MONTILLA MALGASTA EN FUNCIONARIS ELS DINERS DEL FUTUR FINANÇAMENT ABANS DE TENIR-LO

Montilla i els 55.000 funcionaris

Prego al lector que m'acompanyi en uns càlculs molt senzills, en relació a la gestió de José Montilla al capdavant de la Generalitat.

1.- Entre el 2006 i el 2009, el nombre de funcionaris i personal contractat de la Generalitat ha passat de 165.000 a 219.400 persones. L'augment ha estat d'uns 55.000 funcionaris, cosa que representa una pujada enorme, d'un 33%, per un període tan curt. Són dades del diari El País que, en això, concorda bastant amb CiU.

2.- No està gens clar per què s'han contractat aquestes 55.000 persones. El mateix Montilla protesta perquè l'Estat no ha traspassat cap competència. Què fan, doncs? De què serveixen, a part d'assegurar (en un exercici de neocaciquisme digne de Manuel Chaves) el seu vot als amos del Tripartit?

3.- El total dels sous que perceben els empleats de la Generalitat ha passat de 6.670 milions el 2006 als 9.474 milions previstos en els Pressupostos del 2009. És a dir, les despeses de per aquest concepte han crescut 2.804 milions d'euros. Prenguem bona nota de la xifra, sisplau: 2.804 milions d'euros.

4.- L'augment en finançament que correspondria a la Generalitat d'acord amb l'Estatut és, segons la neutral Cambra de Comerç, 3.800 milions d'euros. Si s'aconseguissin (cosa altament improbable) l'augment real de diner disponible, restat el que es destina al mer augment de personal, seria només de 1.000 milions.

5.- L'augment de finançament probable que acabarà acceptant Montilla se situa, segons fons més ben informades, en torn als 1.500 milions. Aquesta és la misèria que ens aportaran cinc anys de baralles (entre nosaltres i amb Madrid) per l'Estatut. I, el que és sensacional: aquesta misèria ja se l'ha gastada el Tripartit abans de cobrar-la. Però encara hi ha una cosa pitjor: si es resten els 2.804 milions en contractes de funcionaris dels 1.500 de l'almoina de Zapatero, tenim que la Generalitat, el 2009, disposarà (per a inversions necessàries) de 1.304 milions menys que el 2006.

Espero que el lector hagi seguit amb fruïció aquests càlculs. Jo m'he divertit força fent-los. I pensar que, després, des de Catalunya, alguns senyors del Tripartit tinguin la barra de criticar Extremadura perquè s'ho gasta tot el contractar funcionaris!

Francesc Puigpelat

e-noticies.cat

FORÇA CÍVICA

Avui dia 25 de Gener, el nostre grup sense nom (al que jo anomeno Patriotes per la Devolució, per a fer-ho curt) ha celebrat un petit acte al Fossar de les Moreres.
En l’acte, primerament set intervinents han destacat els set trets fonamentals de l’esperit del nostre grup.

Posteriorment, conjuntament amb els membres del Memorial 1714, hem rendit els honors als caiguts contra l’exèrcit francoespanyol l’11 de Setembre de 1714.

La meva intervenció ha estat sobre la Devolució de les Constitucions Catalanes, a continuació us la transcric.

Les Constitucions Catalanes va ser un cos legal elaborat per les Corts Catalanes amb el Comte de Barcelona. Al llarg dels anys es va anar configurant un corpus jurídic que garantia no tant sols les llibertats col·lectives sinó també les individuals.

Malgrat molta gent diu que aquelles Constitucions han estat superades per les lleis actuals democràtiques europees, aixó no es del tot cert. Nomes a tall d’exemple un català no podia ser empresonat sense juici previ, ni registrada la seva casa sense condemna prèvia, ni jutjat fora de Catalunya per suposats delictes fets a Catalunya, contràriament al que avui en dia succeeix, on veiem com hi ha gent que es detinguda, i posteriorment les seves cases registrades per a recercar probes de delictes amb que acusar, cosa que ha passat recentment amb ciutadans d’origen pakistanès, o amb els de les candidatures batasunes, o va passar també amb les detencions d’independentistes catalans abans de les olimpíades.
Hom creu que aquestes van ser anul·lades pel Decret de Nova Planta, però això no es cert. El Decret de Nova Planta estableix tota una sèrie de prohibicions, però diu molt clar que per a tot lo altre seran aplicables el que disposaven les Constitucions. Gracies a aixó varem conservar el Dret Civil Català.
Pero hi ha mes. Napoleó no va conquerir Espanya sino que va rebre la Corona per cessió de Carles IV i de Ferran IV, quins van abdicar en ell.

Posteriorment Napoleó, contravenint el Decret de Nova Planta, va fer encunyar moneda catalana, la primera pesseta, el 1811, i el 26 de Gener de 1812 va annexionar Catalunya a l’Imperi, prenent-la del domini de la Corona de les Espanyes i les Yndies que ostentava el seu germà Josep.
Fins a tal punt es legal el regnat de Napoleó que fins i tot a la web del Ministeri de Defensa espanyol tenen les llistes dels Governadors Generals napoleònics de Catalunya com a legals.
Napoleó, descendent del primer virrei català de Còrsega, va derogar el Decret de Nova Planta, va modificar tota la distribució territorial que hi establia, va decretar la oficialitat del català, va canviar les representacions reials, va ordenar la formació de l’Exèrcit de Catalunya, i va desconnectar fiscalment Catalunya d’Espanya.

Un cop Napoleó retorna la Corona a Ferran IV, en cap article del Tractat torna a posar en vigor el Decret de Nova Planta ni s’anul·la res de l’obra jurídica de Napoleó feta a Catalunya. Per tant, les Constitucions Catalanes segueixen vigents, i qualsevol ciutadà podria acollir-se a elles en qualsevol plet contra la jurisdicció espanyola, i en el cas d’incompliment per part d’aquesta, denunciar-la a Estrasburg, perquè, compatriotes, el Decret de Nova Planta nomes es vigent a les nostres ments.

WAFA SULTAN

A la manifestació teòricament pro-palestina de Barcelona, desde la tribuna d'oradors es va cridar "Visca Hamàs!", com podeu comprobar al video :

http://www.kaosenlared.net/noticia/video-manifestacion-solidaridad-pueblo-palestino

Dons a mi m'ha vingut al cap si, un cop elaborada una llei internacional de llibertat de creences religioses, i de prohibició de sectes destructives, l'ilsamisme passaria la prova de la legalitat.

La resposta la teniu als seguents videos:

http://www.youtube.com/watch?v=WwwXEXEd44U

http://www.youtube.com/watch?v=lcD4_c6ax7U

http://www.youtube.com/watch?v=S1r0oHlS_L8

http://www.youtube.com/watch?v=uM4ODjVMc2s

http://www.youtube.com/watch?v=gg6VEte7Zts

La histèria antiisraelí

"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per assolir aquest objectiu ". El fet que aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que pateix Terra Santa des de fa dècades.

En realitat, aquesta mateixa frase rau en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira-i d'ira-planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.

Com deia recentment el professor Joan B. Culla, "davant l'incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen sentit crític just. Pero com abunden les reaccions histériques, carents de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueísme i el prejuici, serà necesari fer-se algunes preguntes al albur dels fets".

Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit a Haaretz: "L'operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del térme "just" perque, com també deia Golda Meir "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai es pot considerar justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar de Hamàs. Però, es pot considerar inevitable?

Alguns intel lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel.. Però fins i tot l'esquerra israelià manté una posició molt tèbia respecte a la incursió.

I es que la decisió d'atacar Hamàs arriba després d'un enorme cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altra banda treballa incansablement per destruir-la.

Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancarters que vociferan el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre disposats a aixecar el puny contra Israel, fins els múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesta pornogràfica companyonia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.

Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fonamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? ¿Hamas té alguna cosa a veure amb la llibertat, o té tot a veure amb el feixisme de tall islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzat a dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament a Hamàs? És la llibertat el patrimoni dels terroristes de Hizbulah?

Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què passa amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions de Hamas? ¿ Es defensa la pau aupant a líders palestins que no creuen en ella?

És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferante prefereix la senzillesa dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamàs les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per això.

El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridaner, ha estat molt significatiu. El que està passant a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Porqué Perquè el principal enemic del poble palestí batega al seu interior.

Pilar Rahola
LA VANGUARDIA
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090106/53612224342.html

NOMÈS DEMANO.........

Nomès demano que tots els que ara protesten o es manifesten també ho facin quan Hezbollà llença cohets sobre població civil israelana.

I també ho facin contra la guerra a Ruanda, o a Somalia, o a tants altres llocs....

I recordeu que Palestina es Pallywood.

POTSER SOM LEGALMENT UN PAIS INDEPENDENT I NO HO SABEM

Abans de res vull deixar clar que aquest estudi encara està a les beceroles, i que em farà falta col·laboració de mes gent per a poder fer afirmacions categòriques.
En primer lloc recordar a tothom que les lleis o edictes d’un estat son sagrats, i que encara que un govern sigui substituït per un altre de color totalment contrari, es precís derrogar lleis o fer-ne de noves per a que tinguin validesa legal. Fins i tot Franco tenia clar això i va tenir que derogar l’Estatut o modificar les lleis que no li agradàvem.

Per descomptat que en cas d’invasió, les lleis dels invasors perden força legal tant aviat com son expulsats, però aquest no es el cas, tal i com a continuació demostraré.

Encara que sempre es parla d’invasió napoleònica, a nivell legal la realitat es que Carles IV va abdicar a Baiona el 19 de març de 1808 en el seu fill Ferran IV, i el 6 de maig de 1808, a Baiona també, Ferran IV va abdicar a favor de Napoleó Bonapart ( qui per cert, era descendent directe del primer virrei català de l’illa de Còrsega, Hug Bonapart, nomenat el 1409 per Martí I).

Napoleó, nomenà, el 6 de juliol de 1808, al seu germà Josep, rei de la Corona d’Espanya i les Yndies qui per cert va emetre la primera Constitució d’Espanya, la Constitució de Baiona de 1808.

Napoleó, en un decret posterior, en la casual data de 26-1-1812, annexionà Catalunya a l'imperi, i segons molts historiadors va derogar el Decret de Nova Planta i va obligar a publicar el Diari de Barcelona en català i francès.

Un cop Napoleó va fracassar militarment, no es fa una capitulació, sinó com Napoleó i Ferran IV tenien molt bona relació fan un Tractat, anomenat de Valençay, el 21 de Novembre de 1813, on Napoleó reconeix Ferran com a “Rei de Espanya i les Yndies”, reconeixent com a territori espanyol el “existent abans de la guerra”.

En cap lloc del Tractat s’anul·la la actuació legislativa de Napoleó a Espanya ni a Catalunya, i fins i tot avui en dia, el Governadors Generals de Catalunya nomenats per Napoleó en el període 1808-1814 son considerats legals, com podeu llegir en el web dels soldats i veterans de les FAS i la GC del Ministeri de Defensa espanyol.

Per tant si tot això es cert, i es el que s'ha de comprobar, i mai es va tornar a posar en vigor el Decret de Nova Planta, les Constitucions Catalanes son vigents, i cap llei es superior, ni se les ha derogat expressa i prèviament.

Crec que si amb tot això, convenientment documentat i argumentat, anéssim a Estrasburg, ja no ens hauríem de preocupar per Estatuts i Dèficits Fiscals.
Per a bastir tot això necessitem copies fidedignes de:

* Tractat de Corbeil, de 11 de maig de 1258, definició de fronteres entre Catalunya-Aragó i França.
* Tractat dels Pirineus, de 7 novembre 1659, il·legal sense acord de la Generalitat, ja que vulnera el Tractat de Corbeil.
* Pacte de Gènova (el tinc però no es complert)
* Decret de Nova Planta
* Abdicació de Carles IV a Baiona del 19 de març de 1808 ( Gazeta de Madrid de 20 de maig, págines 482 i 483 )
* Abdicació de Ferran VI a Baiona del 6 de maig de 1808 ( Gazeta de Madrid de 13 de maig, págines 458 i 459 )
* Decret de Napoleó d'annexió de Catalunya a l'imperi 26-1-1812
* Decret de Napoleó derogant el decret de Nova Planta
* Tractat de Valençay 11 de desembre de 1813 de cessió d'Espanya de Napoleó a Ferran IV.

Si cap llei espanyola ha tornat a posar en vigor el Decret de Nova Planta, i les Constitucions Catalanes son vigents, també el Tractat dels Pirineus es il·legal al contradir el Tractat de Corbeil i no estar aprobat per les Corts Catalanes, i els anglesos o be haurien d’indemnitzar-nos per l’ incompliment del Pacte de Gènova, o be estarien obligats a ajudar-nos a recuperar el nostre status.

Com veieu, podem haver trobat una possibilitat d’esdevenir independents amb molta facilitat, però com en això s’ha d’anar amb molta cura, faig una crida a qui vulgui col·laborar a recercar informació, especialment als companys de fundacions històriques que segueixen un treball molt paral·lel al que faig fa anys.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el sofriment d’aquests "provincies"; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Regne de la Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquestes "provincies" . Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.

(…)

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra nacionalitat i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units de Catalunya, convocats en Corts Generals, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes abans "provincies", solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Nacions Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat d’Espanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.


Aquest text es el de la Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units d'Amèrica. Nomès he canviat Gran Bretanya per Espanya, Amèrica per Catalunya, i colonies per provincies. Es un text del 4 de juliol de 1776, pero es bastant actual en el nostre cas.