Independentisme monàrquic ( I ), JUSTIFICACIÓ

Fa prop de 600 anys que tractem amb funcionaris castellans i prop de 300 que sabem com les gasten, i ni així aprenem. Només en Tarradellas sabia sortir dient que tot havia anat molt be i que havien establert un gran “bon rotllo” desprès de reunir-se amb Adolfo Suarez i no haver aconseguit res de res.

El govern català actual, que si sap mentir, però molt malament, va afirmar que la reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat no es faria si no hi havien garanties d’aconseguir bons resultats, entre ells el traspàs de rodalies.
Finalment el Rubalcaba els va oferir traspassar Rodalies excepte el personal, la direcció, la decisió executiva , etc. etc. O sigui tot excepte la despesa i donar la cara.
I , això seria només fins el 2012, perquè a partir d’aquest any, segons la Comissió Europea, aquest mercat s’ha de liberalitzar. Ja veuen vostès lo llestos que son tots plegats.

I aquí va ser on en van recordar a Tarradellas, perquè si dius que no hi aniràs si no hi hauran resultats, dons no hi vas, i si vas, fas el que feia Tarradellas.

Això de les Rodalies es un forat negre. Per actualitzar la actual , insuficient i tercermundista xarxa de Rodalies-Barcelona son necessaris no menys de 6000 milions d’Euros, una xifra relativament petita del que seria fer un pla seriós i complert de la xarxa de trens de curt recorregut que necessita Catalunya si el que es vol ( de vegades ho dubto ) que la gent utilitzi el transport públic. Els polítics tenen les dades del Cens, allí tenen on vivim, i on treballem, i suposo jo que per el súper poderós ordinador de Hisenda (aquest es el millor, evidentment) fer un planell de una nova xarxa en funció de les necessitats de la gent, seria tant senzill com per al meu ordinador fer un tetris.

Ademes, a aquest assumpte se li esta donant una importància que no té, dons afecta a 150.000 persones, de les quals, la majoria no pot votar perquè son immigrants. O sigui estem creant un merder en un tema deficitari, que malgrat l’efecte mediatic, quan l’aconseguim només ens reportarà un trasllat de la insatisfacció de la gent, i mes despesa.

I es aquesta manca de visió practica dels suposats progressistes del país que sempre ens ha fet mal. Ens va fer mal quan van fer que la Generalitat s’enfrontes al rei Joan II, posant-li unes condicions totalment estúpides com no poder trepitjar Catalunya sense permís de la Generalitat. Ens van fotre mal quan, per culpa de no voler negociar la Unió d’Armes amb Olivares ( negociar no vol dir claudicar) ens van fotre en una guerra contra l’exercit castellà que posteriorment ens va costar la Catalunya Nord.
I ens van fotre ben fotuts quan quatre “vigatans” es van rebel·lar contra el primer rei en anys que jurava les nostres Constitucions, i es van aliar amb els anglesos amb un Pacte de Gènova que mai han complert, i ens van fer perdre les Constitucions el 1714, i el nostre líder es va amagar a la casa dels sogres a Sant Boi. De qui eren o que en pensaven els membres de la Diputació del General en aquell moment ningú en sap res.

I finalment els que ara son pijo-eco-progres ens van fotre en una guerra incivil contra l’exercit espanyol recolzat pels nazis alemanys i els feixistes italians tot per sortir el dia 18 de Juliol amb banderes negres o vermelles cridant revolució i comunisme, en comptes de sortir amb banderes republicanes reclamant simplement “democràcia”. I si el cop no hagués tingut oposició armada, i hagués simplement estat un “pronunciamiento” mes, potser de Franco recordaríem ara que va ser el inútil general al qui els americans van esborrar en un dia de la zona militar d’Àfrica per envair España a la II Guerra Mundial.
I desprès hauríem tingut Pla Marshall en comptes del que vàrem tenir.

I cada cop que veig a aquests del tripartit parlant de negociar amb Madrid, m’enrecordo de que Tarradellas no volia Estatut, sinó tenir les quatre diputacions, que l’Estat cedis tres o quatre competències al complert, i anar hi anant. Perquè si això hagués estat així. i Madrid s’hagués quedat Sanitat i Educació, les dues competències que han generat mes dèficit a la Generalitat perquè mai inclouen el creixement de la població ni la immigració, i en canvi ens haguessin traspassat la Obra Publica, ara tindríem un país preparat per a exportar industrialment, en comptes de tenirlo per a ser el bar i el prostíbul d’Europa.
Jo no se si les putes parlen català, però si se que desprès de 30 anys de tenir el control total sobre l’Educació, si truques a una Caixa Catalana, la musica d’espera que et posen es això que diuen “pop español”, i si et truquen per qualsevol cosa desde els “serveis centrals”, o truques a “atenció al client”, t’atenen en castellà.

Per tant, jo com els escocesos, no vull ni Estatuts ni Independència, vull simplement DEVOLUCIÓ, i tenir el mateix rei i les mateixes forces desarmades amb noiets sud-americans que el país veï, perquè posat a tenir un rei, millor tenir el rei mes “bribón” (o suposadament -sempre s’ha de dir suposadament- tonto) del mon, no els sembla?, i de pasada, desactivem dos enemics importants.

Per a mi es fundamental utilitzar la paraula "DEVOLUCIÓ". Tot el mon l’entén, i en canvi veu amb por mots com "nacionalista" o "independentista".
Ademès, un espanyol també l’entén, i desarma d'arguments als desconeixedors de l’historia (la majoria). I si no, es fàcil d’explicar: DEVOLUCIÓ vol dir tenir el mateix status que de 1492 a 1714 ( un estatus on segons ells som “Espanya” i segons nosaltres som “independents”. Així tots contents). Cosa que es perfectament asumible segons les disposicions transitories de la "seva" Constitució.

En publicitat, la simplificació del missatge es el triomf. I això de l'independència es un producte com un altre, que s'ha de "vendre" i ha de convèncer.

properament : INDEPENDENTISME MONARQUIC (II) , EL DIA DESPRÈS.

PREVISIÓ ELECTORAL

Ja tenim la PREVISIÓ amb els resultats electorals de les eleccions espanyoles del 9 de Març.
L'única enquesta que no esta feta amb el sistema "Juan Palomo" a mida de qui la pagui o del color del diari que la publiqui.

Com a minim es l'única previsió imparcial, i ja nomès per aixó es la única digne de credit.

La previsió es :
Els del PinotxoSOE : 169 (ara tenen 164)
Els del PPhatxa : 156 (ara tenen 148 )
El tumor Duran : 9 (ara tenen 10 )
Drakula Ridao : 7 (ara tenen 8)
Els eco-pijo-progres del dinoSaura : 5 (ara tenen 5)
Altres : la resta

La previsió es feta pel magnific Mag Felix
al programa Versió RAC1 de Toni Clapès.

No sumeu, que ja se que no quadra, pero es divertit.!

SERGI PAMIES A FAVOR DE LA LIMITACIÓ A 80 KM/H

El conegut escriptor Sergi Pamies es manifestà a favor de la limitació a 80 Km/h, i propossa mes mesures per augmentar la felicitat dels conductors.
Tall del programa Versió Original, de Toni Clapès a RAC1


Un video del POLONIA sobre l'estretament dels carrils a les autopistes.
http://www.e-noticies.tv/canal-actualitat/a-%27pol%f2nia%27-1907.html

BALANCES FISCALS

Pel seu interès, us lliuro un e-mail d'en Albert comentant les balances fiscals:

Hola Miquel.
Abans de res voldria agrair-te la informació sobre les balances fiscals, així com el vídeo de l’últim mail.

Personalment no estic en contra de la redistribució de la renda, si més no, des d’un punt de vista conceptual. Si partim d’un punt de vista keynesià, les polítiques redistributives estan més que justificades pels teòrics de la econòmica política; de la mateixa manera que les tesis més lliberals, justifiquen posicions contràries. Aquell és però un debat acadèmic en el que jo no gosaria entrar. Tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. El problema és que aquest tipus de polítiques esdevinguin un arma electoral que mobilitzi a la gent encontra dels seus propis conciutadans.

Tampoc trobo ètiques les tesis d’alguns partits d’àmbit espanyol que es defineixen com a lliberals. Aquests són contraris a la redistribució de la renda entre les classes socials (entre gent de diferent renda). Això per a ells és com un axioma, un principi fonamental. Però en canvi, al mateix temps són favorables a la redistribució de la renda entre territoris.

Tot plegat vol dir que són contraris a la redistribució de la renda, quan són ells qui han de sacrificar-se fiscalment en favor de les capes més desafavorides; però en canvi en són partidaris quan no són els seus territoris els que s’han de sacrificar fiscalment pel mateix concepte. No ho trobo ètic. O s’és seguidor de les tesis keynesianes de la economia política, o s’és lliberal. Però no s’és una cosa i l’altra al mateix temps i quan convingui. És una qüestió de principis.

Com et deia jo no sóc contrari (a priori) de les polítiques de redistribució de la renda, des d’un punt de vista conceptual. Fins i tot països de profunda tradició lliberal com Suïssa, Alemanya o els Estats Units, o entitats supranacionals que han sorgit de la mà del liberalisme econòmic, com la mateixa Unió Europea, han desenvolupat mecanismes de correcció de desigualtats entre territoris. El problema, entenc, és la seva gestió (tant pel que fa a la recaptació com a la distribució en sí mateixa).

El sistema espanyol de polítiques redistributives presenta certes contradiccions internes a les que crec que s’hauria de fer front. Són dons aquestes contradiccions del propi sistema les que han de ser objecte de crítica i revisió, no el sistema en sí mateix.

La primera contradicció que hi trobo és que predomina el principi “que pagui més qui més tingui”. Sembla lògic, però a Espanya aquest principi s’ha pervertit completament per que no és cert que paguen més els que més tenen, donada la situació fiscal al País Basc i a Navarra. Però fins i tot en el supòsit que aquestes comunitats tinguessin un tractament fiscal semblant al de Catalunya o les Balears, es donaria una altra contradicció. El fet que aquest principi amaga la perversitat de que aquells que creixent menys (en termes de PIB, de renta familiar disponible, o com es vulgui mirar), acaben fen un sobre esforç fiscal per transferir renda a aquells que tenen unes taxes de creixement econòmic superior. Això és el que no trobo correcte.

Crec que s’hauria de buscar un equilibri entre riquesa i creixement alhora de definir tan els beneficiaris de la redistribució de la renda, com les quantitats que han de percebre. Això suposa que Catalunya no només es sacrifica fiscalment per fer possible la correcció de les desigualtats, si no que a més, hipotequem bona part del nostre propi creixement econòmic.

I el pitjor és que això s’ha convertit en una política d’Estat. Ara el sistema no persegueix la redistribució de la renda en sí mateixa, si no l’afebliment econòmic de Catalunya. Aquest és un dels principis de la política territorial de l’Estat. Comparativament, les aportacions de Califòrnia, que és l’Estat de la Unió que més aporta en matèria de redistribució de la renda, tot just suposen un 2% del seu PIB. En el cas de la UE aquestes xifres no superen 0,7% del PIB del països més rics. En canvi en el cas de Catalunya, no es coneixen les dades exactes (atemptat als principis de publicitat i de transparència). Però la majoria d’analistes la situen sobre el 10%, fins i tot n’hi ha que afirmen que és superior al 14%. Per tant no crec que l’Estat persegueixi corregir certes desigualtats, si no afeblir la importància econòmica de Catalunya.

Per altra banda, el sistema es doblement pervers per que es tenen en compte les dades agregades per comunitats autònomes. Això amaga una realitat desastrosa i és que a Catalunya hi ha 42 barris de grans ciutats que tot plegat sumen 1.450.000 habitants, que tenen una renda mitjana equiparable a la de les regions més pobres d’Espanya. El problema és que com que viuen en una comunitat que genera riquesa (PIB) es dona per suposat que aquesta queda distribuïda de forma igualitària entre la població, cosa que no és certa. Així, Extremadura, amb poc més d’un milió d’habitants, és objecte prioritari en la política de redistribució de la renda, mentre que aquests barris de Catalunya amb taxes de pobresa semblants a les d’Extremadura hi estan excloses.

Però n’hi ha més. Bona part de la riquesa de les regions pobres d’Espanya prové de transferències des de l’exterior, sigui d’altres comunitats autònomes o de la UE. Com saps l’adhesió dels nous membres (des de les repúbliques bàltiques fins a Bulgària), han fet redefinit les polítiques regionals de la UE.
Espanya a aconseguit “salvar els mobles” segons les paraules d’un diplomàtic professor meu que s’encarregava de les negociacions amb la UE sobre els fons de cohesió, de manera que fins el 2013 (crec) algunes de les nostres comunitats continuaran sent objectiu número 1 dels fons de cohesió de la UE. Però, i desprès? D’on traurà l’estat tot el diner que deixarà de venir dels fons de la UE?

Donades les xarxes de clientelisme existent en algunes comunitats, no em crec que l’Estat accepti eliminar aquestes transferències; crec que buscaran alternatives, si és que encara no les tenen, i em temo molt que una vegada més ens tocarà el rebre...

Finalment, no em sembla del tot correcte dividir el nombre d’habitants de Catalunya entre els diner que enviem a l’Estat. En primer lloc per que aquests diner no surten només de les unitats familiars, si no de les empreses especialment pymes.

Segon per que si no es paguessin, ningú no diu que es poguessin distribuir entre les catalans. Per altra banda, crec que hi ha molta gen que sí que està disposada a deixar de “donar la volta al món” (és a dir a sacrificar-se fiscalment), per transferir part de la seva renda a regions i a classes socials més desafavorides. Encara que aquests siguem una minoria, es una de les bases econòmiques de la societat on vivim.

El problema, com et deia, no són els principis en sí mateixos si no l’abús que se’n fa en el nostre nom.

Personalment hi ja coses que em preocupen encara molt més que tot això de la redistribució de la renda; com per exemple, el fet que els catalans no tinguem res a pelar dins l’administració de l’Estat espanyol. Com em va dir l’ambaixador d’Espanya a Albania, ara fa uns mesos “no ens hi volen”. L’Estat és d’ells, se l’han fet seu, em permès que se’l facin seu i fan tot el que volen sense donar explicacions. El problema per a mi, és estructural.

Normalment, les classes dirigents dels Estats, són aquelles que es reparteixen el poder polític, econòmic i institucional. A canvi, són les classes socials, que financen l’Estat. Al cap i a la fi és el seu propi Estat.

Al mateix temps les classes populars accepten aquesta distribució del poder, sempre que ells siguin l’objecte de les polítiques públiques i socials.

Dons bé, a Espanya això no funciona ben be així. Les classes socials que es reparteixen el poder tenen una forta component aristòcrata (no només per l’origen, si no també per pensament polític, valors...) en canvi qui finança l’Estat es la petita burgesia emprenedora, concentrada tradicionalment en tres o quatre comunitats autònomes, entre elles Catalunya. Dons bé el sistema el trobo del tot perniciós per que per una banda les classes dirigents de Catalunya, no formen part de les classes dirigents de l’Estat, un Estat que financen en gran mesura.

Però al mateix temps, tampoc som objecte de les polítiques de l’Estat. Només cal veure el diari cada dia per adonar-se que Catalunya no figura en les prioritats de l’Estat en matèria de polítiques públiques. Però fins i tot el cas d’Espanya és pitjor que tot això, ja que bona part dels fons de cohesió de la UE destinats a particulars del món agrari, acaben en mans de quinze o setze famílies de rancio abolengo. La Duquesa de Alba per exemple, és la persona que més rep per aquest concepte. Tota una perversitat del sistema.

En definitiva, jo no trobo pas malament que es redistribueixi la riquesa. Tot depèn de com es faci. Però el que tinc clar és que no necessitem a l’aristocràcia espanyola per a distribuir-la. Això és una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, al cap i a la fi són els nostres “cuartos”. No necessitem a Madrid per fer d’intermediaris; i com diu la dita castellana “quien parte y reparte se lleva la mejor parte...”. Però aquí el problema el tenim en la nostra pròpia classe dirigent. Tot just ara comencen a despertar-se... veurem fins on arriben.

Bé noi, no et voldria entretenir massa amb la meva filosofica politica de pa sucat amb oli.

Salutacions

Albert Pont

Canvi de règim

Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa, una autèntica Universitat que prepari aquells alts funcionaris que després esdevinguin dirigents qualificats

La total llunyania de la ciutadania catalana vers la classe política ve donada per diversos factors per tots coneguts i llargament analitzats. Al lamentable espectacle de lluites partidistes en la negociació de l'Estatut hi hem d'afegir el cansament pel mal tracte ja secular que rebem dels governs de l'Estat, amanit amb la fanfarroneria i el menyspreu per part d'alguns dels seus membres. Però hi ha altres causes que pesen encara més; la indigència intel·lectual i la nul·la trajectòria professional de la majoria dels dirigents polítics catalans és esfereïdora.
Per a vergonya pròpia, els dos màxims representants polítics del país no tenen tan sols estudis universitaris i cap recorregut en l'empresa privada. No se'ls coneix cap habilitat en cap idioma estranger. És més, un d'ells prou feines té amb l'idioma propi del país. Aquests només són dos dels exemples de la llarga llista de diferents membres d'aparells de partits que, per posar un exemple, van passar de conduir furgonetes pel Baix Llobregat al cim d'una conselleria. Així, és lògic que la ciutadania treballadora i emprenedora, que els estudiants cada cop se n'allunyin més, d'una activitat duta a terme per diplomats en la intriga, llicenciats en l'adulació, doctorats del discurs políticament correcte i plenament buit. Així doncs, cal establir uns requisits determinats per a aquelles persones que vulguin accedir a l'activitat política professional. Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa (o com les que existeixen al Quebec o als Països Baixos). Autèntiques universitats que preparin aquells alts funcionaris que després de demostrar la seva vàlua intel·lectual i tenir suficient experiència en l'administració siguin els dirigents qualificats que, s'equivoquin o no, com a mínim no ens faran passar vergonya. Si hi afegim un cos funcionarial de 140.000 persones amb horaris, sous i privilegis exclusius i amb un mal servei al ciutadà, és obvi que tot allò que emana del poder polític sigui malvist. Pel que fa al funcionament de l'administració cal refer altra vegada la llei de funció pública, que –tot i la bona feina de l'exconseller Joan Carretero– ha quedat coixa. Hem de professionalitzar l'administració amb contractes laborals normals, on es pugui acomiadar aquell treballador incomplidor o incompetent, impulsant la meritocràcia i tallant de soca-rel l'entrada massiva de militants del partit cada vegada que canvia el color del govern. Estic segur que els funcionaris aptes i treballadors ho agrairan tant com el ciutadà. Amb aquestes dues mesures de professionalització de la classe política i de l'administració proposem un canvi de règim que substitueixi les corcades estructures actuals i aturi l'accés d'oportunistes poc preparats.
L'altre aspecte que definitivament hem d'encarar és el canvi de règim polític. L'statu quo d'autonomia vexada, menystinguda, insultada i boicotejada l'hem de transformar en estat dins la Unió Europea. Acceptem allò que tan sovint se'ns repeteix per intentar anul·lar el discurs basat en el dret a decidir (i el mes de desembre passat confirmat pel mateix Molt Honorable senyor José Montilla): «Cada vegada que votem ens autodeterminem». Jo dic sí, és cert, cada vegada que votem ens autodeterminem. En tant que nosaltres els catalans com a subjecte actiu que col·lectivament decideix en cada elecció assumim aquesta màxima, exigim de tot el corpus polític català l'acceptació que quan una majoria de 69 diputats sobiranistes del Parlament de Catalunya declarin unilateralment la independència, puguem començar un procés constituent el qual finalitzarà amb el referèndum per sotmetre a votació la Constitució del nou estat. Tampoc caiguem en el parany de l'argument fal·laç pel qual hem d'esperar fins a assolir una majoria social independentista. Únicament hem d'assolir una majoria política independentista i ço és 69 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant comencem a interioritzar que hi haurà ruptura i tensió política, perquè amb una Espanya que ja ha mostrat on no està disposada a arribar mai podrem pactar una transició cap a la independència i deixem de basar la nostra estratègia en mítiques dates més pròpies d'una campanya de publicitat que d'un dirigent polític seriós, ja que és distreure l'atenció sobre l'autèntic objectiu de l'independentisme català.

IVAN CONDÉS SANGENÍS
Historiador i publicista.
Partit Republicà Català

INFORMANIPULACIÓ

Fa uns quants dies, els mitjans informatius ens tenen marejats amb varies informacions que ja cansen:

La primera es que sembla ser que tenim una gran sequera.
El que no ens diuen es que el consum de l’aigua a Catalunya es divideix en: 50% per consum agrícola, el 32 % en els usos industrials i només un 18% es consumeix a les llars particulars. Aquestes dades son variables segons les comarques evidentment, arribant el consum urbà al 32 % en les comarques costaneres.
Diumenge van dir a la TV que el 35% del consum urbà (un 6% del total) es l’aigua que fem servir per les tasses dels WC. El que no ens diuen es que un 30% del consum agrícola es perd per la mateixa xarxa.(un 15% del total).
Vistes les coses aquí hi ha dos solucions, però ells, ja ho saben vostès, sempre trien la que mes pot putejar al personal, especialment al del que ells anomenen Àrea Metropolitana de Barcelona i aquest diumenge ens van regalar amb el diari un filtre reductor del raig de les aixetes per a que puguem reduir el nostre consum.
De incentivar en obra nova, o de co-finançar en cases ja fetes la reutilització de les aigues de dutxa o rentadores per els WC, no diuen res. De recollir les aigues pluvials en dipòsits i utilitzarles depurades per a les dutxes, tampoc. No fos cosa que la Caixa, propietaria d'Aigues de Barcelona es molestès.

La segona es aquesta idiotesa de limitar la velocitat a 80 Km/h en les autopistes que entren a Barcelona quan fins el mes tonto sap que un cotxe gasta ( i contamina més) anant a 80 Km/h en tercera que a 120 Km/h en cinquena marxa, i que es contamina molt mes si trigues una hora en arribar a Barcelona a si en trigues mitja.
En imposar aquesta limitació no han dubtat ni un moment en satanitzar el RACC i el seu estudi fet per una Universitat sobre el tema, que demostrava la falsetat de les raons governamentals.
La qüestió ja sap tothom quina es : convertir els mossos d’esquadra (protegir i servir posa escrit a les patrulles dels EEUU) en vulgars assaltadors de camins. Legals, això si.

La tercera es el túnel de la Sagrada Família. Es un assumpte tant bèstia que ningú amb un mínim de cervell entén el perquè l’Ajuntament s’entesta en fer passar l’AVE pel costat de la Sagrada Família, desprès de l’experiència del Carmel i de que encara no han tingut valor de fer el túnel de la variant de Vallirana, molt menys problemàtic que aquest al costat del temple.

La quarta rodalies RENFE, que ja he comentat abastament amb el meu anterior post.

La cinquena es la MAT, una línia d’electricitat de 400 kW que com a justificació ens diuen que la necessiten per l’AVE. La realitat es que això de la MAT l’interessa a França, i com sempre, es una contrapartida a la generosa col·laboració francesa contra ETA, perquè el que realment volen els francesos es, a traves de la xarxa espanyola vendre electricitat al Marroc mentres tinguin en marxa les seves centrals nuclears. De mentres “vendran” centrals nuclears als marroquins, i desprès ens vendran ells la electricitat marroquina.

Mentrestant, el Ministre d’Economia del govern de Madrid ens diu que no hi ha cap crisi econòmica, mentres a USA proveeixen amb 145.000 milions de $ un pla antirecessió, i avui han baixat els interesos un 0,75%. Però ja sap tothom que els americans son molt dolents, pero quina enveja donen amb la rapidesa que els seus politics asumeixen els problemes i intenten solucionarlos, oi?

Hi ha una altra mentida, aquesta molt grossa, i d’abast mundial, anomenada CANVI CLIMATIC que defensa un senyor que era vice-president dels EEUU (a 600.000 $ per conferencia) quan el seu govern es va negar a signar el Protocol de Kyoto, però aquesta es molt llarga d'explicar i me la guardo per un altre dia.

Fins aleshores.

METAFORES SOCIATES

Es una sort que existeixin polítics tant rematadament burros. Si no la política seria un avorriment. Vegeu varies "perles" de l'ultima setmana:

1 L’estatut i el nadó
El dia 11 de Desembre en un esmorzar organitzat a Madrid per Nueva Economía Fórum, Artur Mas va emplaçar a Espanya "a que se prepare" davant del que pugui plantejar Catalunya "por amplio consenso y democráticamente", y va advertir al Govern que no s’amagui darrere la Constitució perquè aquesta "puede transformarse en un muro".El líder de CiU es va referir a la retallada que pot patir l’Estatut, per causa del recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, i va afirmar que en cas de produir-se una desnaturalizació de l’Estatut "propondremos un gobierno de concentración en Cataluña con todos los partidos que estén de acuerdo con el texto aprobado en el Parlament".El ex ministre José Bono, present a l’acte va expressar que “el Estatut que se aprobó en Cataluña ya no lo quieren ni sus padres, y tuvo un bautizo muy poco lucido al que no asistió ni el vecindario". A més va dir també "aquí se bendice lo que diga el Constitucional" i va rematar amb la afirmació que “las naciones son un invento".
Desenvolupem ara les metáfores del sr Bono:
1ª Metáfora : l’Estatut es un nadó
conclusió 1º : L’estatut no el volen ni els seus pares : Dons no senyor, els pares van tenir un nadó el 30 de Setembre, pero algú els hi va canviar el nadó el 20 de Gener.
conclusió 2ª: despres el sr Guerra es va “cepillar” el nadó cometent un acte de pedofilia.
conclusió 3ª : Ara, el Tribunal Constitucional preten mutilar al nadó.
Quina bestiesa oi ?

2 “Las naciones son un invento” : Apa que com s’enterin els seus con-nacionals espanyols o el seu pare falangista !


3 El sectari Montilla fa el llit a CDC (15-12-2007)
Montilla va pressionar per frenar un pacte PSOE-CiU en el pressupost
En plena negociació de les esmenes al pressupost del Govern central, quan el PSOE, en un últim intent per evitar el veto de CiU als comptes de l'Estat, es va plantejar la possibilitat de cedir i deixar que els nacionalistes catalans s'apuntessin un triomf en les inversions a Rodalies.
Els diputats del PSC, aplicant les ordres de Montilla, van intervenir perquè els negociadors del PSOE fossin conscients que aquesta concessió a CiU implicava obrir una crisi tant amb els socialistes catalans com amb la Generalitat."Es va traslladar al PSOE que Rodalies no es podia convertir en un triomf per a CiU", "PER AQUÍ, NO"Segons fonts socialistes, amb la premissa que "amb CiU es poden pactar algunes coses concretes, però els temes de veritat es negocien amb el Govern", el PSC estava disposat que el PSOE "premiés" els nacionalistes amb un increment de les ajudes als autònoms, un col.lectiu especialment mimat per CiU, i poca cosa més. Però, al final no van pactar ni poca cosa ni res.
Aixó si, els falsaris socialistes van acusar CiU, inmediatament despres de la votació d’haver fet perdre a Catalunya nosequants milions d’inversió.
ES POT SER MES FALSARI QUE ELS SOCIALISTES I MES SECTARI QUE EL MONTILLA?


METAFORA SOCIATA 4ª: Chacón augura un pacte postelectoral CiU i PP
La “vident” Chacón, que tantes vegades l’ha encertada en els seus pronostics desde aquell cop que va sortir a TV3 una nit electoral que va fer el ridicul mes espantos, ara es despenja amb aquesta afirmació.
Pero esclar, aquest pacte no es posible o es absolutament inutil si guanyen els socialistes.
Chacón pensa que pot perdre les eleccions quan totes les "enquestes Juan Palomo" del Movimiento donen als sociates com a guanyadors?
I ja per acabar amb metàfores, es pot ser més boba que aquesta dona que sempre esta en "orsay" i que a la seva edat, i amb la seva gran experiencia, es casa "de penalty"?