitals.

Des de la primera assemblea els reagrupats han treballat en les consultes populars sense treure cap rendiment publicitari per a Rcat, com si anéssim sobrats de elements comunicatius. L’única aportació publica en aquets sis mesos es una “Constitució catalana” que ni es constitució ni es catalana, es un text fet per juristes amb un desconeixement profund de l’historia jurídica del constitucionalisme català, perquè a una Constitució nova l’ha de precedir una Declaració d’Independència, i si es tracta d’una constitució basada en antics drets ha de fer esment de les nostres constitucions de 1705, i mai de la Constitució espanyola ni que sigui per a derogar-la. I si es volen “restablir els nostres drets sobirans” com diu al preàmbul, ha de quedar clar que les nostres Constitucions eren d’una monarquia parlamentaria, i al apartat 3r on defineix el territori parla de “Catalunya”, referint-se clarament al territori de les quatre actuals províncies espanyoles, quan el territori històric del Principat de Catalunya comprenia, a mes, la Catalunya del nord, la franja de Ponent, i les illes Balears i Pitiüses. Aquets son els territoris que tenien “drets sobirans” que diu el preàmbul.

I per tot això, malgrat la bona feina que s’està fent des de els responsables del Baix Llobregat, Rcat no ha tornat a donar cap passa endavant per sumar altres sensibilitats, ha desaprofitat comunicativament les consultes populars, continua tenint una Junta Nacional formada per bona gent però no per gent bona ( amb uns assessors de comunicació nefastos, si es que existeixen), tots continuem esperant a en Laporta , i tenim un líder que no vol liderar, Reagrupament està esdevenint un gran exercit, un molt ben armat exercit, un molt ordenat exercit, però que només serveix per a fer de claca als actes propis i per tant convertit en pedra com els guerrers de Xian.