"Mentre hi hagi injustícia, hi haurà gent disposada a lluitar". Als seus 61 anys, gairebé cec i xacrós però igual de combatiu, l'home conegut com el Gafas i el Llengües en els grups armats dels 70 fa balanç d'una vida de lluita.
-Vaig néixer al Clot, a Can Robacols, un barri sense asfaltar on els nens jugàvem tot el dia al carrer. Fins a finals dels anys 40 no hi entrava ni la policia perquè allà hi havia la guerrilla llibertària.
-Va ser un revolucionari precoç.
-Ho portava a la sang. Amb 6 anys ens barallàvem i jo sempre defensava els indis contra els ianquis.
-¿Com va entrar al MIL [Moviment Ibèric d'Alliberament]?
-Des dels 16 anys estava involucrat en el moviment popular, en el moviment obrer autònom, perquè durant l'última època del franquisme la resistència eren els treballadors, eren ells, no la petita burgesia ni els que ara manen. L'any 72, estant de recepcionista a l'Hotel Barcelona, va venir un company a dir-me que feia falta i em vaig integrar al MIL.
-¿La seva mare no li advertia que vigilés les seves companyies?
-Una vegada em va dir: «És que tens unes amistats…». Però mai em va censurar, em respectava. «Fill, és que tu has sortit anarquista», em deia.
-¿Quina sensació tenia planejant accions subversives?
-Estàvem disposats a donar-ho tot i sabíem que ens la jugàvem. Però la nostra era una militància diferent. Sabíem que de vida només n'hi havia una i que l'havíem de disfrutar. Hi havia una efervescència obrera, grups guerrillers arreu del món, el maig del 68, la revolució sexual, la contracultura... Érem antiautoritaris i crèiem que podíem contribuir a la insurrecció obrera. Era una època d'il·lusió i crèiem que tot era possible.
-Al MIL va conèixer Puig Antich.
-No érem amics, però vam coincidir en diverses ocasions.
-¿Com el va afectar la seva mort?
-Va ser un cop molt dur. El setembre del 73 van enxampar la majoria del MIL i jo em vaig escapar. Vaig estar amagat 15 dies a Gràcia i després vaig passar clandestinament a Itàlia. Quan vaig tornar, em vaig integrar a l'OLLA.
-¿L'OLLA?
-Organització de Lluita Armada, així ens deia la policia. Era un grup molt clandestí, de gent treballadora que anava a la fàbrica i a la sortida feia sabotatges, atracaments... Estic començant a escriure un llibre, perquè és una història per explicar.
-¿Vostè anava armat?
-No, jo no. Era molt miop.
-¿Però participava en els atracaments?
--N-n-n-o. ¡Però per què tant d' interès per les pistoles!
-¿És que era pacifista?
-¡No! Però els atracaments eren només part de les nostres activitats. Jo m'ocupava primordialment dels pisos, els contactes i de crear una biblioteca per a l'autoformació obrera.
-¿Però va participar també en accions armades?
-Exacte. Em vam enganxar un any després de la detenció de Puig Antich. Al sortir de la presó, el 75, la gent del barri m'abraçava, em petonejava i em feia confidències. Allò va compensar el patiment i les tortures.
-Llavors, ¿la lluita va valer la pena?
-¡Com no ha de valer la pena! M'ha donat una formació extraordinària que m'ha servit fins avui. Perquè jo he continuat la lluita: muntant exposicions, escrivint, des dels moviments socials... ¡El que explico no són records d'un iaio! Per a un revolucionari no existeix la derrota; la lluita és permanent. Mentre hi hagi una societat injusta, hi haurà gent disposada a lluitar, no amb metralletes Stein, sinó amb altres mètodes, perquè és una altra època.
-¿Els hackers informàtics i Wikileaks serien els MIL del 2011?
-¿Per què no? Internet és una arma poderosa. Si poguéssim convocar un milió de persones a tot l'Estat perquè no paguessin la hipoteca, els bancs s'enfonsarien.
-¿No es penedeix de res?
-Hi ha una cançó d'Edith Piaf que m'agrada molt: Non! Rien de rien... Non! Je ne regrette rien. Això no vol dir que no hagi tingut decepcions, però no he perdut l'alegria de viure. Una de les millors coses que m'ha donat la vida, ¿sap què és?
-¿Què?
-Els meus dos fills, que són una cosa real i sentida. Ells no fallen mai, i mai els he clavat un discurs.
-¿I si fessin una cosa il·legal?
--Si és pel bé comú, els donaria tot el meu suport.
GEMMA TRAMULLAS
http://www.elperiodico.cat
Dimecres, 12 de gener del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada