CAL ANAR-HI, ANAR-HI I ANAR-HI

He de confessar que no he anat mai a l’homenatge que alguns partits fan a Rafael Casanova a Sant Boi. Ni tampoc, des de 1975, al que es fa a Barcelona. La raó és ben senzilla, aquest senyor era l’alcalde de Barcelona, un defensor de l’estat federal  i poca cosa mes. En cap cas representava tot el país, ni era un patriota com jo ho entenc. Si al monument a Casanova pot anar el PP o PxCat, es que jo (i tothom que pensi com jo) sobrem.

Em sembla molt bé que les autoritats o els candidats a les eleccions municipals de Barcelona vagin a Sant Boi a retre homenatge a la seva tomba, però no és el meu cas.

Des de ben petit, l’11 de setembre sempre he anat al Fossar de les Moreres. Algunes vegades  a gaudir tranquil·lament de la diada, altres més agitades amb la presència d’algun tret, i unes poques més a observar suposats independentistes estomacar-se entre ells. Des de fa dos anys assisteixo a l’homenatge que fa la gent de Reagrupament al General Moragues, davant del Palau de Mar, homenatge que penso que s’hauria de dignificar al màxim.

COSES QUE NO ENTENC

Tampoc havia anat mai a les manifestacions de la tarda de l’11 de setembre a Barcelona. L’any passat va ser l’excepció a causa de la pre-campanya electoral. Aquesta manifestació només serveix perquè els partits “marquin paquet” entre ells, fet necessari  l’any passat amb una campanya electoral a la vista, però que ara no ve al cas. De fet penso que molta gent es pren aquesta manifestació com una indulgència religiosa on, pel fet d’anar-hi, ja ha complert per tot l’any amb el país.

No entenc que s'organitzin dinars un 11 de Setembre. Tampoc entenc cap "demostració festiva" aquest dia. No entenc perquè tots els partits tenen tot un dia la seva militància pasturant per Barcelona. No entenc que el 11-S hi hagin tantes paradetes i fins i tot un concert. Les celebracions festives es fan de les VICTÒRIES. Per exemple tot això s'hauria de fer el 26 de gener (aniversari de la victòria sobre els castellans de 1641 a Montjuïc) i l'1  d'octubre (aniversari de l'estomacada als francesos de 1285 a Panissars)

QUE CREC QUE HAURÍEM DE FER

L'11-S com a molt, s'hauria de fer una marxa SOLEMNE I SERIOSA del monument a Macià passant pel Fossar (on hi hauria d’haver una guàrdia d’honor de Mossos d’Esquadra, i  la gent hauria d’anar passant en fila, en silenci i respectuosament), i fins a acabar la marxa en el monument al General Moragues. La resta em sobra tot. Tenim molt que aprendre dels americans de com s'ha de celebrar un dia nefast de la nostra historia.

Considero que l’independentisme, si vol tenir una certa coherència, ha de tenir clars un parell de conceptes. El primer la història del propi país i el segon que no pot exhibir els mateixos símbols ni els mateixos costums que els regionalistes. Al mateix temps considero que ens hem de treure del damunt molt del negativisme d’aquests símbols ara acceptats pels regionalistes, començant pel negativisme de l’himne oficial de la CA catalana.Em sembla molt més adequat el Cant del poble, o la versió antiga dels Segadors. 

Per raons pràctiques, la versió antiga dels Segadors és excessivament llarga, i en canvi el Cant del Poble, té només setze estrofes i un missatge molt més positiu. Per tant, penso que la versió antiga dels Segadors, de la qual segur que les estrofes finals no agraden gens als regionalistes (a les armes catalans), només hauria de ser utilitzada en actes solemnes. Com a himne de lluita potser és més adient el Cant del poble.

De la mateixa manera, si els regionalistes assumeixen amb tota absència de vergonya la bandera reial catalana, nosaltres només hauríem de fer servir l’estelada blava, o la bandera de Sant Jordi.

I ARA QUE FEM?

A mi el que em preocupa és què pensem fer, tots plegats, desprès de l’11, i fins l’11 de l’any vinent. Si ens pensem que per convocar 1.500.000 de persones a una manifestació i reclamar independència ja l’hem aconseguida, anem arreglats. Perquè esperant el miracle que els votants es converteixin en clarividents i votin independència, o bé insultant constantment a la gent de CiU o d’ERC, no aconseguirem que ens estimin precisament. Aquest fet, per cert, ja l’hem constatat en la nostra pròpia carn amb una altra força política que es pensava que insultant-nos ens afegiríem a ells.

És evident que la direcció de CiU ja ha enganyat dos cops la seva militància i els seus votants. La primera va ser en el Pacte del Majestic, i no pel fet de pactar amb el PP, sinó perquè aquell pacte no va servir de gaire ja que un mes després el nou govern popular va baixar els impostos i, per tant, per molt que haguessin augmentat el percentatge de la cistella d’impostos a transferir… en Pujol es va quedar amb cara de babau.

La segona enredada va ser el pacte de l’Estatut amb Zapatero. N’Artur Mas tornant de Madrid va parlar que ens tornarien els dèficits d’inversió dels anys anteriors ens els següents anys, i abans del 2013, ja que aquest és l’any en que Espanya deixa de rebre diners d’Europa. Res d’això, ni un duro, i a més han incomplet també les inversions pactades en el nou Estatut.

La tercera serà la del Pacte Fiscal. I una vegada consumada i fracassada la següent falsa promesa, la militància i el votant de CiU s’haurà de plantejar a qui votar per anar endavant. Mentre això no passi ens tindran entretinguts amb el tema de la llengua escolar als tribunals uns quants mesos.

I properament haurem d’escoltar allò de que si guanyés el PP tot aniria pitjor i, per tant, millor, cosa que tampoc es certa ni passarà. És com confiar què, a sobre, el PP ens faci la feina. Quina comoditat independentista, Déu meu!. Prou feina tindrà el PP amb les polítiques econòmiques i socials com per a ampliar la batalla contra els catalans. Al menys a la primera legislatura.

Un altre gran tema d’espera independentista és la unitat. Quanta gent diu que si no hi ha unitat, ells no es mouen?  Us heu fixat que sempre busquem excuses per a no fer res o esperem que els altres ens facin la feina?  Realment volem la independència?

Perquè si realment volem la independència hem de prescindir de què fa CiU o de qui guanya les eleccions espanyoles. Si realment volem la independència hem de deixar de criticar i hem de començar a pencar. Constantment.

 

Hi ha qui diu que ens manca disciplina, organització i comunicació. Però realment el que ens manca és oblidar-nos de l’independentisme virtual d’internet, dels blogs, del facebook, del twitter, de les cadenes de emails. Tot això és perdre el temps, i ja ens ha portat un cop al fracàs. Són eines i no els objectius. Hem d’utilitzar la intel·ligència i passar a l’acció. Molta mes intel·ligència i molta mes acció.

I no s’ha de tractar d’una acció concreta, sinó de moltes. No podem estar acampats sis mesos i quan Moisès baixa de la muntanya amb els manaments posar-nos a caminar cap a la terra promesa. De poc serviria tenir disciplina, organització i comunicació si no es mou el cul.

O fem cas del consell d’Antoni Massaguer, “anar-hi, anar-hi i anar-hi” o no estarà mort només l’independentisme, sinó el país sencer.

MM

ANNEXE: Aquest article va estar escrit abans de la Diada. 
Un cop passada, i vista la ceremonia suposadament institucional del Parc de la Ciutadella, em ratifico, i afegeixo que la cerimonia oficial continua sent inadequada.
Aquest any no hem tingut flamenc, d'acord. Peró una diada del 11 de setembre no es per a treure ni cuiners, ni versions de rock català, ni aquests castellers de coloraines. Malgrat tot fos de qualitat, com per exemple l'interpretació de la "Cançó del lladre", son coses inadequades en una commemoració d'una derrota.
La Diada s'ha anat prostituint amb els anys, i necessita que tots ens adonem de que es i que representa i deixem de fer l'ase, cosa per cert, que deu agradar molt als regionalistes, que hi participen en tots els actes.
Repeteixo: aprenem dels americans i de com un estat ha de celebrar una data com aquesta.No pel fet de no tenir estat no hem de fer les coses de manera adequada. Si no actuem com un estat, mai ho serem.

LOCOMOTORA O INDEPENDÈNCIA

Fa anys el president de la Generalitat d’aleshores va fer una proclama per a que els joves amb idees i empenta es fessin empresaris. Molts van fer cas i van iniciar l’aventura. Quin merder Déu meu!. Per a muntar una empresa s’ha d’anar a un munt de llocs, tots pagant. Si ets nou ningú no et lloga un local sense posar-hi una fiança, desprès hi ha el gestor, el notari, els permisos d’obertura de l’Ajuntament, que mai respon, i per tant les noves empreses estan sempre en precari, el d’Indústria de la Generalitat, etc .

Vaig tenir un client que va trigar anys en poder obrir una gran empresa, perquè com era suís, els feia cas i complia tots els tràmits i esperava les respostes. Pobre home.

A l’hora d’aconseguir finançament als bancs, els petits empresaris estan sempre agafats. El banc que no te l’hipoteca personal et diu que millor vagis al teu banc personal. I el banc personal sempre diu que ja te massa risc. Evidentment uns i altres només financen si l’empresari avala personalment qualsevol operació. De mentre, ells si donen crèdits a empreses en fallida com Martinsa-Fadesa o el Grup Prisa, o son tant potents que son capaços de finançar l’aixecament dels peatges de les autopistes, només perquè el polític de torn els hi ho demana, malgrat aquestes operacions siguin un desastre per a les Caixes. Al petit empresari, ni pa, ni aigua.

Mes tard va venir allò de la feina ben feta. Ah carai president, a sobre també haurem de fer la feina ben feta?. Amb facturar i pencar com a xinesos no hi ha prou?.  Per descomptat a la primera crisi que passa, t’adones que els que fan la feina ben feta son els que tanquen, i els que resisteixen millor les crisis son els empresaris poc complidors amb les obligacions tant laborals com impositives, cosa que els permet tenir millors preus. Quan hi ha crisi, els compradors busquen per preu, i no la feina ben feta, perquè aquesta, sempre es mes cara.

I no tingueu la mala sort de que algun dia vingui un inspector de qualsevol cosa. Si ve el de la Seguretat Social, pots tenir-ho tot en regla, però et pillarà per algun lloc i et voldrà cobrar una gran multa, a menys es clar, que per la tarda li encarreguis a la seva gestoria fer els paperots, i de mentre, el teu expedient el posarà a la cubeta de “pendiente”. El d’hisenda, normalment treballa a la gestoria del barri, o sigui que mes del mateix, i el de l’Ajuntament, si algun veí es queixa del soroll de les teves maquines, et dirà que ell es capaç de escoltar créixer l’herba, expressió fina que significa que vol que li omplis la cartera (Aquestes anècdotes son reals).

Quan van entrar els socialistes, van convertir tots els empresaris que cotitzaven a la seguretat social normal en autònoms. Tothom es queixa del frau fiscal que amaguen els autònoms, però ningú s’adona del gran prejudici que es ser-ho. La llibertat de cotitzar el que vulguis es converteix a la pràctica en absència de drets si el negoci va malament. Apart que això dels autònoms amaga molts treballadors que, de fet, no ho son gaire d’autònoms, doncs treballen per a una única empresa. Aquests falsos autònoms, si ara no tenen feina, no tenen atur, i en canvi han de continuar cotitzant per uns ingressos que no tenen, o directament deixen de cotitzar, amb el que això significa de cara a la jubilació. Quant xofer, amb lletra de camió inclosa, hi ha en aquests moments en atur. Ei, i com no pagui la lletra del camió, el banc li fotrà el pis.

Per cert, el grup polític d’aquell president sabeu que ha fet pels autònoms tots aquests anys?. Res. Han necessitat veure que hi ha un exèrcit d’autònoms aturat per adonar-se que almenys haurien de tenir dret a la prestació d’atur. I en tindran els que treballen, es clar. Els aturats anteriors, res. O una ajudeta de sis mesos si compleix uns mínims.

Molt es parla de la indignació de la gent que no pot pagar l’hipoteca del seu habitatge i es desnonada pel banc, però es parla molt poc dels ex-empresaris que també el perden, malgrat si la paguin, per temes pendents de les empreses que abans dirigien. Els indignats que han perdut l'habitatge perden només l'habitatge. Els petits empresaris normalment ho perden tot.

Tot això està portant a un nou empresariat, que treballa a casa seva o en un petit despatxet, sense llogar personal, i aplicant allò del “compraràs i vendràs però mai fabricaràs” segueix atenent així els seus clients.

Ara, el nou president de la Generalitat ens demana que, aquells ja no tant joves però amb idees i empenta, tornem a ser la locomotora d’Espanya. I sabeu, jo en conec un que prefereix esperar-se a l’independència, perquè arrossegar tants vagons, i que la locomotora sigui d’un altre tren, “donant glories a Espanya” no val la pena, i menys amb el sistema bancari-funcionarial espanyol.

Sr. President, el dia següent de l’independència truqui’ns, i parlem de locomotores, i de si les lleis per a les empreses han de ser com les americanes o com les espanyoles. De si els bancs han de jutjar projectes per a finançar empreses o si només s’han de fixar en quants totxos té l’empresari per a poder avalar. De si hem de perdre tant de temps, tornant-nos bojos, omplint formularis per les administracions espanyoles. De si les inversions en l’empresa han de desgravar de l’impost de societats, i de moltes altres coses mes.   

Hem arribat a un punt que hi ha una gran diferencia de mentalitat entre l’empresariat català i els nostres polítics. Un empresari, pensa, valora, analitza i pren la millor decisió, el mes aviat possible. Els nostres polítics ja pensen com els funcionaris castellans: “independència? si, però torni vostè demà". I això, desprès de trenta-cinc anys, es ja un diabòlic "dia de la marmota".

Per tant, president, si vostè no te presa i vol fer cas a l’antic president que ara afirma que "hem de posar les bases per quan es decideixi sortir d'Espanya", jo com ja no se que hem estat fent els últims trenta-cinc anys, no tinc cap problema en que, de mentre, tirin de la locomotora els espanyols i nosaltres al vagó cafeteria anirem esperant a que vostè es decideixi.

MM

FUM A L’AIGUA, FOC AL CEL

Fa dies que us vinc insistint que aquest Rubalcaba es un geni.  Desprès del “triler” González, i del especialista en “tocomocho” Zapatero, en Alfredo P. es el candidat ideal d’aquest històric partit d’estafadors.

L’altre dia en Alfredo P. afirmà que sap què s'ha de fer per millorar les dades de l'atur. Tothom nerviós demanant que si ho sap que ho expliqui ara, o que si ho sap, ja que es al govern, perquè no ho fa.

La solució es simple, ell no ha dit que milloraria el treball, només ha dit que milloraria les dades, res mes. I les dades hi ha moltes maneres de millorar-les: apuntant uns quants centenars de milers d’aturats a cursets que no es fan, i que els sindicats cobren per fer-los, tal i com feien al Baix Llobregat. Una altra solució es el sistema Merkel, que es tenir dos milions de persones a Alemanya a mitja jornada, cobrant 400 € al mes. Sistemes per arranjar les dades hi ha molts.

La solució a una crisi econòmica sempre es no deixar caure les empreses tecnològiques i vitals, racionalitzar la despesa, i fer inversions en infraestructures necessàries per la producció. I el problema que tenim es que, assessorats pels americans i la Merkel, aquí s’ha fet tot el contrari.

I s’ha fet tot el contrari, no només perquè els interessos dels partits espanyols estan hipotecats en les grans empreses, sinó que a mes, estan aprofitant la crisi per a fotre’ns una mica mes. Ens robaran les caixes, per culpa evidentment dels seus dirigents que mantindran els seus llocs i sous, i amb elles la despesa social que fins ara feien, i que ajudaven a cobrir la manca de pressupost.

Mireu si eren incompetents els del tripartit, que van inflar les nomines de la Generalitat en un 27% mes de càrrecs politics (un 57% del qual amb nomines netes superiors a 3.000 € mensuals). En total van augmentar un 29% la plantilla total de funcionaris administratius (de 35.000 a 45.000), per a gestionar els mateixos serveis i pressupost. Com no voleu que hi hagin retallades? El coll els haurien de tallar a aquesta colla d’inútils.

Però aquí fa trampes tothom. Els americans demanen recolzar els bancs perquè ells tenen una crisi econòmica d’origen bancari i tenen por que si caiguessin bancs europeus, el grip es converteixi en pulmonia. La Merkel dona consells sobre quantes vacances o quins horaris hem de fer, però s’oblida que el benefici de les seves multinacionals se les queda Alemanya, i si a tot arreu fan com a Seat, es per a llogar-hi cadires. Merkel, si et quedes tot el benefici descapitalitzant les sucursals, quan toca gratar-se la butxaca, se l’haurà de gratar qui la tingui plena, maca. Perquè els cargols que es fabriquen a Sabadell per la Seat, els feu enviar a Whurt Alemanya, i aquesta es qui refactura a Martorell. Que aquí tothom parla de la SGAE i les seves trampes, però les que fan les multinacionals alemanyes son per a llogar-hi cadires.

I el que mes greu em sap de tot, es que els nostres, els que ens manen ara a nosaltres, sembla que no hagin estat escolanets abans que frares. Se’ls ha ocorregut la genial idea de demanar la propietat dels hospitals, per a hipotecar-los. Com diuen a poble “vendre la casa i anar de lloguer”. Però això no es el mes bèstia, el mes fort es que els hospitals catalans traspassats valen 1.200 milions, però els traspassats, per allò del cafè per a tothom, a la Comunitat de Madrid, valen molt mes.

A veure si aprenem a fer com el gitano de l’acudit, que desprès de robar un sac de olives, i el seu company un sac de síndries, els agafa la “guarida incivil” i els diuen que el que portin al sac els fotran pel cul, i el de les olives es fot a riure. Quan demanem alguna cosa, mirem de no beneficiar a la resta de cafeters, i si podem, fotre’ls una mica, que sempre, ja siguin en el traspàs de les rodalies o en la propietat dels hospitals, ens toca fer el paper del gitano de les síndries.

LA ACAMPADA DE SOL I LES PRIMARIES DEL PSOE

Estic vigilant des del principi aquesta cosa de les acampades i cada cop ho veig mes estrany. A Finlàndia van tombar el govern i van fer canviar lleis fent manifestacions un dia a la setmana, i triant com a dirigents del moviment a gent professional de conegut prestigi. Al cap de sis mesos ho van aconseguir.

Hem de diferenciar bastant la acampada de Sol i la de Pl. Catalunya. A la acampada de Sol, des de el primer dia disposaven de potents infraestructures, set generadors, antena per a xarxa wifi, i una organització bastant ordenada. Diríem que es una organització de dretes en mans de gent amb aparença d’esquerres.

La acampada de Barcelona, es tot el contrari, molt caos, i gent amb vestimenta casual de dretes amb una organització mega-burocràtica d’esquerres, amb comissions i comissions que recorden molt els partits leninistes.

De fet a mi m'ha recordat una frase del capellà de Queralt, en Josep Armengou :"Espanya no és un país, és una burocràcia. El buròcrata de l'administració espanyola sol ésser un pobre diable mal educat, enemic del poble que el manté, amb manca de responsabilitat i excés d'ufana. Els organismes burocràtics oficials d´Espanya han estat unes màquines perfectes d´engegar en sèrie els ciutadans a la merda. Una vergonya per a allò que diuen que representen i un insult per als governats. A Catalunya han estat, de més a més, un instrument d'invasió demogràfica i de domini colonial. L'estat espanyol, dèspota, vividor, sangonella, paràsit, ha tingut en la seva estúpida burocràcia l'exponent més fidel". Doncs bé, els de les comissions de Plaça Catalunya, son bastant buròcrates.

L’acampada de Sol sembla clarament dominada per elements de Izquierda Unida, la reclamació de circumscripció única es a l’únic partit que beneficia, i es una reivindicació històrica d’aquesta formació.  En canvi a Pl. Catalunya, els punts “consensuats” i els tics espanyolistes recorden clarament a la gent de Ciudadanos.

Hi ha que fer notar dues coses importants de les “reivindicacions” de les acampades. La reivindicació de circumscripció única la fan només per a les eleccions al Congrés. Aquest canvi beneficiaria a Izquierda Unida i a UPyD, i perjudicaria a les formacions “nacionalistes perifèriques”. En canvi això no ho demanen al Senat on el sistema majoritari del qual no els afectaria. Però clar, es que el Senat espanyol es la càmera menys democràtica d’Europa, on els 6.500.000 d’habitants de la província de Barcelona tenim dret a 4 senadors, i alhora Ceuta i Melilla, amb menys de 80.000 habitants, tenen dret a dos senadors cadascuna. Com veieu la cosa es molt mes bèstia.

Dels molts dies que porta en marxa la acampada de BCN, alguna gent amb molt bona fe, porten des de el principi fer encabir el dret d’autodeterminació català en la llista dels Reis Mags que estan redactant aquests acampats. Un dia perquè fa sol i un altre perquè plou, el tema continua pendent de discussió. 

Em perdonareu però un moviment que diu preocupar-se pels temes socials i urgents de la gent, no em preocupa gens si afegeix o no el dret a l’autodeterminació a les seves reivindicacions, perquè es un dret que tenim diguin el que diguin. però que oblidi reclamar l’anulació del DÈFICIT FISCAL CATALÀ, que si afecta al benestar social, i no poc, es  demostratiu que a aquesta gent només els preocupa el BENESTAR SOCIAL ESPANYOL, o sigui el dels altres o sigui que anem en compte.

Vist lo vist penso que tota aquesta moguda te moltes intencions. Com vaig explicar fa poc ( veure l’article Rubalcaba es l’enemic) hi ha un senyor al govern espanyol actual que es un mestre en jugades amb varis objectius.

Analitzem que te a veure tot això amb les primàries del PSOE. En primer lloc sobta constatar que a una ministra de Defensa d’un país teòricament democràtic i civilitzat com diu que es Espanya, li puguin robar el seu cotxe particular dintre del garatge de casa seva.

Casualment al dia següent, la ministra que volia ser presidenta va renunciar a participar a les primàries del PSOE, com si li haguessin tornat el cotxe amb un cap de cavall a l’interior.

I també fixeu-vos que el candidat no s’ha volgut embrutar desallotjant la plaça malgrat les queixes dels botiguers, no fos cosa que li perjudiqués electoralment. Ja se n’ocuparà el nou ministre de l’Interior que serà nomenat en breu.

Per altra part, el nou candidat a la vista de que el partit del govern català no pensa recolzar el seu govern si no aconsegueix un pacte fiscal, tindria el suport dels indignats del carrer per a canviar la llei electoral i així fer fútil qualsevol xantatge* polític de les forces catalanes. ( * Quan el xantatge el fan ells l'anomenen acords)

I a mes, podria assumir electoralment, la majoria de les reivindicacions de les acampades, amb lo qual podria de nou derrotar al PP, i un cop al govern, ja s’encarregaria d’aigualir-les, de la mateixa manera que feia en Napoleó de la gran novel·la de George Orwell, Animal Farm.

I fins i tot, canviant la llei electoral, podria el PSOE governar en coalició amb Izquierda Unida, encara que les eleccions les guanyés el PP, si aquest no tingués la majoria absoluta.

A la vista de tot això, i com molt ben diuen els acampats, si no estan amb nosaltres es que son l’enemic. Trieu vosaltres mateixos les vostres conclusions del “Cui prodest” d’aquestes acampades. Els bancs tenen un benefici a Catalunya de 2.500 milions, i l'estat ens roba cada any 22.500 milions. Si un només es queixa del què ens roben els bancs i no del què ens roba Madrid, és que és un nacionalista espanyol, tant, que fins i tot accepta ser pobre per Espanya. 

MM

Perquè tot el que es normal en una empresa privada costa tant d’entendre en la funció pública?

Empresa de serveis amb varis centres de “producció”.  La empresa entra en pèrdues i el consell d’administració no te mes diners per a invertir. Ordenen al director executiu reducció de despeses.

Empresa A: es redueixen els costos d’estructura rebaixant personal improductiu. Es fa un estudi de reorganització administrativa que estalvií processos, i es procura produir dintre tot el que, fins aleshores, es donava a fer a empreses exteriors.  Augmentar la productivitat, i reduir les despeses.

Empresa B : Es rebaixa la producció interna. Es manté el personal improductiu i així es redueix la productivitat del “productiu”. Es continua amb la mateixa gestió administrativa, i es mante el donar feina fora a altres tallers.

Encara que sembli de bojos, la Empresa B es la sanitat catalana, aquesta es la realitat dels directors dels hospitals catalans. El Consell d’Administració (el Govern) els ha donat ordres de rebaixar la despesa, i ells redueixen la productivitat. Així de bestia.

Perquè hi han cirurgians que poden fer mes operacions a la tarda a la seva clínica privada que pel matí a la Seguritat Social, es quelcom que cap conseller s’ha plantejat. Perquè no es dona ordre de deixar de enviar malalts a les clíniques privades que poden ser atesos a la Sanitat publica que compta amb els mateixos equipaments o millors, tampoc s’ho han plantejat.  Perquè molts malalts, per autentiques collonades han d’anar al metge de capçalera, desprès al especialista, desprès tornar al de capçalera i anar-hi anant?. Quantes visites inútils ens estalviaríem tots plegats?. O es que potser quan mes vagi i torni mes “feina” tenim tots.

Hi han pobles que per a comprar el pa has d’agafar el cotxe, però per anar al CAP no, al CAP pots anar a peu perquè, en algunes comarques, hi han masses. I dic que hi han masses perquè cada cop que vaig es molt buit, però això si, hi han 6 administratius, 4 infermers, i normalment hi han 3 metges al mateix temps com a màxim. Però com en la zona hi han tants CAPs  només son de medicina general i de pediatria. Si tens una urgència desprès de les 20:00 h agafa el cotxe i ves a l’hospital, i si has de anar a un especialista t’envien a 15 Km. per una simple luxació del dit petit. Això es la sanitat catalana, molta gent, molta tertúlia, molta gent passejant i fumant fora, però si vas amb preses ves a l’hospital i no perdis el temps, ells mateixos t’ho diuen, encara que desprès els capitostos ens diguin que no anem als hospitals per tonteries.

I també  hi ha el tema tabú dels immigrants, dels immigrants que mai han cotitzat especialment, i de tots els seus familiars, o dels d’altres llocs d’Espanya, que venen a operar-se a Barcelona i el nostre govern no envia la factura a la seva comunitat autònoma o al seu país d’origen.  Potser seria convenient tornar a l’antic sistema que la tarja sanitària la gestionaven les empreses, i si la gent tingues dret al sistema sanitari gratuït només amb feines “blanques”,  i a l’atur amb un màxim equivalent al període treballat, no tindríem tanta economia negra. Has treballat dos anys, tens quatre de sanitat gratuïta; 15, doncs en tens 30.  I amb els “beneficiaris” fer quelcom semblat, o aquí tenim un forat econòmic que esparvera. Els drets s’han d’adquirir, no han de caure del cel. Pocs immigrants trobaríeu treballant “en negre”.  Si les targes sanitàries van lligades al cens municipal, la gent no te cap interès en treballar en blanc, perquè a mes, perden altres subvencions.

Ara diuen que donaran la factura. Home, mes que donar-la convindria que la cobressin a tot aquell que no ha cotitzat aquí.  I un cop solventat això, miri, si manquen diners, pugin els impostos de la gasolina, el tabac i el alcohol, i si amb això no hi ha prou cobrin un mínim d’un euro per cada medicament, que això de pagar 14 o 30 cèntims dona vergonya, i cobrin a través de les farmàcies també les visites a 5 euros, que per a alguna cosa pot servir la cinta magnètica de la tarja sanitària. Però que ho solucionin ja. Prou ja d’aquesta historia del dèficit permanent de la Sanitat Catalana.

I un concepte que no existeix en cap feina privada, la llista d’espera crònica, en la sanitat catalana tothom ho veu com normal. Us imagineu una empresa privada dient al seus client  “no em passi aquesta comanda, sr client, que ara tinc una espera de tres mesos”,  o “torni un altre dia senyor”.  A les empreses privades no tenim “llistes d’espera”, si hi ha feina, la fem i punt, treballem mes hores, treballem els festius, però ens espavilem, “just in time”.  Es absurd aleshores que els que ens espavilem haguem d’aguantar això de gent a la que paguem nosaltres. Totalment absurd. Si jo treballo per a mantenir-te, tu deixa de fer el burro, i com a mínim, fes el mateix que jo faig a la meva feina, pencar i treure’m tota la feina que tinc el mes aviat possible.

Com envejo els americans que son conscients que això dels serveis públics son directes a la recaptació d’impostos.  Evidentment prefereixo el sistema de benestar social europeu, però m‘agradaria que la gent fos conscient que mai una administració ha de tenir dèficit, perquè el seu dèficit es el nostre dèficit, i que quan cau l’economia l’administració te l’obligació de reduir els serveis o pujar els impostos per a tenir un pressupost equilibrat, cosa que l’anterior govern dels incompetents es va passar per l’engonal.

En Obama desprès de criticar als que havien creat la bombolla inmobiliaria americana, va cometre l’errada de col·locar com a Secretari del Tresor en Hank Paulson (ex president de Goldman Sachs). Aquí quan necessitem organitzar millor la sanitat pública, posem a cuidar el galliner, la guineu de les mútues privades. La idea es bona, sempre i quan portés implícit aplicar els sistemes de treball de les mútues privades, i l’objectiu de reduir al mínim les “comandes exteriors” a aquestes. Però això no ho farà, oi que no sr Boi Ruiz?, perquè una cosa es entrar en política i un altra jugar-se el futur professional, que amb les coses de menjar no es pot jugar.

DELS AJUNTAMENTS A L'INDEPENDÈNCIA

Sovint oblidem que Francesc Macià va proclamar la República Catalana desprès d'unes eleccions municipals.

No soc partidari ni de les manifestacions sense exigir peticions concretes, ni tampoc de les consultes per a saber quants som.

La nostra manca de concreció en els lemes de les manifestacions, exhibint d’obvietats (som una nació, tenim dret, podem decidir, etc) no ens porten enlloc. M’han explicat que Òmnium prepara una altra manifestació per aquest estiu, que sense cap dubte, per a possibilitar que s’incorporin els “regionalistes” tindrà, un altre cop, un lema obvi i cap reclamació concreta. Tota manifestació sense reclamació concreta i que no acabi davant el Consolat Amèrica, serà molt maca però no servirà de res.

Amb les consultes passa una mica el mateix, i l’únic fi concret que he vist com a conclusió es gent que es dedica a comparar a veure quin poble la te mes llarga, la participació.

   

Una altra via era la proclamació unilateral d’independència, via tant utòpica com bonica. I, es clar, un cop ha passat el 28-N tots veiem que si algun dia tenim 68 diputats a favor de proclamar l’independència, amb que algun sonat li fotés un tret a un, ja tindríem 50 diputats cagats.

  

Ara venen les eleccions municipals, on la regeneració democràtica es un arma fantàstica per gestionar els Ajuntaments, i que com molt be deia en Marc-Aureli Vila, els Ajuntaments son molt importants perquè son el primer esgraó de poder, i el que mes percep el ciutadà.

Un altre gran avantatge de les eleccions municipals es que als pobles, els militants, van mes per lliure. Vull dir que amb l’actual sistema democràtic espanyol (oxímoron) no fora precís que anessin tots els diputats al Parlament, en anar els caps de cada grup, amb el vot delegat, s’obtindrien els mateixos resultats a les votacions, i estalviaríem un munt de calers en despeses i dietes.

    

Per tant la conclusió obvia es que no podrem tenir mai aquells 68 diputats favorables a l’independència si abans no es fa una profunda regeneració democràtica de la política del país que faci que la disciplina de vot del senyor diputat existeixi envers el seu votant abans que envers el seu cap de files.  I com veieu això va per llarg.

   

De l’experiència de Kosovo podem aprendre moltes coses, les bàsiques son el full de ruta i la manera de fer les coses, els petits detalls. Va quedar clar que no es important que l’independència la proclami un Parlament, aquesta la pot proclamar qualsevol assemblea de elegits en qualsevol àmbit, que hagin expressat la seva opció independentista abans de les eleccions. 

I si l’independència es pot proclamar així, penso que es mes senzill que ho faci una assemblea de regidors que no el Parlament. Els regidors obliden amb facilitat les directrius de la direcció dels partits, cosa que mai faran els diputats. 

Es mes senzill aconseguir el 51% dels 9000 regidors signin un manifest en favor de l’independència a que tinguem 68 diputats a favor, i a mes, es una majoria menys fràgil. Espanya te que matar o subornar a molta mes gent.

             
MM

DE ZAPATERO A MAS, O DE MR BEAN A SÍ MINISTRE? (economia per a dummies)

Es molt interessant constatar com els governs manipulen informativament fent servir autentiques tonteries, i a continuació tots els comentaristes, tertulians i altres especies de variat pelatge agafen la carnassa.  Hi ha informacions que de tant patètiques son fins i tot divertides, i em sorprèn que tant les ràdios com la TV perdin tot el matí parlant d’aquestes. A això s’ha d’afegir una casta periodística de copy & paste, que no es preocupa ni d’entendre les informacions que transmeten.

Les dues mes divertides de la setmana han estat, per una part la oferta del nou comercial de una cadena de canvi de pneumàtics, que diu que ja podeu anar a canviar-los, i que la factura ja li enviaran a l’Artur Mas. La segona, la de Funcas, o sigui les Caixes, dient que hi ha 4.000.000 de persones vivint de l’economia submergida.

Tots aquí patint per l’elevat atur, i aquets “intel·ligents” amb una enquesta de pa sucat amb oli, han aconseguit col·locar a tots els aturats a feines negres.! Com veieu aquí tot es soluciona ràpidament, o amb una subvenció o amb una enquesta.

El pallasso que governa Espanya es especialista en això de les ofertes, ja ens ha col·locat ordinadors a les escoles, pagant jo la meitat i l’altra meitat el govern català, desprès subvencionant una llei de dependència a la que tampoc arriben els diners, fa pocs dies rebaixant el preu de les rodalies traspassades.

Menys mal que quan ofereix al Barça ser l’imatge exterior d’Espanya també ho fa per la cara, i en canvi, culer que es ell, ja entén que quan ho proposa als patriotes del Real Madrid ha de ser pagant 3,3 M€. 

Penso que Rowan Atkinson, desprès de l’Escurçó Negre, i de Mr Bean, aquest paper de president del govern espanyol, l’ha brodat.!

Es parla sovint que patim un dèficit fiscal de 22.000 M€ anyals i d’un altre de la Seguretat Social d’uns 3.000 M€/any, però aquest no es el benefici de ser independents sinó el dèficit fiscal de ser una comunitat autònoma espanyola.

Aquest no seria el benefici de ser independents, perquè ben comptat seria molt mes alt, doncs totes les empreses que abans eren públiques i representaven el 40 per cent del PIB espanyol i ara són privades, tenen la seva seu fiscal a Madrid, i per tant l'IVA de les seves factures a Catalunya i l'IRPF dels seus treballadors catalans no arriben a la cistella de la Generalitat. Sumem a tot això l'IVA i l'IRPF de totes les empreses amb seu forana i que amb una Catalunya independent tindrien, per força, un NIF català, des de El Corte Inglés fins a les empreses que recullen les escombraries pels ajuntaments, i n’obtindreu una xifra d’escàndol.

El Professor Niño Becerra fa mesos que en les entrevistes es pregunta el perquè el govern català no parla del dèficit fiscal. Ell no ho diu, però la resposta es que quan s’esmenten aquestes xifres s’oblida que son antigues perquè no tenim encara les dades dels darrers anys. I com els últims anys s’han augmentat les prestacions del PER, i alhora, s’han reduït les inversions en obra publica a Catalunya la conclusió rapida es que aquest dèficit fiscal esmentat abans ha augmentat i molt. I just es per això que no fan publiques les xifres.

Jo soc molt optimista, i esperava que amb l’Artur Mas entrarien a la Generalitat un exèrcit d’auditors i especialistes en millores de mètodes i en organització. D’això res, les solucions econòmiques que s’estan aplicant es de reduir despesa a percentatge i prou. Tota la millora de l’administració passa per tornar set anys enrere, amb la mateixa gent que fa set anys, ara molts a punt de jubilar, però amb cap pla.

En set anys no han estat capaços de preparar RES! Això es el poder pel poder, el aixequis vostè que m’asseuré jo, i res mes. Ja se que aquí no hi han pebrots per crear una oficina especial de reorganització administrativa com la del Ministre Jim Hacker de “Sí, ministre”, potser perquè no interessa al propi govern,  o potser perquè els tripartits han deixat l'administració plena de Sirs Henrys, però coi, una mica d’imaginació, una mica d’idees noves, una mica de responsabilitat política seria necessària.

I sobretot esperava mes mala llet, perquè segur que no pot obligar legalment a tota la administració catalana a comprar nomès a empreses catalanes, pero si es podria forçar que totes les empreses que treballin per les nostres administracions facturin amb un NIF català. Aixó suposaria un 9% de totes les compres, perque la meitat de l'IVA tornaria cap aquí.

Reduir la administració i no aturar sinó augmentar les inversions productives son receptes clàssiques en economia per a temps de crisi. Portem anys plorant per la línia d’alta velocitat de mercaderies, i la solució es continuar plorant? No es podria aprofitar la liberalització del mercat ferroviari europeu de l’any que ve per aconseguir que alguna corporació estrangera financés i gestiones aquesta infraestructura?, per exemple les empreses financeres de les empreses mes interessades:FordCredit, Nissan Financiación, etc  

Pensava que en Artur deixaria la vella tàctica del ploramiques, i activaria l’economia amb potents inversions estrangeres, i en canvi tot el que fa es com a algunes empreses quan comencen a anar malament que racionen els bolis i el paper de water.

La gent esta disposada a fer sacrificis, molt disposada, a treballar mes, a cobrar menys, però el que es inacceptable es que els que han creat aquesta crisi es quedin tant amples, el que es inacceptable son que alguns responsables de Caixes que les han enfonsat, no només no acabin als tribunals com en Millet sinó que a més se’ls donin nous llocs amb sou públic. El que es de vergonya es veure representants politics de l’antic tripartit dient que el dèficit es mentida o fins i tot, com he vist a una senyora del partit comunista disfressat de col, que això de la crisi es mentida. En quines mans hem estat!  

Això de la globalització es una estafa, aquí nomes guanyen els senyors de la Borsa com el Soros que no paga un cèntim d’impostos, la Exxon que aprofita una llei espanyola per amagar 10.000 Milions d’Euros a l’any a Espanya en una empresa amb un sol treballador, o els xinesos que no treslladen en beneficis socials a la població els grans guanys de les seves exportacions.

I mentres no s’apliqui un impost a les importacions a Europa, variable segons el grau de benestar social del pais d'origen, aquí no hi hauran ni dretes ni esquerres, aquí l’únic que val es comprar productes de casa, i exportar el màxim. I a això que ara diem transversalitat perquè encara no sabem com dir-li, acabarà sent una batalla real entre els defensors de l’economia pròpia i els “ciutadans del mon”.  Mentres aquí es permeti l’importació de productes produïts en països on la gent cobra menys i hi han menys prestacions socials que aquí, els nostres sous aniran baixant i les nostres prestacions socials degradant-se, o sigui que plantegem-nos seriosament mirar sempre les etiquetes del que comprem, i consumim sempre productes del país, que es l’única manera d’ajudar-nos entre tots. I quan mes valor tingui el producte a comprar, mes inflexibles hem de ser, o se’ns riuran de nosaltres com feia un directiu del Deutshe bank que va afirmar fa poc “no només ens compren els cotxes, sinó que a mes ens demanen prestat els diners per pagar-los”.

MM

UN MILIÓ D’EGIPCIS A LA PLAÇA CATALUNYA?

Perdoneu que comenci dient-vos que com deia en John Lennon en una cançó (God), ja no crec en gaires coses, i afegeixo que tampoc crec ni en manifestacions ni en votacions populars. Les coses o van de debò o no van enlloc.

Molts companys bloggers se’n fan creus del fet que una manifestació a una plaça del Caire que no es gaire mes gran que la nostra plaça Catalunya de Barcelona aconsegueixi tenir mes força que una manifestació que ocupà un passeig tant ample com el de Gràcia i amb una llargada de cinc carrers a Barcelona.

Qualsevol persona que agafi el google maps i compari les dues superfícies s’adonarà que la manifestació de Barcelona era, com a mínim, tres cops mes nombrosa que la de el Caire. Qui faci els càlculs també se n’adonarà que a la plaça Tahrir de el Caire no hi cabien un milió de persones, i fins i tot, que a la de Barcelona per aconseguir aquest nombre necessitaríem no només el Passeig de Gràcia sinó també la rambla de Catalunya. Be, ja accepto que la Rambla també estava plena, aquesta no es la qüestió.

La qüestió es perquè els egipcis han aconseguit el que volien i nosaltres sembla ser que no.  I la resposta es senzilla, ha d’existir una proporcionalitat entre l’esforç i l’objectiu. Els egipcis demanaven que dimitís Mubarak, ja ho han aconseguit, i res mes, continuen igual, i continuaran igual. I si no continuen igual serà pitjor per a nosaltres, ens agradi o no.

Nosaltres hem fet dues grans manifestacions, en una demanàvem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.  Apa, objectius aconseguits, per no concretar quin tipus d’Estatut volíem. En la segona dèiem “som una nació i tenim dret a decidir”. Doncs nois, també ho hem aconseguit, ningú ens ho discuteix.

El problema es que en un cas i en l’altre, hem fracassat per no plantejar correctament les peticions, per mor de voler tenir amplia base, tant amplia que a l’ultima hi va anar fins i tot en Montilla. Amplíssima base, objectius minsos.  I el problema es el de plantejar obvietats, i a sobre desprès lamentar-se perquè en nomes quatre mesos ens van desaparèixer 1.000.000 d’independentistes a les urnes. A veure, si a la mani hi havia en Montilla, molt independentista no devia ser la manifestació, oi que no?

I per a aconseguir la independència no es necessari 1000.000 de persones al carrer, amb 15.000 com a Croàcia hi han prou. Però han d’esser cridats amb un pla, amb una organització clara,  perquè si no ens pot passar com a la manifestació del  27 de juny del 2009, que ens van rebre deu somrients diputats al Parlament del zoo i els manifestants varem tornar cap a casa amb cara d’idiota.

Sembla ser que la gent d’Òmnium preparen una altra manifestació per a aquest juliol, i com desconfio de la redacció del lema per allò de la amplia base que abans explicava, l’única manera que la manifestació serveixi d’alguna cosa fora fer-la acabar davant el consolat americà, demanant la devolució de les nostres Constitucions, ser un estat lliure associat als EUA, i a fer anar Dollars, que amb aquesta Espanya no anem enlloc, però amb aquesta Europa escleròtica, burocràtica, partidària de la globalització econòmica sense protegir-se, i sucursal dels interessos de la senyora Merkel, tampoc.  

Com deia en Joan, posem aviat algun terreny a la seva disposició per si volen aparcar, i deixem ja de treballar per a mantenir la colla de vampirs del país veí.

MM

Too old to work, too young to die

Ja estan un altre cop els espanyols inventant tonteries sobre les jubilacions, i els nostres representants fent el seguidisme habitual sense aportar cap intel·ligència al congrés de Madrid. J just quan Espanya te 4.200.000 aturats surten amb l’idea de fer jubilar la gent als 67 anys, cosa que amaga una estafa, perquè de cop i volta no es crearan tots aquests llocs de treball per a la gent de 65-67 anys, sinó que això vol dir que els aturats de mes de 60 anys tindran jubilacions molt pitjors, i com descompten un 8% per cada any que et jubiles abans de l’edat legal, et fotran un 16 % mes que ara.

I es també una estafa aquesta argumentació de que les jubilacions es paguen amb el que els que treballen aporten, perquè quan la Seguretat Social no va poder quadrar-ho van solucionar tirant pel dret i integrant la despesa de la sanitat dins els pressupostos de l’estat. Ara ningú ens explica si les aportacions a la SS son mes o menys que gastem en sanitat.  Espanya gasta un 8% del PIB en jubilacions, mentres Itàlia o Alemanya estan en un 13%.(la mitjana europea es el 10,44%).

http://www.publico.es/dinero/282575/espana-muy-lejos-de-la-ue-en-proteccion-social/version-imprimible  Per tant, que no ens enredin dient que les jubilacions ha de ser l’única partida del pressupost de necessari quadre ingressos/despeses.  Que quadrin també les despeses militars amb els beneficis de ser el segon venedor mundial de munició d’armes, per exemple.

Al mateix temps surt la generosa Angela Merkel oferint llocs de treball per a joves desocupats. Moltes gràcies senyora Merkel però el fet que vostè prefereixi espanyols que quan es queden sense feina tornen a casa, a turcs que no tornen mai, no es cap acte de generositat. El problema dels joves desocupats es un problema bàsicament educatiu, convertit en laboral gracies a que patronals i sindicats van suprimir els aprenentatges. Avui en dia la FP es tant elàstica que es converteix en llar de dia dels joves mes que en proporcionar uns coneixements vàlids per a treballar. 

El país mes que solucionar el problema del fracàs escolar, que també, tal i com estan les coses necessita d’un pla de xoc per a aquets joves, i donar-los tota la formació que els manca, a més d’anglès i informàtica útil. Tenim mes de 5000 escoles al país amb les aules buides a partir de les 5 de la tarda, i per tant una gran inversió poc aprofitada, que s’hauria de complementar amb cotitzacions a la seguretat social per les empreses que anessin del 0% al 100% del que ara es paga des dels 16 als 25 anys. I en la gent de mes edat fer quelcom de similar, dels 55 als 65 anar passant del 100% al 0%, i així es reduirien els costos a les empreses per a treballadors inclosos en aquestes forquilles d’edat.

Que volen que la gent es jubili desprès del 65 anys, doncs en comptes de fer la punyeta ofereixin vostès el mateix percentatge d’increment de pensió del 8% per cada any de mes treballat, que ara resten per cada any que algú es jubila abans d’hora. I si del que es tracta es d’estalviar jubilacions estableixin topalls màxims que també siguin vàlids per a ex-miners, ex-militars i ex-politics. Estableixin tarifes amb topalls màxims i mínims de les retribucions politiques, pels regidors, pels alcaldes, per els diputats i per a consellers, que tinguin en compte si el càrrec es o no amb dedicació exclusiva, que estigui referenciat al salari mínim, i a la població del municipi, al pressupost de l’entitat política, i sobretot, als resultats, a la bona gestió, als dèficits o superàvits, i que no pugui tenir apart altres retribucions, ni dietes ni visas.  Aquí si tenen vostès on estalviar, i no poc, abans de tenir que fer la punyeta als pobres jubilats o a que perdem els pocs joves realment capacitats perquè marxin a l’Alemanya de la sra Merkel . 

I només em faltava escoltar al conseller “millor” proposant que la Generalitat hipotequi els hospitals per a finançar-se. Ja hi tornem amb la “comptabilitat creativa”!. Potser deu ser mes fàcil desprendre’s dels locals i edificis de lloguer, i vendre els edificis i pisos desagrupats, i concentrar tots els funcionaris en els edificis mes grans, reduint l’espai. Això es el que faria qualsevol família davant d’una crisi, i no hipotecar les propietats i continuar pagant lloguers. Per cert, les hipoteques aquestes el sr Mas-Culell, les pensa demanar a la Caixa per a que així corri menys diners per a les petites empreses, o buscarà el finançament als bancs xinesos?

Deixin ja de donar diners als bancs, i de regalar desgravacions fiscals a les empreses madrilenyes per a les seves inversions al estranger, deixin ja de malbaratar tants diners en projectes megalòmans, i que a més, hipotequen l’economia futura. Es hora ja que els politics catalans deixin de col·laborar en tot això. Es hora ja de tenir una política amb sentit comú i de deixar enrere aquesta política d’interessos partidaris que porta trenta anys no aportant a la ciutadania mes que prohibicions estúpides de temes banals.

ARA QUE VOLIA DEMANAR UN CRÈDIT A LA CAIXA PER COMPRAR-ME UNA YAMAHA…

Fa mesos que em volta al cap tornar a tenir moto. La nena petita ja es grandeta i ja no la tindré amagada al garatge omplint-se de pols, la moto. Busco a veure que em puc comprar i evidentment la primera idea es comprar una Montesa Evasión, que val per tot. Entro a la web de honda amb ES, i em trobo que la nova Montesa Honda porta motor honda de 4 temps, i no fan ja la versió Evasion sinó nomes la incomoda trialera Montesa Cota. Canvio d’objectiu, recordo que hi havia una Honda que es fabricava aquí, la cerco, i trobo que la fabrica de Santa Perpetua de la Mogoda, que tenia una capacitat màxima de producció de 50.000 unitats/any ja no fabrica res, i Honda va traslladar la producció a Itàlia l’any 2009.  Fora. Miro cap a un altre lloc, i veig que Yamaha també deixarà de fabricar motos aquí, i envia la producció a França. Que sabran els francesos de fer motos!. Llegeixo que l’actual conseller del govern “dels millors” abaixa el cap i accepta sense mes pensaments que la fabrica de Yamaha tanqui. No m’ho puc creure!

Llegeixo companys que afirmen que ja avisaven fa anys que això de la Caixa acabaria malament, i es clar, jo que per experiència conec que fa anys que la Caixa no es la Caixa em ve un somriure al veure de com de lents de reacció som els catalans. Fa tants anys que la Caixa no es la Caixa que ja no m’enrecordo de la primera putada que em van fer. La Caixa fa molts anys que no es aquella entitat on la meva avia em va obrir una llibreta el dia que vaig nàixer, sinó que es l’entitat que salva bancs d’addictes a la viagra, dona crèdits a immobiliàries tramposes dies abans de que facin suspensions de pagaments, o patrocina la selecció espanyola de furgol. Fa anys que la Caixa no es “la meva” caixa.

I l’una cosa i l’altra tenen molt a veure amb el que ens està passant, estem anant cap a una societat sense classe mitjana perquè la globalització econòmica se l’esta carregant i d’aquí poc nomes tindrem als grans empresaris o a la classe treballadora de mono blau. Els comandaments intermedis, els encarregats, la gent que aportava valor afegit a les empreses, tots a l’atur, ja no ens necessiten. Aquesta classe intermèdia que porta cent anys fent de pont social, explicant als treballadors que volen els empresaris, i explicant als empresaris que necessiten els treballadors, deixaran d’existir.

Perquè es clar, si un conseller de la Generalitat no es capaç de veure que el tancament de la Yamaha podria ser aprofitat per a constituir un holding de la motocicleta català amb gas-gas, beta i la nova ossa, no es perquè sigui tonto, no, que d’estudis el conseller en te i molts, i si la Caixa fa temps que no es la Caixa perquè incompleix els seus objectius fundacionals de atorgar crèdits a les famílies i als petits empresaris que no aconsegueixen crèdit en els canals bancaris normals, no es tampoc perquè no siguin llestos, sinó perquè a la Caixa ja no queden comandaments intermedis o no pinten res, perquè tot ho decideix un fred programa informàtic al que han donat les instruccions els de mes amunt de tot.  

Perquè, a qualsevol encarregat o tècnic intermedi que coneixi mínimament el mon de la moto se li hagués ocorregut que una fabrica catalana que fabriques només sis models de moto: trial, muntanya, ciutat, carretera, un scooter i una elèctrica, amb marques prou conegudes com: gas-gas, montesa, bultaco, ossa, derbi i sanglas, i fos obligat a totes les administracions publiques i grans empreses a comprar aquestes marques, la fabrica seria molt competitiva, i això evidentment finançat per aquesta Caixa que no hauria d’haver deixat de ser mai catalana i preocupada pel país i les empreses del país, en comptes de ser servidora del govern colonial de torn.

Només som 40000 en aquest país que defensem la feina ben feta i l’excel·lència, la qüestió ara es si aconseguirem canviar tot això, o si com deien fa setanta anys els espanyols, ha de morir l’intel·ligència.

MM