Fa anys el president de la Generalitat d’aleshores va fer una proclama per a que els joves amb idees i empenta es fessin empresaris. Molts van fer cas i van iniciar l’aventura. Quin merder Déu meu!. Per a muntar una empresa s’ha d’anar a un munt de llocs, tots pagant. Si ets nou ningú no et lloga un local sense posar-hi una fiança, desprès hi ha el gestor, el notari, els permisos d’obertura de l’Ajuntament, que mai respon, i per tant les noves empreses estan sempre en precari, el d’Indústria de la Generalitat, etc .
Vaig tenir un client que va trigar anys en poder obrir una gran empresa, perquè com era suís, els feia cas i complia tots els tràmits i esperava les respostes. Pobre home.
A l’hora d’aconseguir finançament als bancs, els petits empresaris estan sempre agafats. El banc que no te l’hipoteca personal et diu que millor vagis al teu banc personal. I el banc personal sempre diu que ja te massa risc. Evidentment uns i altres només financen si l’empresari avala personalment qualsevol operació. De mentre, ells si donen crèdits a empreses en fallida com Martinsa-Fadesa o el Grup Prisa, o son tant potents que son capaços de finançar l’aixecament dels peatges de les autopistes, només perquè el polític de torn els hi ho demana, malgrat aquestes operacions siguin un desastre per a les Caixes. Al petit empresari, ni pa, ni aigua.
Mes tard va venir allò de la feina ben feta. Ah carai president, a sobre també haurem de fer la feina ben feta?. Amb facturar i pencar com a xinesos no hi ha prou?. Per descomptat a la primera crisi que passa, t’adones que els que fan la feina ben feta son els que tanquen, i els que resisteixen millor les crisis son els empresaris poc complidors amb les obligacions tant laborals com impositives, cosa que els permet tenir millors preus. Quan hi ha crisi, els compradors busquen per preu, i no la feina ben feta, perquè aquesta, sempre es mes cara.
I no tingueu la mala sort de que algun dia vingui un inspector de qualsevol cosa. Si ve el de la Seguretat Social, pots tenir-ho tot en regla, però et pillarà per algun lloc i et voldrà cobrar una gran multa, a menys es clar, que per la tarda li encarreguis a la seva gestoria fer els paperots, i de mentre, el teu expedient el posarà a la cubeta de “pendiente”. El d’hisenda, normalment treballa a la gestoria del barri, o sigui que mes del mateix, i el de l’Ajuntament, si algun veí es queixa del soroll de les teves maquines, et dirà que ell es capaç de escoltar créixer l’herba, expressió fina que significa que vol que li omplis la cartera (Aquestes anècdotes son reals).
Quan van entrar els socialistes, van convertir tots els empresaris que cotitzaven a la seguretat social normal en autònoms. Tothom es queixa del frau fiscal que amaguen els autònoms, però ningú s’adona del gran prejudici que es ser-ho. La llibertat de cotitzar el que vulguis es converteix a la pràctica en absència de drets si el negoci va malament. Apart que això dels autònoms amaga molts treballadors que, de fet, no ho son gaire d’autònoms, doncs treballen per a una única empresa. Aquests falsos autònoms, si ara no tenen feina, no tenen atur, i en canvi han de continuar cotitzant per uns ingressos que no tenen, o directament deixen de cotitzar, amb el que això significa de cara a la jubilació. Quant xofer, amb lletra de camió inclosa, hi ha en aquests moments en atur. Ei, i com no pagui la lletra del camió, el banc li fotrà el pis.
Per cert, el grup polític d’aquell president sabeu que ha fet pels autònoms tots aquests anys?. Res. Han necessitat veure que hi ha un exèrcit d’autònoms aturat per adonar-se que almenys haurien de tenir dret a la prestació d’atur. I en tindran els que treballen, es clar. Els aturats anteriors, res. O una ajudeta de sis mesos si compleix uns mínims.
Molt es parla de la indignació de la gent que no pot pagar l’hipoteca del seu habitatge i es desnonada pel banc, però es parla molt poc dels ex-empresaris que també el perden, malgrat si la paguin, per temes pendents de les empreses que abans dirigien. Els indignats que han perdut l'habitatge perden només l'habitatge. Els petits empresaris normalment ho perden tot.
Tot això està portant a un nou empresariat, que treballa a casa seva o en un petit despatxet, sense llogar personal, i aplicant allò del “compraràs i vendràs però mai fabricaràs” segueix atenent així els seus clients.
Ara, el nou president de la Generalitat ens demana que, aquells ja no tant joves però amb idees i empenta, tornem a ser la locomotora d’Espanya. I sabeu, jo en conec un que prefereix esperar-se a l’independència, perquè arrossegar tants vagons, i que la locomotora sigui d’un altre tren, “donant glories a Espanya” no val la pena, i menys amb el sistema bancari-funcionarial espanyol.
Sr. President, el dia següent de l’independència truqui’ns, i parlem de locomotores, i de si les lleis per a les empreses han de ser com les americanes o com les espanyoles. De si els bancs han de jutjar projectes per a finançar empreses o si només s’han de fixar en quants totxos té l’empresari per a poder avalar. De si hem de perdre tant de temps, tornant-nos bojos, omplint formularis per les administracions espanyoles. De si les inversions en l’empresa han de desgravar de l’impost de societats, i de moltes altres coses mes.
Hem arribat a un punt que hi ha una gran diferencia de mentalitat entre l’empresariat català i els nostres polítics. Un empresari, pensa, valora, analitza i pren la millor decisió, el mes aviat possible. Els nostres polítics ja pensen com els funcionaris castellans: “independència? si, però torni vostè demà". I això, desprès de trenta-cinc anys, es ja un diabòlic "dia de la marmota".
Per tant, president, si vostè no te presa i vol fer cas a l’antic president que ara afirma que "hem de posar les bases per quan es decideixi sortir d'Espanya", jo com ja no se que hem estat fent els últims trenta-cinc anys, no tinc cap problema en que, de mentre, tirin de la locomotora els espanyols i nosaltres al vagó cafeteria anirem esperant a que vostè es decideixi.
MM
