PER QUÈ HEM PRESENTAT LA DEMANDA A ESTRASBURG

Perquè en la nostra tradició jurídica de tants segles, en els drets pels que van lluitar els nostres avantpassats, es diu «CADA NACIÓ ESCULL LA SEVA PRÒPIA LLEI» ( procedent de l'Usatge «Unaqueaeque gens”)

Perquè creiem que durant la tramitació del recurs del PP al Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut es va vulnerar reiteradament el nostre dret a un judici equitatiu com a ciutadans europeus que som.

Perquè hem assistit durant mesos i anys a la politització d'un tribunal, filtracions, recusacions interessades, entrevistes concedides a mitjans informatius pels propis magistrats, caducitat dels càrrecs prorrogats sense cap justificació legal, allargament del termini raonable per decidir.

Perquè els catalans van votar un Estatut determinat en el referèndum de 2006 i el que finalment ens imposa el regne d'Espanya no hi té res a veure.

Perquè fins i tot la pròpia presidenta sortint del TC va manifestar que tot el procés de l'Estatut havia estat “embarrado”.

Perquè si el professor de dret públic de La Sorbona, Dr. Bertrand Mathieu, president de l'Associació de Constitucionalistes Francesos, i l'Antoni Abad, professor de Dret Constitucional Comparat i Teoria Legal a la State University of New York ens assessoren perquè creuen que hi ha causa, com no provar-ho?

Perquè si hi ha una mínima possibilitat la nostra responsabilitat ens obliga a continuar el plet amb el regne d'Espanya fins el final.

Perquè el poble català va dir que no acceptava la sentència del TC en la manifestació de juliol passat, i quan el poble parla que calli tothom.

Perquè en contra dels que diuen que no servirà de res, el que segur no serveix de res és quedar-se amb els braços creuats veient com la sentència del TC esdevé ferma i irrecurrible.

Perquè els ciutadans de Catalunya -sí, ens agrada aquesta paraula, ciutadans, i no volem que altres ens la usurpin- no hem tingut veu en tot aquest penós procés i només a Estrasburg tenim una escletxa per explicar què ha passat.

Perquè les conseqüències de la sentència del TC sobre l'Estatut no han tardat a aparèixer en forma de retallades dels nostres drets lingüístics.

Perquè l'única possibilitat pel nostre país es troba fora del regne d'Espanya, en tots els sentits.

Perquè creiem que valia la pena, fins i tot en cas que no s'accepti a tràmit, deixar testimoni de les innumerables infraccions i vexacions jurídiques comeses.

Perquè cada català té el deure de servir el seu país com millor pugui i sàpiga.

Perquè no volem salvar cap Estatut, sinó exercir la nostra llibertat.

Jordi Cortada i Quim Torra

http://www.elsingulardigital.cat

AZNAR, RAJOY I ZAPATERO TENEN RAÓ

 

Veig que aquí tothom s’ha espantat per les afirmacions que últimament estant fent els líders mesetaris, i jo, com estic curat d’espants, no puc mes que dóna’ls tota la raó.
Mariano Rajoy, referint-se al us de les llengües no estatals al Senat, ha afirmat: «Això en un país normal no es produeix». I te tota la raó, es una estupidesa això de en un parlament parlar en varies llengües, per tant hauria de censurar al PPC i a C’s quan parlen en castellà al Parlament català. I anar al Parlament suís o belga a veure com ho solucionen. Igual aprèn coses, com per exemple que la majoria dels líders politics coneixen totes les llengües del país. I que siguin consequents amb les seves dèries i renunciin a que al Parlament Europeu es parli i hi hagin traductors al castellà. En parlar en alemany tots plegats estalviariem molts diners. ( O com deia en Til Stegmann, alemany i català idiomes oficials europeus i obligatoris a totes les escoles europees ).

El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, afirma que l'Estat podria limitar la capacitat del Govern d'endeutar-se si supera l'objectiu de dèficit fixat, i em sembla molt bé, fins i tot em semblaria be que intervingués totes les CA que gasten en sanitat i educació mes que nosaltres en despesa per habitant i any.
Aznar diu que el PP reformarà l'actual model d'Estat “en despesa i en ordenació” si guanyen les pròximes eleccions generals, ja que consideren que el sistema vigent és inviable i “marginal”. I te raó, per tant ja pot anar suprimint autonomies. Per mi en podria suprimir 13, així de tacada, i deixar nomes quatre: Galicia, Euskadi-Navarra, Val-Cat-Bal, i Castella, la resta tot per a Castella, si senyor. Estalviaríem moltísims diners.
I a continuació que suprimeixin totes les duplicitats que clarament denuncien: Diputacions, Ministeris sense competències, policies duplicades en CA que ja tenen policia pròpia. Si senyor, eliminem duplicitats, totes les duplicitats que ells han mantingut i que causen despeses inútils.

José Luis Rodríguez Zapatero, ha avisat les comunitats autònomes que si no compleixen amb el control de la despesa pública, "actuarà el Govern". Ja era hora!. Quan intervindrà l’Ajuntament de Madrid que te un deute salvatge? Quan intervindrà Extremadura que te un 25% de funcionaris. A que espera a actuar, valent!.

I desprès de tot això, el que no entenc es que els politics catalans facin cap esforç en respondre. Si aquets mesetaris fan alguna cosa, anem a Estrasburg, i comencem a denunciar el robatori que fa 300 anys que dura, i demanem empara, i que es preparin.

MM

TREBALLAR A MAQUILA. EL GRAN ENGANY DE LA GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA.

Això de la globalització econòmica ens està portant a uns extrems que son realment inacceptables. Antigament es deia “treballar a maquila” a donar feines a subtallers de manipulats, que no tenien tecnologia. Les empreses imposaven els preus, i el subtaller no aportava res mes que hores de feina. Aquest tipus de treballs van ser molt secundaris a una Catalunya fortament industrialitzada, i eren propis de països tercermundistes. En el nostre cas només s’aplicava en els tallers del tèxtil del Maresme i en pocs llocs mes.

Ara les multinacionals estan convertint Catalunya en un país de maquiles. Hi han casos flagrants de abús de situació, com el cas de la Seat que rebé fortes ajudes per l’I+D de la Generalitat d’en Pujol i desprès no aplicava les millores aquí desenvolupades a SEAT sinó a Wolksburg.

Ara tenim el cas de la Nissan, desprès de negociar convenis i ERO’s on els seus dirigents van manifestar la seva gran satisfacció pels acords assolits afirmant que aquets garantien els llocs de treball uns quants anys, els dirigents del la multinacional japonesa han plantejat l’adjudicació de la nova pick-up com si les seves fabriques no fossin seves sinó maquiles.

Els sindicats del partit del govern espanyol han acceptat les condicions dels japonesos venent als treballadors l’acord com un gran acte de responsabilitat. I jo em pregunto on acaba la responsabilitat dels treballadors. Fins a quin punt els treballadors d’aquest país hauran de rebaixar els seus drets per a demostrar indefinidament la seva responsabilitat.

Senyors de la Nissan, si som una maquila, quan hi hagin beneficis no se’ls emportin. I si volen beneficis, pensin que la fabrica de Barcelona es seva i no dels treballadors. Aquí l’únic sindicat que ha estat coherent han estat els de la CGT que han explicat que l’acord era la resposta responsable a un xantatge, a res mes, a un xantatge. I aquesta es la crua veritat.

Per tant, deixem-nos d’amagar el cap al forat, i parlem clar. No es pot permetre per mes temps aquestes actituds de les multinacionals. No es pot permetre per mes temps, i menys desprès de la demostració de on ens està portant la globalització econòmica que a Europa entrin productes de tot el mon i que cada cop mes s’hagin de rebaixar els drets laborals, el benestar social, i la dignitat com a persones dels europeus.  S’ha de lluitar contra això, exigint taxes d’importació que suposin la diferencia de benestar social entre el país d’origen i Europa. La globalització econòmica no beneficia als treballadors europeus, per tant no beneficia als ciutadans europeus, beneficia només als països que imposen les seves regles al tercer mon, i així de passada ens perjudiquen a nosaltres.

Ens podrien dir que rebaixar paulatinament els salaris europeus serveix per a que la resta del mon visqui millor, però això no esta passant. Tots els guanys de Xina se’ls queda el seu govern, convertit,  amb aquets diners, en el banquer mes poderós per al mon occidental.

Fixeu-vos doncs que, l’empitjorament del nostre benestar social que hauria de servir per a millorar els dels altres països del mon, només serveix per a que els nostres capitalistes siguin cada cop mes rics.  Som solidaris amb els nostres grans empresaris, amb les nostres grans corporacions, amb els nostres taurons de la borsa.

Catalunya va estar molts anys fabricant cotxes sense necessitar tecnologia forana. Des de els Hispano-Suiza a la SEAT post-fiat. En motos érem els reis del mon fins que els governs socialistes van permetre l’importació de les motos japoneses i van deixar caure totes les fabriques catalanes.  Sempre m’he preguntat si la Montesa i la Bultaco, de ser alemanyes, encara existirien. Segur que si.

Si volem una Catalunya forta econòmicament hauríem d’avançar en aquest sentit i deixar de ser esclaus d’Espanya i maquila de japonesos i alemanys.  Però la qüestió avui en dia es si existeix l’esquerra. Millor dit, si la gent te clar que ser d’esquerres no es tenir un determinat color favorit sinó es defensar, per davant de tot, a la gent, a la gent normal, als treballadors, en definitiva, a la majoria dels ciutadans.  Si Catalunya es converteix en un país de maquiles desapareixerà la classe mitjana. Es el que amb l’actual crisi econòmica ja està començant a passar. Turisme, serveis, i maquiles. Maquiles en tots els sectors industrials depenent de les multinacionals estrangeres.

Per tant es precís configurar una nova esquerra, que cregui en la regeneració democràtica, en la defensa del país, de les persones del país, per tant en l’independència, i que defensi els valors del treball: excel·lència i professionalitat. Sense maquiles.

MM

nou medidor de negociacions multinacionals-sindicats: l'aparell medeix
fins a quin punt se'ns pixen, i fins i tot la potència de la pixada.

FONT: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/gent/20110118/urinaris-ludics-proves-als-bars-toquio/669423.shtml

Un altre video molt interesant sobre la "globalització". Aracadi Oliveres posa noms als responsables de la crisi.
( deixeu que carregui tot, va molt lent)

Arcadi Oliveres / Fragment de conferencia from ATTAC.TV on Vimeo.

ENTREVISTA AL MEU COMPANY DE LA TAULA DEL RAT PENAT, RICARD DE VARGAS

"Mentre hi hagi injustícia, hi haurà gent disposada a lluitar". Als seus 61 anys, gairebé cec i xacrós però igual de combatiu, l'home conegut com el Gafas i el Llengües en els grups armats dels 70 fa balanç d'una vida de lluita.

-Vaig néixer al Clot, a Can Robacols, un barri sense asfaltar on els nens jugàvem tot el dia al carrer. Fins a finals dels anys 40 no hi entrava ni la policia perquè allà hi havia la guerrilla llibertària.

-Va ser un revolucionari precoç.

-Ho portava a la sang. Amb 6 anys ens barallàvem i jo sempre defensava els indis contra els ianquis.

-¿Com va entrar al MIL [Moviment Ibèric d'Alliberament]?

-Des dels 16 anys estava involucrat en el moviment popular, en el moviment obrer autònom, perquè durant l'última època del franquisme la resistència eren els treballadors, eren ells, no la petita burgesia ni els que ara manen. L'any 72, estant de recepcionista a l'Hotel Barcelona, va venir un company a dir-me que feia falta i em vaig integrar al MIL.

-¿La seva mare no li advertia que vigilés les seves companyies?

-Una vegada em va dir: «És que tens unes amistats…». Però mai em va censurar, em respectava. «Fill, és que tu has sortit anarquista», em deia.

-¿Quina sensació tenia planejant accions subversives?

-Estàvem disposats a donar-ho tot i sabíem que ens la jugàvem. Però la nostra era una militància diferent. Sabíem que de vida només n'hi havia una i que l'havíem de disfrutar. Hi havia una efervescència obrera, grups guerrillers arreu del món, el maig del 68, la revolució sexual, la contracultura... Érem antiautoritaris i crèiem que podíem contribuir a la insurrecció obrera. Era una època d'il·lusió i crèiem que tot era possible.

-Al MIL va conèixer Puig Antich.

-No érem amics, però vam coincidir en diverses ocasions.

-¿Com el va afectar la seva mort?

-Va ser un cop molt dur. El setembre del 73 van enxampar la majoria del MIL i jo em vaig escapar. Vaig estar amagat 15 dies a Gràcia i després vaig passar clandestinament a Itàlia. Quan vaig tornar, em vaig integrar a l'OLLA.

-¿L'OLLA?

-Organització de Lluita Armada, així ens deia la policia. Era un grup molt clandestí, de gent treballadora que anava a la fàbrica i a la sortida feia sabotatges, atracaments... Estic començant a escriure un llibre, perquè és una història per explicar.

-¿Vostè anava armat?

-No, jo no. Era molt miop.

-¿Però participava en els atracaments?

--N-n-n-o. ¡Però per què tant d' interès per les pistoles!

-¿És que era pacifista?

-¡No! Però els atracaments eren només part de les nostres activitats. Jo m'ocupava primordialment dels pisos, els contactes i de crear una biblioteca per a l'autoformació obrera.

-¿Però va participar també en accions armades?

-Exacte. Em vam enganxar un any després de la detenció de Puig An­tich. Al sortir de la presó, el 75, la gent del barri m'abraçava, em petonejava i em feia confidències. Allò va compensar el patiment i les tortures.

-Llavors, ¿la lluita va valer la pena?

-¡Com no ha de valer la pena! M'ha donat una formació extraordinària que m'ha servit fins avui. Perquè jo he continuat la lluita: muntant exposicions, escrivint, des dels moviments socials... ¡El que explico no són records d'un iaio! Per a un revolucionari no existeix la derrota; la lluita és permanent. Mentre hi hagi una societat injusta, hi haurà gent disposada a lluitar, no amb metralletes Stein, sinó amb altres mètodes, perquè és una altra època.

-¿Els hackers informàtics i Wikileaks serien els MIL del 2011?

-¿Per què no? Internet és una arma poderosa. Si poguéssim convocar un milió de persones a tot l'Estat perquè no paguessin la hipoteca, els bancs s'enfonsarien.

-¿No es penedeix de res?

-Hi ha una cançó d'Edith Piaf que m'agrada molt: Non! Rien de rien... Non! Je ne regrette rien. Això no vol dir que no hagi tingut decepcions, però no he perdut l'alegria de viure. Una de les millors coses que m'ha donat la vida, ¿sap què és?

-¿Què?

-Els meus dos fills, que són una cosa real i sentida. Ells no fallen mai, i mai els he clavat un discurs.

-¿I si fessin una cosa il·legal?

--Si és pel bé comú, els donaria tot el meu suport.

GEMMA TRAMULLAS

 http://www.elperiodico.cat

Dimecres, 12 de gener del 2011

Moisès Carretero, i el llarg camí de la proclamació unilateral d'independència

Qui no renta els plats no en trenca cap. I per els inputs de retorn que llegeixo a varis llocs, àdhuc a la llista de coordinadors de Rcat, m’adono que hi ha encara gent que no pensa en català, i confon el enraonar, donar raons, amb el castellà discutir, de barallar-se. I com soc una persona a qui li agraden les raons, i ja hem passat mes d’un mes des de aquella data del 28-N, i sembla ser que una gran majoria estem d’acord en assenyalar les mancances: la bona fe, l’excés d’autocrítica, el mal aprofitament de les tècniques publicitàries, l’anàlisi polític excessivament retòric, la manca de “mala llet”, penso que ja es hora de ressaltar els punts forts, i veure com ens en podem aprofitar d’ells i podem fer avançar la nostra futura proposta: Cap organització ha aconseguit impulsar tanta il·lusió. Amb tres assemblees cel.lebrades. Amb la gent afegint-me a les nostres files tant el 10 de juliol com el 11 de setembre. No tenim l’independència com etiqueta, sinó com objectiu immediat, El moment polític es el millor dels últims 35 anys per als nostres objectius, Hem aconseguit engrescar a molta gent que mai havia estat en organitzacions politiques, Hem creat un nou estil de fer política, amb gent professional però que no vol viure de la política. Tothom, fins i tot la nostra competència ens respecta i valora.



ESCOLES DE NEGOCIS He escoltat presumir varis cops a algun exdirectiu del barça de com a les escoles de negocis s’analitzava la gestió econòmica del club en l’anterior època, i jo, la veritat, no m’ho crec. Però el que si es segur es que a les escoles aquestes s’estudiarà el fenomen de SCI. Com pot ser que una candidatura passi en 141 dies del no res als quatre diputats?. I quan ho analitzin trobaran totes les cabronades i putades que aquesta colla de delinqüents van arribar a cometre, i donaran l’invent per mort, com ha de fer qualsevol analista mínimament normal i honest. Els damnificats d’aquets personatges bàsicament no hem estat només els 3.500 associats de Rcat, n’hi ha molts mes, perquè des de la foto del Tinell fins la nit electoral van anar llençant els seus morts per la borda, acabant amb la noia de Mollerusa, que pobreta, al final s’adonà que aquí l’únic seriós que hi ha es en Joan Carretero.


DELINQUENTS HABITUALS: Però com pot qualsevol persona honesta plantejar-se fer qualsevol tipus d’acord amb gent així? Els delinqüents, quan mes lluny millor. I si t’han robat a tu, millor que no s’hi acostin.! Perquè l’engendre aquest del CSI no te cap tipus d’organització de base, absolutament cap. Tota la cúpula esta nomenada digitalment, i tenen un nucli dur de militants absolutament abduïts, com el que, com a resposta a un post del meu blog titulat “La farsa de Solidaritat Catalana” em va enviar un mail el 3-09 on em deia: “Fa Vostè llàstima Sr., El Sr. Carretero i el Sr. Laporta ho tenen tot pactat i dissenyat i fins i tot un ruc integral com Vostè, que no es bo ni per signar el correu els acabarà votant a un o l'altre. No ho dubti, malgrat persones com vos, trauran 25 escons”. Aquest home tant clarivident es del mateix nucli del CCN que fins fa poc ha tingut segrestada seu i web del CCN als seus legítims representants, i va “filtrar” un mail privat a en Ramon Carner que era un anàlisi dels problemes de marketing de la campanya de Rcat, afegint el meu nom i el del centre històric del que en soc membre, amb l’intenció, suposo, de perjudicar al centre. Els clarividents continuen equivocant-se.


Cada cop que veig en Laporta al Parlament em recorda aquella escena de la pel·lícula “els Deu Manaments”, quan en Edgar G. Robinson, crea una estàtua d’un vedell d’or, i pretén que el poble jueu doni l’esquena a en Moisès. Trobo a faltar que en Moisès-Carretero li foti els 10 manaments en pedra pel cap. SCI es això, un vedell d’or, poca cosa mes. Aquest home sempre ha tingut per objectiu ser regidor de l’ajuntament de Barcelona, que es on hi ha la pela. El sou de diputat no dona per a pagar totes les lletres, i a més, es una feina massa avorrida.


CONVERGÈNCIA te l’ultima oportunitat. El pacte del Majestic va ser la primera, i es van equivocar, en Rato ens va augmentar el doble els percentatges cedits de la cistella d’impostos, i al cap d’un mes va rebaixar a la meitat el IRPF. La segona oportunitat, el nou Estatut, en comptes de ser valents i negar-se a fer un estatut ple de morralla, s’hi va implicar fins el punt que, a l’oposició estant, volien donar la sensació de que aquell text infumable era obra seva gràcies a un pacte amb ZP que garantíria un finançament just. Finançament que desprès ha resultat ser un desastre. Ara Convergència te la tercera oportunitat de confiança, o arranja el desgavell o no ens quedarà cap altra solució que anar cap a l’indepèndencia, i els començaments no poden ser mes decebedors.


RCAT TE FUTUR? Si us pensàveu que tot seria un camí planer anàveu equivocats. Si creieu que no ens enviarien cap torpede, també. I si a la primera de canvi us desinfleu es que no heu entès res. Si senyor anaven a mercat i ens van robar la cartera, i que?. Si us pensàveu que tots els tertulians i totes les patums del independentisme d’aquests últims 35 anys ens donarien suport en comptes de sortir amb rebequeries o excuses de mal pagador, anàveu equivocats. Ara toca a tornar a pencar, i quan hi tornem a mercat ja vigilarem que no ens torni a passar el mateix, i sobretot, mesurarem amb quines companyies podem anar. No tenim 39.922 vots, en tenim 142.119 de vots partidaris de la PUI, i es per a tots ells que hem de treballar.


Si sabem corregir les errades, millorar la comunicació, i dotar-nos d’una organització disciplinada i amb un lideratge fort, sense dubtes, sense preses, sense impulsos però a pas de tractor, anirem caminant cap els nostres objectius. Si no perdem el temps en cants de sirena cercant pactes impossibles amb altres formacions, i ens mantenim en les nostres conviccions, reeixirem.
Com deia aquell noi en la seva pancarta a la mani del 11-S : CARRETERO, AQUÍ TENS ELS TEUS SOLDATS!. SOM-HI, QUE TENIM MOLTA FEINA A FER.

PLA B DE L’INDEPENDÈNTISME INTELIGENT:

Hi ha tonteries, que de tant repetir-les ens les hem acabat creient, passem llista:

1 Som una nació! : doncs no, el Principat es part d’una nació.

2 Països Catalans : parida inventada per un senyor de Sueca que ha fet mes mal que be. El país, o la nació es UNA, i els seus habitants eren anomenats catalans del s IX fins fa ben poc, malgrat el seu territori era a nivell ciutadà representat en dos parlaments (el català -amb delegats balears i pitiüsos- i el valencià), i a nivell reial per tres regnes diferents : Comptat de Barcelona o Principat de Catalunya; Regne de València i Regne de Mallorca)

3 El americans son molt dolents: bestiesa reducte de l’època on els bons eren els socialistes soviètics, que com el temps ha demostrat, mataven mes que Franco i Hitler junts.  A qui prefereixes tenir d’amic, a Putin o a Obama?

4 La noble lluita del poble palestí......poble que mai ajudarà als catalans, i que per tant faríem be en buscar altres aliats, per exemple els jueus, amb quins hem conviscut mes de 15 segles sense gaires problemes.

5 Els pobres sahrauís........... eren la guàrdia mora de Franco.

6 República catalana: cosa que reclamen els que es queixen de viure en una Espanya monàrquica per collons, però que mai plantegen que el mode d’estat es una qüestió a decidir per plebiscit, sinó que ho volen imposar constitucionalment, igual que van fer els espanyols amb la monarquia.

7 Catalunya sempre ha estat republicana : cert, sempre que no ha estat un Estat lliure. Quan ha estat un Estat lliure sempre ha estat una monarquia, amb la nissaga reial de mes durada d’Europa, 700 anys.

8  Convergència son espanyolistes: i la majoria de la gent els vota. I així portem 35 anys sense trobar la manera de sortir del laberint.  Insultant-los no ajudem a avançar.

Existeix un projecte que podria comptar amb una amplia base de recolzament popular, des de els independentistes fins els autonomistes? Només un : la DEVOLUCIÓ. Recuperar el status que teníem amb les Constitucions de 1705, cosa perfectament possible fins i tot amb la disposició final de la Constitució Espanyola que diu respectar els “Drets Històrics”.  

Però fins que tots els independentistes no ens traiem del damunt tots els postulats que ens hem anat creient, no serem adults per a que la gent confií en nosaltres, i la gent normal, el poble, com molt be diu en Joan Carretero, no es tonto, i sempre vota fent servir l’intel.ligència. I el que no podem pretendre es que una majoria de catalans s’adapti a una minoria sense canviar ni adaptar el nostre missatge al que realment vol la majoria.  

Continuem fent el burro, o som aigua?

Anem rumiant.

NOTES:

1)      Les Constitucions de 1705 preveuen mes drets i llibertats dels que avui en dia son vigents en moltes constitucions europees. Per exemple, un català no pot ser detingut dintre casa seva, ni pot ser jutjat en mes plaç que els senyalats segons el tipus de delicte, ni pot ser vigilada la seva correspondència. Un altre aspecte curiós es que tots els drets i llibertats de les Constitucions Catalanes només son vàlides per als ciutadans catalans.  ( Aquí cadascú que trií quina nacionalitat vol o pot tenir)

2)       Segons les Constitucions catalanes el territori de Catalunya inclou el Principat (actual CAC, mes la franja robada en la divisió provincial, mes la Catalunya del nord) i no es podien separar mai de la governació de les Illes Balears i Pitiüses.

3)      Recuperar les antigues Constitucions tindria un altre efecte legal, i es la validesa de tots els Tractats Internacionals signats anteriorment a 1705, des del de Corbeil amb França que fixa els límits fronterers pel nord, o el de Almisrà amb Castella que fixa els límits fronterers pel sud, fins el Pacte de Gènova de defensa militar per part dels anglesos.

ATURATS CATALANS I SUBVENCIONATS EXTRANGERS

Segons les ultimes informacions, a Catalunya tenim 562.673 aturats apuntats al INEM, mentres que tenim una xifra de residents no comunitaris amb permís de treball de 465.828 a Barcelona-provincia només.
Si, es clar, la solució per a molts seria senzilla, es fan fora els estrangers i solucionat el problema. Però es que si penseu una mica us adonareu que aquí està fallant alguna cosa, o mes d’una. Aquets residents no comunitaris amb permís amaguen que hi han molts mes sense permís i vivint de la solidaritat i la beneficència publica. I la realitat es que no es veritat que tots els aturats siguin just els estrangers extracomunitaris, perquè mirant al voltant vostre podreu comprovar que d’aquets en coneixeu molt pocs malgrat siguin el 7% de la població, i que en canvi en coneixeu molts mes que son del país però estan a l’atur. Això no vol dir que les estadístiques siguin falses, sinó que la realitat es molt pitjor del que diuen.
I el que amaguen les estadístiques oficials es que tots els autònoms sense feina no hi son a les estadístiques, ni tampoc ho estan tots els estrangers sense permís de treball. Com tampoc hi son tots els que estan fent suposats cursets de reciclatge. I aquets ultims, segons UGT son un 7% dels aturats, i segons l'ex-consellera de Treball 260.000 aturats han rebut cursos de formació recentment. O sigui que queda confirmat que aquelles grans cues que veieu diàriament davant de edificis del SCO son aturats que van a rebre cursets.

Perquè, i es una altra cosa que amb tanta estadística no s’enten es com pot ser que només un 7% d’immigrants, tinguin tants infants escolaritzats ( no he pogut trobar la xifra exacta).

I no es aquí on falla el tema, tots estem d’acord que els nens han d’anar a escola i la gent ha d’estar atesa sanitàriament, però d’aquets drets com a ciutadans hem passat a atorgar drets ciutadans que es financen també només amb el que paguem contribucions nacionals.

No pot ser que la gent no pugui menjar o no tingui on dormir, i ambdues coses igual que la sanitat o l’educació infantil han d’estar garantides, però el que no pot ser es atorgar ajudes monetàries a gent per simple comoditat dels administradors. Existeixen moltes instal•lacions religioses en estat de semi abandó o infrautilitzades que podrien ser habilitades com a menjadors o dormitoris públics decents. La gestió de les organitzacions religioses es reconeguda i experimentada. Que les administracions que paguen ajuts a aquesta gent amb precarietats doni els diners a aquestes organitzacions, i que elles facin el servei.

El primer que ha de combatre el nou govern es la picaresca dels tots els “ciutadans” no catalans que es beneficien dels nostres impostos. Ha arribat ja el moment que la Sanitat publica catalana emeti factures a la comunitat autònoma o al país d’origen de la gent que ve a operar-se a Catalunya. S’ha de combatre també la picaresca de les subvencions municipals als estrangers. Jo he vist al meu poble donar targes de transports per a nois estrangers mentres el pare es passeja amb un Mercedes. I també m’he trobat que moltes dones estrangeres no accepten feines si no son en diner negre, perquè si son en blanc, perden els ajuts de l’ajuntament.

La primera lluita per a sortir de la crisi es la lluita contra la perversió del benestar social públic. Jo no tinc res contra els estrangers, només demano que es comportin com jo ho faria al seu país, pagant impostos i aprenent i assumint llengua i cultura. Crec que no es massa demanar.
 Però no patiu, de tot això no en sentireu a parlar. Avui he escoltat en nou Conseller de Sanitat a Rac1, i ara, el mes important es la caça del fumador, fins i tot han inventat un telèfon per a fer denuncies anònimes!. I es que hi ha quelcom més patètic que un català preocupant-se del compliment d’una llei espanyola? ( O dos partits catalans anant a la Junta Electoral Central a demanar l’autorització d’un debat, O un diputat català amenaçant la taula del Parlament en trobar-se davant del TC).

Cert, son molt patètics, tots plegats.