El que exposa el Sr. López Tena es bàsicament que no hi ha res a fer amb estatuts. Un polític del segle passat afirmava "feu vosaltres les lleis i deixeume fer a mi els reglaments", i això continua igual. I si no sempre val la pena recordar la sèrie "Sí, ministre", on clarament es veia, que mani qui mani, qui realment mana son els funcionaris. Jo cada cop soc menys partidari de l'independencia per molts motius, potser es que em faig vell. Però fa anys que no entenc ni als nostres polítics. Jo els considerava mes intel·ligents a tots. No es pot fer aprovar un estatut a un Parlament i desprès negociarlo. El Parlament de Catalunya queda així com un parlament de fireta o "del Zoo". Tampoc es pot portar un estatut a referèndum i un cop aprovat, que un tribunal pugui tornarlo a aigualir. Aquest fet seria un engany a l'electorat. I no es tracta de si toca mes o menys, el que ens agrada o el que no ens agrada, es tracta del fet de tocar una sola coma. Per a mi si fossim una província mes, que es una de les possibilitats que ofereix el Sr. Tena, potser no s'hagués construït país, però el dèficit fiscal i les despeses haurien estat mes baixes, perquè l'únic que han creat els nostres polítics son cadires i mes cadires: que si Consells Comarcals, que si Vegueries, que si Entitats Metropolitanes, i mantenint les Diputacions que son un autèntic contra poder. A sobre, les partides mes importants assumides per la Generalitat son les mes deficitàries, potser si son les mes populars, però no son les que fan que el país progressi econòmicament. En comptes de cobrar per 6.000.000 i atendre la sanitat i l'ensenyament per 7.000.000 d'habitants, si haguéssim tingut les competències productives (infrastructures) el país hagués progressat mes i en canvi el dèficit fiscal se l'hagués menjat Madrid. Partint de la base que qualsevol reclamació es vista com a un perill, una amenaça, o una novetat (gràcies a la incultura i a la mediocritat cultural hereva del franquisme que la majoria dels polítics dels últims 30 anys no han corregit), s'hauria d'argumentar la reclamació d'una manera que no resultes ni violenta ni subversiva per als espanyols. Jo crec que si el TC toca una sola coma de l'Estatut, hauríem d'anar a derogar l'Estatut nou, tornar al punt on estàvem el 30 de Setembre, i reconsiderar aquell estatut ple de collonades i de palla innecessària, i reformular un Estatut en base a molt pocs punts però molt clars. Es el que jo anomeno DEVOLUCIÓProjecte d'Estatut 2014: 1 _ Catalunya es una nació, i té les atribucions de recaptar tots els impostos, tributs, taxes o cotizacions (incloses les de la Seguretat Social) generats a Catalunya. 2_ Les competències de la Generalitat seran les històriques de 1492 a 1714. ( Una època en que nosaltres pensem que eren independents, i en canvi els espanyols pensen que ja érem espanyols, així tots contents ) 3_ Les lleis de Catalunya son les contemplades en les Constitucions i Altres Lleis compilades per últim cop en 1705, que seran posades al dia pel Parlament Català. ( per tant queda derogat el Decret de Nova Planta ). A partit d'aquelles el Parlament català establirà una nova Constitució Catalana. 4_ Son d'aplicació al català totes les lleis de defensa del castellà i del francés. El català es un únic idioma oficial i es el parlat al Comptat de Barcelona, la Catalunya Nord, al Regne de Mallorca, al Regne de València, a la franja catalano-parlant d'Aragó, a Andorra, al Rosselló i a l'Alguer. 5_ El Parlament del Principat de Catalunya, establirà, d'acord amb els del Estat Francès i Espanyol, el % del PIB de solidaritat, i els controls de com aquesta aportació s'inverteix en el desenvolupament dels altres pobles d'Espanya o França. 6_ Els estats Espanyol i Francés posibilitaran la forma de que les altres terres de parla catalana puguin adherirse, voluntariament, democraticament i per referendum a aquesta nova administració, respectant sempre les vinculacions històriques.
Catalunya sota Espanya L’opressió nacional en democràciaPer Alfons López TenaAlfons López Tena ha escrit un assaig que segur que aixeca polseguera: tant pel moment polític de crispació que atravessen Catalunya i Espanya com perquè l’autor és vocal del Consell General del Poder Judicial.Fragments del llibre:
«La transició a la democràcia a l’Estat espanyol va ser un procés il·lusionant i esperançat, l’oportunitat guanyada de superar la dictadura i normalitzar-nos, de convertir-nos en europeus moderns amb un règim respectuós de les llibertats. […] La supervivència de les nacions minoritàries, malgrat la persecució genocida que havien patit, va obligar els demòcrates espanyols a integrar la conveniència d’assolir un disseny institucional que permetés llur autogovern, manifestant de nou […] l’estreta relació entre democràcia per a tots els ciutadans i autonomia per als catalans, car la condició imprescindible per assolir la primera era reconèixer la segona.»
«La constatació de la continuïtat del projecte nacional espanyol assimilista, la manca de consciència i voluntat plurinacional de l’Estat, ha intentat suplir-se des de Catalunya amb incomptables esforços de pedagogia, convenciment i entesa, que calia intentar però que després de tants anys s’han demostrat inútils.»
«L’error català de la transició va ser confiar en l’entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que a poc a poc la plurinacionalitat de l’Estat seria assumida cordialment com un actiu a promoure, i no com una molèstia que cal eliminar […] Cal, doncs, revisar el pacte de la transició.»
«L’Estat espanyol sempre ha estat autoritari, amb una recent transició a la democràcia que l’ha transformat en un Estat democràtic amb trets autoritaris, que de vegades s’assembla, per concentrar tots els poders en una sola mà, a la “dictadura electiva” que contraposava Madison a la democràcia.»
«La independència del Poder judicial se sotmet a un organisme, el Consell General del Poder Judicial, on el Govern espanyol s’assegura de tenir majoria i nomena de facto el President, de manera que, en cascada, aquest nomeni els magistrats del Tribunal Suprem i alts càrrecs judicials que coincideixin amb el projecte polític del Govern, amb algunes concessions a les minories, i expedienti i sancioni els jutges que facin nosa. El resultat és que, com ha declarat un representant judicial, “entre los que hacen lo que se espera para ser nombrados y los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, casi no hace falta dar instrucciones”.»
«La baixa qualitat de la democràcia és indispensable per assegurar que tots els òrgans de l’Estat bloquejaran les pretensions de les nacions minoritàries i decidiran contra llurs institucions, empreses i interessos. Només una dictadura electiva assegura prendre el control d’un banc basc processant tot el seu Consell d’Administració per, després, aconseguit el poder, aixecar el processament; només així es fa possible tenir organismes que fan de ventrílocs del Govern espanyol i autoritzen els projectes empresarials espanyols però no els catalans; aquesta és la manera de poder tancar diaris i empresonar periodistes, com al Marroc; il·legalitzar partits polítics, com a Turquia; prohibir campanyes electorals, com a Bielorússia; repetir eleccions quan no guanya el partit del Govern, com a Sèrbia; i nomenar els presidents de 13 de les 15 més grans companyies, com a Indonèsia; actuacions totes elles esdevingudes durant el Govern d’Aznar.»
«La llengua i literatura catalanes són més estudiades i apreses on no hi ha mandats constitucionals d’especial respeto y protección, i només els lectorats universitaris de català a Alemanya multipliquen per cinc els espanyols, malgrat no solament la indiferència de l’Estat espanyol, sinó sovint la seva bel·ligerància a la contra.»
«Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit fiscal català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle, amb una gravetat i importància creixents.»
«Ara el projecte nacional català pot ser engrescador no només per a aquelles persones que se senten catalanes, i per tant maltractades, sinó pels que se senten espanyols i ciutadans de Catalunya, i per tant maltractats; perquè el maltractament també el senten.»
«La intensificació dels processos de globalització, d’integració econòmica, institucional i cultural al món ha trencat el monopoli dels Estats sobre l’economia, la defensa, la cultura, els mitjans de comunicació, la informació i el poder coercitiu, moltes de les seves funcions tradicionals i atributs essencials de la sobirania, exercides a l’Estat espanyol per generar una única identitat nacional i anorrear les nacions minoritàries. L’erosió que aquests fenòmens produeixen sobre la sobirania dels Estats (especialment quan, com a Europa, s’acompanyen d’una integració política i institucional) ha deixat sense sentit els seus trets definitoris: la supremacia, la indivisibilitat i la unitat de l’Estat.»
«Tot el segle xx sí que teníem interessos comuns amb un projecte espanyol il·lustrat, ens interessava a espanyols i catalans integrar-nos a Europa, ens interessava a espanyols i catalans la desaparició del poder militar […], l’establiment de la democràcia; però tot això ja s’ha fet, ja som a Europa, ja som a un règim democràtic, encara que de baixa qualitat, ara ja som a la moneda europea, i per tant ara ja no hi ha projecte comú.»
«El miracle de la nostra supervivència nacional, i l’anomalia que representem en una Europa on nació rere nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no és sostenible indefinidament. Ens cal, com a tota nació, un marc de poder per continuar existint, perquè no ho podrem fer si som en un Estat que ens és contrari. O l’Estat és de totes les nacions incloses, també la catalana i l’espanyola, o fem un Estat propi.»
Fa uns dies comentava que érem un país estrany on, un senyor passejant per Barcelona amb barretina pot ser noticia amb fotografia inclosa als dos diaris de major tirada de la capital.Aquella noticia va provocar tot un seguiment als fòrums per tal de veure de quin poble era i qui era aquell senyor tant agosarat.Si aneu de boda a l'estranger veureu com, per exemple a Alemanya, sempre hi ha algú que apareix vestit de cap a peus amb la indumentària del seu país, especialment a Bavaria, on tothom té el vestit típic preparat, per a possarse'l en les grans ocasions.
Per sort ara, un dissenyador ha reinventat la barretina, dissenyant una que te tres funcions diferents : la neobarretina negre-i-vermella té una cremallera invisible que la converteix en gorra amb orelleres o buf per al coll. Vinga tots a modernitzar nos, i a portar la barretina tot el dia.
PROPOSTA DE ERC:"El Parlament de Catalunya constata que:L'acord de gener de 2006 a la Moncloa va fer possible l'aprovació de l'Estatut vigent -que comportà la supressió dels eixos bàsics del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya- que tot i haver estat ratificat posteriorment pel poble de Catalunya en referèndum ha permès de fer una interpretació a la baixa i deslegitimadora per part de l'advocat de l'Estat i possiblement del Tribunal Constitucional. Si aquesta eventualitat negativa es produeix, la via autonomista quedarà en un atzucac i d'acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d'aquest Parlament, el poble de Catalunya ha d'exercir el seu dret democràtic a decidir la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea."Com tothom pot veure, no es tractaba de votar per l'autodeterminació sino de que CiU votès que l'acord del 20 de Gener va rebaixar l'Estatut, quan a totes les hemeroteques es clar que tres dies abans el tripartit habia beneit un estatut amb ZP, i Mas va negociar per afegir algunes "millores".PROPOSTA DE CIU:Davant la reacció que ha trobat a l’Estat espanyol l’aposta pacífica, legal i democràtica impulsada per aquest Parlament i referendada pel poble de Catalunya, en favor del benestar social i del progrés econòmic, mitjançant l’Estatut d’Autonomia, és actualment necessària una resolució d’afirmació nacional on el Parlament de Catalunya:1.- Declara, solemnement, que Catalunya és una nació que té com a principal referent institucional la Generalitat, els poders de la qual emanen del poble de Catalunya, d’acord amb el que s’estableix a l’article 2 de l’Estatut d’Autonomia. I que fonamenta també el seu autogovern amb els drets històrics del poble català tal i com s’estableix a l’article 5 del mateix Estatut. 2.- Reafirma el compromís de seguir treballant per assolir els objectius d’abast nacional fixats per acord del 89 % dels membres d’aquest Parlament el 30 de setembre de 2005. 3.- Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació tal i com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, així com dels articles 2, 4, 5 i 8 del mateix Estatut.4.- Insta al Govern de la Generalitat a facilitar i promoure el reconeixement del dret dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat, tal i com s’estableix a l’article 4.2 de l’Estatut d’Autonomia.De les converses mantingudes entre Toni Castellà i Xavier Vendrell en va sortir la proposta transaccionada que afirmava que:
"davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls alguns articles de l’Estatut o en faci una interpretació restrictiva, el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar sense excepció totes les sortides democràtiques i pacífiques que puguin satisfer millor les legítimes aspiracions d’autogovern de Catalunya, inclosa l’exercici efectiu en referèndum del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, d’acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d’aquest Parlament, per poder fer efectiu el dret democràtic a decidir sobre la constitució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea."
La transacció era assumible tant per CiU com per Esquerra i podia obtenir la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, deixant les forces espanyolistes en minoria. De fet, Xavier Vendrell va donar l'OK a la transacció a títol individual al diputat Toni Castellà. CiU considerava que el Parlament de Catalunya podia recolzar una proposta potent que contemplava la "constitució d'un Estat propi" si el TC escapça l'Estatut.
Però en això que Vendrell rep la instrucció del sr. Carod-Rovira de que Montilla ha afirmat que si voten la transacció els torna a expulsar del govern d'una manera humil·liant i que el que cal és mantenir com sigui els càrrecs al govern i l'aposta estratègica d'acostament al PSC-PSOE iniciada el 1999.
En això que Xavier Vendrell comunica a Toni Castellà que ERC es fa enrera i que Esquerra no pot votar la transacció amb CiU.
Es comunica això a la direcció de CiU, que al·lucina amb la resposta d'ERC -un partit que es fa dir independentista i que no pot assumir-ho amb fets, ens diuen- i Artur Mas opta per retirar-la perquè hagués estat un ridícul espantós que la transacció per la independència hagués estat refusada pel Parlament de Catalunya.
Ja ho va dir Artur Mas que aquest Parlament no es podia permetre votar en contra de segons quines coses.FONT:
http://tripartit-watch.blogspot.com/
La misèria moral d’Esquerra ha arribat ha extrems que m’han entristit. Mai no he sospitat cap nivell intel·lectual ni polític en els dirigents d’Esquerra, ni cap qualitat humana que celebri la Bíblia. Però el que és evident és que qualsevol país necessita dos grans partits, que el primer gran partit de Catalunya és Convergència i que el segon seria fantàstic que fos Esquerra i no aquests socialistots que són els que més mal han fet a Catalunya després de Franco. Un mal abominable, terrible. Un mal salvatge. Bé, seria fantàstic que Convergència i Esquerra, Esquerra i Convergència, fossin els dos grans partits de Catalunya i que ara l’un i ara l’altre fossin al poder i a l’oposició, com passa a tots els països normals del món. A tots els països normals del món. Dos grans partits nacionals que un és una mica més així i l’altre és una mica més aixà, però que tots dos tenen clar per quin país treballen. Això no és d’aquesta manera i és trist. És veritat. Però és més trist encara que això estigui molt lluny de ser així. És molt trist, molt decebedor que el penós paper d’Esquerra, la seva patètica actitud l’allunyi cada vegada més de ser un gran partit i l’apropi cada vegada més (com sempre ha passat, cíclicament) a la marginalitat on queden sempre reduïts els impresentables i els pallassos, els que no tenen punyetera idea de res i es prenen el Parlament com si fos un càmping. Esquerra ha jugat, ha degradat institucionalment Catalunya fent president primer l’atrotinat Maragall, que més que un país semblàvem una residència per a avis tarambanes, i després aquesta mena d’empleat de Tabacalera que com va dir aquell, gasta menys en llibres que Antonio Franco en xampú, que ja és dir. Aquest espanyol, aquest que treballa per a Espanya. Bé, això ha fet a Esquerra, a canvi de pasta. Els de les mans netes. A canvi de cotxes oficials i de menjar calent, només cal veure el procés d’engreix que han patit els diferents líders de la formació. És lamentable. Però no tant com l’últim escarni final que és jugar amb les ànsies de llibertat d’aquest poble, fer-nos fer el ridícul i donar arguments a Espanya i al món perquè l’independentisme sigui vist com una cosa de quatre sonats que no té cap mena de raó, de legitimitat i ni de solidesa. Esquerra ha tocat tendre, ha traspassat una línia que no havia traspassat fins ara. Vull dir que tu no pots mirar-me a la cara si encara dius que votes Esquerra.Salvador Sostreswww.Elsingulardigital.cat
DIJOUS, 29/03/2007 - 17:38h
'L'estatut, sigui quin sigui, no serveix per a res'
El vocal del CGPJ Alfons López Tena presenta el llibre 'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia'
La via autonomista s'ha exhaurit i la situació política de Catalunya dins d'Espanya és insostenible. Aquest és el diagnòstic que fa el vocal del Consell General del Poder Judicial elegit a proposta de CiU, Alfons Lópe Tena, al llibre 'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia' (Dèria Editors-La Magrana), que acaba de presentar. Davant d'aquesta situació, López Tena planteja que només hi ha tres sortides possibles.
Aquests tres escenaris són la provincianització definitiva de Catalunya dins d'Espanya, la constitució d'un estat plurinacional (que no veu viable perquè requereix de la voluntat de la majoria dels espanyols) o la independència, que sí que considera possible. L'argument principal de López Tena en aquest sentit és que no hi ha cap possibilitat d'intervenció militar per evitar un procés d'independència. Un procés que el jurista considera que depèn dels catalans, perquè arribi un moment en què es mobilitzin per reclamar l'autodeterminació. López Tena diu que aquest és el pròxim pas, atès que totes les altres temptatives, d'arrel més o menys autonomista, han fracassat.
L'últim episodi és l'aprovació de l'estatut de Catalunya del 2006, contra el qual s'han presentat recursos que el Tribunal Constitucional espanyol ha d'estudiar. López Tena té clar que la sentència retallarà més el text o en proposarà una lectura restrictiva fins a dissoldre'l (en la línia apuntada per l'advocat de l'estat). 'L'estatut no serveix per res, perquè és una llei orgànica espanyola, i, sigui l'estatut que sigui, sempre estarà sotmès a les decisions que es prenguin a Madrid'.
Imma Muñoz entrevista a Patricia Gabancho.El PeriodicO 12-3-2007El 1980, Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va abordar la fràgil salut de la cultura catalana a Cultura rima con confitura. Vint-i-set anys després torna a la càrrega amb un nou llibre en què assegura que les nefastes polítiques culturals i educatives del Govern, la por espanyola a la diferència i l'obsessió per no molestar dels catalans han portat el malalt a l'UVI.--Subtitula Una cultura mil.lenària en vies d'extinció. ¿Tan malament estem?Ho pot estar en el futur si no canviem de direcció. De moment, diguem que aguantem.¿Quin és el problema principal?És difícil resumir-ho en una frase, però podríem dir que la cultura catalana a la franja baixa, de consum, no té mercat i a l'alta ha perdut prestigi. O, per ser exactes, li han fet perdre prestigi.--¿Qui li ha fet perdre?La conjunció de la modernització espanyola, a partir dels anys 80, amb la campanya acarnissada i militant de la política espanyola contra els nacionalismes perifèrics. La cultura catalana es considera part d'aquest nacionalisme, en lloc de l'expressió natural de Catalunya. S'ha arribat a l'aberració de dir que escriure o cantar en català a Catalunya és identitari. Fer-ho en castellà a Espanya, és clar, no ho és.Vostè diu al seu llibre que "la cultura catalana sempre aporta un plus de component intel.lectual (...). És cultura-cultura". ¿Anem malament perquè som massa bons?Anem malament perquè no creiem en el mercat popular, i perquè els anys 60, que és quan s'estableix la cultura de masses, la cultura catalana estava prohibida pel franquisme. Per tant, tota la indústria cultural neix i s'expandeix en castellà.També diu que l'escola catalana no ensenya Catalunya. Expliqui-ho als ministres del ram.Catalunya està tan acomplexada que no gosa ensenyar bé què és perquè no l'acusin d'adoctrinar els nens. L'escola no ensenya el catalanisme polític ni la base fundacional d'aquest país. I si no expliques això, no s'entén què som ni la reivindicació de la llengua. Llavors, el català passa a ser només la llengua del profe, i, per tant, els adolescents prefereixen el castellà.La seva tesi és que Catalunya, a més de bilingüe, és bicultural.A Catalunya hi ha dues cultures: la catalana i l'espanyola. Si ets consumidor de cultura, ni t'ho plantegis: disfruta'n i punt. Però si et dediques a fer anàlisi o política cultural, has de tenir clar què és cultura catalana i què no ho és.I què és cultura catalana?És difícil de definir, però hi ha una manera molt pràctica de saber-ho: allò que el mercat espanyol no compra és català; allò que compra, tot i ser nascut a Catalunya, és espanyol.Sembla poc científic.Però és així. El mercat espanyol no vol cultura catalana i no assumeix el que en ve, tot i que estigui traduït al castellà. Els números ho demostren. En canvi, la cultura espanyola sortida de Catalunya, com els Estopa, no té problema per difondre's. ¿Sabia que les antologies de Serrat tenen una versió sense cançons en català perquè hi ha llocs on si n'hi ha no les compren?Ho he descobert al seu llibre.Jo, a El Corte Inglés.¿Que Sánchez Piñol no vengui tant a Espanya és perquè és català?--No perquè sigui català, sinó perquè escriu en català. Es considera que això no és d'escriptor seriós, que els escriptors seriosos, visquin a Barcelona o on visquin, escriuen en castellà.Vostè deu ser dels pocs que veuen clar què s'ha de portar a Frankfurt.Ha, ha. No han invitat un país: han invitat la cultura catalana. A la delegació oficial, doncs, només literatura catalana, en català. Les editorials poden portar els autors que vulguin, i a les activitats paral.leles la Generalitat pot presentar el que podríem anomenar la realitat cultural de Catalunya, que és aquesta biculturalitat, deixant molt clar què és cultura catalana i què altres cultures fetes a CatalunyaHi haurà qui llegeixi les seves afirmacions com un atac a Espanya.¡Quina por! Espanya ens menysprea constantment, però si algú se'n farta i planta cara, tots a tremolar.¿Entonem un mea culpa?Si aquests 30 anys de democràcia haguéssim tingut una actitud més decidida, la situació seria una altra.¿Està demanant militància?Aquest és el preu de ser català: que allò que un espanyol té de sèrie, nosaltres ho hem de reivindicar. I jo entenc que esgota, i que la gent digui "escolti, jo em vull relaxar, tant me fa si és català o espanyol...". Però aquesta actitud és suïcida. És una decisió que ha de prendre la societat catalana: ho deixem córrer, i llavors en dues generacions s'acaba el problema, o prenem mesures perquè les coses canviïn. Perquè el desprestigi o la falta de mercat no són irreversibles. Amb treball i voluntat, podem recuperar-nos.Patricia GabanchoPeriodista,publica 'El preu de ser catalans' (Meteora)
