BALANCES FISCALS

Pel seu interès, us lliuro un e-mail d'en Albert comentant les balances fiscals:

Hola Miquel.
Abans de res voldria agrair-te la informació sobre les balances fiscals, així com el vídeo de l’últim mail.

Personalment no estic en contra de la redistribució de la renda, si més no, des d’un punt de vista conceptual. Si partim d’un punt de vista keynesià, les polítiques redistributives estan més que justificades pels teòrics de la econòmica política; de la mateixa manera que les tesis més lliberals, justifiquen posicions contràries. Aquell és però un debat acadèmic en el que jo no gosaria entrar. Tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. El problema és que aquest tipus de polítiques esdevinguin un arma electoral que mobilitzi a la gent encontra dels seus propis conciutadans.

Tampoc trobo ètiques les tesis d’alguns partits d’àmbit espanyol que es defineixen com a lliberals. Aquests són contraris a la redistribució de la renda entre les classes socials (entre gent de diferent renda). Això per a ells és com un axioma, un principi fonamental. Però en canvi, al mateix temps són favorables a la redistribució de la renda entre territoris.

Tot plegat vol dir que són contraris a la redistribució de la renda, quan són ells qui han de sacrificar-se fiscalment en favor de les capes més desafavorides; però en canvi en són partidaris quan no són els seus territoris els que s’han de sacrificar fiscalment pel mateix concepte. No ho trobo ètic. O s’és seguidor de les tesis keynesianes de la economia política, o s’és lliberal. Però no s’és una cosa i l’altra al mateix temps i quan convingui. És una qüestió de principis.

Com et deia jo no sóc contrari (a priori) de les polítiques de redistribució de la renda, des d’un punt de vista conceptual. Fins i tot països de profunda tradició lliberal com Suïssa, Alemanya o els Estats Units, o entitats supranacionals que han sorgit de la mà del liberalisme econòmic, com la mateixa Unió Europea, han desenvolupat mecanismes de correcció de desigualtats entre territoris. El problema, entenc, és la seva gestió (tant pel que fa a la recaptació com a la distribució en sí mateixa).

El sistema espanyol de polítiques redistributives presenta certes contradiccions internes a les que crec que s’hauria de fer front. Són dons aquestes contradiccions del propi sistema les que han de ser objecte de crítica i revisió, no el sistema en sí mateix.

La primera contradicció que hi trobo és que predomina el principi “que pagui més qui més tingui”. Sembla lògic, però a Espanya aquest principi s’ha pervertit completament per que no és cert que paguen més els que més tenen, donada la situació fiscal al País Basc i a Navarra. Però fins i tot en el supòsit que aquestes comunitats tinguessin un tractament fiscal semblant al de Catalunya o les Balears, es donaria una altra contradicció. El fet que aquest principi amaga la perversitat de que aquells que creixent menys (en termes de PIB, de renta familiar disponible, o com es vulgui mirar), acaben fen un sobre esforç fiscal per transferir renda a aquells que tenen unes taxes de creixement econòmic superior. Això és el que no trobo correcte.

Crec que s’hauria de buscar un equilibri entre riquesa i creixement alhora de definir tan els beneficiaris de la redistribució de la renda, com les quantitats que han de percebre. Això suposa que Catalunya no només es sacrifica fiscalment per fer possible la correcció de les desigualtats, si no que a més, hipotequem bona part del nostre propi creixement econòmic.

I el pitjor és que això s’ha convertit en una política d’Estat. Ara el sistema no persegueix la redistribució de la renda en sí mateixa, si no l’afebliment econòmic de Catalunya. Aquest és un dels principis de la política territorial de l’Estat. Comparativament, les aportacions de Califòrnia, que és l’Estat de la Unió que més aporta en matèria de redistribució de la renda, tot just suposen un 2% del seu PIB. En el cas de la UE aquestes xifres no superen 0,7% del PIB del països més rics. En canvi en el cas de Catalunya, no es coneixen les dades exactes (atemptat als principis de publicitat i de transparència). Però la majoria d’analistes la situen sobre el 10%, fins i tot n’hi ha que afirmen que és superior al 14%. Per tant no crec que l’Estat persegueixi corregir certes desigualtats, si no afeblir la importància econòmica de Catalunya.

Per altra banda, el sistema es doblement pervers per que es tenen en compte les dades agregades per comunitats autònomes. Això amaga una realitat desastrosa i és que a Catalunya hi ha 42 barris de grans ciutats que tot plegat sumen 1.450.000 habitants, que tenen una renda mitjana equiparable a la de les regions més pobres d’Espanya. El problema és que com que viuen en una comunitat que genera riquesa (PIB) es dona per suposat que aquesta queda distribuïda de forma igualitària entre la població, cosa que no és certa. Així, Extremadura, amb poc més d’un milió d’habitants, és objecte prioritari en la política de redistribució de la renda, mentre que aquests barris de Catalunya amb taxes de pobresa semblants a les d’Extremadura hi estan excloses.

Però n’hi ha més. Bona part de la riquesa de les regions pobres d’Espanya prové de transferències des de l’exterior, sigui d’altres comunitats autònomes o de la UE. Com saps l’adhesió dels nous membres (des de les repúbliques bàltiques fins a Bulgària), han fet redefinit les polítiques regionals de la UE.
Espanya a aconseguit “salvar els mobles” segons les paraules d’un diplomàtic professor meu que s’encarregava de les negociacions amb la UE sobre els fons de cohesió, de manera que fins el 2013 (crec) algunes de les nostres comunitats continuaran sent objectiu número 1 dels fons de cohesió de la UE. Però, i desprès? D’on traurà l’estat tot el diner que deixarà de venir dels fons de la UE?

Donades les xarxes de clientelisme existent en algunes comunitats, no em crec que l’Estat accepti eliminar aquestes transferències; crec que buscaran alternatives, si és que encara no les tenen, i em temo molt que una vegada més ens tocarà el rebre...

Finalment, no em sembla del tot correcte dividir el nombre d’habitants de Catalunya entre els diner que enviem a l’Estat. En primer lloc per que aquests diner no surten només de les unitats familiars, si no de les empreses especialment pymes.

Segon per que si no es paguessin, ningú no diu que es poguessin distribuir entre les catalans. Per altra banda, crec que hi ha molta gen que sí que està disposada a deixar de “donar la volta al món” (és a dir a sacrificar-se fiscalment), per transferir part de la seva renda a regions i a classes socials més desafavorides. Encara que aquests siguem una minoria, es una de les bases econòmiques de la societat on vivim.

El problema, com et deia, no són els principis en sí mateixos si no l’abús que se’n fa en el nostre nom.

Personalment hi ja coses que em preocupen encara molt més que tot això de la redistribució de la renda; com per exemple, el fet que els catalans no tinguem res a pelar dins l’administració de l’Estat espanyol. Com em va dir l’ambaixador d’Espanya a Albania, ara fa uns mesos “no ens hi volen”. L’Estat és d’ells, se l’han fet seu, em permès que se’l facin seu i fan tot el que volen sense donar explicacions. El problema per a mi, és estructural.

Normalment, les classes dirigents dels Estats, són aquelles que es reparteixen el poder polític, econòmic i institucional. A canvi, són les classes socials, que financen l’Estat. Al cap i a la fi és el seu propi Estat.

Al mateix temps les classes populars accepten aquesta distribució del poder, sempre que ells siguin l’objecte de les polítiques públiques i socials.

Dons bé, a Espanya això no funciona ben be així. Les classes socials que es reparteixen el poder tenen una forta component aristòcrata (no només per l’origen, si no també per pensament polític, valors...) en canvi qui finança l’Estat es la petita burgesia emprenedora, concentrada tradicionalment en tres o quatre comunitats autònomes, entre elles Catalunya. Dons bé el sistema el trobo del tot perniciós per que per una banda les classes dirigents de Catalunya, no formen part de les classes dirigents de l’Estat, un Estat que financen en gran mesura.

Però al mateix temps, tampoc som objecte de les polítiques de l’Estat. Només cal veure el diari cada dia per adonar-se que Catalunya no figura en les prioritats de l’Estat en matèria de polítiques públiques. Però fins i tot el cas d’Espanya és pitjor que tot això, ja que bona part dels fons de cohesió de la UE destinats a particulars del món agrari, acaben en mans de quinze o setze famílies de rancio abolengo. La Duquesa de Alba per exemple, és la persona que més rep per aquest concepte. Tota una perversitat del sistema.

En definitiva, jo no trobo pas malament que es redistribueixi la riquesa. Tot depèn de com es faci. Però el que tinc clar és que no necessitem a l’aristocràcia espanyola per a distribuir-la. Això és una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, al cap i a la fi són els nostres “cuartos”. No necessitem a Madrid per fer d’intermediaris; i com diu la dita castellana “quien parte y reparte se lleva la mejor parte...”. Però aquí el problema el tenim en la nostra pròpia classe dirigent. Tot just ara comencen a despertar-se... veurem fins on arriben.

Bé noi, no et voldria entretenir massa amb la meva filosofica politica de pa sucat amb oli.

Salutacions

Albert Pont

Canvi de règim

Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa, una autèntica Universitat que prepari aquells alts funcionaris que després esdevinguin dirigents qualificats

La total llunyania de la ciutadania catalana vers la classe política ve donada per diversos factors per tots coneguts i llargament analitzats. Al lamentable espectacle de lluites partidistes en la negociació de l'Estatut hi hem d'afegir el cansament pel mal tracte ja secular que rebem dels governs de l'Estat, amanit amb la fanfarroneria i el menyspreu per part d'alguns dels seus membres. Però hi ha altres causes que pesen encara més; la indigència intel·lectual i la nul·la trajectòria professional de la majoria dels dirigents polítics catalans és esfereïdora.
Per a vergonya pròpia, els dos màxims representants polítics del país no tenen tan sols estudis universitaris i cap recorregut en l'empresa privada. No se'ls coneix cap habilitat en cap idioma estranger. És més, un d'ells prou feines té amb l'idioma propi del país. Aquests només són dos dels exemples de la llarga llista de diferents membres d'aparells de partits que, per posar un exemple, van passar de conduir furgonetes pel Baix Llobregat al cim d'una conselleria. Així, és lògic que la ciutadania treballadora i emprenedora, que els estudiants cada cop se n'allunyin més, d'una activitat duta a terme per diplomats en la intriga, llicenciats en l'adulació, doctorats del discurs políticament correcte i plenament buit. Així doncs, cal establir uns requisits determinats per a aquelles persones que vulguin accedir a l'activitat política professional. Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa (o com les que existeixen al Quebec o als Països Baixos). Autèntiques universitats que preparin aquells alts funcionaris que després de demostrar la seva vàlua intel·lectual i tenir suficient experiència en l'administració siguin els dirigents qualificats que, s'equivoquin o no, com a mínim no ens faran passar vergonya. Si hi afegim un cos funcionarial de 140.000 persones amb horaris, sous i privilegis exclusius i amb un mal servei al ciutadà, és obvi que tot allò que emana del poder polític sigui malvist. Pel que fa al funcionament de l'administració cal refer altra vegada la llei de funció pública, que –tot i la bona feina de l'exconseller Joan Carretero– ha quedat coixa. Hem de professionalitzar l'administració amb contractes laborals normals, on es pugui acomiadar aquell treballador incomplidor o incompetent, impulsant la meritocràcia i tallant de soca-rel l'entrada massiva de militants del partit cada vegada que canvia el color del govern. Estic segur que els funcionaris aptes i treballadors ho agrairan tant com el ciutadà. Amb aquestes dues mesures de professionalització de la classe política i de l'administració proposem un canvi de règim que substitueixi les corcades estructures actuals i aturi l'accés d'oportunistes poc preparats.
L'altre aspecte que definitivament hem d'encarar és el canvi de règim polític. L'statu quo d'autonomia vexada, menystinguda, insultada i boicotejada l'hem de transformar en estat dins la Unió Europea. Acceptem allò que tan sovint se'ns repeteix per intentar anul·lar el discurs basat en el dret a decidir (i el mes de desembre passat confirmat pel mateix Molt Honorable senyor José Montilla): «Cada vegada que votem ens autodeterminem». Jo dic sí, és cert, cada vegada que votem ens autodeterminem. En tant que nosaltres els catalans com a subjecte actiu que col·lectivament decideix en cada elecció assumim aquesta màxima, exigim de tot el corpus polític català l'acceptació que quan una majoria de 69 diputats sobiranistes del Parlament de Catalunya declarin unilateralment la independència, puguem començar un procés constituent el qual finalitzarà amb el referèndum per sotmetre a votació la Constitució del nou estat. Tampoc caiguem en el parany de l'argument fal·laç pel qual hem d'esperar fins a assolir una majoria social independentista. Únicament hem d'assolir una majoria política independentista i ço és 69 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant comencem a interioritzar que hi haurà ruptura i tensió política, perquè amb una Espanya que ja ha mostrat on no està disposada a arribar mai podrem pactar una transició cap a la independència i deixem de basar la nostra estratègia en mítiques dates més pròpies d'una campanya de publicitat que d'un dirigent polític seriós, ja que és distreure l'atenció sobre l'autèntic objectiu de l'independentisme català.

IVAN CONDÉS SANGENÍS
Historiador i publicista.
Partit Republicà Català

INFORMANIPULACIÓ

Fa uns quants dies, els mitjans informatius ens tenen marejats amb varies informacions que ja cansen:

La primera es que sembla ser que tenim una gran sequera.
El que no ens diuen es que el consum de l’aigua a Catalunya es divideix en: 50% per consum agrícola, el 32 % en els usos industrials i només un 18% es consumeix a les llars particulars. Aquestes dades son variables segons les comarques evidentment, arribant el consum urbà al 32 % en les comarques costaneres.
Diumenge van dir a la TV que el 35% del consum urbà (un 6% del total) es l’aigua que fem servir per les tasses dels WC. El que no ens diuen es que un 30% del consum agrícola es perd per la mateixa xarxa.(un 15% del total).
Vistes les coses aquí hi ha dos solucions, però ells, ja ho saben vostès, sempre trien la que mes pot putejar al personal, especialment al del que ells anomenen Àrea Metropolitana de Barcelona i aquest diumenge ens van regalar amb el diari un filtre reductor del raig de les aixetes per a que puguem reduir el nostre consum.
De incentivar en obra nova, o de co-finançar en cases ja fetes la reutilització de les aigues de dutxa o rentadores per els WC, no diuen res. De recollir les aigues pluvials en dipòsits i utilitzarles depurades per a les dutxes, tampoc. No fos cosa que la Caixa, propietaria d'Aigues de Barcelona es molestès.

La segona es aquesta idiotesa de limitar la velocitat a 80 Km/h en les autopistes que entren a Barcelona quan fins el mes tonto sap que un cotxe gasta ( i contamina més) anant a 80 Km/h en tercera que a 120 Km/h en cinquena marxa, i que es contamina molt mes si trigues una hora en arribar a Barcelona a si en trigues mitja.
En imposar aquesta limitació no han dubtat ni un moment en satanitzar el RACC i el seu estudi fet per una Universitat sobre el tema, que demostrava la falsetat de les raons governamentals.
La qüestió ja sap tothom quina es : convertir els mossos d’esquadra (protegir i servir posa escrit a les patrulles dels EEUU) en vulgars assaltadors de camins. Legals, això si.

La tercera es el túnel de la Sagrada Família. Es un assumpte tant bèstia que ningú amb un mínim de cervell entén el perquè l’Ajuntament s’entesta en fer passar l’AVE pel costat de la Sagrada Família, desprès de l’experiència del Carmel i de que encara no han tingut valor de fer el túnel de la variant de Vallirana, molt menys problemàtic que aquest al costat del temple.

La quarta rodalies RENFE, que ja he comentat abastament amb el meu anterior post.

La cinquena es la MAT, una línia d’electricitat de 400 kW que com a justificació ens diuen que la necessiten per l’AVE. La realitat es que això de la MAT l’interessa a França, i com sempre, es una contrapartida a la generosa col·laboració francesa contra ETA, perquè el que realment volen els francesos es, a traves de la xarxa espanyola vendre electricitat al Marroc mentres tinguin en marxa les seves centrals nuclears. De mentres “vendran” centrals nuclears als marroquins, i desprès ens vendran ells la electricitat marroquina.

Mentrestant, el Ministre d’Economia del govern de Madrid ens diu que no hi ha cap crisi econòmica, mentres a USA proveeixen amb 145.000 milions de $ un pla antirecessió, i avui han baixat els interesos un 0,75%. Però ja sap tothom que els americans son molt dolents, pero quina enveja donen amb la rapidesa que els seus politics asumeixen els problemes i intenten solucionarlos, oi?

Hi ha una altra mentida, aquesta molt grossa, i d’abast mundial, anomenada CANVI CLIMATIC que defensa un senyor que era vice-president dels EEUU (a 600.000 $ per conferencia) quan el seu govern es va negar a signar el Protocol de Kyoto, però aquesta es molt llarga d'explicar i me la guardo per un altre dia.

Fins aleshores.

METAFORES SOCIATES

Es una sort que existeixin polítics tant rematadament burros. Si no la política seria un avorriment. Vegeu varies "perles" de l'ultima setmana:

1 L’estatut i el nadó
El dia 11 de Desembre en un esmorzar organitzat a Madrid per Nueva Economía Fórum, Artur Mas va emplaçar a Espanya "a que se prepare" davant del que pugui plantejar Catalunya "por amplio consenso y democráticamente", y va advertir al Govern que no s’amagui darrere la Constitució perquè aquesta "puede transformarse en un muro".El líder de CiU es va referir a la retallada que pot patir l’Estatut, per causa del recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, i va afirmar que en cas de produir-se una desnaturalizació de l’Estatut "propondremos un gobierno de concentración en Cataluña con todos los partidos que estén de acuerdo con el texto aprobado en el Parlament".El ex ministre José Bono, present a l’acte va expressar que “el Estatut que se aprobó en Cataluña ya no lo quieren ni sus padres, y tuvo un bautizo muy poco lucido al que no asistió ni el vecindario". A més va dir també "aquí se bendice lo que diga el Constitucional" i va rematar amb la afirmació que “las naciones son un invento".
Desenvolupem ara les metáfores del sr Bono:
1ª Metáfora : l’Estatut es un nadó
conclusió 1º : L’estatut no el volen ni els seus pares : Dons no senyor, els pares van tenir un nadó el 30 de Setembre, pero algú els hi va canviar el nadó el 20 de Gener.
conclusió 2ª: despres el sr Guerra es va “cepillar” el nadó cometent un acte de pedofilia.
conclusió 3ª : Ara, el Tribunal Constitucional preten mutilar al nadó.
Quina bestiesa oi ?

2 “Las naciones son un invento” : Apa que com s’enterin els seus con-nacionals espanyols o el seu pare falangista !


3 El sectari Montilla fa el llit a CDC (15-12-2007)
Montilla va pressionar per frenar un pacte PSOE-CiU en el pressupost
En plena negociació de les esmenes al pressupost del Govern central, quan el PSOE, en un últim intent per evitar el veto de CiU als comptes de l'Estat, es va plantejar la possibilitat de cedir i deixar que els nacionalistes catalans s'apuntessin un triomf en les inversions a Rodalies.
Els diputats del PSC, aplicant les ordres de Montilla, van intervenir perquè els negociadors del PSOE fossin conscients que aquesta concessió a CiU implicava obrir una crisi tant amb els socialistes catalans com amb la Generalitat."Es va traslladar al PSOE que Rodalies no es podia convertir en un triomf per a CiU", "PER AQUÍ, NO"Segons fonts socialistes, amb la premissa que "amb CiU es poden pactar algunes coses concretes, però els temes de veritat es negocien amb el Govern", el PSC estava disposat que el PSOE "premiés" els nacionalistes amb un increment de les ajudes als autònoms, un col.lectiu especialment mimat per CiU, i poca cosa més. Però, al final no van pactar ni poca cosa ni res.
Aixó si, els falsaris socialistes van acusar CiU, inmediatament despres de la votació d’haver fet perdre a Catalunya nosequants milions d’inversió.
ES POT SER MES FALSARI QUE ELS SOCIALISTES I MES SECTARI QUE EL MONTILLA?


METAFORA SOCIATA 4ª: Chacón augura un pacte postelectoral CiU i PP
La “vident” Chacón, que tantes vegades l’ha encertada en els seus pronostics desde aquell cop que va sortir a TV3 una nit electoral que va fer el ridicul mes espantos, ara es despenja amb aquesta afirmació.
Pero esclar, aquest pacte no es posible o es absolutament inutil si guanyen els socialistes.
Chacón pensa que pot perdre les eleccions quan totes les "enquestes Juan Palomo" del Movimiento donen als sociates com a guanyadors?
I ja per acabar amb metàfores, es pot ser més boba que aquesta dona que sempre esta en "orsay" i que a la seva edat, i amb la seva gran experiencia, es casa "de penalty"?

La conferencia d’Artur Mas del 20-N

Un cop llegida, només tinc que dir que d’acord, que li compro el producte, que m’el quedo, però que ara m’ha de donar el LLIBRE D’INSTRUCCIONS.

M’agrada el concepte de CASA GRAN, m’agradaria que fins que el Parlament català aconseguís els seus objectius polítics, l’Estatut del 30 de Setembre, tots els parlamentaris catalans a Madrid anessin sempre conjuntament. Fins aquí estem d’acord.

Però també hi ha que dir que tot això no neix el passat dia 20-N sinó que de fet neix el 20 de Gener de 2006 quan Mas fa un acord amb Zapatero que suposa no només que a partir d’aleshores l’Estat gasti a Catalunya en funció del PIB, sinó que incloïa, i això ja no hem escoltat parlar mes, (ni va sortir a les edicions del dia següent de cap diari) que l’Estat ens TORNARIA la inversió no realitzada en els últims 10 anys en set pagaments anyals.

I el votant de CDC es va sentir enganyat, i per això CDC no va ser capaç de treure la majoria absoluta (apart de la rèmora que suposa tenir un paio com en Duran, que es capaç de dir que no esta totalment d’acord amb la conferencia d’en Mas, abans de que aquest la faci. (que ja son collons).

En primer lloc diu en la seva conferencia que el catalanisme ha aconseguit els seus objectius : la pervivencia de la nació, la recuperació de l’autogovern, i el progrés econòmic i social. I a mi em ve al cap, escoltant els meus paletes bolivians que parlen entre ells en quítxua, desprès no de 40 sinó de 500 anys de no tenir escoles en el seu idioma i em pregunto si tot això no s’hagués aconseguit igualment sense el “catalanisme”. Tinc dubtes, realment.

Desprès afirma que el catalanisme ha tingut èxit en la regeneració d’Espanya. I jo malgrat han passat molts anys veig la mateixa església espanyola de l’Inquisició, i la mateixa dreta cafre, i la mateixa esquerra jacobina que fa 70 anys.
Això si la economia ha canviat, i molt, amb l’incorporació a la Unió Europea, i si abans els catalans teníem un mercat espanyol tancat i exclusiu, ara un polonès pot vendre a Badajoz igual que nosaltres.
I aquest canvi ha estat negatiu pels catalans com es desprèn de les xifres econòmiques, perquè no hem sabut adaptar la nostra economia amb rapidesa al nou mercat, perquè no hem volgut fer-ho, i perquè ens hem refiat massa, i perquè no hem rejovenit les empreses.

L’Artur expressa una refundació del catalanisme sobre les bases següents:
- ALLÀ ON EL CATALANISME CERCAVA LA PERVIVÈNCIA DE LA NACIÓ, HEM DE SUBSTITUIR-HO PER LA NACIÓ PLENA, PER LA VIVÈNCIA DE LA NACIÓ EN PLENITUD.

- ALLÀ ON HI HAVIA L’APOSTA PER LA MODERNITZACIÓ, HEM DE FER L’APOSTA PER UN PAÍS CAPDAVANTER.

- ALLÀ ON ES BUSCAVA LA REGENERACIÓ D’ESPANYA, HEM DE SITUAR, A MÉS, CATALUNYA AL MÓN. CONSTRUIR LA CATALUNYA GLOBAL.

- ALLÀ ON ES PARLAVA D’AUTONOMIA O D’AUTOGOVERN, HEM DE PARLAR DEL DRET A DECIDIR PER NOSALTRES MATEIXOS SOBRE ALLÒ QUE ENS ÉS PROPI.

I carall, quina raó te, només hi ha un problema, 30 anys de retràs.!

I de tanta ambigüitat calculada, a mi la conferencia no m’aclareix els següents punts:
Que es la nació plena? El principat o tota la nació catalana?
Perquè espera 30 anys a fer un pla integral d’nfraestructures i equipaments, i li dona aquesta feina al “catalanisme”. Si portem ja 30 anys de democràcia no seria lògic exigir que tots els partits polítics ja tinguessin fa anys una idea de quines infrastructures necessita el país?
Vull dir amb això que si han d’esperar els polítics a que la “societat civil” els faci els deures, anem arreglats.

I aquí ja entrem en lo de sempre, en lo que l’Estat ha de fer, i el que nosaltres esperem de l’Estat, discutint i negociant, tram a tram de carretera, tram a tram de transvasament d’aigua, igual que es faria si no existissin partits catalans.
Perquè no es fa un pla, aprofitant les dades del cens ( on vius, on treballes, etc. ), fent enquestes, i es fa un pla integral de transport per tot el país, tant pels ciutadans com per les mercaderies, Desprès es fa un pressupost, i desprès es crea una empresa per ferho amb el suport de totes les caixes d’Estalvi catalanes?. O es que sempre hem d’esperar a Madrid ?.
Del que diu sobre la SOSTENIBILITAT, l’EDUCACIÓ, i l’ESTAT del Benestar, no es necessari fer cap comentari. Si el país es COMPETITIU es podran fer moltes coses mes. Si no ho es, com passa ara, la Generalitat es gastarà 3000 €/alumne any mentre el País Basc o Navarra en gasten 5000.

Respecte a la Catalunya (econòmicament) global, dir un detall particular, però que es bastant exemple de com tenim la situació : fa un any que visc a Vallirana, i no només no tinc ADSL encara, sinó que fa ja un any no tinc ni una trista línia de telèfon, perquè la central telefònica del poble esta plena.
Com es pot tenir una empresa global sense internet?
Perquè hem d’esperar a que Telefònica de Espanya ens arregli el problema? Perquè als pobles on hi han aquests problemes els Ajuntaments contracten amb una empresa, que n’existeixen, una xarxa de wifi? A que esperen?

Respecte al comentari sobre els funcionaris (Un país que agafa la tendència i el gust a l’ocupació pública més que no pas a la privada és un país condemnat a empobrir-se.), totalment d’acord. Quan demanarà CDC la desaparició de Diputacions, Vegueries, Consells Comarcals, Entitats Metropolitanes, i totes aquestes cadires funcionarials per col·locar militants dels partits polítics?

Respecte a la globalització de la nostra economia, Artur Mas afirma :” Per a mi la resposta és clara: Catalunya ha d’esdevenir l’àrea central d’una part del món, concretament de la Mediterrània. És a dir, quan algú a qualsevol lloc del món pensi que vol fer quelcom en el Mediterrani i en el sud d’Europa, al primer lloc de la llista ha de sortir Catalunya. Abans, ens podíem definir en relació a Espanya i a Europa; ara ens hem de definir en relació amb tot el món.
D’acord, però digui també Sr. Mas el llibre d’instruccions. I el llibre lògic d’instruccions ha de dir que, per exemple la Caixa, te que obrir mes oficines a la Catalunya Nord, a Còrsega, Sicília, Nàpols, Grècia i Portugal, en comptes de ferho a l’Espanya castellana. Es així de clar ¡
I que les empreses catalanes han de obrir sucursals a tota Europa i fabriques també, especialment a l’Est, i fer les seves compres a proveïdors d’aquests països si son mes barats que els espanyols.

EL DRET A DECIDIR :
l'Estatut: Aquí en Mas planteja que si el Tribunal Constitucional retalla l’estatut plantejarà consultar al poble de Catalunya el estatut retallat.
No seria mes lògic, portar a referèndum l’Estatut del 30 de Setembre ? en comptes de fer perdre el temps al personal perquè el TC ha tocat allò que el poble ja ha votat?.
Quin tribunal te poder per a retallar una llei aprovada en referèndum en qualsevol país democràtic normal? A Veneçuela es pot ?

I en aquest apartat jo pregunto : on es el dret a decidir de la Catalunya nord, de la franja de Ponent, de Balears (segons el seu estatut cada illa pot decidir separar-se de la seva autonomia), o el dret a decidir de molts pobles de Castelló? que podrien canviar d’autonomia democràticament, es clar.
Perquè el Sr. Mas parla del DRET A DECIDIR DELS CATALANS, i catalans ho som tots. Nosaltres som només els habitants de quatre províncies espanyoles que abans eren una part del Comptat de Barcelona, i la Generalitat històrica tenia competències sobre tot el comptat (inclòs el Rosselló i la franja de Ponent), sobre les Balears, i tenia responsabilitats, diguemne confederats, sobre València i Aragó. (especialment en l’apartat militar i les relacions exteriors ).
També, parlant del concert econòmic, comenta “coneixeu algun basc, del partit que sigui, encara que se senti molt espanyol, que estigui en contra del concert econòmic? No en trobareu cap.”.
I es cert, aleshores perquè no sumar en comptes de restar al PPC en aquestes idees?.

Desprès diu “Atenció, però, en no confondre la prelació: són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no la democràcia al servei de les lleis. El marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment. Cap país o cap Estat amb autèntica maduresa democràtica discutiria això.“
Dons d’acord amb això també, i torno al llibre d’instruccions,. Perquè CDC, perquè el catalanisme, perquè els partits catalans, perquè els partits democràtics espanyols, no han portat mai al govern espanyol a tribunals internacionals per fer canviar lleis injustes, o demanar rescabalaments per accions injustes de la justícia espanyola?. ( Juanfra de KOP, Eric Bertran, el Jueves, els nois que van cremar fotocopies del rei, etc etc )

Afirma també “Si el catalanisme aspira a encapçalar la Catalunya del present i del futur, ha d’agafar la bandera del procés de regeneració democràtica, dins de la pròpia Catalunya i a poder ser també en el conjunt d’Espanya.”
En que quedem? Ja fem com en Fornesa de la Caixa? Venent el nostre producte a la competència? On ens porta això?


Finalment parla de que "a Catalunya hi ha una certa crisi de confiança en el sistema polític i en les institucions”. I dona com a solucions “limitar els mandats dels màxims càrrecs executius del país, a acabar amb les llistes tancades , a respectar les llistes més votades, a crear un sistema periòdic de rendició per part dels polítics, i facilitar que persones de la societat civil destinin una part dels seus anys al servei públic, podent després retornar a les seves professions sense haver patit una penalització".

I aquí crec que s’equivoca. La desconfiança en els polítics no la creen les llistes tancades, la crea en primer lloc la corrupció, que no es poca, la crea l’obsessió dels polítics per les cadires, la crea que sempre parlen del que ha dit el contrari i mai del que realment interessa a la gent, i la crea, en conclusió, que no hi ha hagut una neteja de mentalitats en les administracions publiques, i segueixen pensant, treballant i actuant, amb la mateixa ineficiencia, prepotència, e improductivitat que en l’època franquista. Tots.!

La diferencia es que ara tenen molts ordinadors, però només els fan servir per controlar al ciutadà, cobrarli les multes de trànsit que li han posat gràcies a limitacions de velocitat arbitraries, injustes i africanes.
Com pot ser que la construcció d’obra pública sigui un desgavell, els ordinadors dels jutjats o la seguretat social siguin i utilitzin programes antiquats, i en canvi l’ordinador d'Hisenda sigui el mes modern d’Europa?.Com pot ser que on millor funcioni, i apliqui plaços mes curts i criteris mes restrictius aquest ordinador sigui precisament a Catalunya?

En definitiva, molt maca la conferencia, prou indefinida per ser assumida per tothom, però ens falta el LLIBRE D’INSTRUCCIONS.


Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/


Podeu llegir aquí la conferencia integra d’en Artur Mas.

Video resum de la conferencia.

SPAIN IS PAIN

A hores d’ara, desprès dels problemes de ENDESA i dels de RODALIES, i la queixa fins i tot dels partits espanyols de Catalunya, tota Espanya sap que Madrid ens roba. Es mes, el president del govern ha reconegut que tot això ho provoca una desinversió per part de l’Estat a Catalunya desde fa mes de vint anys.

Només faltava que l’encarregat Montilla digues que la desafecció a Espanya creix per culpa d’aquests problemes. Fins i tot el president de la patronal catalana, el Sr. Rosell ha afirmat que aquesta desinversió afecta, i no poc, a la bona marxa de les empreses catalanes, però que a mes, de l’obra pressupostada només es realitza el 83%, que equival a com si cada sis anys no es gastessin res a Catalunya, un 28 % menys inversió que a Madrid, per exemple.
Només ha faltat el periquito Sr. Lara repetint les mateixes consignes.

I jo em pregunto, perquè callaven tots aquests quan en Pujol es queixava?

Recordo que fa molts anys, a l’època Porcioles, alguns teníem la teoria de que l’urbanisme de la ciutat era en mans de un ser amorf, que no parava de bavejar, i el tenien en una habitació de l’Ajuntament de Barcelona damunt una catifa, i quan volien fer una reforma a la ciutat, li donaven llapis i paper i aquell ésser els dibuixava el projecte.

Ara de éssers bavosos d’aquests ja no en tenen, perquè la majoria dels funcionaris s’han posat a polítics, i ells son els que juguen amb els nostres diners i dibuixen traçats del TGV on no existeix la línia recta, amb traçats que semblen mes les corbes del DragonKhan de Port Aventura, perquè es clar, en comptes de fer entrar el TGV per la Diagonal, soterrat naturalment, era mes beneficios per a tots els ajuntaments sociates del Baix Llobregat que trepitges tots els municipis.
I recordem que tota aquesta obra, que ens la possen al pressupost com inversió a Catalunya, es un tren Madrid-Barcelona, que ja son pebrots que els polítics catalans acceptin que una obra entre les dues ciutats mes importants del Estat no la possin a la “Inversión no regionalizable”, que com tothom sap es on van tots els molts diners que es gasten a Madrid, però que son teòricament en “benefici” de tots els espanyols.

I el problema bàsic es que en Pujol volia no era un AVE Madrid-Barcelona sinó un TGV Barcelona-Paris, que a molta gent pot semblar el mateix, però no es el mateix. I a sobre, ens hem enterat que mentres Pujol pressionaba Madrid per el TGV, en Maragall acordaba amb Gonzalez retardarlo uns anys, i en canvi, fer un AVE a Sevilla, amb l'argument que ens acostaría a Africa, a canvi de que Gonzalez recolçes la Olimpiada. O sia, teniem un president de la Generalitat negociant, i un batlle possant pals a les rodes.
Confiem que el alzeimer se li retardi tot el possible i que ens vagi donant mes informacions com aquesta.

Pero el que ja es la repera es que tot el excés de pressupost d’aquesta obra feta amb el cul, no la paga Madrid, sinó que, com sempre, ens la posaran com a obra feta a Catalunya. O sia, quan pitjor fan les coses, mes diners “ens donen”. La seva incompetència la paguem nosaltres directament.
A sobre, resulta que la ministra passantse pel engonal no només el concurs obligatori, sinó fins i tot al seu director general d’Infrastructures que no en sabia res, va ordenar edificar una estació a el Prat, per a poder fer la inauguració oficial el dia previst.
Perqué no utilitza el mateix sistema a la variant de Vallirana, per exemple?

El que passa es que no podem donar idees a Madrid perquè si els demanem un TGV a Paris, ells ens foten un AVE a Madrid.
I ara un grup de gent del mon empresarial ha demanat que el traçat d’ample europeu del AVE s’allargui de Tarragona a Castelló, que ja es fort que no el tenen previst, i de Alacant fins a Algesires per a que totes les comunitats de la Mediterrània puguin exportar els seus productes per via ferrea d’ample europeu, abaratint així els seus costos de transport, i a Madrid ha agradat tant la idea, que han decidit fer un AVE desde Algesires fins a Bilbao, que anirà molt be per a que els marroquins exportin els seus productes a Europa.

I així ens trobem, que desprès de 30 anys de democràcia, el pitjor enemic per l’independencia de Catalunya sigui precisament la Caixa, aquesta caixa dirigida per covards que quan algú els hi fa un boicot perquè ells volen comprar la elèctrica espanyola, els llepen el cul fins el punt de finançar la selecció espanyola de futbol, en comptes d’enviarlos a pastar fang a tots i crear la seva pròpia empresa elèctrica desde zero si fora necessari, desinvertint a Espanya.
Aquests espanyolistes de la Caixa que quan treuen a borsa la seva divisió industrial, Criteria, afirmen que "para crecer hace falta espacio y nuestro espacio para crecer es España" (Ricard Fornesa, dixit).

Així dons, qui realment vulgui l’independencia del País, sencer, el que te que fer es gastar el seus diners en productes fabricats a València o a Balears, perquè si algun dia aconseguim al Principat separarnos d’aquesta colla de vampirs, facilitem que tant valencians com balears s’apuntin al nostre camí, no només pels lligams culturals i històrics, sinó també, i es molt important, perquè hi hagin lligams econòmics forts, perquè el que realment s’amaga darrere de les decisions dels traçats dels AVEs es això, que no existeixin lligams comercials potents entre Barcelona i València o entre Barcelona i Bilbao.
Perque sinó a sant de que no hi ha prevista una linia AVE de Castelló a Tarragona, o no existeix ja una línia ferrea directa Barcelona-Bilbao.

Els governants centrals si tenen una política clara, fer que Madrid sigui imprescindible, lloc de pas per a tothom, i per tant el centre econòmic, i nosaltres , desprès de 30 anys de seudodemocracia seguim demanant a Madrid que ens faci cas, i Madrid, com deia Cambó “mai te pressa”.Pero aixó era abans, ara també s’ha d’afegir que Madrid te molta mala llet i nosaltres som uns babaus.

CREMANT AL REI

Esta donant molta carnassa als mitjans de comunicació neofatxes el fet de que ara s'estigui posant de moda a Catalunya cremar fotografies del rei Joan Carles.
A mi em sembla un fet no greu, però si profundament inútil i estúpid dons no aporta res.
La sensació que es dona es que "els catalans no tenim rei" quan això es fals, el tenim, es el que toca, i si no ens agrada dons ens aguantem. En definitiva els catalans sempre que ens hem enfrontat al rei l'hem cagat.
Va ser una immensa defecció la guerra civil contra Joan II que va arruïnar el país, va ser una immensa errada la rebel·lió de 1640 que malgrat guanyar als castellans ens va costar desprès perdre el Rosselló, i finalment va ser una altra gran cagada enfrontarnos a Felip V, desprès de que aquest jures les nostres Constitucions, quan teníem totes les de perdre i no depeníem de nosaltres mateixos sinó dels caragirats dels anglesos.De fet, avui encara, arrastrem les consequencies d'aquells tres enfrontaments.

En canvi, quan hem estat al costat del nostre rei, per exemple Carles I, ha estat quan mes hem prosperat i mes hem tallat el bacallà tant a Espanya com al mon.

Apresa la lliçó quan Joan Carles va pujar al tro, la societat civil catalana el va recolzar totalment esperançada.
Va començar prou be el nou rei. Al Febrer de 1976 ( nomès tres mesos desprès d'enterrar a Franco) en una visita de tres dies a Catalunya va fer un discurs al Saló del Tinell en català.El 29 de setembre de 1977 va derogar la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes, restablint la Generalitat provisional, i el 17 d'octubre de 1977 nomenà a Tarradellas com President de la Generalitat, restablint alhora el Parlament català el 5 de desembre de 1977. Això passa un any abans de que existís la Constitució Espanyola de 6 de desembre de 1978.
Fins aquí anavem be.

Però algú es va inventar una fantasmada anomenada 23 de Febrer, i a partir d'aquell dia, moltes coses van canviar, i a pitjor, inclòs el rei i la seva actitud envers ens catalans. No nomès no ha tornat a fer cap discurs en català, sinó que ademes diu bestieses com quan va declarar el 23 d'abril del 2001 (en espanyol): «Mai no fou la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà. Foren els pobles més diversos qui féreu seu, per voluntat libèrrima, l'idioma de Cervantes.»

Gracies a que es un bocamoll "campechano", les seves opinions sobre l'estatut van fer que alguns militars expressessin en veu alta algunes idees que obtenien de converses privades amb ell. I com últimament el "off the record" acaba essent públic hem sapigut que el Sr. rei considera la crema de fotocopies amb la seva cara com un "atemptat a la unitat d'Espanya", opinió que evidentment fa que la fiscalia es senti amb forces per processar a tot aquell que s'atreveixi a fer-ho. ( I que també demostra la fortalesa d'aquesta unitat que es pot desfer nomès cremant unes fotocòpies)

En aquests 30 anys no hem fallat els catalans al rei, sinó que ha estat al inrevés. El paper que atorga la Constitució al rei es de fer de mitjancer i moderador, i en canvi hi ha hagut vegades en que ha fet de piròman amb els seus "off the record", animant així a la caverna mediatica.

A mi em sembla que si això fos Estats Units, on no es delicte ni cremar la bandera, la solució per a un personatge així no es insultarlo ni cremarlo, sinó fer com amb Al Capone i enviarli els inspectors de Hisenda, a veure com explica que amb un pressupost anyal de 7,78 milions d'Euros, pot tenir estalviats, al cap de 30 anys, 1.790 Milions d' €uros ( Forbes 2003 ) i obligarlo a abdicar, a veure si el fill, princep de Girona, ens surt millor.

Potser si el comparem amb Carles I, en Joan Carles gasta poc, Però es que Carles I ens estimava, preferia ser "Compte de Barcelona abans que Emperador de Romans", li encantaven les gambes de Palamós, convertí la senyera en simbol dels seus exercits, i va morir amb una imatge de la Mare de Deu de Montserrat a les mans.

Per tant, no es tracta per tant dels diners que gastem amb ell, sinó del que ens dona a canvi dels diners, que es mes aviat poc més que un discurset a l'any, per Nadal.

Miquel Manubens