La histèria antiisraelí

"Entenc que ens vulguin esborrar del mapa, però no pretenguin que cooperem amb vostès per assolir aquest objectiu ". El fet que aquesta vella frase, d'una càustica Golda Meir als dirigents palestins, sigui tan vigent en l'actualitat ens dóna la mesura de la tragèdia que pateix Terra Santa des de fa dècades.

En realitat, aquesta mateixa frase rau en la dràstica decisió militar que ha pres el Govern israelià, i que l'ha tornat a posar sota el punt de mira-i d'ira-planetari: la necessitat de frenar el permanent intent de destrucció d'Israel.

Com deia recentment el professor Joan B. Culla, "davant l'incursió militar del Tsahal a la franja de Gaza caben múltiples reaccions i algunes tenen sentit crític just. Pero com abunden les reaccions histériques, carents de qualsevol indici de reflexió serena, estrictament basades en el maniqueísme i el prejuici, serà necesari fer-se algunes preguntes al albur dels fets".

Ho escrivia fa poc el periodista Ari Shavit a Haaretz: "L'operació Plom Fos és una operació justa. I és, també, una operació tràgica". Discrepo del térme "just" perque, com també deia Golda Meir "les guerres no ens agraden, ni quan les guanyem". Mai es pot considerar justa una incursió militar que provoca desenes de morts, encara que tingui com a objectiu la destrucció de l'operatiu militar de Hamàs. Però, es pot considerar inevitable?

Alguns intel lectuals, com Amos Oz, ja han alertat que la incursió a Gaza implicarà una nova gran campanya contra Israel.. Però fins i tot l'esquerra israelià manté una posició molt tèbia respecte a la incursió.

I es que la decisió d'atacar Hamàs arriba després d'un enorme cansament de la societat israeliana, farta de no trobar cap sortida ni cap esperança. I farta de saber que l'altra banda treballa incansablement per destruir-la.

Vegem, doncs, les preguntes, dirigides especialment als pancarters que vociferan el seu odi a Israel pels carrers de les nostres ciutats, la majoria sospitosos habituals, des dels convençuts de l'esquerra intolerant, sempre disposats a aixecar el puny contra Israel, fins els múltiples sectors de l'islamisme. Curiós, per cert, aquesta pornogràfica companyonia. Els que surten al carrer diuen fer-ho a favor de la llibertat de Palestina.

Bé, on han estat durant tots aquests anys en què han crescut fenòmens fonamentalistes que oprimien fins al deliri als propis palestins? ¿Hamas té alguna cosa a veure amb la llibertat, o té tot a veure amb el feixisme de tall islamista? La llibertat es defensa ensinistrant nens per al suïcidi i esclavitzat a dones? La llibertat la defensa Iran, país que sosté econòmicament a Hamàs? És la llibertat el patrimoni dels terroristes de Hizbulah?

Diuen, també, que surten al carrer per solidaritat. Bé. Solidaris amb qui? Amb Mahmud Abas, el president palestí, que ha estat menys crític amb la incursió que qualsevol pancartista europeu? Amb els palestins que no estan d'acord amb l'ús dels fons d'ajuda a Palestina per armar exèrcits i preparar atemptats? S'han preguntat què passa amb aquests fons? La solidaritat amb els palestins es defensa minimitzant el terrorisme i perdonant les agressions de Hamas? ¿ Es defensa la pau aupant a líders palestins que no creuen en ella?

És cert que, contra Israel, l'esquerra intolerant viu millor. I és cert també que, a realitats complexes, la massa vociferante prefereix la senzillesa dels dolents i bons. Però més enllà dels prejudicis, els fets són tossuts. Israel es va retirar de Gaza, deixant intactes les estructures econòmiques que havia creat. Hamàs les va destruir totes i va aprofitar la retirada per tornar a preparar un exèrcit de destrucció. I centenars de míssils després continua preparant-se per això.

El silenci d'aquesta esquerra, avui tan cridaner, ha estat molt significatiu. El que està passant a Gaza és tràgic. Però no va començar amb la incursió d'Israel. I carregar totes les culpes contra Israel és còmode i és simple, però no serveix de res. Porqué Perquè el principal enemic del poble palestí batega al seu interior.

Pilar Rahola
LA VANGUARDIA
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090106/53612224342.html

NOMÈS DEMANO.........

Nomès demano que tots els que ara protesten o es manifesten també ho facin quan Hezbollà llença cohets sobre població civil israelana.

I també ho facin contra la guerra a Ruanda, o a Somalia, o a tants altres llocs....

I recordeu que Palestina es Pallywood.

POTSER SOM LEGALMENT UN PAIS INDEPENDENT I NO HO SABEM

Abans de res vull deixar clar que aquest estudi encara està a les beceroles, i que em farà falta col·laboració de mes gent per a poder fer afirmacions categòriques.
En primer lloc recordar a tothom que les lleis o edictes d’un estat son sagrats, i que encara que un govern sigui substituït per un altre de color totalment contrari, es precís derrogar lleis o fer-ne de noves per a que tinguin validesa legal. Fins i tot Franco tenia clar això i va tenir que derogar l’Estatut o modificar les lleis que no li agradàvem.

Per descomptat que en cas d’invasió, les lleis dels invasors perden força legal tant aviat com son expulsats, però aquest no es el cas, tal i com a continuació demostraré.

Encara que sempre es parla d’invasió napoleònica, a nivell legal la realitat es que Carles IV va abdicar a Baiona el 19 de març de 1808 en el seu fill Ferran IV, i el 6 de maig de 1808, a Baiona també, Ferran IV va abdicar a favor de Napoleó Bonapart ( qui per cert, era descendent directe del primer virrei català de l’illa de Còrsega, Hug Bonapart, nomenat el 1409 per Martí I).

Napoleó, nomenà, el 6 de juliol de 1808, al seu germà Josep, rei de la Corona d’Espanya i les Yndies qui per cert va emetre la primera Constitució d’Espanya, la Constitució de Baiona de 1808.

Napoleó, en un decret posterior, en la casual data de 26-1-1812, annexionà Catalunya a l'imperi, i segons molts historiadors va derogar el Decret de Nova Planta i va obligar a publicar el Diari de Barcelona en català i francès.

Un cop Napoleó va fracassar militarment, no es fa una capitulació, sinó com Napoleó i Ferran IV tenien molt bona relació fan un Tractat, anomenat de Valençay, el 21 de Novembre de 1813, on Napoleó reconeix Ferran com a “Rei de Espanya i les Yndies”, reconeixent com a territori espanyol el “existent abans de la guerra”.

En cap lloc del Tractat s’anul·la la actuació legislativa de Napoleó a Espanya ni a Catalunya, i fins i tot avui en dia, el Governadors Generals de Catalunya nomenats per Napoleó en el període 1808-1814 son considerats legals, com podeu llegir en el web dels soldats i veterans de les FAS i la GC del Ministeri de Defensa espanyol.

Per tant si tot això es cert, i es el que s'ha de comprobar, i mai es va tornar a posar en vigor el Decret de Nova Planta, les Constitucions Catalanes son vigents, i cap llei es superior, ni se les ha derogat expressa i prèviament.

Crec que si amb tot això, convenientment documentat i argumentat, anéssim a Estrasburg, ja no ens hauríem de preocupar per Estatuts i Dèficits Fiscals.
Per a bastir tot això necessitem copies fidedignes de:

* Tractat de Corbeil, de 11 de maig de 1258, definició de fronteres entre Catalunya-Aragó i França.
* Tractat dels Pirineus, de 7 novembre 1659, il·legal sense acord de la Generalitat, ja que vulnera el Tractat de Corbeil.
* Pacte de Gènova (el tinc però no es complert)
* Decret de Nova Planta
* Abdicació de Carles IV a Baiona del 19 de març de 1808 ( Gazeta de Madrid de 20 de maig, págines 482 i 483 )
* Abdicació de Ferran VI a Baiona del 6 de maig de 1808 ( Gazeta de Madrid de 13 de maig, págines 458 i 459 )
* Decret de Napoleó d'annexió de Catalunya a l'imperi 26-1-1812
* Decret de Napoleó derogant el decret de Nova Planta
* Tractat de Valençay 11 de desembre de 1813 de cessió d'Espanya de Napoleó a Ferran IV.

Si cap llei espanyola ha tornat a posar en vigor el Decret de Nova Planta, i les Constitucions Catalanes son vigents, també el Tractat dels Pirineus es il·legal al contradir el Tractat de Corbeil i no estar aprobat per les Corts Catalanes, i els anglesos o be haurien d’indemnitzar-nos per l’ incompliment del Pacte de Gènova, o be estarien obligats a ajudar-nos a recuperar el nostre status.

Com veieu, podem haver trobat una possibilitat d’esdevenir independents amb molta facilitat, però com en això s’ha d’anar amb molta cura, faig una crida a qui vulgui col·laborar a recercar informació, especialment als companys de fundacions històriques que segueixen un treball molt paral·lel al que faig fa anys.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el sofriment d’aquests "provincies"; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Regne de la Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquestes "provincies" . Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.

(…)

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra nacionalitat i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units de Catalunya, convocats en Corts Generals, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes abans "provincies", solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Nacions Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat d’Espanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.


Aquest text es el de la Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units d'Amèrica. Nomès he canviat Gran Bretanya per Espanya, Amèrica per Catalunya, i colonies per provincies. Es un text del 4 de juliol de 1776, pero es bastant actual en el nostre cas.

AVERGONYIT

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit.

Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català.

Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida.

Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és. La competitivitat del país

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica.

Per tot això, em sento avergonyit.

Xavier Sala i Martín
Catedràtic de Columbia University
i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra

DEFICIT FISCAL ACCEPTABLE?

Ara deuen estar discutint Zpmentider i l’encarregat Pepe la manera com ens poden vendre un finançament millor però mantenint un dèficit fiscal.

Ha calat molt en la nostra classe política que Catalunya ha de tenir per força un dèficit fiscal solidari, i això porta a que la discussió entre uns i altres es si ha de ser del 9,8 % actual o hem de trobar un topall a la alemanya que l’acosti a un 4%. L’únic problema es que estan tots equivocats, expressament i interessadament equivocats, perquè parteixen de una base falsa.

Molta de la inversió feta per l’Estat a Madrid es considera “no regionalitzable” perquè es clar i notori que Madrid es la capital de l’Estat, i es veu normal una major despesa allí al concentrar-se totes les comunicacions.
La qüestió es que Catalunya es zona de pas. Es zona de pas per a un AVE Madrid-París, es zona de pas per a les comunicacions elèctriques, es zona de pas per a les comunicacions per carretera.

Així veiem que Madrid te una inversió “no regionalitzable” però voluntària, perquè es zona de pas perquè volen, i en canvi moltes de les inversions amb que fa anys ens tapen la boca son forçosament fetes aquí perquè som zona de pas real.
Així dons, no ens podem comparar amb la geografia alemanya dons allí tots els lands son zona de pas, i per tant el càlcul de les inversions es just, però aquí al ser Catalunya l’istme d’una península, per nassos les inversions en infraestructures que comuniquin Espanya amb Europa han de passar per aquí, al menys la majoria.

Tenim també una altra inversió que hauria d'esser no regionalitzable que es la del recolzament a l’idioma al que el govern espanyol esta obligat per la seva Constitució. Recentment s’ha publicat que el cost actual del català representa uns 85 €/any per habitant a Catalunya. Fixeu-vos que encara no tenim totes les pel·lícules, ni tots els diaris, ni totes les revistes en català. Aleshores aquets 85 €/any es el que ara es gasta, no el que seria òptim, i estem parlant només de 61 M€., als que s’haurien d’afegir la part corresponent que ens toquessin dels més de 100 M€ del pressupost del Instituto Cervantes, i també tots els altres ajuts governamentals que ara es concentren en el castellà.

Es evident dons, que els negociadors catalans haurien de tenir en compte aquestes dues excepcions:
Un topall màxim del 4% de solidaritat ( i que no varies la nostra posició en l'aportació al PIB), considerant qualsevol infraestructura que comuniqui Espanya amb Europa com a no regionalitzable, i tenint en compte també com a no regionalitzable la despesa de protecció al idioma, seria el topall acceptable.

Menys d’això seria una presa de pel i espero que els dos partits catalanistes no ho signin i acabin ja amb aquesta pantomima, i si es precis, possin la oportuna denuncia al Tribunal d'Estrasburg reclamant que ens tornin tots els calers que Espanya ens ha cobrat de mes.

NOU ESTIL

Encara que no ho sembli, la fotografia correspon a la taula de la presentació de l'estudi de l'identificació de les restes del Príncep de Viana, del qual podeu llegir la noticia al blog d'història

El individu vestit amb la camisa per fora, sense corbata i amb wambes es el Delegat del Govern de la Generalitat, Sr Adam Manyé Sardà.

He sentit vergonya aliena. Digueu-me rar, si voleu.

Miquel