LAPORTA PLEGA JA.! (cap 23 del sèrial Mentiders Compulsius)

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha fet pública avui l’enquesta més gran feta fins ara, amb un total de 2.966 entrevistes. Aquesta enquesta marca un canvi de tendència entre Reagrupament i Solidaritat, ja que els independentistes liderats per Joan Carretero obtenen més intenció de vot que el partit de Joan Laporta. Segons ha pogut saber Som Notícia, el proper Racòmetre de Rac-1 podria confirmar aquest canvi de tendència. Segons el sondeig, CiU guanyaria amb el 38% dels vots i 59 diputats. El PSC baixaria, però no tant com assenyalen altres enquestes, i es quedaria amb 33 diputats i un 22,7% dels vots.



Esquerra conservaria el tercer lloc amb 15 o 16 escons i un 10,2% dels vots. El PP amb 13 o 14 diputats i un 9,7% dels vots quedaria tot seguit. ICV amb el 8,2% dels vots obtindria 11 diputats. Ciudadanos, amb el 3,5% dels vots, conservaria els 3 diputats. Reagrupament obtindria l’1,2% dels vots, i Solidaritat l’1%, igual que la Plataforma per Catalunya.

 

Reagrupament i Solidaritat, per demarcacions

Reagrupament seria la força més votada a totes les demarcacions, excepte a Girona, on els dos partits sumen més suports i empaten amb el 3,1% d’intenció de vot cadascun. A Barcelona, Reagrupament obtindria l’1,1% i Solidaritat el 0,9%. A Tarragona, Reagrupament tindria el 0,8% dels vots i Solidaritat el 0,6%, i a Lleida els reagrupats obtindrien l’1,1% i Solidaritat el 0,7%.
http://www.somnoticia.cat/



“Depèn com vagin les dinàmiques de campanya de les opcions independentistes que es presenten a les eleccions del 28 de novembre, s’haurà de valorar una retirada cedint les opcions electorals a qui tingui millors perspectives.”

Joan Laporta 14-setembre-2010

TAKE THE MONEY AND RUN (UNS DELS NOSTRES, cap 22)

Ja fa dues setmanes que uns directius del CCN okupen la seu i el web del CCN. Fins ara només he vist un excés de paciència per part del legítim representant, el president Carner, i en canvi, cada cop que miro el web del CCN veig que s’anuncien els actes de SCI, i de cap altre candidatura.

Suposo que amb això la transversalitat i tota la fullaraca del seu comunicat queda desmentit pels propis fets.


I malgrat hi ha qui pugui pensar que en aquest moment existeixen dues directives al CCN, segons els estatuts, només el President pot convocar a reunió a la Junta Directiva, per tant qualsevol reunió de gent del CCN no convocada pel president no pot ser mai executiva.

I la Junta copista segueix sense ensenyar l’acta d’Assemblea on diuen que van ser nomenats; per tant no son tampoc membres de la Directiva.

I com es millor una imatge que mil paraules, adalt teniu una mostra del que la junta colpista entén per MANTENIR LA NORMALITAT. I per si voleu comparar amb un cartell de Rcat, anterior al cop, també us adjunto un, on intervenia en Carner.  Cadascú que tregui les seves conclusions sobre qui està utilitzant l’imatge del CCN partidariament.

“sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada”

La frase no es meva, la frase es d’un senyor al que avui li haguès fet vergonya veure al seu bisbe parlar en idioma forà inaugurant la seva església. La frase es d’Antoni Gaudí.



Segurament, fent una mica de ciència ficció, en Gaudi avui hagués anat a la consagració amb un pin d’una estelada, li hagués fet uns quants retrets al rei com ja feia amb el seu avi, i hagués explicat al Sant Pare la penosa situació en que es troba el nostre país, i que sent com som l’únic país contra el que s’han dictat tres creuades, ja va sent hora que l’església ajudés al país que possiblement mes ha lluitat per la cristiandat, de la primera Creuada fins a descobrir un continent sencer al cristianisme. Que es una vergonya que el Sant Pare vingui a Barcelona en la mateixa data que la de la signatura del Tractat dels Pirineus, i que ja va sent temps que l’església catalana recolzi el país mes enllà del folklorisme lingüístic.
Que no hi ha dret que ens reclamin unes obres d’art justificant-se en el previ robatori del territori, primer administrativament per Espanya al crear les “províncies” i recentment per l’administració eclesiàstica que han separat unes terres que feia ja mes de 800 anys que depenien dels bisbats catalans.


Només un petit detall m’ha sorprès, que el bisbe parles de Barcelona com de la nova Jerusalem. No se si coneixeu que els jueus creuen que quan s’edifiqui el Tercer Temple significarà el preludi de la fi del mon i del Judici Final. Igual es que en Sistach te pressa.


I com cada cop que algú afirma que en Gaudí era independentista hi ha gent que ho dubta, aquí us deixo un link d’un calendari que es va editar ja fa anys. http://www.bcngrafics.cat/gaudi/


NOTA: L’ imatge que il•lustra el post es un picador de porta de la casa Calvet. Podeu observar una xinxa (o altre paràsit) que xucla la sang d’un camp llaurat amb quatre canalons. La doble creu del picador, cada cop que cau, aixafa la xinxa.

BENET INAUGURA LA CATEDRAL INDEPENDENTISTA

LIE TO ME (mentiders compulsius cap 21 )

M'encanta la sèrie LIE TO ME, i sempre s'aprenen coses noves. A l'episodi d'aquesta setmana es tracta d'averiguar si el video que ve a continuació es una topada fortuita, o be si el delinquent fa la trabeta a l'altre peató.
Segons el doctor Cal Lightman, si es tracta d'una topada fortuita, l'iterfecte miraria l'entrevistadora, i al percebre la topada es giraria cap a l'altre peató.

En canvi, en el cas de que l'interfecte fes la trabeta a l'altre peató, miraria el seu peu, per encertar el moment just de fer la trabeta, i desprès d'aconseguit l'objectiu es giraria cap a l'entrevistadora per a dissimular.

Jutgeu vosaltres mateixos: topada fortuita o trabeta premeditada ?

CAÇADORS DE BOLETS

Exigim excel·lència electoral, per Salvador Cardús

Que una confrontació electoral no és un esdeveniment èpic, ja ho donem per descomptat. Però el que costa més d'acceptar és que el discurs electoral, en una gran proporció, s'ocupi més de desqualificar el contrari que no pas de posar l'accent en les pròpies propostes. I, en definitiva, el que ja és del tot inacceptable, és que aquestes desqualificacions arribin més per la via d'intentar desacreditar personalment l'adversari que no pas de contraposar arguments.

Les properes eleccions no sembla que s'hagin d'escapar d'aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d'erosió de la credibilitat de l'adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d'una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l'estil polític, més que no pas a l'acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l'honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l'extensió d'una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.

No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d'un discurs de vint minuts només se n'acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l'adversari i de la que se'n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d'anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l'ham dels pseudoconflictes que s'inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.

I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l'autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d'una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s'omplien les sales d'actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l'excel·lència que els polítics no paren d'exigir a uns i altres, ara se l'apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.

 

http://www.naciodigital.cat/