10.3.11

FINANCES, ESGLÈSIA I FAES, per Francesc Sanuy

"No es tracta de ser alarmista i catastrofista, sino del mínim de patriotisme que li pertoca ni que sigui pel sou que cobra com a expresident"
Realment, hi ha temporades, com la present, en que no donem l’abast per a digerir la informació i no tenim prou temps per a pronunciar-nos sobre uns esdeveniments que s’acumulen precipitadament. Sense anar més lluny, ara resulta que la Fundació FAES, que presideix J.Mª Aznar (l’home que va establir a l’entente cordiale) amb el terrorista i dictador Gaddafi, ha organitzat un seminari sobre el futur de les caixes d’estalvis. Posem-nos, doncs a tremolar, perquè quan aquesta entitat dicta la doctrina que ha de seguir el PP aparentment més moderat de Rajoy, es pot témer que passi el pitjor des del punt de vista de la moderació centrista i de la vinculació de les caixes a l’obra social en el territoris on pels seus estatuts fundacionals l’haurien de practicar. De fet, la FAES no és ben bé com el moviment ultraconservador del “Tea Party” o com la plataforma ideològica reaccionària de Murdoch i de la News-Corporation que tenen Aznar d’assalariat de luxe. Més aviat s’assembla a una mena de secta extremista anomenada “John Birah Society” que va aparèixer al EUA a primers dels anys 60 en paral•lel a les doctrines del senador Barry Goldwater. En aquell temps ja era a la Cornell University de N.Y. i encara recordo la lletra d’un disc que deia: “we are the John Birch Society and we fight for the right to fight the right fight for the right”. Que, traduït, vol dir lluitem pel dret de lluitar la justa lluita a favor de la dreta”. Segurament és per això que al seminari de la FAES hi va assistir la cap de gabinet del flamant i renovat president de la Conferencia Episcopal, l’arquebisbe Rouco Varela.
En saber la noticia, vaig pensar que potser el “Papa d’Espanya” es va confondre amb uns seminari conciliar, ara que les vocacions sacerdotals són escasses. Però, no, ell sabia perfectament de què es tractava i dels pèssims precedents eclesiàstics en aquest terreny. Al Vaticà hi ha pàgines ben negres del Banc Ambrosiano, del cardenal Marcinkus, del banquer penjat al Black Friars Bridge de Londres i de tants, escàndols de les finances vaticanes, però quan a Roma intentaven rectificar la trajectòria, l’Església espanyola començava a tenir els seus problemes. El PP d’Aznar, concretament, va sostraure la CajaSur de Córdoba de la tutela de la Junta d’Andalusia per a confiar-la plenament a l’autoritat eclesiàstica. Malauradament, el responsable únic, plenipotenciari i màxim de l’entitat, el canonge confessional Castillejo no solament va resultar ser un pèssim gestor, sino també un aprofitat que es va autoconcedir una pensió vitalícia perdurable a favor de les seves múltiples germanes que és gairebé allò de “ per in saecula saeculorum”. En realitat, és molt fort que s’hagi de rescatar una entitat administrada per la santa mare església, perquè si algú hagués fet, a part d’imprudències innegables, apropiacions indegudes estaríem parlant d’un delicte de “simonia” que, en termes canònics, es considera de màxima gravetat. Tinguin present que un canonge confessional és un habilitat per a donar l’absolució de pecats especialment greus.
A més a més, si posem la moviola, recordarem que en la gran estafa de Gescartera era la Presidenta Pilar Gimènez – Reyna, germana del Secretari d’Estat d’Hisenda i amics tots dos d’Aznar, de quan estiuejaven junts de jovenets al “parador nacional” de Nerja i era el gerent el Sr. Camacho, amb les benediccions de l’autoritat supervisora. Recordarem, insisteixo el paper destacat que va tenir el sector eclesiàstic. Primer, l’ecònom de la diòcesi de Valladolid que hi va perdre bous i esquelles i també, els ordes religiosos que van sortir seriosament perjudicats igual que els orfes de la policia i d’altres cossos de seguretat. Curiosament, després de la sentència de presó contra la presidenta de Gescartera, el tribunal la va posar en llibertat, perquè patia molt degut a la seva “acendrada fe religiosa”.
En tot cas, allò que motiva la reincidència, la perserverància en l’error i “la vuelta a las andadas” és que Sa Eminència Reverendíssima Monsenyor Rouco, cap visible del renovat nacionalcatolicisme, està preocupat per algunes qüestions. Per exemple, pels 250m. d’euros que ingressa anualment el fons interdiocesà i pels 5 m. que remena la Conferencia Episcopal de la qual és titular. I, lògicament, en lloc d’escarmentar pels fracassos anteriors, segueix la seva visceral tendència i torna a unir al seu destí amb el personatge que, segons l’experiència anterior, no el va salvar de la crema, sino que el va conduir de victòria en victòria, al desastre final. Ves per on, ara em venen a la memòria algunes coses que va dir a primers d’any el comentarista Miguel Angel Aguilar. Per exemple, que J.Mª Aznar s’ha incorporat, amb un sou de 200.000€ anuals a l’empresa Endesa, propietat ara de l’Estat italià, és a dir, d’una potencia estrangera i, per tant, que a part de les possibles incompatibilitats ètiques, les seves opinions i les de la seva fundació s’han d’agafar “cum granu salis”. Diu Aguilar que Aznar actúa amb una fruïció perversa a l’hora de desprestigiar Espanya. I jo afegeixo que, encara que l’actual govern s’ho mereixi, si hi ha algú que no ho pot dir de cap manera és un expresident del govern. Que ja no es tracta de ser alarmista i catastrofista, sino del mínim de patriotisme que li pertoca ni que sigui pel sou que cobra com a expresident. Que de criticar a ZP ja ens en podrem ocupar els ciutadans normals.

www.elsingulardigital.cat
9-03-2011