La picor dels set anys

Segons la consellera Capdevila, el tripartit no ha sabut explicar el molt que ha fet
Fa uns dies, la consellera Carme Capdevila va declarar que, durant els set anys que duu governant, el tripartit ha treballat dur i que, si la gent se sent farta, el problema és que potser no han sabut explicar tot el que han fet: no han sabut comunicar-ho a la societat. Diu Capdevila que, si haguessin dedicat més esforços a detallar els avanços que hi ha hagut gràcies a aquest Govern –si haguessin donat prioritat a la tasca comunicativa–, ningú parlaria ara de fatiga, començant pel conseller Maragall, ja oficialment perdonat després de la confessió pública del seu pecat i la seva lletania: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa.

Lector, oïdor i espectador dels mitjans de comunicació, jo mai diria que no ens han explicat el treball realitzat pel tripartit. Més aviat al contrari. Durant aquests set anys, premsa, ràdio i televisió han donat –i donen– complerta informació de tot el que fa, amb tots els pèls i senyals. I, per si això no bastés, prengui's en consideració la gran quantitat de propaganda institucional que cada dos per tres t'arriba a casa, informant-te del que ha fet el Govern i, sobretot, del que pensa fer. Per tant, diferint de l'opinió de Capdevila, jo diria que estem sobradamente informats del treball que han fet durant aquests set anys, i que no són necessàries tantes tones més de fullets i opuscles per a explicar-nos-ho de nou: amb mapes, diagrames, simulacions de futures millores (sigui de línies ferroviàries, de places rediseñadas, de carreteres fantàstiques o de reestructuracions de plans d'estudis), a més de les corresponents fotos de tots i cadascun dels consellers, amb el seu president al capdavant.
Per això –perquè tot ha estat convenientment explicat, per activa i per passiva– és enternecedor que Capdevila digui que potser el problema (això de la fatiga) és que no ho han sabut comunicar a la societat. Es tracta d'una actitud molt interessant, que adopten aquells als quals ni els cap en el cap que hagin fet una mica malament: no pot ser: serà que no ens han entès o que no ho hem explicat suficients vegades!
Ells no fallen. Són els altres els quals no saben veure el molt be que ho han fet. En conseqüència, l'únic error que estan disposats a admetre és el de no haver sabut vendre's bé.
Ho diu Capdevila: la culpa és no haver donat prioritat a la tasca comunicativa. És una conducta que recorda bastant a la del conductor que, quan per distracció es fica en una autovia en sentit contrari i es troba llavors amb que els altres cotxes van tots cap a ell i es veuen obligats a maniobrar bruscament per a no xocar, en comptes de plantejar-se si s'ha equivocat de sentit, s'escandalitza: "Però, què fan? Van tots contradirecció!". No concep que sigui ell qui estigui fallant.
 
Quim Monzó

http://www.lavanguardia.es/

ESTAT LLIURE ASSOCIAT ALS ESTATS UNITS D’AMÈRICA?

Em va fer molta gracia el 23 d’octubre llegir que el director adjunt de La Vanguardia Enric Juliana, durant l'acte de lliurament del XIIIè Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític, afirmés que "em començaré a creure la qüestió de l’ independentisme el dia que vegi un partit pro francès". "Si som independents -afegia- l'endemà ens convertiríem, com ja va passar l'any 1640, en un protectorat de la República Francesa"

Posteriorment, en Joan Carretero, en una entrevista que li va fer en Salvador Sostres per l’Avui, al preguntar-li aquest “Quin és el primer pas cap a la independència?” va respondre :”Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."


Per si algú no ho ha entès, anem a desenvolupar l’idea.


El que volem els catalans no es l’independència de les actuals quatre províncies espanyoles. Volem la Devolució de tots els territoris de la nació catalana.


Be, ja som al Parlament, ja hem proclamat l’ independència. Ara que?


Si seguíssim les derives de la majoria de formacions independentistes dels últims trenta anys, ja sabeu els que parlaven de “independència i socialisme", i posaven estels vermells a les banderes, esdevindríem una república a la búlgara on l’independència primés sobre l’economia. Podríem sofrir els atacs de boicots comercials espanyols, i el possible veto a entrar a la Unió Europea per part dels espanyols, davant l’indiferència de les potencies europees.


Afortunadament en aquets moments, la massa critica de l’independentisme es la generació dels 40-50 anys, els dirigents : Carretero, Espot, Laporta, Canela i els homes del Centre Català de Negocis, son tots gent amb criteri empresarial, gent amb criteri.


Podem convertir-nos en un protectorat, com molt be deia en Juliana, però per a que ser-ho d’un estat com el francès que xucla el 50% del pressupost comunitari per a protegir la seva agricultura? França no pot ser mai la nostra referència econòmica, ni la nostra opció per molts motius mes.


Tenim també l’opció porto-riquenya. Estat Lliure Associat als USA. Puerto Rico no paga impostos als USA, no te representants a la Cámara, ni te l’obligatorietat d’entrar a les forces armades americanes.


Ara situem un sistema com el Puerto Rico a Europa. Si aquest fos el cas, on situarien les seves centrals europees els americans?. Qui tindria des de Europa totes les facilitats per exportar a USA sense aranzels? Quins efectes positius tindria tot això sobre l’economia catalana per a sortir d’aquesta crisi econòmica espanyola? Qui tindria darrere seu el I+D americà? Qui tindria darrere seu el millor exèrcit del mon sense que li costes ni un duro?.


I si no ens volguessin al Euro, cap problema, anem amb Dòlars.


Les Constitucions Catalanes definien Catalunya com un Principat. Aquest sistema no li ha anat gens malament a Andorra. Però posats a tenir dos coprínceps un de religiós i un de polític, jo prefereixo en Obama i l’Abat de Montserrat. I si al Papa no li agrada l’idea sempre podem crear l’Església Catalana com deia en Francesc Pujols. No serà aquest el problema, les esglésies ja les tenim construïdes.
   
Per tant senyor Juliana, ja pot començar a creure que això va de debò. Properes parades : independència, devolució i un estat català potent econòmicament, sense dèficits fiscals, amb el cosí de Zumosol protegint-nos les esquenes.

I per si en queda algun dubte, aquesta imatge http://www.america.gov/un-declaration.html del web del govern americà possant una bandera catalana quan parla de drets humans, es prou aclaridora.

QUE PASSA SI US DIC QUE MAI ENS RENDIREM?

MANTENINT-TE EN LA FOSCOR,

TU SAPS EL QUE VOLEN TOTS ELLS

MANTENINT-TE EN LA FOSCOR,

AIXÍ VA COMENÇAR TOT
      

ENVIA ELS TEUS ESQUELETS

CANTA MENTRES ELS SEUS OSSOS MARXEN DE NOU

NECESITES ENTERRAR PROFUNDAMENT

ELS SECRETS QUE GUARDES SEMPRE ESTAN LLESTOS

ESTAS PREPARAT?
   

FINALMENT FARE QUE TINGUI SENTIT

FART D’'IMPLORAR IGNORÀNCIA COM A TOTA DEFENSA

HA PASSAT UNA ETERNITAT

PERÒ EL MOTOR ES EN MARXA I MAI ES DETÉ,

MAI ES DETÉ

SEMPRE LA MATEIXA VELLA HISTÒRIA
  

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC COM ELS DEMES

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC UN PEÓ MES DELS TEUS JOCS

TU ETS EL QUE FINGEIX

QUE PASSA SI ET DIC QUE MAI EM RENDIRÉ

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC COM ELS DEMÈS

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC UN MES DELS TEUS JOCS

TU ETS EL QUE PRETEN

QUE PASSA SI ET DIC QUE MAI EM RENDIRÉ

EN TEMPS QUE LES NOSTRES ANIMES SON INCALCULABLES

NOMÈS SOC UN ALTRA ANIMA EN VENDA? O BÉ

LA PAGINA S’HA ACABAT

NO SOM PERMANENTS,

SÓN TEMPORALS, TEMPORALS

, LA MATEIXA VELLA HISTÒRIA

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC COM ELS DEMÈS

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC UN MES DELS TEUS JOCS

TU ETS EL QUE PRETEN

QUE PASSA SI ET DIC QUE MAI EM RENDIRÉ?
    

SÓC LA VEU DINTRE DE LA TEVA MENT

QUE TU REFUSES ESCOLTAR

SÓC EL ROSTRE AL QUE T’HAS D'ENFRONTAR

REFLEXANT LA TEVA MIRADA
   

JO SÓC EL QUE QUEDA

JO SOC LO CORRECTE

JO SÒC L’ENEMIC

JO SÓC LA MÀ QUE ET FARÀ CAURE

FENT-TE POSSAR DE GENOLLS
    

AIXI QUE, QUI ETS TU?

SI, QUI ETS TU?

MANTENINT-TE EN LA FOSCOR,

TU SAPS EL QUE VOLEN TOTS ELLS

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC COM ELS DEMÈS

QUE PASSA SI ET DIC QUE NO SOC UN MES DELS TEUS JOCS

TU ETS EL QUE PRETEN

QUE PASSA SI ET DIC QUE MAI EM RENDIRÉ?

The Pretender- Foo fighters

Nota: imagina el logo de R-cat al rectangle grana. Ara ho captes?

Nova campanya de Reagrupament?

Ens ha arribat aquesta imatge amb una informació que de moment ens han dit que es “classificada”, però sembla ser que la nova agència de publicitat contractada per R-cat ha dissenyat per a l'associació una nova campanya.

   
Desprès de que l'innovadora campanya de publicitat negativa de la passada setmana, feta per a fer veure als grups i plataformes que R-cat també s’equivoca i es capaç de cagar-la com tot humà, ja ha donat els seus fruits, dons Santiago Espot, en declaracions al diari espanyol “el inMundo” s’arrenglera també darrere Jan Laporta, i els membres de la plataforma “Acte de Sobirania” han manifestat que recolzaran a qui es comprometi exactament al que diu R-cat. ( "Donant suport explicit a aquells que s'hi comprometin, i recomanant que hom els voti" diu el comunicat que hem rebut.)
   
Ara els nous publicistes que ja van demostrar la seva vàlua en la campanya d’Obama, han dissenyat una campanya publicitària espectacular. La campanya inclou un acord entre el FC Barcelona i R-cat pel qual el Club obsequiarà a R-cat amb totes les samarretes existents en els seus magatzems de temporades anteriors i que no les volen ni els bassars xinesos.
                 
El president Laporta pagarà de la seva butxaca una reimpressió en serigrafia, que aprofitant les lletres d’Unicef, es podrà llegir el lema “UNA NACIÓ INDEPENDENT CATALANA ÉS FACTIBLE", que sembla ser que serà el lema de la campanya electoral de R-cat.
      
La model triada per a fer la presentació de la samarreta ha estat l’actriu sud-africana Charlize Theron, però no es descarta que la imatge de la campanya electoral sigui la cantant Shakira (Isabel Mebarak Ripoll) qui també cantaria al espot electoral.
               
Esperem mes campanyes així i menys com les de la passada setmana.

Contra el desagrupament

Salvador Cardús


Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.

El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.
Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.


Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.
No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.


Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.

FONT : http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/contra_el_desagrupament_87044.php

Els representants territorials de Reagrupament tanquen files amb Carretero

El president de l'associació va exposar les raons de la crisi del cap de setmana passat en una reunió.
La reunió tinguda ahir al vespre a Sant Cugat, a la qual Joan Carretero havia convocat tots els representants territorials de Reagrupament, va servir per tancar la crisi oberta el cap de setmana passat per la dimissió de tretze membres de la junta directiva, que finalment no es va consumar. Els representants de les assemblees territorials van escoltar les explicacions de Carretero, per qui hi havia hagut una confrontació amb quatre membres de la junta. Aquests, segons el president de Reagrupament, havien començat a actuar per compte propi amb la idea de bastir estructures com les dels partits tradicionals amb la intenció d'assegurar-se un lloc a les llistes electorals.


Segons els presents a la reunió, la intervenció dels representants territorials va servir per donar suport a la junta i per demanar de fer la feina que ara s'imposa i tancar la crisi definitivament. Un reagrupat present a la reunió va dir a Carretero que el capità mai no havia d'abandonar la nau. Però Carretero va respondre que, aquesta nau 'era plena de dinamita'. A més a més, va recordar que Reagrupament s'havia format amb l'objectiu de promoure una candidatura a les pròximes eleccions parlamentàries, i que això implicava la possibilitat que ningú de l'associació no fos candidat d'aquesta candidatura; en unes altres paraules: Reagrupament no es va fundar amb el propòsit de ser un trampolí per a fer diputat ningú.


FONT: vilaweb.cat

REAGRUPAMENT, TANCAT PER REFORMES, DEMÀ TORNEM A OBRIR

"Aquets son els meus principis, si no us agraden, en tinc uns altres." ( Grouxo Marx )

M'espero a veure que diu en Joan aquesta nit, pero ara el "stalinisme naíf" del que jo parlava ha quedat retratat. I ni son tots els que son, ni son tots els que estan. Els suposats estalinistes d'ara tenien col.laboradors necessaris. ( Com deia el meu ideòleg Grouxo :"Pot semblar idiota i actuar com un idiota. Pero no es deixi enganyar. Es realment un idiota". )

Molts van dir a la reunió de dilluns a Sant Boi que "la gent del Pirineu, ja se sap, tenen rampells". Jo que vinc de mes amunt a la muntanya us dic que el mes sagrat per algú del Pirineu es la paraula donada.

Hem perdut la virginitat, i què us pensabeu?  En un cap de setmana ha mort el "estalinisme" i el "naïf". I si no, que es preparin !

I ara, pit i collons.




PD:"Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

LA CARRETERADA

En efecte: la política no és futbol.

Ens ho repeteixen els tertulians més enravenats. Però l'argument es pot girar com un mitjó. De vegades és la política la que ha de ser més primària. Aquest tiqui-taca tan preciosista a què ens té acostumats en Guardiola pot tenir el seu equivalent polític quan ets un estat, però serveix de poc quan s'ha de dur un poble fins a la independència. Si el partit se t'escapa, ha de pujar el defensa de metre noranta, el que no té estil ni ganes de ser pitxitxi, a rematar de cap, de nas o de clatell, sense manies.
 Mirin, se'ns està acabant la nació. O travessem d'una vegada aquest riu ple de corrents i de lloses que rellisquen, o ens quedem a la riba dolenta. Que ningú no esperi que els que han de lligar la corda a l'altra banda perquè els de darrere ens hi puguem agafar ho facin amb caminar aristocràtic. Els moviments seran grotescos i abans de trepitjar terra seca s'hauran xopat el cul i l'esquena.

Una carreterada? Bé, doncs sí... Però ell ha decidit mullar-se. Mentrestant, els partits de sempre continuen caminant longitudinalment per la riba dolenta, tocant el violí i fent la mascarada veneciana. Van dient que més avall hi ha un ponte di Rialto i que per allà passarem tots fent passes de minuet... Però què hi ha al final? La mar salada, la gran badada...
       
Dimarts es van reunir els reagrupats de la Selva. Desconcertats, sí, però decidits a continuar donant plena confiança a qui ha demostrat més coratge en els propòsits que finesa en els gestos i paraules. Ja hi ha tots els altres polítics que en comptes de llengua tenen una cinta mètrica.
    Ell enceta la campanya com Haydn a l'obertura de la Simfonia Sorpresa: amb un cop descomunal de percussió per despertar músics i auditori. Tots orelladrets i poca broma. I si no, pleguem i anem-nos-en a dormir a la palla...

Doncs mirin, molts se'l creuen.

Escrit per Ramon Sargatal a El Punt

En Ramon es company del GdS del CCN