ARA QUE VOLIA DEMANAR UN CRÈDIT A LA CAIXA PER COMPRAR-ME UNA YAMAHA…

Fa mesos que em volta al cap tornar a tenir moto. La nena petita ja es grandeta i ja no la tindré amagada al garatge omplint-se de pols, la moto. Busco a veure que em puc comprar i evidentment la primera idea es comprar una Montesa Evasión, que val per tot. Entro a la web de honda amb ES, i em trobo que la nova Montesa Honda porta motor honda de 4 temps, i no fan ja la versió Evasion sinó nomes la incomoda trialera Montesa Cota. Canvio d’objectiu, recordo que hi havia una Honda que es fabricava aquí, la cerco, i trobo que la fabrica de Santa Perpetua de la Mogoda, que tenia una capacitat màxima de producció de 50.000 unitats/any ja no fabrica res, i Honda va traslladar la producció a Itàlia l’any 2009.  Fora. Miro cap a un altre lloc, i veig que Yamaha també deixarà de fabricar motos aquí, i envia la producció a França. Que sabran els francesos de fer motos!. Llegeixo que l’actual conseller del govern “dels millors” abaixa el cap i accepta sense mes pensaments que la fabrica de Yamaha tanqui. No m’ho puc creure!

Llegeixo companys que afirmen que ja avisaven fa anys que això de la Caixa acabaria malament, i es clar, jo que per experiència conec que fa anys que la Caixa no es la Caixa em ve un somriure al veure de com de lents de reacció som els catalans. Fa tants anys que la Caixa no es la Caixa que ja no m’enrecordo de la primera putada que em van fer. La Caixa fa molts anys que no es aquella entitat on la meva avia em va obrir una llibreta el dia que vaig nàixer, sinó que es l’entitat que salva bancs d’addictes a la viagra, dona crèdits a immobiliàries tramposes dies abans de que facin suspensions de pagaments, o patrocina la selecció espanyola de furgol. Fa anys que la Caixa no es “la meva” caixa.

I l’una cosa i l’altra tenen molt a veure amb el que ens està passant, estem anant cap a una societat sense classe mitjana perquè la globalització econòmica se l’esta carregant i d’aquí poc nomes tindrem als grans empresaris o a la classe treballadora de mono blau. Els comandaments intermedis, els encarregats, la gent que aportava valor afegit a les empreses, tots a l’atur, ja no ens necessiten. Aquesta classe intermèdia que porta cent anys fent de pont social, explicant als treballadors que volen els empresaris, i explicant als empresaris que necessiten els treballadors, deixaran d’existir.

Perquè es clar, si un conseller de la Generalitat no es capaç de veure que el tancament de la Yamaha podria ser aprofitat per a constituir un holding de la motocicleta català amb gas-gas, beta i la nova ossa, no es perquè sigui tonto, no, que d’estudis el conseller en te i molts, i si la Caixa fa temps que no es la Caixa perquè incompleix els seus objectius fundacionals de atorgar crèdits a les famílies i als petits empresaris que no aconsegueixen crèdit en els canals bancaris normals, no es tampoc perquè no siguin llestos, sinó perquè a la Caixa ja no queden comandaments intermedis o no pinten res, perquè tot ho decideix un fred programa informàtic al que han donat les instruccions els de mes amunt de tot.  

Perquè, a qualsevol encarregat o tècnic intermedi que coneixi mínimament el mon de la moto se li hagués ocorregut que una fabrica catalana que fabriques només sis models de moto: trial, muntanya, ciutat, carretera, un scooter i una elèctrica, amb marques prou conegudes com: gas-gas, montesa, bultaco, ossa, derbi i sanglas, i fos obligat a totes les administracions publiques i grans empreses a comprar aquestes marques, la fabrica seria molt competitiva, i això evidentment finançat per aquesta Caixa que no hauria d’haver deixat de ser mai catalana i preocupada pel país i les empreses del país, en comptes de ser servidora del govern colonial de torn.

Només som 40000 en aquest país que defensem la feina ben feta i l’excel·lència, la qüestió ara es si aconseguirem canviar tot això, o si com deien fa setanta anys els espanyols, ha de morir l’intel·ligència.

MM

El preu de l'immobilisme

Deia la setmana passada que l'asfíxia que provoca el caciquisme econòmic català és una de les causes de la nostra decadència. Les idees progressistes són vàlides i necessàries. Les conservadores també. Les societats modernes es belluguen entre aquests dos moviments absolutament imprescindibles perquè el món avanci. Ara bé, el que una societat no pot acceptar de cap de les maneres és l'immobilisme. Pel que fa a caixes d'estalvis i cambres de comerç, Catalunya paga ara el preu de no haver volgut bellugar-se.
Ja l'octubre de l'any 2002 vaig publicar un article a l' Avui on explicava que el sistema de caixes d'estalvis espanyol tenia els dies comptats. De llavors ençà, n'he publicat quatre. Em queda, doncs, la satisfacció d'haver complert amb la meva obligació com a columnista col·laborador a la premsa escrita. Els darrers anys, el sistema de caixes d'estalvis ha esdevingut nociu perquè parteix d'una excepcionalitat que Europa no pot tolerar. El fet que les caixes, havent esdevingut mers bancs, no tinguin propietari, és font de problemes. Per a nosaltres i per a Europa. Per a nosaltres perquè els seus gestors no responen davant d'un accionista i, com s'ha demostrat, tendeixen a confondre l'empresa amb la seva finca. Però també perquè, en no tenir amo, a les caixes no se'ls pot injectar diners ni poden ser venudes lliurement. El fet ha distorsionat tot el sistema financer espanyol durant la crisi, i l'ha allargat penosament i innecessàriament.
Com que tenia molt viva la idea que la festa s'acabaria més aviat que tard, fa temps que vaig intentar que algú s'ho prengués amb interès. Vaig acudir a polítics influents i a organitzacions empresarials. Ni cas. Jo ja sabia que de la situació irregular de les caixes en sortia massa gent beneficiada. S'atorgaven préstecs a partits (préstecs que després eren, sovint, condonats) i determinades empreses i particulars amb bons contactes no gosaven enfrontar-s'hi perquè n'obtenien crèdits o beneficis particulars. Bé, el fet és que, malgrat tenir a l'abast experts que podien preparar-nos per a una inevitable privatització de les caixes, i de poder comptar amb expresidents i directius de caixes que podien ajudar a articular un procés racional, em va ser impossible convèncer la classe influent d'aquest país. No creien (encara pitjor, volien ignorar) que algú pogués creuar les rieres del Besòs i el Llobregat per qüestionar-los el negociet. Ara el fet és incontrovertible i, malauradament, les caixes catalanes passaran a mans foranes.
Pel que fa a les cambres de comerç, els he de dir que fa temps que anava advertint que calia reformar el sistema electoral que les regeix ja que, un cop més, la seva gestió es duia sota el bonic mètode del cortijo . Organitzacions encarcarades i poc útils, on els seus señoritos fan i desfan segons els ve de gust. Això sí, pagant tots. Sobre aquest tema m'he entrevistat, al llarg dels anys, amb diversos consellers del Govern que hagueren pogut fer-hi coses. Els vaig proposar que, si feia por reformar el sistema electoral de les cambres, es podia introduir el sistema de vot electrònic perquè s'augmentés la participació (actualment és de l'1,5%). Una manera que els cacics no poguessin comprar els vots. Tampoc res a fer. Com amb les caixes, tots preferien tenir la seva quota a les cambres ("aquesta és nostra", "l'altra és d'aquells", etcètera). Al llarg dels anys he descobert que massa polítics són curts de mires. Vull dir que no miren pel país.
L'experiència demostra que si una cosa s'ha de fer (si s'ha de millorar, arreglar) val més que la duguis a terme tu perquè, si no, algú altre la farà. I ho farà segons els seus interessos. I això és el que ha succeït. Tindrem una macrocaixa, convertida en banc, aberrant -que condiciona absolutament tota l'activitat del país-, i la resta passarà a millor vida... Espanyola.
Com que ja se sap que no podran tornar els crèdits del FROB, Europa ha obligat a fer que l'Estat espanyol les nacionalitzi o en forci l'adquisició. Altrament, no passaran les proves de resistència europea que s'aproximen. I, pel que fa a les cambres, tan arrelades i útils en el seu dia, patiran la revenja per l'abús dels seus gestors. En esdevenir la quota voluntària, tothom se n'esborrarà.
Si els polítics i empresaris a qui en el seu dia vaig apel·lar llegeixen aquest article, sabran tots del que parlo. Des d'aquí ho aprofito per fer-los veure que la seva inacció ha donat els resultats esperats. I per recordar-los que el món ha canviat. De fet, ja havia canviat, però no els va interessar adonar-se'n. Ara tots corren perquè les caixes quedin en això que es diu "l'òrbita catalana". Una vergonya. Si no és perquè fa plorar, tot plegat faria riure.
L'afer em recorda aquell monòleg d'en Capri que explica que el vaixell en què ell viatjava s'havia enfonsat i un nàufrag li demanava el flotador. "Deixi-me'l, deixi-me'l!" El nàufrag, finalment, s'enfonsa ofegat, però al cap d'una estona torna a la superfície per dir-li: "Ja no cal!"

Xavier Roig
www.ara.cat
28-01-2011

TOQUEN LA NOSTRA CANÇÓ, per Salvador Cardús

No sé si s'ha donat prou importància a la notícia que els estats més rics d'Alemanya han anunciat un recurs al seu Tribunal Constitucional per tal de posar límits més estrets a la “solidaritat” amb les regions més pobres. Baden-Würtemberg, Baviera i Hesse consideren que aquesta redistribució castiga als estats amb economies més eficients i que no dóna incentius als més endarrerits per espavilar-se.
Deixem de banda el petit detall que els qui es queixen i recorren al Tribunal Constitucional són estats i no comunitats autònomes, un detallet de no res que sol passar desapercebut sempre que els espanyols s'omplen la boca de ser el país més descentralitzat del planeta Terra i la resta de l'Univers, i des dels temps d'Adam i Eva fins a l'era Obama. Deixem els detalls “accessoris”, doncs, i anem al gra, a allò que importa la gent: els calés. Doncs bé, cal dir que a Alemanya, la solidaritat ja està regulada i limitada, de manera que no pot superar el 4 per cent del PIB de cada estat. (Als Estats Units, la limitació és del 2,5 per cent, i al Canadà i Austràlia, del 2 per cent).

Per fer-nos-en una idea, segons el corresponsal de La Vanguardia –ho cito per fer notar que la font no és un diari independentista- l'any 2010, els tres estats més rics que consideren inacceptable la seva situació van aportar a la “solidaritat” 7.000 milions d'euros, i el 2009, Baviera, el donant més gran, hi havia aportat 3.491 euros. Com sabem, Catalunya tota sola, aporta 22.000 milions d'euros anuals a Espanya. I per cert: un dels problemes d'aquests estats alemanys és que han hagut d'injectar milers de milions d'euros als seus bancs regionals -l'equivalent a les nostres caixes- que estaven en una situació crítica. Una circumstància que a l'estat més descentralitzat de la Via Làctia del qual formem part és inimaginable: aquí, el govern central es dedica a enfonsar-les per acabar amb la magre autonomia financera dels catalans.
Frases com “és evident que n'hi ha que viuen a costa dels altres” o “la solidaritat té els seus límits”, ens són molt familiars. I no m'estranyaria que aquestes regions siguin tractades de victimistes. Però el cas alemany ens hauria d'ajudar, si és que encara ens calen més arguments, a obrir els ulls dels catalans lleganyosos i amb conjuntivitis crònica, i que no volen veure la sagnia a què estem sotmesos. Sí: a Alemanya toquen la nostra cançó, però tinc ben clar que si a l'estat lliure associat de Baviera li restessin el 10 per cent del PIB com a nosaltres, a hores d'ara seguiria seria un estat lliure, però ja no estaria associat.

http://www.naciodigital.cat/

RUBALCABA ES L’ENEMIC

Aquest personatge de la política espanyola, criticat per molts i menyspreat pels còmics imitadors, es realment un geni. Fa només un mes, amb un decret governamental va aconseguir tres objectius, encabronar els controladors aeris per a que tota l’opinió publica se’ls fotès en contra, fer mes digerible a la població la privatització d’AENA, i de retruc, va tenir els cels espanyols en mans militars prop d’un mes, cosa que va fer, casualment, que les marxes verdes dels moros sobre Ceuta i Melilla, s’anul·lessin.
Ara, un altre cop, aquest geni de la política que es qui realment governa Espanya, amb l’obligatorietat de que les caixes catalanes dipositin un 8% dels préstecs concedits al Banc d’Espanya aconsegueix, un altre cop, varis objectius alhora. Primer recull els diners que desprès deixarà a través del malnomenat FROB. Les caixes catalanes hauran de triar entre convertir-se en bancs, i posteriorment, en espanyoles, o be en reduir els seus crèdits a les empreses, i així putejar un cop mes les PYMES catalanes que veuran com no els renoven les actuals pòlices de crèdit o no els concedeixen nous crèdits, perquè tot el poc disposable que poden tenir les caixes hauran anat a petar al Banc d’Espanya. Te’n surtis per on te’n surtis, els resultats son nefastos per l’economia catalana, o perdem el sistema català de caixes, o la nostra recuperació econòmica es frenarà i alentirà molt mes, o les dues coses.
I de mentres Espanya ens ataca econòmicament, amb això i amb moltes altres coses, nosaltres perdem el temps amb consultes naïfs o en manifestacions de hippies que desprès no sabem convertir en vots. Teoria en tenim molta, pensadors, conferenciants, opinadors i tertulians en tenim un munt, i continuem discutint el sexe dels àngels indefinidament mentres Espanya amb els relictes de les nostres naus fabrica una balsa on ells poder seguir surant.
I cada cop estic mes emprenyat de la desídia dels nostres dirigents, d’aquest ostracisme voluntari, d’aquest no adonar-se que l’única solució es plantejar batalla total i a tot arreu, deixar de ploriquejar, i denunciar a tots els tribunals internacionals aquesta Espanya feixista de raça, i en això l’única iniciativa veritablement intel·ligent ha estat la de Quim Torra i Jordi Cordada que, en portar la sentència del TC a Estrasburg, han iniciat la internacionalització del conflicte.  Tot lo altre no porta enlloc, perquè pactar amb Espanya es com els acords amb el setè de cavalleria, que sempre son paper mullat, i tots tenim prous experiències de que les manifestacions no serveixen de res més que per a enaltir el nostre ego col.lectiu.
I cada cop que veig en Rubalcaba me’n adono que tenim la batalla perduda, no només perquè demostrem amb els nostres actes, dia a dia, que no volem ser independents, i que això de la independència es un hobby, sinó perquè repassant els nostres líders no trobo gent amb la intel·ligència i mala llet d’en Rubalcaba. A qui enviaríem a negociar l’independència amb aquest home? Al Duran que viu en una suite de mils d’euros al mes?. A la mestressa Tura que cerca desesperadament un xiringuito? Al noi aquest que fa governs dels millors amb gent estranya? Als que necessiten els diners d’en Rubalcaba per pagar la lletra de la nova seu? A la colla de malfactors que nomes fan la punyeta als altres independentistes?.Si no som capaços de trobar deu Rubalcabas, millor posats a tenir un país de merda, fer-nos espanyols. Posats a ser uns merdes, millor que siguem espanyols.

MM

Pròxima estació: INDEPENDÈNCIA

LA SANITAT ESTA MALALTA

VISCA LA PEPA

Fa uns dies escolto que alguna gran superfície de nom de sastreria britànica al final de la seva publicitat inclou un afegitó per a recordar que aquest any, el dia de Sant Josep celebraran, ells, la Constitució de 1812, anomenada “la Pepa” per estar datada el 19 de Març, diada de Sant Josep.  Sempre m’ha fet gracia la coincidència que l’expressió “visca la pepa” tingui en castellà el motiu de celebrar una constitució, la seva primera diuen, més de 500 anys mes tard que nosaltres, i en canvi, en català, signifiqui una queixa sorneguera a la feina mal feta. Segur que hi te relació.

De fet la Constitució de Cadis no es la primera Constitució espanyola malgrat si es la primera redactada per uns, mes o menys, representants populars. La primera Constitució Espanyola es la de Baiona de 7 de juliol de 1808 ( si a la de Cadis l’anomenen “la Pepa”, a aquesta li haurien de dir “la Fermina”) atorgada pel legítim rei espanyol Josep I. La Constitució de Cadis no deixa de ser una Constitució d’uns revoltats, donat que degut a les abdicacions legals de Carles IV (BOE 25 de març de 1808) i Ferran IV -VII pels castellans- (BOE 10 de maig), el rei legal era Napoleó Bonapart, i aquest havia abdicat a favor del seu germà Josep.

I on érem els catalans el 19 de Març de 1812?. Doncs en aquell dia Catalunya no formava part d’Espanya sinó del Imperi, perquè el 26 de gener de 1812, tres mesos abans, Napoleó ens havia annexat a França (amb la franja d’Aragó i Andorra, i sense la Vall d’Aran). Mireu si es legal l’annexió que fins i tot en webs de militars espanyols surt la llista dels governadors napoleònics. De fet aquesta es la data oficial pero un decret del 8 de febrer de 1810 ja anticipava l’intenció. 

I malgrat van haver dinou delegats catalans a les Corts de Cadis que van reclamar la DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalanes, a Cadis ningú els va fer cap cas.

Per tant, celebrem com es mereix el 26 de gener, data triplement històrica, perquè també coincideix amb la batalla de Montjuic de 1641, on varem estomacar els espanyols i amb una altre fet històric que ara mateix no recordo, i potser que anem demanant l’annexió a algun imperi que ens garanteixi el respecte de les nostres Constitucions. Potser ja no toca demanar-ho als francesos, perquè pobrets estan gagas, però igual en Obama ens vol escoltar, i pot venir a Barcelona a emular Kennedy a Berlin (ich bin ein berliner) , o potser ens diu com el 19 de març de 1810 ens deia el mariscal Augereau al “Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya”: “Sí, vencedors d’Atenes i Neopàtria: se va a restablir vostre antic comerç d’Orient. La pàtria catalana va a renéixer de les seves cendres, [...] jo m’ocuparé incessantment a corregir tots los desordres, i vos procuraré la prosperitat de què es susceptible vostre sòl i ingeni”.

mm 


PD: Napoleó va continuar siguent el Comte de Barcelona fins el 11 d'abril de 1814, en que va ser Lluis IV, Lluís XVIII de França, qui ho va ser catorze dies, des de la renuncia de Napoleó fins el 25 d'abril de 1814 que es retiraren les tropes franceses de Barcelona, i va ser compte en Ferran IV de nou.