28.1.08

Canvi de règim

Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa, una autèntica Universitat que prepari aquells alts funcionaris que després esdevinguin dirigents qualificats

La total llunyania de la ciutadania catalana vers la classe política ve donada per diversos factors per tots coneguts i llargament analitzats. Al lamentable espectacle de lluites partidistes en la negociació de l'Estatut hi hem d'afegir el cansament pel mal tracte ja secular que rebem dels governs de l'Estat, amanit amb la fanfarroneria i el menyspreu per part d'alguns dels seus membres. Però hi ha altres causes que pesen encara més; la indigència intel·lectual i la nul·la trajectòria professional de la majoria dels dirigents polítics catalans és esfereïdora.
Per a vergonya pròpia, els dos màxims representants polítics del país no tenen tan sols estudis universitaris i cap recorregut en l'empresa privada. No se'ls coneix cap habilitat en cap idioma estranger. És més, un d'ells prou feines té amb l'idioma propi del país. Aquests només són dos dels exemples de la llarga llista de diferents membres d'aparells de partits que, per posar un exemple, van passar de conduir furgonetes pel Baix Llobregat al cim d'una conselleria. Així, és lògic que la ciutadania treballadora i emprenedora, que els estudiants cada cop se n'allunyin més, d'una activitat duta a terme per diplomats en la intriga, llicenciats en l'adulació, doctorats del discurs políticament correcte i plenament buit. Així doncs, cal establir uns requisits determinats per a aquelles persones que vulguin accedir a l'activitat política professional. Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa (o com les que existeixen al Quebec o als Països Baixos). Autèntiques universitats que preparin aquells alts funcionaris que després de demostrar la seva vàlua intel·lectual i tenir suficient experiència en l'administració siguin els dirigents qualificats que, s'equivoquin o no, com a mínim no ens faran passar vergonya. Si hi afegim un cos funcionarial de 140.000 persones amb horaris, sous i privilegis exclusius i amb un mal servei al ciutadà, és obvi que tot allò que emana del poder polític sigui malvist. Pel que fa al funcionament de l'administració cal refer altra vegada la llei de funció pública, que –tot i la bona feina de l'exconseller Joan Carretero– ha quedat coixa. Hem de professionalitzar l'administració amb contractes laborals normals, on es pugui acomiadar aquell treballador incomplidor o incompetent, impulsant la meritocràcia i tallant de soca-rel l'entrada massiva de militants del partit cada vegada que canvia el color del govern. Estic segur que els funcionaris aptes i treballadors ho agrairan tant com el ciutadà. Amb aquestes dues mesures de professionalització de la classe política i de l'administració proposem un canvi de règim que substitueixi les corcades estructures actuals i aturi l'accés d'oportunistes poc preparats.
L'altre aspecte que definitivament hem d'encarar és el canvi de règim polític. L'statu quo d'autonomia vexada, menystinguda, insultada i boicotejada l'hem de transformar en estat dins la Unió Europea. Acceptem allò que tan sovint se'ns repeteix per intentar anul·lar el discurs basat en el dret a decidir (i el mes de desembre passat confirmat pel mateix Molt Honorable senyor José Montilla): «Cada vegada que votem ens autodeterminem». Jo dic sí, és cert, cada vegada que votem ens autodeterminem. En tant que nosaltres els catalans com a subjecte actiu que col·lectivament decideix en cada elecció assumim aquesta màxima, exigim de tot el corpus polític català l'acceptació que quan una majoria de 69 diputats sobiranistes del Parlament de Catalunya declarin unilateralment la independència, puguem començar un procés constituent el qual finalitzarà amb el referèndum per sotmetre a votació la Constitució del nou estat. Tampoc caiguem en el parany de l'argument fal·laç pel qual hem d'esperar fins a assolir una majoria social independentista. Únicament hem d'assolir una majoria política independentista i ço és 69 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant comencem a interioritzar que hi haurà ruptura i tensió política, perquè amb una Espanya que ja ha mostrat on no està disposada a arribar mai podrem pactar una transició cap a la independència i deixem de basar la nostra estratègia en mítiques dates més pròpies d'una campanya de publicitat que d'un dirigent polític seriós, ja que és distreure l'atenció sobre l'autèntic objectiu de l'independentisme català.


IVAN CONDÉS SANGENÍS
Historiador i publicista.
Partit Republicà Català

22.1.08

INFORMANIPULACIÓ

Fa uns quants dies, els mitjans informatius ens tenen marejats amb varies informacions que ja cansen:

La primera es que sembla ser que tenim una gran sequera.
El que no ens diuen es que el consum de l’aigua a Catalunya es divideix en: 50% per consum agrícola, el 32 % en els usos industrials i només un 18% es consumeix a les llars particulars. Aquestes dades son variables segons les comarques evidentment, arribant el consum urbà al 32 % en les comarques costaneres.
Diumenge van dir a la TV que el 35% del consum urbà (un 6% del total) es l’aigua que fem servir per les tasses dels WC. El que no ens diuen es que un 30% del consum agrícola es perd per la mateixa xarxa.(un 15% del total).
Vistes les coses aquí hi ha dos solucions, però ells, ja ho saben vostès, sempre trien la que mes pot putejar al personal, especialment al del que ells anomenen Àrea Metropolitana de Barcelona i aquest diumenge ens van regalar amb el diari un filtre reductor del raig de les aixetes per a que puguem reduir el nostre consum.
De incentivar en obra nova, o de co-finançar en cases ja fetes la reutilització de les aigues de dutxa o rentadores per els WC, no diuen res. De recollir les
aigues pluvials en dipòsits i utilitzarles depurades per a les dutxes, tampoc. No fos cosa que la Caixa, propietaria d'Aigues de Barcelona es molestès.

La segona es aquesta idiotesa de
limitar la velocitat a 80 Km/h en les autopistes que entren a Barcelona quan fins el mes tonto sap que un cotxe gasta ( i contamina més) anant a 80 Km/h en tercera que a 120 Km/h en cinquena marxa, i que es contamina molt mes si trigues una hora en arribar a Barcelona a si en trigues mitja.
En imposar aquesta limitació no han dubtat ni un moment en satanitzar el RACC i el seu
estudi fet per una Universitat sobre el tema, que demostrava la falsetat de les raons governamentals.
La qüestió ja sap tothom quina es : convertir els mossos d’esquadra (protegir i servir posa escrit a les patrulles dels EEUU) en vulgars assaltadors de camins. Legals, això si.

La tercera es el túnel de la
Sagrada Família. Es un assumpte tant bèstia que ningú amb un mínim de cervell entén el perquè l’Ajuntament s’entesta en fer passar l’AVE pel costat de la Sagrada Família, desprès de l’experiència del Carmel i de que encara no han tingut valor de fer el túnel de la variant de Vallirana, molt menys problemàtic que aquest al costat del temple.

La quarta rodalies RENFE, que ja he comentat abastament amb el meu anterior post.

La cinquena es la MAT, una línia d’electricitat de 400 kW que com a justificació ens diuen que la necessiten per l’
AVE. La realitat es que això de la MAT l’interessa a França, i com sempre, es una contrapartida a la generosa col·laboració francesa contra ETA, perquè el que realment volen els francesos es, a traves de la xarxa espanyola vendre electricitat al Marroc mentres tinguin en marxa les seves centrals nuclears. De mentres “vendran” centrals nuclears als marroquins, i desprès ens vendran ells la electricitat marroquina.

Mentrestant, el Ministre d’Economia del govern de Madrid ens diu que no hi ha cap crisi econòmica, mentres a USA proveeixen amb 145.000 milions de $ un pla antirecessió, i avui han baixat els interesos un 0,75%. Però ja sap tothom que els americans son molt dolents, pero quina enveja donen amb la rapidesa que els seus politics asumeixen els problemes i intenten solucionarlos, oi?

Hi ha una altra mentida, aquesta molt grossa, i d’abast mundial, anomenada
CANVI CLIMATIC que defensa un senyor que era vice-president dels EEUU (a 600.000 $ per conferencia) quan el seu govern es va negar a signar el Protocol de Kyoto, però aquesta es molt llarga d'explicar i me la guardo per un altre dia.

Fins aleshores.