Positivisme i endavant

Penso que en aquests últims trenta-cinc anys el patriotisme català ha perdut molt de nervi. Llegir, escoltar o veure diàriament els mitjans de comunicació de massa fa prou pena. I potser la culpa no és dels mitjans —malgrat que ells s’ho pensin, els periodistes o els tertulians no creen opinió—, simplement intenten reflectir  la societat, per així poder mantenir el plat a taula.

Cada dia tenim una notícia que es fa aparèixer a l'opinió pública com un atac dels espanyols. Ara resulta que el desastre de Spanair també és un atac a Catalunya... no fotem! Una companyia de baix cost, amb seients estrets per a la mida d'un europeu normal, pot representar el nostre país? Sí que anem malament doncs.
Si una gran superfície d’artefactes que semblen mobles o un parc infantil no fan servir o menyspreen el català, és un altre atac? A veure si ens aclarim, en totes les empreses el més important és el client, i qui no respecti els usos, necessitats i costums del seus clients està condemnat a plegar.
Fa uns anys a una marca —líder de vendes d’electrodomèstics de línia blanca a Catalunya— se li va ocórrer la genial idea de fer aparèixer la seva marca en una samarreta també blanca d’un equip de futbol. Què li va passar al seu lideratge de vendes? Doncs, va caure en picat. Després una marca de telèfons mòbils la substituiria en la samarreta d’aquell equip. Què va passar? Doncs el mateix.  
Per contra, quan gent de Ponent han pretès boicotejar determinades empreses catalanes, què ha passat? Elemental estimat Watson: dites empreses han venut a d'altres llocs, fins i tot amb preus més alts, i han crescut les vendes.

Aleshores, tota empresa que no ens respecti sap què li tocarà, i si, a més a més, aquella gent ens boicoteja, millor, així les nostres empreses espavilaran. Però dissortadament no espavilen prou ràpid. No entenc perquè les empreses catalanes no s’obliden d’una vegada per totes del mercat espanyol i s’esforcen a implantar-se al Sud i Migdia de França i a Itàlia.
Qualsevol inversió a Espanya és com donar de menjar als propis botxins. Quin immens error totes les expansions espanyoles de bancs i caixes catalans comprant entitats enfonsades a Espanya. Amb els mateixos diners millor tenir filials a França o a Itàlia, i aleshores un govern sol no ens podria fer la punyeta.

També periòdicament apareixen plataformes unitàries amb noms diferents, però sempre amb les mateixes persones encapçalant-les. Totes elles tenen el mateix suposat objectiu fa anys, unir. Segurament Catalunya deu ser el país amb més plataformes unitàries del món. I què han aconseguit en tots aquests anys totes elles? Marejar la gent, fer-los creure que aquesta era la bona, per a finalment posar-se a les ordres dels partits oficials, i convocar manifestacions que no serveixen mai per a res amb lemes estúpids com «volem un estat propi», o volem tenir «dret a decidir». Tots els estats són propis i el dret a decidir el tenim, altra cosa és si volem exercir-lo...

Suposo que a la propera el lema serà «volem fer descosits», i acabarem tots la manifestació descosint els nostres vestits davant la Delegació del desgovern central, com el famós escamot suïcida del film La vida de Brian . No perdeu ni un segon en aquestes parides. No han servit de res en trenta-cinc anys.

Prou de cercar exemples exteriors, Catalunya tenia ja Constitucions quan altres països d'Europa encara ni existien com a estat. Prou d’esperar a veure què fan altres per a després demanar el mateix, com fan les autonomies espanyoles amb els estatuts nostres. Prou de preocupar-nos sobre què fan o què no fan els partits espanyols, aquells fan la seva feina, els nostres han de fer la nostra. Prou de criticar als partits catalans, expliquem les coincidències obviant les diferències. Prou d'usar aquestes maneres espanyoles de fer —i allò més important, de pensar— les coses, tenim molta més història i símbols molt més antics que tots els països europeus. Som els catalans, collons. Som els qui teníem l'exèrcit i la marina més temuda d’Europa. Prou de fer el ploricó!

Per tant, no ens preocupem tant pel que diuen o el que fan altres, i comencem a preocupar-nos més del què hem de fer nosaltres. I què hem de fer nosaltres? Mirar endavant, i treballar per anar endavant, mai enrere! Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tota altra cosa és contrària als nostres interessos. 

I, posats a tenir objectius amplis, hem de pensar en tota la Nació Catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a Brindisi.  Després ja negociarem, o no! Però el que ha de ser innegociable és recuperar les nostres Constitucions, els nostres Drets i les nostres Llibertats. Reagrupem-nos, i qui no estigui disposat a treballar que s’aparti, que som molts, però dia a dia som i serem molts més si els catalans ens veuen amb pas ferm i decidit.

Nota: Segons el Diccionari de l'IEC, Positivisme : «Doctrina filosòfica segons la qual s’ha de renunciar a la metafísica i limitar-se al coneixement que proporcionen les ciències positives».

EL NOSTRE FUTUR LLIURE - Parlament fet a Montjuïc en la Commemoració de la Batalla de Montjuïc de 26-01-1641

Montserrat Tudela ens ha recordat els fets que avui commemorem en aquest històric castell. Les Constitucions Catalanes llavors vigents, no permetien que l’exèrcit català pogués intervenir fora de la nostra terra sense el consentiment de les autoritats catalanes. I això no havia estat respectat. Per tant, els catalans, en aquell conflicte, el que estaven defensant eren els seus Drets, les seves Llibertats i les Constitucions Catalanes.
 
En canvi, el motiu de la guerra de successió posterior, la de 1714, fou simplement el de triar entre un rei de la família Borbó o un de la família Hasburg. Malgrat això, els nostres enemics van aprofitar per a endossar-nos el Decret de Nova Planta per dret de conquesta.

En l’anomenada transició democràtica, que fou de tot excepte  democràtica, els politics catalans van cometre un doble error:
El primer: Insistir en voler trobar l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya, oblidant que la reivindicació permanent del poble català era i és recuperar les nostres llibertats, és a dir, les Constitucions Catalanes.
El segon: Els nostres polítics s’equivocaren de nou tornant a demanar un Estatut d’autonomia, element estrany en la nostra història ja que en el seu moment vàrem ser una nació lliure. En aquest terreny de joc, la partida sempre és a favor del contrari, qui primer negociarà, i després retallarà fins que no quedi res. Ja coneixíem aquesta trampa, i l’hem repetit dos cops.
 
¿Com podem confiar en Espanya després que amb tota la força de les seves armes i del seu aparell d’Estat fan present permanentment es dret de conquesta des de 1714? 
Catalans i catalanes. Els enemics de la nostra pàtria ens volen fer creure que estem derrotats.
Derrotats?  On és la derrota?
 
Des de fa 300 anys Espanya, dècada rere dècada, continua creant lleis i decrets per a tallar permanentment els drets del poble de Catalunya i per a que la nostra nació desaparegui.
Que ningú cregui que des de fa 300 anys no hem guanyat cap batalla. És precisament tot el contrari: Les hem guanyat totes. Totes!
•    No és una gran victòria que estiguem avui celebrant un acte en la nostra mil•lenària llengua?
•    O potser la Renaixença industrial i cultural no va ser una gran victòria enfront de l’Espanya subdesenvolupada i buròcrata?
•    O no va ser una gran victòria el desenvolupament industrial a Catalunya? Madrid, avui en dia, i malgrat tot el suport de l’Estat és una illa industrial que funciona a base de comissions o de contractes de l’Estat o directament de subvencions. Mentre que l’eix Mediterrani és la major potència exportadora del Estado espanyol.
•    O no és una gran victòria moral que estiguem avui aquí recordant els Soldats catalans?
•    I que haguem integrat a la nostra llengua i cultura milions d’espanyols que vingueren perquè hagueren d’immigrar, i que avui en dia, encara que alguns d’ells no gosin parlar català, senten com a pròpies les reivindicacions catalanes?
•    O no es també una gran victòria que Espanya hagi de recórrer, amb totes les trampes jurídiques possibles, als seus alts tribunals per a  imposar-nos el seu idioma?
Ja sé que enfront d’aquesta visió se’n podrien comentar moltes altres de negatives, però són els efectes positius els que ens faran seguir progressant.
 
Avui en dia, a la majoria dels polítics catalans els manca un concepte transcendental per a aconseguir els nostres objectius de llibertat, “El sentit d’Estat”. El del nostre estat. I aquesta manca de  “sentit d’estat” els fa caure novament en les errades de sempre.
Ara tímidament es parla de sobirania i de pacte fiscal. Torna a ser una greu errada, i us diré per què. Els polítics catalans, voluntàriament o no, obliden les nostres arrels.
Quan es pregunta a la gent si vol la independència s’està plantejant una cosa nova. S’hi pot estar a favor o en contra, però totes les coses noves costen d’acceptar.
 
Nosaltres hem d’explicar als catalans que el que desitgem és la Devolució de Les Constitucions Catalanes. DE-VO-LU-CIÓ. Devolució és una paraula que defineix clarament els nostres desitjos. Devolució, tal i com diu el diccionari és:  Acció de tornar una cosa a la persona que la posseïa primer. 
 
Hem d’acceptar que els ciutadans de Catalunya, per una o una altra raó desconeixen la nostra història però si els parles de Devolució de Les Constitucions Catalanes ho entendran en un minut. Estem reclamant el que ja teníem i ens fou arrabassat per “dret de conquesta”.
Cap nació arriba a la independència sense tenir un pla. Només un pla clar on estigui definida clarament la forma jurídica que es desitja esdevindrà vàlid a nivell internacional. 
 
Els seguidors de Vicens Vives han imperat l’últim mig segle en el nacionalisme català, i com a conseqüència, l’absència de pla: Pretenien il•lusòriament anar arranjant Espanya, mentre nosaltres anem aportant amb el nostre treball els recursos econòmics suficients per a aquesta suposada modernització. Han fracassat!
 
Partint aleshores de l’arrel, La Devolució, podrem iniciar el que realment ens manca, el Sentit d’Estat. Aquesta manca de sentit d’Estat que fa que, per exemple, ni a les lleis catalanes estigui definit el nostre escut, l’escut del comtes de Barcelona, que és el segon més antic d’Europa, i en aquets moments som l’única nació d’Europa que no té escut.
 
Reclamar la Devolució ens permetrà descobrir el nostre gloriós passat  i per tant fer més contundent i donar contingut a la frase que alguns utilitzem fa molts anys: Visca Catalunya Lliure!

ECONOMIA MUNDIAL AMB WINDOWS: ERRADA CRÍTICA DEL SISTEMA. REINICIEM?

Els locals de lloguer

Avui, encara que no ho sembli, un dels majors problemes econòmics que tenen les empreses i les botigues és el del cost dels lloguers. Si us n'adoneu, la major part de botigues tancades corresponen a edificacions noves. Són minoria les empreses o botigues que tanquen tenint el local en propietat. Els lloguers dels locals són molt cars perquè encara estan al nivell de la bombolla immobiliària. I això ho ha provocat l’alça excessiva dels preus dels habitatges.

Fa anys una hipoteca te la donaven a 12 o a 14 anys. En permetre fer hipoteques a 30 o a 35 anys, i oferir desgravacions fiscals en la declaració de la renda, la gent no parà compte als imports totals sinó només a l’import mensual del rebut. En augmentar els preus dels habitatges, ho feren alhora els dels locals comercials. En teoria el govern oferia desgravacions fiscals al ciutadà, però això augmentava la seva capacitat de crèdit i de retruc beneficiava als bancs. Era com si l’estat subvencionés els interessos bancaris. Per contra, les empreses no podien desgravar els interessos de la hipoteca. Aquí hi ha l'origen de la bombolla immobiliària, i no ha estat culpa, com ens volen fer creure, de la gent que només cercava resoldre la seva necessitat d'habitatge.

El sector públic

I en aquest món a l'inrevés també succeeix que els horaris dels empleats públics siguin més curts que els del sector privat. És un absurd que qui viu dels impostos treballi menys hores que la resta (i aquests darrers no tenen pas el lloc de treball assegurat).

Ara arreu planegen retallades. El govern regional català també, i a aquest respecte penso que seran insuficients, perquè si es manté l’espoli fiscal i l’economia no comença una línia ascendent, caldrà mes retallades. I sense inversions en obra pública, i sense ajuts a les empreses per al seu I+D o per a la renovació de maquinària, és impossible que l'economia millori amb rapidesa. 

Fixeu-vos que només es posen pedaços. Ja se senten veus, fins i tot de gent molt rica, avisant que els impostos per als rics no poden continuar sent tant baixos. Però no veig cap governant plantejar-se resoldre aquest contradicció.

El problema més important pel que fa a les retallades és precisament la manera nacional de veure què és la administració publica. Per una banda hi ha la visió espanyola on tots tenim dret a tot, on fa anys que paguem impostos (que ve d’imposar, no ho oblidem), i on si el poble del costat te una escola, o un poliesportiu o un CAP, nosaltres també hi tenim dret, malgrat desprès els veiem sempre buits. Racionalitzar els serveis tant en la sanitat com en l’educació és una simple qüestió de ràtio, i no de retallar el consum dels bolígrafs o del paper de vàter, i encara menys perjudicar el servei. Per l'altra banda hi havia la visió catalana, consistent en què tots paguem contribucions (hi contribuïm) per a subvenir les despeses comunes, les quals han de ser les justes i necessàries, sense luxe ni malbaratament. Dissortadament, gràcies als socialistes, la mentalitat catalana canvià, i ara costarà molt d’esforç redreçar-la.

La crisi sistèmica

Cada setmana el govern central (sigui del color que sigui) es treu de la màniga un nou invent per intentar sortir de l'actual crisi econòmica. Però això no te solució. I no te solució perquè el problema és que la major automatització i robotització ens porta, ara per ara, a un futur amb uns nivells crònics d’atur. I tampoc no veig que els sindicats plantegin, d’una vegada per totes, que és necessari repartir el poc treball entre tots d’una manera més justa i equilibrada.

Ni podem pagar tants funcionaris (amb jornades més curtes i treball de «per vida»), ni pot ser que a l’empresa privada hi hagi tants aturats, ni el sistema podrà finançar eternament uns índexs d’aturats tant alt, sense prendre recursos a altres prestacions socials.

I ja sé que és la xocolata del lloro, però o se suprimeixen privilegis (com el de tenir una illa de vacances per a funcionaris), i molts altres que hi ha per als funcionaris fins a tota la classe política, o la sensació que tindrà la gent és de presa de pèl, i es qüestió de temps que la indignació vagi molt mes enllà de quatre tendes d'acampada muntades en una plaça.

El sistema fiscal

A banda de repartir el treball de manera més justa cal, amb urgència, canviar tot el sistema fiscal i deixar de basar-lo en les rendes del treball. O desapareixen els impostos sobre les nòmines dels ciutadans, tant si es diuen IRPF com si es diuen quotes de la SS, o s’haurien de posar aquests mateixos impostos a les màquines que substitueixen les persones. Una cosa i l’altra perjudiquen les empreses, i per tant, son errònies.

Gent auto-qualificada de progressista manifesta que els robots haurien de pagar IRPF. Com si dels robots no en paguéssim els costos de compra i del seu finançament (i manteniment). Aquesta mena de pensament «progre» ens portaria a  fomentar una societat similar a la dels amish americans.

Si suprimim l'IRPF i le quotes a la SS, tampoc no hi hauria causa per a l'economia submergida, la qual segons la FUNCAS suposa el 20 per cent de l’economia i el 20 per cent de l’ocupació totals. Penso que exageren, excepte que es refereixin a les vendes de drogues o d'armes que financen les entitats bancàries espanyoles, i potser sigui per això que la FUNCAS coneix xifres tant acurades...

Si es manté aquesta estafa de la globalització i tenim clar que els europeus, pel fet de tenir retribucions i prestacions socials diferents, mai no podrem competir en preus amb els orientals, l’únic sistema fiscal que fora just i alhora produiria creixement econòmic, seria el que gravés les propietats, tant les immobiliàries com les financeres. El gran absurd és que les grans fortunes paguin un 1 per cent d’impostos, i en canvi el treballador mig pagui gairebé un 45 per cent (IRPF+Seguretat Social). Si es paguen més impostos hi ha menys renda disponible, i per tant menys consum.

És absurd que les petites empreses paguin un 30 per cent d’impost de beneficis i en canvi les grans multinacionals se'n salvin pagant molt menys fent totes les martingales legals possibles. Qualsevol impost a les empreses productives o de serveis perjudica el treball, per tant, tal i com estem, s’han d’eliminar tots, excepte els que gravessin les propietats, tant particulars com empresarials: les propietats sobre la terra, sobre els immobles, sobre les accions d'empreses i sobre els objectes de valor superior a 15000 € (automòbils, joies, or, plata, etc.). Això portaria a que no servís de res posar propietats a noms de empreses per a eludir impostos

L'estafa de la globalització

Voldria que mireu per casa i analitzeu en què us ha beneficiat la globalització. Exacte, ens ha portat tota una munió d’estris xinesos que s’espatllen a la mínima ocasió, i que fins i tot de vegades tenen errades de fabricació. Perquè en compreu? Quantes empreses catalanes que ho feien millor han hagut de tancar? Els polítics europeus diuen que necessitarem molts més immigrants per a mantenir el sistema. Quin sistema? El de forçar la congelació salarial? El de poder produir cada cop més barat per competir amb els xinesos? Tot això són «cuentus»!

Necessitem tot el contrari: aturar la immigració sense ofici, automatitzar les empreses al màxim, repartir el treball solidàriament i que la despesa publica sigui la necessària i imprescindible per a mantenir els serveis socials de qualitat. Si per això s'han de tancar les fronteres europees, que ho facin. I que, a més a més, creïn un aranzel específic per a cada país importador, inversament proporcional al benestar social del país importador. I si es fes aquesta política econòmica, no necessitaríem importar mà d’obra sense formació per a «mantenir el sistema de benestar social», al contrari. Aquest és un altre engany que també serveix per a reduir els salaris dels europeus.

Si Europa no s'hi avé, mes ens valdria fer-nos americans. Els americans prediquen la globalització però només la apliquen per al seu benefici, i no com els babaus dirigents europeus, que s’han cregut aquest conte de la globalització com si d’una religió es tractés. Si aconseguim la independència, econòmicament la millor solució fora constituir-nos en estat lliure associat als Estats Units d'Amèrica, perquè posats a fer el que diuen ells, almenys obtenir-ne els mateixos beneficis, no com els idiotes «dirigents» europeus que no pensen en els interessos dels ciutadans europeus, sinó només en els de les grans corporacions.

Quants anys trigaran els alemanys a adonar-se que la política restrictiva envers els països del sud europeu acabarà per portar a la recessió a Alemanya? Qui els comprarà ara els audis i els mercedes? Qui els demanarà els préstecs per a pagar aquells automòbils que fins ara deixaven al 8 per cent i el BCE us cobrava a l'1 per cent ? Babaus!

Els invents econòmics de Reagan i Tatcher

Fa anys es van inventar la borsa de nous valors i en resultà un parany per a estafar els estalvis dels treballadors. Terra va ser un exemple molt clar de com es poden col·locar 12.000 M€ en borsa i fondre’ls en menys d’un any. Ara, amb la recent crisi econòmica, ocasionada per una colla d’estafadors que han robat no només estalvis sinó fins i tot plans de pensions, tampoc els polítics n’aprenen. Però aquí algú està guanyant o fent net, i si qui realment guanyessin fossin quatre taurons, els estats els expropiarien i acabat el problema. Per molt menys d’això han bombardejat Líbia, no? Els diners són com l’energia, no es destrueixen, només canvien de mans. I, sobretot, s’han de privar totes les pràctiques borsàries de recent invenció, com això de poder comprar o vendre accions sense tenir-les i sense tenir els diners («shorting» o vendre a curt). Com pot ser que els governs ho hagin permès?

I per a solucionar tot plegat es precís també fomentar l’honradesa obligatòria de dalt a baix. Suprimir qualsevol privilegi en allò públic i eliminar qualsevol possibilitat de trampa legal en allò privat. No només s’han d’eliminar les SICAV i les fundacions de les grans empreses, sinó que també ha d’haver un major control de la despesa de l’administració, des dels petits privilegis fins a les retribucions dels polítics. És una barbaritat que la major empresa de distribució espanyola sigui propietat d’una fundació. Però això què és? Quina ètica es aquesta? 

I perdoneu-me però no veig en els partits polítics actualment representats als parlaments europeus, cap que digui res de tot això. Continuen fent les coses com si aquesta crisi fos una grip que es cura amb uns quants dies de repòs. I no es així, aquesta crisi es un gran avís de que les coses han de canviar, i molt. I finalment, i perdoneu-me per l'auto-publicitat, al final del meu llibre Històries de distracció massiva hi ha una frase d’en Francesc Pujols que defineix clarament la situació: «Catalunya és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets a la civilització europea que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó».

Miquel Manubens

BENVOLGUTS REIS D'ORIENT: PER L’ANY VINENT JO VULL LA DEVOLUCIÓ.

Fa pocs dies s’ha cel.lebrat a Barcelona la conferencia “Building a new state”, Les conclusions dels experts convidats no poden ser mes decebedores. Segons ells precisem d’uns vint-i-cinc anys per assolir la independència, amb els nostres parlamentaris corrent pel mon cercant suports com si d’organitzar una olimpíada es tractés.Una altra de les conclusions es que, segons ells, el dret internacional, prescriu als vint anys. Vol dir que una nació passat aquest temps no pot reivindicar antics tractats o drets.

Be, això es el que ells van dir, però no n’estic d’acord en aquestes conclusions. Coneixent com conec l’experiència històrica, penso que qualsevol sistema d’assolir la independència que fos tant lent acabaria en fracàs.

I no estic d’acord perquè possiblement tots aquests condicionants valguin per a nous estats que mai hagin existit, però no valen per a casos tant clars com el català, i exposaré a continuació varis exemples:

El primer exemple es que al acabar la II Guerra Mundial Alemanya queda dividida, i al caure el mur de Berlín, l’estat d’Alemanya Federal se l’annexiona sense fer cap referèndum, i havien passat quaranta-cinc anys. Per tant, queda clar per a tots els estats europeus, que el sol fet de ser nacionalment iguals ja justifica l’annexió.

          

El segon exemple es Escòcia, on no estan reclamant cap secessió d’Anglaterra, sinó que pretén accedir a la independència simplement anul·lant l’Acta de la Unió de 1707.

  

I anem al tercer, que no per ser d’un territori mes petit es menys interessant. L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presenta a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrech, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU instaren els dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema.

En el plenari de l’ONU la resposta de l’ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d’una traïció... i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”.

Com podeu veure, per alemanys i britànics, això dels vint anys no te cap validesa.

                  

I ara que escolto parlar a molta gent de “repúbliques de casa seva” i de referèndums d’independència, m’ha vingut al cap aquest últim episodi històric, i entenc que si a partir del dia 20 de novembre la reivindicació d’un pacte fiscal o un concert econòmic, o com li vulguin dir, fracassa, els catalans tenim un camí molt mes senzill, que el nostre Parlament posi en vigor NOMES les Constitucions Catalanes de 1705, reclami a tots els altres estats europeus el compliment i respecte de tots els tractats internacionals signats abans d’aquella data pel nostre vell estat i que afecten tant a les nostres fronteres (Corbeil, Monteagudo) com a la nostra defensa (Pacte de Gènova), i per tant anul·lin qualsevol altre tractat que hagués contradit aquets o les nostres Constitucions (Pirineus, Utrech).

           

I per això no es precís ni referèndums ni res, es negocia amb el govern de Madrid la independència fiscal tant aviat com surti escollit en nou govern espanyol, i si no s’arriba a acord, el 31 de desembre el Parlament Català invalida l’estatut i posa en vigor de nou les Constitucions Catalanes a partir de l’1 de gener de 2012 a tot el territori de l’antic Principat de Catalunya, incloent la franja i la Catalunya del nord i les Balears.

Deixem-nos de “republiquetes ikea” que es un camí molt lent, perquè ho has de carregar tu, i t’ho has d’anar muntant tot a casa teva seguint el manual d’instruccions, i si us plau anem a barraca d’una punyetera vegada. El primer pas per a tot això es tenir un grup potent a Madrid que reivindiqui la independència fiscal amb fermesa, ajudi els companys de CiU en la negociació de la sobirania fiscal, però que quan aquesta fracassi, tinguin un pla B net i clar de per on hem d’anar sense perdre més el temps, ni en manifestacions, ni en referèndums, i l’únic camí així es el de la RECUPERACIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES.

       

I si es volgués tenir un suport molt majoritari a aquesta declaració, es tant senzill com acollir-se a la disposició addicional primera de la Constitució Espanyola que declara “emparar i respectar els drets històrics dels territoris Forals”.  Perquè el problema de les “republiquetes ikea” es que tothom les pot comprar i muntar, i ens trobaríem al dia següent de muntar la nostra amb disset “republiquetes” iguals que la nostra, passant així del “cafè per a tothom” a la “xicòria per a tothom”. En canvi les Constitucions de 1705 no les tenia ningú mes que els catalans. 

I mentre ells parlen i parlen si ho porten o no al TC, i si ho porten, mentre esperen sentència, com no existeix el recurs previ, nosaltres anar-hi anant.

REALMENT TENIM UNA TELEVISIÓ PÚBLICA?

La carta de la directora de TV3 publicada al varis diaris catalans no em va agradar gens. Això de airejar enemics exteriors es un recurs de poca volada.

Em sembla be que argumenti la seva millora en la gestió. Però potser partim de premisses diferents. Ella parteix del que es va trobar i del que ha aconseguit. Jo parteixo del que m’agradaria i del que veig i no m’agrada.

M’agradaria que TVC, igual que fa DW-TV per a explicar la cultura alemanya al mon, emetis a tot el mon alternant el català amb el castellà i l’anglès, explicant la nostra visió de les coses.

M’agradaria que el 3/24 s’assemblés més a la CNN i menys a un DVD ratllat que repeteix, hores i hores, la mateixa informació.

M’agradaria que el doblatge de les pel·lícules que paga la TV3, el pagués abans d’estrenar-se aquestes al cinema. Costaria el mateix però les productores no tindrien excuses.

M’agradaria que el 3XL recuperes el lideratge en espectadors infantils i juvenils que ha perdut estrepitosament, no només per les contractacions de productes exteriors sinó fins i tot en els gags de continuïtat. En Petri era molt Petri.

M’agradaria que si TV3 te els drets del Barça, jo no hagués de pagar a un canal espanyol per a veure els partits en espanyol, i els pogués veure en català encara que fos pagant el que ara pago al Plus o a GolTV, i que, a sobre, també inclouen veure al Madrid, que no vull veure.

M’agradaria que si em foten la tabarra amb tertúlies esportives del Barça, a continuació no emetessin un partit Almeria-Celta, que m'importa un rave.

M’agradaria que els TN no fossin tant provincials, que semblen una mera traducció d’un canal espanyol, i en comptes d’explicar-me que li passa a un torero, o quina es l'última tonteria que ha dit un polític de Madrid, m’expliquessin que fan les empreses europees al mon.

I no, no m’agraden gens els informatius de TV3. En l’era d’internet no entenc que fa un sr que costa una pasta a Washington fen una crònica de cinc minuts al dia, quan podria fer el mateix des de Sant Joan Despí, amb la mateixa fotografia al darrere.

No m’agrada gens la visió política de molts corresponsals, que poden parlar de “democràcia islàmica”, fronteres palestines del 1967, i altres bestieses semblants en una televisió pública, i per tant, teòricament neutral. No entenc com TV3 té tants corresponsals que contínuament ens pretenen influir ideològicament.

I no entenc com una empresa pública que te 3.000 treballadors contracti a productores privades per a fer alguns programes.

Ni tampoc entenc que el "comitè professional" emeti comunicats per una televisió pública sense pagar l'espai com a publicitat. La TV3 es de tots, no nomes seva.

Em costa molt d'entendre que en una televisió pública es pugui entrevistar en Daniel Estulin o emetre un documental d'en Jordi Bilbeny, sense aclarir prèviament que es tracta d'espais de ciència ficció.

Tampoc entenc el vedetisme d’alguns presentadors de la TV3, inamovibles, i fins i tot alguns amb programes de 5 hores. A la BBC es permet a cap presentador estar cinc hores seguides xuclant càmera, i a sobre, que sigui la seva productora qui facturi el programa a la televisió pública? O es que aquí només volem la part privada per a recollir els diners públics?

I si, si m’agradaria que l’iniciativa privada tingués una televisió potent catalana i en català, de la mateixa manera que ha passat amb RAC1, que a més de representar ampliar l’audiència total en català, amb molts menys medis econòmics i humans, també ha fet espavilar a la gent de la radio publica.

CAL ANAR-HI, ANAR-HI I ANAR-HI

He de confessar que no he anat mai a l’homenatge que alguns partits fan a Rafael Casanova a Sant Boi. Ni tampoc, des de 1975, al que es fa a Barcelona. La raó és ben senzilla, aquest senyor era l’alcalde de Barcelona, un defensor de l’estat federal  i poca cosa mes. En cap cas representava tot el país, ni era un patriota com jo ho entenc. Si al monument a Casanova pot anar el PP o PxCat, es que jo (i tothom que pensi com jo) sobrem.

Em sembla molt bé que les autoritats o els candidats a les eleccions municipals de Barcelona vagin a Sant Boi a retre homenatge a la seva tomba, però no és el meu cas.

Des de ben petit, l’11 de setembre sempre he anat al Fossar de les Moreres. Algunes vegades  a gaudir tranquil·lament de la diada, altres més agitades amb la presència d’algun tret, i unes poques més a observar suposats independentistes estomacar-se entre ells. Des de fa dos anys assisteixo a l’homenatge que fa la gent de Reagrupament al General Moragues, davant del Palau de Mar, homenatge que penso que s’hauria de dignificar al màxim.

COSES QUE NO ENTENC

Tampoc havia anat mai a les manifestacions de la tarda de l’11 de setembre a Barcelona. L’any passat va ser l’excepció a causa de la pre-campanya electoral. Aquesta manifestació només serveix perquè els partits “marquin paquet” entre ells, fet necessari  l’any passat amb una campanya electoral a la vista, però que ara no ve al cas. De fet penso que molta gent es pren aquesta manifestació com una indulgència religiosa on, pel fet d’anar-hi, ja ha complert per tot l’any amb el país.

No entenc que s'organitzin dinars un 11 de Setembre. Tampoc entenc cap "demostració festiva" aquest dia. No entenc perquè tots els partits tenen tot un dia la seva militància pasturant per Barcelona. No entenc que el 11-S hi hagin tantes paradetes i fins i tot un concert. Les celebracions festives es fan de les VICTÒRIES. Per exemple tot això s'hauria de fer el 26 de gener (aniversari de la victòria sobre els castellans de 1641 a Montjuïc) i l'1  d'octubre (aniversari de l'estomacada als francesos de 1285 a Panissars)

QUE CREC QUE HAURÍEM DE FER

L'11-S com a molt, s'hauria de fer una marxa SOLEMNE I SERIOSA del monument a Macià passant pel Fossar (on hi hauria d’haver una guàrdia d’honor de Mossos d’Esquadra, i  la gent hauria d’anar passant en fila, en silenci i respectuosament), i fins a acabar la marxa en el monument al General Moragues. La resta em sobra tot. Tenim molt que aprendre dels americans de com s'ha de celebrar un dia nefast de la nostra historia.

Considero que l’independentisme, si vol tenir una certa coherència, ha de tenir clars un parell de conceptes. El primer la història del propi país i el segon que no pot exhibir els mateixos símbols ni els mateixos costums que els regionalistes. Al mateix temps considero que ens hem de treure del damunt molt del negativisme d’aquests símbols ara acceptats pels regionalistes, començant pel negativisme de l’himne oficial de la CA catalana.Em sembla molt més adequat el Cant del poble, o la versió antiga dels Segadors. 

Per raons pràctiques, la versió antiga dels Segadors és excessivament llarga, i en canvi el Cant del Poble, té només setze estrofes i un missatge molt més positiu. Per tant, penso que la versió antiga dels Segadors, de la qual segur que les estrofes finals no agraden gens als regionalistes (a les armes catalans), només hauria de ser utilitzada en actes solemnes. Com a himne de lluita potser és més adient el Cant del poble.

De la mateixa manera, si els regionalistes assumeixen amb tota absència de vergonya la bandera reial catalana, nosaltres només hauríem de fer servir l’estelada blava, o la bandera de Sant Jordi.

I ARA QUE FEM?

A mi el que em preocupa és què pensem fer, tots plegats, desprès de l’11, i fins l’11 de l’any vinent. Si ens pensem que per convocar 1.500.000 de persones a una manifestació i reclamar independència ja l’hem aconseguida, anem arreglats. Perquè esperant el miracle que els votants es converteixin en clarividents i votin independència, o bé insultant constantment a la gent de CiU o d’ERC, no aconseguirem que ens estimin precisament. Aquest fet, per cert, ja l’hem constatat en la nostra pròpia carn amb una altra força política que es pensava que insultant-nos ens afegiríem a ells.

És evident que la direcció de CiU ja ha enganyat dos cops la seva militància i els seus votants. La primera va ser en el Pacte del Majestic, i no pel fet de pactar amb el PP, sinó perquè aquell pacte no va servir de gaire ja que un mes després el nou govern popular va baixar els impostos i, per tant, per molt que haguessin augmentat el percentatge de la cistella d’impostos a transferir… en Pujol es va quedar amb cara de babau.

La segona enredada va ser el pacte de l’Estatut amb Zapatero. N’Artur Mas tornant de Madrid va parlar que ens tornarien els dèficits d’inversió dels anys anteriors ens els següents anys, i abans del 2013, ja que aquest és l’any en que Espanya deixa de rebre diners d’Europa. Res d’això, ni un duro, i a més han incomplet també les inversions pactades en el nou Estatut.

La tercera serà la del Pacte Fiscal. I una vegada consumada i fracassada la següent falsa promesa, la militància i el votant de CiU s’haurà de plantejar a qui votar per anar endavant. Mentre això no passi ens tindran entretinguts amb el tema de la llengua escolar als tribunals uns quants mesos.

I properament haurem d’escoltar allò de que si guanyés el PP tot aniria pitjor i, per tant, millor, cosa que tampoc es certa ni passarà. És com confiar què, a sobre, el PP ens faci la feina. Quina comoditat independentista, Déu meu!. Prou feina tindrà el PP amb les polítiques econòmiques i socials com per a ampliar la batalla contra els catalans. Al menys a la primera legislatura.

Un altre gran tema d’espera independentista és la unitat. Quanta gent diu que si no hi ha unitat, ells no es mouen?  Us heu fixat que sempre busquem excuses per a no fer res o esperem que els altres ens facin la feina?  Realment volem la independència?

Perquè si realment volem la independència hem de prescindir de què fa CiU o de qui guanya les eleccions espanyoles. Si realment volem la independència hem de deixar de criticar i hem de començar a pencar. Constantment.

 

Hi ha qui diu que ens manca disciplina, organització i comunicació. Però realment el que ens manca és oblidar-nos de l’independentisme virtual d’internet, dels blogs, del facebook, del twitter, de les cadenes de emails. Tot això és perdre el temps, i ja ens ha portat un cop al fracàs. Són eines i no els objectius. Hem d’utilitzar la intel·ligència i passar a l’acció. Molta mes intel·ligència i molta mes acció.

I no s’ha de tractar d’una acció concreta, sinó de moltes. No podem estar acampats sis mesos i quan Moisès baixa de la muntanya amb els manaments posar-nos a caminar cap a la terra promesa. De poc serviria tenir disciplina, organització i comunicació si no es mou el cul.

O fem cas del consell d’Antoni Massaguer, “anar-hi, anar-hi i anar-hi” o no estarà mort només l’independentisme, sinó el país sencer.

MM

ANNEXE: Aquest article va estar escrit abans de la Diada. 
Un cop passada, i vista la ceremonia suposadament institucional del Parc de la Ciutadella, em ratifico, i afegeixo que la cerimonia oficial continua sent inadequada.
Aquest any no hem tingut flamenc, d'acord. Peró una diada del 11 de setembre no es per a treure ni cuiners, ni versions de rock català, ni aquests castellers de coloraines. Malgrat tot fos de qualitat, com per exemple l'interpretació de la "Cançó del lladre", son coses inadequades en una commemoració d'una derrota.
La Diada s'ha anat prostituint amb els anys, i necessita que tots ens adonem de que es i que representa i deixem de fer l'ase, cosa per cert, que deu agradar molt als regionalistes, que hi participen en tots els actes.
Repeteixo: aprenem dels americans i de com un estat ha de celebrar una data com aquesta.No pel fet de no tenir estat no hem de fer les coses de manera adequada. Si no actuem com un estat, mai ho serem.

«L'HERIBERT», D'EN PERE QUART

L'Heribert no ambiciona

la política xarona.

S'ha jugat i ara abandona

un càrrec dut amb encert

i amb què salvà la figura

d'aqueixa legislatura

prou trista, sempre disert.

L 'Heribert diu el que pensa,

l'Heribert diu el que és cert

i per això no pot vèncer,

que aquí guanya

aquell que enganya,

Heribert;

la veritat sempre perd

perquè els bàndols que remenen

les cireres i les claus

ningú no sap quant despenen

per ensibornar els babaus.

Se les prometen felices

els mandarins, fet i fet,

però pregunto, discret:

d'on deuen sortir les misses?

D'algun pressupost secret

que allà dalt han estrafet?

Mes vegem el que ara passa:

Catalunya és una massa

de gent pobra, molta, massa,

i de rics lladres o rucs.

Una mena d'argamassa

d'il·lusos i de porucs,

d'illetrats de tota classe...

i obiols, serres i llucs

i altres tifes malastrucs!

Avui és una barreja

el país, aquest país

de color tirant a gris:

la multitud que coixeja

i la quadrilla que urpeja

i és feliç!

Però un cop cada vegada

la ramada,

els qui són més,

van sortint de llurs cofurnes

i després

entaforen dins les urnes

uns papers

que no saben d'on els vénen

ni on els porten; no els entenen

ni mirant-los al revés!

Mes abans

una banda de firaires,

xarlatans

més que xerraires

que ben poca cosa valen

—botiflers o forasters—,

els confonen i atabalen

amb discursos

plens d'ultratges i recursos

mentiders.

D'aquests munts d'homes i dones

—molts i moltes bons i bones—

del país, en vol fer un poble,

l'Heribert

ànima noble,

obstinat tant com expert.

L 'Heribert sense barreres,

sense enteses poc sinceres

—i potser manifasseres—

tostemps lliure, clar i obert.

Car l'Heribert no claudica

però sap de transigir

quan el cas ho justifica

i amb l'afany d'omplir la pica

avança de mica en mica,

assenyat, pel bon camí.

Per això diu el que pensa,

per això intenta convèncer,

per això clama el que és cert

com Joan en el desert...

Endreça

Que l'atzar l'afavoreixi,

que un bon déu el protegeixi,

l'Heribert!

Per aquella Catalunya,

ai, germans, encara llunya,

si més no d'avenir incert,

que somia nit i dia,

però sempre ben despert,

l'Heribert!

Pere Quart, abril del 1984

Recuperat per l'amic Enric Borràs