AVERGONYIT

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit.

Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català.

Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida.

Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és. La competitivitat del país

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica.

Per tot això, em sento avergonyit.

Xavier Sala i Martín
Catedràtic de Columbia University
i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra

DEFICIT FISCAL ACCEPTABLE?

Ara deuen estar discutint Zpmentider i l’encarregat Pepe la manera com ens poden vendre un finançament millor però mantenint un dèficit fiscal.

Ha calat molt en la nostra classe política que Catalunya ha de tenir per força un dèficit fiscal solidari, i això porta a que la discussió entre uns i altres es si ha de ser del 9,8 % actual o hem de trobar un topall a la alemanya que l’acosti a un 4%. L’únic problema es que estan tots equivocats, expressament i interessadament equivocats, perquè parteixen de una base falsa.

Molta de la inversió feta per l’Estat a Madrid es considera “no regionalitzable” perquè es clar i notori que Madrid es la capital de l’Estat, i es veu normal una major despesa allí al concentrar-se totes les comunicacions.
La qüestió es que Catalunya es zona de pas. Es zona de pas per a un AVE Madrid-París, es zona de pas per a les comunicacions elèctriques, es zona de pas per a les comunicacions per carretera.

Així veiem que Madrid te una inversió “no regionalitzable” però voluntària, perquè es zona de pas perquè volen, i en canvi moltes de les inversions amb que fa anys ens tapen la boca son forçosament fetes aquí perquè som zona de pas real.
Així dons, no ens podem comparar amb la geografia alemanya dons allí tots els lands son zona de pas, i per tant el càlcul de les inversions es just, però aquí al ser Catalunya l’istme d’una península, per nassos les inversions en infraestructures que comuniquin Espanya amb Europa han de passar per aquí, al menys la majoria.

Tenim també una altra inversió que hauria d'esser no regionalitzable que es la del recolzament a l’idioma al que el govern espanyol esta obligat per la seva Constitució. Recentment s’ha publicat que el cost actual del català representa uns 85 €/any per habitant a Catalunya. Fixeu-vos que encara no tenim totes les pel·lícules, ni tots els diaris, ni totes les revistes en català. Aleshores aquets 85 €/any es el que ara es gasta, no el que seria òptim, i estem parlant només de 61 M€., als que s’haurien d’afegir la part corresponent que ens toquessin dels més de 100 M€ del pressupost del Instituto Cervantes, i també tots els altres ajuts governamentals que ara es concentren en el castellà.

Es evident dons, que els negociadors catalans haurien de tenir en compte aquestes dues excepcions:
Un topall màxim del 4% de solidaritat ( i que no varies la nostra posició en l'aportació al PIB), considerant qualsevol infraestructura que comuniqui Espanya amb Europa com a no regionalitzable, i tenint en compte també com a no regionalitzable la despesa de protecció al idioma, seria el topall acceptable.

Menys d’això seria una presa de pel i espero que els dos partits catalanistes no ho signin i acabin ja amb aquesta pantomima, i si es precis, possin la oportuna denuncia al Tribunal d'Estrasburg reclamant que ens tornin tots els calers que Espanya ens ha cobrat de mes.

NOU ESTIL

Encara que no ho sembli, la fotografia correspon a la taula de la presentació de l'estudi de l'identificació de les restes del Príncep de Viana, del qual podeu llegir la noticia al blog d'història

El individu vestit amb la camisa per fora, sense corbata i amb wambes es el Delegat del Govern de la Generalitat, Sr Adam Manyé Sardà.

He sentit vergonya aliena. Digueu-me rar, si voleu.

Miquel

ESTIC TANT EMPRENYAT.... ( 11 de Setembre, any 294 )

Estic tant emprenyat amb els polítics catalans que fa setmanes que vull escriure un article sobre la negociació del finançament de l’Estafut, i no se per on començar.

Em fot fàstic el dinoSaura i el seu maleït esperit d’inútil torracollons.
Em fot molt fàstic com el PSC esta aprofitant aquest temps de buidor per a fer creure a la població que el Pepe Montilla es un president dur, ferm, inflexible en la defensa dels nostres calers.
Em fot fàstic que CDC només esperi quina petita idiotesa ha dit qualsevol palanganes del govern per a replicar-la, i això els deixi satisfets.
Em fot fàstic la K-matxo aparentant el que no son.
I finalment em fot fàstic la gent de ERC justificant cada tonteria dels seus socis de trifàsic.

I tots aquests paios son els que han de defensar els meus diners? Els nostres diners?. Dons anem arreglats.

I ja desprès de escoltar al ZPmentider dient que el govern espanyol ha acomplert presentant una proposta infumable ( que per cert cap dels grans polítics, ni periodistes, ha valorat en diners, per a fer-nos veure clar que es molt dolenta ni tampoc ningú ens ha dit quants diners estem demanant nosaltres) dintre del plaç previst a l’Estafut, i també desprès d’escoltar al Avi-Heidi Solbes dient que si no hi ha acord es fa el que diu el govern central i Santes Pasqües, dons be desprès de tot això, en comptes de fer un article argumentat aconsellant els nostres representants com i que tenen que fer, com que ja no crec en ells, en cap d’ells, m’ha donat per dibuixar aquest banner que us lliuro, per si algú de vosaltres el vol possar al seu blog o web per a commemorar l’11 de Setembre.

I es que el que em passa es senzill. La qüestió ja no es que no em refií d’Espanya, la qüestió es que ja no em refio dels meus propis negociadors, i quan passa això el millor es no negociar, ni Estatuts ni finançaments ni res.
Mes senzill, que ens tornin els calers, i cadascú pel seu camí, amb el desig als espanyols de les millors sorts en el seu nou futur, que no dubto serà brillant i venturós sense la carrega feixuga de tenir-nos que aguantar.

ZAPATERO MENTIDER

El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha assegurat que no ha incomplert l'Estatut perquè el text, que assegura coneix molt bé, no parla d'aprovar un nou model de finançament en el termini de dos anys sinó d'arribar a un acord en matèria de finançament. Segons ell, el govern espanyol ha complert perquè ha presentat una proposta abans del 9 d'agost i el "matís" està en què l'acord depèn "de dues parts"."L'Estatut establia que en dos anys hi havia d'haver un acord sobre finançament i quan hi ha un acord intervenen dues voluntats. Per tant el govern ha complert perquè ha presentat una proposta de finançament", ha afirmat.




Text Estatut 2006
Disposicions finals

DISPOSICIÓ FINAL PRIMERA. APLICACIÓ DELS PRECEPTES DEL TÍTOL VI
La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI. ( Del finançament de la Generalitat (articles 201-221)

MENTIDES COM A CASTELLS

Fa anys hi va haver un president del govern d’Espanya que va encunyar la frase “puedo prometer y prometo”. Y va complir, malgrat procedir de ser el Cap del Movimiento.

Ara tenim un cap de govern d’esquerres, que ja ens ha promès varies coses:

En primer lloc va prometre el 13 de novembre de 2003, “aprovar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya”. Desprès ha consentit que el sr Guerra li passes el ribot.

En segon, el 8 d’Abril, va prometre publicar les balances fiscals abans del 8 de Juny de 2008. .Desprès va dir que encara mancaven “uns dies, o setmanes”. Desprès s’ha tornat a comprometre pel 15 de Juliol.

Una altra promesa la va fer fa quatre anys (campanya electoral 2004) i era TORNAR el Castell de Montjuïc a la Ciutat, i el 15 de Juny passat, el govern de l’Estat l’ha cedit a la ciutat.

Anem al diccionari:
cessió. Acció de cedir alguna cosa a un altre. Castellà: cesión Anglès: cession
cedir" és "Donar, transferir, algú a altri (alguna cosa) renunciant al seu dret".

Però a mes, no es una cessió sense condicions. Al contrari, el decret de cessió obliga a crear un Centre per la Pau, que en el Consorci que es crei per a gestionar-lo figuri el Ministeri de Defensa , i a mes, a que permanentment i obligatòriament onegin les banderes d’Espanya, Catalunya, i Barcelona, “de acuerdo con la vigente normativa”. Cosa especialment falsa, dons cap normativa obliga a posar banderes a cap Museu.

I per que la cosa sigui mes patètica, l’ordre que fa la cessió diu "se modifica la cesión al Ayuntamiento de Barcelona del Castillo de Montjuic, para ser destinado a centro de la paz" i admet que, "por Ley 52/1960, de 21 de julio, se cedió al Ayuntamiento de Barcelona el Castillo de Montjuic,...”

O sia, que de DEVOLUCIÓ, res de res. Nosaltres a pagar les reformes, i les festes populars de l’Ajuntament per tapar les seves vergonyes, pero ells a continuar mangonejant.
Es molt trist que el PSC-PSOE prengui per idiotes als ciutadans, però es mes trist encara que tots els altres partits no hagin dit res.

De mentres, s’han emportat al Museo del Ejercito de Madrid, tot el que hi havia de valor al Museu (inclosa la espasa Tissó –tizona-). La sala de l’Edat Mitjana fa anys que es buida i fins fa poc només servia per a guardar la estàtua eqüestre del general que va CEDIR, l'any 60, el castell de Montjuïc a la ciutat.

Ja veieu que últimament estem aprenent molt vocabulari. A fer un "transvasament" ara li diuen “connexió temporal”, i a "cedir amb condicions" li diuen "tornar".

A mi tots aquests jocs de paraules que gasten aquesta gent, i la seva claca del PSUC i ERC em recorden una obra genial, “Animal Farm” de George Orwell, on els que manaven, els porcs, eren un especialistes en canviar els sentits de les frases.

Per tant demano que ens tornin tant el Palau Reial com el Palau del Lloctinent, que per si no ho sabeu, pertanyen encara al Ministerio de Cultura espanyol., i també que ens tornin tot el que s’han emportat al Museo del Ejercito de la Sala de l’Edat Mitjana de Montjuïc, i tots els aixovars dels palaus catalans ara repartits per museus, casernes, i palaus espanyols.

I la tizona, que del Cid només va ser uns anys, i que ara fa pocs anys, desprès d’estar a Barcelona prop de 700 anys, es van endur al Museo del Ejercito “porque el aire del mar la estaba oxidando”.
Efectes del canvi climatic, que ara les coses es rovellen mes en 60 anys que en 700.

En definitiva, que ens ho tornin tot. Res de cessions. DEVOLUCIÓ.

Miquel Manubens

RECULL D'INFORMACIONS SOBRE L'ASSUMPTE AIR BERLÍN:

La directora general de Política Lingüística, Margalida Tous, envió a Air Berlin y a otras compañías aéreas con destinos a las Baleares, una carta instándolas a utilizar también el catalán en sus comunicaciones con sus clientes. "Me pongo en contacto con usted para manifestarle el interés que el Gobierno de las islas baleares tiene en garantizar un uso adecuado de las lenguas oficiales del archipiélago en las comunicaciones que su compañía establece con los ciudadanos que escogen Air Berlín para hacer sus desplazamientos",

Declaracions del personal de AIR BERLIN :

Joachim Hunold director general de Air Berlin al editorial (versió en català) de la revista de la companyia , amb una vinyeta ( amb el texte :"Mira tu, si aqueixos venen a Baviera, aqueixos porcs-prussianocatalans, hauran de parlar bé el bavarès! Maleïts turcs-cristians! )afirma, entre altres coses, el següent :
1_ "Hoy el castellano ya no es una lengua oficial",
2_ "Hay pueblos de Mallorca en los que los niños ya no hablan el castellano.
3_ "En las escuelas, el castellano es una lengua extranjera más",
4_ "¿Les tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados?
¿Y los que vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o en vasco?
5_ ¿Es que ya no hablan en castellano?"
6_ "La partición de España en nacionalismos regionales es de hecho un retorno a los mini estados medievales. Hasta ahora me pensaba que vivíamos en una Europa sin fronteras"
7_"Si continua aquest afany nacionalista, segons m'assegura un amic mallorquí, no serà cap utopia que ningú parli castellà".
8_"I jo que estava orgullós per haver aconseguit tenir almenys una hostessa que parli espanyol en els vols interns al país"

Álvaro Middelmann, director general de Air Berlin de España y Portugal:
1_ "el conflicto entre el castellano y el catalán "es una realidad" y pone de ejemplo el hecho de que no se quiera "aplicar la tercera hora de castellano en Catalunya".
2_ "el castellano está siendo discriminado en ciertos puntos de España".
3_ "Air Berlin es una compañía europea, que quede bien claro, y debemos garantizar la lengua común de todos los españoles"

Peter Hauptvogel, director de comunicació d'Air Berlin Tel:+493034341500 Fax:+493034341509 E-mail:hauptvogel@airberlin.com , ha volgut arranjar-ho:
1_ "És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol".
2_ "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional"
3_ "Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".
4_ "no era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa".
5_ "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra"
Va confirmar que ja han rebut dotzenes de correus electrònics de protesta.

Jo no penso afegir-me a cap boicot ni a cap campanya, perque ja conec el tema, i totes aquestes burrades ja fa temps que les he escoltades, apart de que ja estic acostumat a respondre a alguns articles de revistes alemanyes de la Costa Brava, com la sra. Eisenfuehr ( Guiadeferro li dic jo) de la revista Amigos, que cada any ens obsequia amb un dels seus articles plens d’idioteses semblants. Em semblaria molt mes practic reclamar SEMPRE a aquesta companyia l'informació en català.

El que no puc entendre es que directius d’una companyia s’equivoquin tant en opinar de temes polítics.

A veure : si una empresa detecta que els seus clients estan canviant d’idioma de comunicació com afirma el Director General, el primer que te que fer es canviar també el seu idioma de comunicació o corre el risc de perdre clients.
No només no fa això sinó que s’en refot del fet de tenir només una hostessa que sap espanyol.

El seu home a la peninsula iberica : Álvaro Middelmann afirma una idiotesa mes gran encara :” Air Berlin ... debemos garantizar la lengua común de todos los españoles” . Ai las, no sabia jo que aquesta fos una funció encomanada a les companyies aeries. !

I el director de comunicació, Peter Hauptvogel, ens avisa que ja te a punt el proper editorial on tornarà a tractar el tema, que sortirà a l'agost. Però que ningú esperi una disculpa: "Volem fer una cosa així com 'estigueu orgullosos del vostre país'. ¿O és que un català no està orgullós de ser espanyol?"

Mireu, la cosa em sembla tant bestia que no penso perdre el temps en contraargumentacions ( cosa que tinc ben fàcil només copiant i enviant-lis els dos e-mails enviats a la Sra Guiadeferro), perquè ja no es tracta d’això.
Ja no es tracta de opinions esbiaixades d’un particular. Es tracta d’opinions de directius d’una companyia important, que han perjudicat a l’empresa que els paga el sou cada mes.

Que trigaran a acomiadar-los per rucs ?

Miquel Manubens

Qui es Álvaro Middelmann, director de Air Europa per Espanya i Portugal.