Primàries de parvulari

Si la democràcia no abraça tot el procés electoral, la qüestió esdevé una farsa endogàmica.
“Apel·lar a la sacrosanta paraula ‘democràcia'
pel fet de representar el teatret de les eleccions internes és, un cop més, un insult a la intel·ligència”

Aquests dies s'està parlant molt de la democràcia interna dels partits. Per una part, Solidaritat Catalana propugna confeccionar les llistes de forma assembleària. Diuen que han de sortir “des de baix”. A Madrid, la provincial del PSOE farà unes primàries per triar el candidat “oficial”. Aquests actes em recorden la gent que es perfuma per dissimular que no s'ha dutxat. Ja se sap, posats a fer pudor, que no sigui tan desagradable.

Anem a pams. A nosaltres, els contribuents, la democràcia interna dels partits ens importa molt poc. Si la democràcia no abraça tot el procés electoral, el tema esdevé una farsa endogàmica, com ara. És com si es volgués abillar de democràtica l'elecció del papa de Roma pel simple fet que els cardenals de tot el món (ep, de tot el món!) l'escullen d'entre ells. La missió dels partits s'ha d'assemblar a la dels exèrcits: estan per defensar la democràcia més que no pas per exercir-la. Vull dir que els beneficiaris finals de la democràcia no han de ser els militants de partit, sinó els electors. No serveix de res fer referència al sistema de primàries americà (que no existeix com a tal, ja que el procés depèn de cada estat o comtat).
En aquest cas, en la selecció dels candidats no només hi participen els militants del partit. La contribució de la comunitat (persones d'un poble, districte o parròquia), que res té a veure amb el partit i que ajuda a determinar els candidats més idonis, juga un rol importantíssim. Lògic. Més tard, quan vinguin les eleccions a la legislatura de l'estat, o a la Cambra de Representants, és tota la població la que escollirà oficialment el diputat del districte. Per tant, els partits americans intenten saber quins són els candidats que més agraden a la gent. Com que de diputat només en pot sortir elegit un per districte, els partits han de presentar el candidat més atractiu per a l'electorat. Per això, la designació de candidats és importantíssima.
Ara, que els partits d'aquí vulguin fer veure que practiquen la seva democràcia interna per, després, encolomar-nos una llista tancada d'una circumscripció aberrant, sembla una aixecada de camisa massa forta, no troben? Un diputat escollit en llista tancada a la circumscripció de la província de Barcelona, quins interessos representa? Els de la gent de la Pobla de Lillet o els de la gent de Sitges? Per tant, jo demanaria menys demagògia. Perquè apel·lar a la sacrosanta paraula democràcia pel fet de representar el teatret de les eleccions internes és, un cop més, un insult a la intel·ligència.
Escoltin, partits: facin les llistes com més els interessi, perquè d'aquelles que vostès produeixin, els electors no podrem treure'n cap profit. Però, això sí, incloguin en el seu programa la reforma del sistema electoral. Jo vull elegir i conèixer la cara del diputat del meu districte. Vull interpel·lar-lo a la seva oficina els caps de setmana. Vull saber que el seu partit l'escoltarà, perquè, si no s'escolta el que ell suggereix (pressionat per l'electorat del seu districte), pot ser que la propera vegada aquest electorat no el voti i, per tant, el partit haurà perdut un diputat (i ell la cadira). Això és democràcia. La resta, disculpin-me, són ganes de fer el tocatimbals.



Xavier Roig
www.avui.cat
18-08-2010