Penso que en aquests últims trenta-cinc anys el patriotisme català ha perdut molt de nervi. Llegir, escoltar o veure diàriament els mitjans de comunicació de massa fa prou pena. I potser la culpa no és dels mitjans —malgrat que ells s’ho pensin, els periodistes o els tertulians no creen opinió—, simplement intenten reflectir la societat, per així poder mantenir el plat a taula.
Cada dia tenim una notícia que es fa aparèixer a l'opinió pública com un atac dels espanyols. Ara resulta que el desastre de Spanair també és un atac a Catalunya... no fotem! Una companyia de baix cost, amb seients estrets per a la mida d'un europeu normal, pot representar el nostre país? Sí que anem malament doncs.
Si una gran superfície d’artefactes que semblen mobles o un parc infantil no fan servir o menyspreen el català, és un altre atac? A veure si ens aclarim, en totes les empreses el més important és el client, i qui no respecti els usos, necessitats i costums del seus clients està condemnat a plegar.
Fa uns anys a una marca —líder de vendes d’electrodomèstics de línia blanca a Catalunya— se li va ocórrer la genial idea de fer aparèixer la seva marca en una samarreta també blanca d’un equip de futbol. Què li va passar al seu lideratge de vendes? Doncs, va caure en picat. Després una marca de telèfons mòbils la substituiria en la samarreta d’aquell equip. Què va passar? Doncs el mateix.
Per contra, quan gent de Ponent han pretès boicotejar determinades empreses catalanes, què ha passat? Elemental estimat Watson: dites empreses han venut a d'altres llocs, fins i tot amb preus més alts, i han crescut les vendes.
Aleshores, tota empresa que no ens respecti sap què li tocarà, i si, a més a més, aquella gent ens boicoteja, millor, així les nostres empreses espavilaran. Però dissortadament no espavilen prou ràpid. No entenc perquè les empreses catalanes no s’obliden d’una vegada per totes del mercat espanyol i s’esforcen a implantar-se al Sud i Migdia de França i a Itàlia.
Qualsevol inversió a Espanya és com donar de menjar als propis botxins. Quin immens error totes les expansions espanyoles de bancs i caixes catalans comprant entitats enfonsades a Espanya. Amb els mateixos diners millor tenir filials a França o a Itàlia, i aleshores un govern sol no ens podria fer la punyeta.
També periòdicament apareixen plataformes unitàries amb noms diferents, però sempre amb les mateixes persones encapçalant-les. Totes elles tenen el mateix suposat objectiu fa anys, unir. Segurament Catalunya deu ser el país amb més plataformes unitàries del món. I què han aconseguit en tots aquests anys totes elles? Marejar la gent, fer-los creure que aquesta era la bona, per a finalment posar-se a les ordres dels partits oficials, i convocar manifestacions que no serveixen mai per a res amb lemes estúpids com «volem un estat propi», o volem tenir «dret a decidir». Tots els estats són propis i el dret a decidir el tenim, altra cosa és si volem exercir-lo...
Suposo que a la propera el lema serà «volem fer descosits», i acabarem tots la manifestació descosint els nostres vestits davant la Delegació del desgovern central, com el famós escamot suïcida del film La vida de Brian . No perdeu ni un segon en aquestes parides. No han servit de res en trenta-cinc anys.
Prou de cercar exemples exteriors, Catalunya tenia ja Constitucions quan altres països d'Europa encara ni existien com a estat. Prou d’esperar a veure què fan altres per a després demanar el mateix, com fan les autonomies espanyoles amb els estatuts nostres. Prou de preocupar-nos sobre què fan o què no fan els partits espanyols, aquells fan la seva feina, els nostres han de fer la nostra. Prou de criticar als partits catalans, expliquem les coincidències obviant les diferències. Prou d'usar aquestes maneres espanyoles de fer —i allò més important, de pensar— les coses, tenim molta més història i símbols molt més antics que tots els països europeus. Som els catalans, collons. Som els qui teníem l'exèrcit i la marina més temuda d’Europa. Prou de fer el ploricó!
Per tant, no ens preocupem tant pel que diuen o el que fan altres, i comencem a preocupar-nos més del què hem de fer nosaltres. I què hem de fer nosaltres? Mirar endavant, i treballar per anar endavant, mai enrere! Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tota altra cosa és contrària als nostres interessos.
I, posats a tenir objectius amplis, hem de pensar en tota la Nació Catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a Brindisi. Després ja negociarem, o no! Però el que ha de ser innegociable és recuperar les nostres Constitucions, els nostres Drets i les nostres Llibertats. Reagrupem-nos, i qui no estigui disposat a treballar que s’aparti, que som molts, però dia a dia som i serem molts més si els catalans ens veuen amb pas ferm i decidit.
Nota: Segons el Diccionari de l'IEC, Positivisme : «Doctrina filosòfica segons la qual s’ha de renunciar a la metafísica i limitar-se al coneixement que proporcionen les ciències positives».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada