NO, NO SEREM INDEPENDENTS

1. Perquè no ens oposem radicalment a aquesta pseudodemocràcia:
En tots els països normals el Tribunal Constitucional garanteix la defensa de les idees minoritàries i les llibertats. A Alemanya defensa els landers davant el govern federal, a França les llibertats individuals davant dels intents de noves prohibicions presidencials.

A Espanya, els dos partits “nazionals” es reparteixen els càrrecs com si ho fessin a un mercat àrab, permetent que els seus membres, que ja fa tres anys que s’haurien d’haver canviat, continuïn a la cadira, donant-li la responsabilitat de valorar la segona llei en importància de l’Estat, perquè desprès de la Constitució Espanyola, l’Estatut de Catalunya es la guia per a tots els altres.

I els partits catalans, en comptes de plantar-se en cada votació, exigint tenir dos o tres membres que representessin a tots els partits minoritaris del Congrés, segueixen a Madrid com si no passes res, negociant pressupostos i lleis, fins a rebre la bufetada final. La situació del T.C. es molt greu, almenys per als catalans, i els partits catalans amb representació al Congrés no fan res.

Però no ens ha d’estranyar, la història del Estatut es plena de renuncies: ja van permetre negociar amb tres ministres del govern central l’Estatut mentres s’anava redactant (Montilla, Caamanyo i Rubalcaba). Un cop aprovat pel nostre Parlament, van negociar amb el govern central de nou, desqualificant així al propi Parlament. Desprès van permetre que el sr Guerra li passes el ribot, i ara, desprès d’haver estat aprovat en referèndum, permeten que el TC doni la seva opinió.

Els partits catalans van demostrar, TOTS, no creure en la democràcia, o que aquesta democràcia espanyola es de mentides. Si no creuen o si es de mentides, perquè els hem de respectar nosaltres a ells?.


2. Perquè els partits catalans maten les iniciatives populars:
Ja n’estic fins al capdamunt dels referèndums DECIDEIX. A partir del d’Arenys de Munt es podria haver muntat un calendari de referèndums a totes les poblacions catalanes, amb intel•ligència, amb estratègia, amb una tàctica concreta. Dons no, els suposats partits nacionalistes han desvirtuat, han matat, han afegit desorganització partidista, i ara ja totes aquestes iniciatives son només un concurs de quin dels dos partits “nacionalistes” la te mes llarga a cada poble, i mentres els de Rcat fan la feina anònimament, i estúpidament.


3. Perquè el projecte de Rcat està sent torpedinat per la manca d’intel•ligència pròpia, fent així innecessària la feina bruta dels serveis d’intel•ligència enemics. Gent obsessionada en si uns estatus diuen una o altra cosa, en qui anirà o no anirà a les llistes, o en qui es fot al llit cadascú. Tenen aquesta estúpida manera de fer, hereva de la mentalitat inquisitorial marxista, I, a sobre, no saben callar. Gent que no ha entès res. Gent que no s’adona que Rcat pot ser la nostra ultima oportunitat, i que per tant als associats se’ns en refoten com estiguin redactats estatuts, ponències o projectes de constitucions, que se’ns refot amb qui es foti la gent al llit mentres no sigui amb l’enemic i sense treure rendiments. Aquesta gent es la que precisament està dificultant que Rcat pugui presentar unes candidatures independents i independentistes, amb noms propis potents de tots els sectors ciutadans del país.


4. Perquè CiU amaga el cap sota l'ala de la crisi econòmica malgrat parli de confederació: Hi ha qui predica que si l’independentisme es presenta unit a les properes eleccions podrem aconseguir l’independència, però això no s’aguanta per enlloc. Totes les enquestes diuen que CiU aconsegueix uns 60 diputats. L’èxit de l’independentisme seria aconseguir uns 15 diputats.

Amb aquest resultats CiU+Rcat tindria majoria absoluta. Però en una coalició de govern una minoria no pot imposar els seus postulats a una majoria, es absurd.
Afortunadament, n’Artur Mas, en l’entrevista a TV3 que li va fer la Mònica Terriblas es va confessar “partidari d’una confederació”. Tenint en compte que les bases de CDC son majoritàriament independentistes, la proposta de govern de coalició de Rcat a CiU hauria d’esser establir un full de ruta a la mateixa legislatura per caminar cap a la DEVOLUCIÓ, la recuperació total dels nostres drets i llibertats de 1705, i desprès si volen, que convoquin un referèndum per si la gent vol o no la Confederació, perquè , per a qui no ho sàpiga, a la confederació només es pot arribar des de la llibertat.

5. Nomès ens deixen la posibilitat d'una revolució. Si CiU es caga a les calces i en cas d'assolir el govern no aposta clarament per la DEVOLUCIÓ, no ens quedarà altre camí que assetjar el Parlament fins que proclami l’independència. Pacíficament i democràticament, potser si o potser no. Cap parlament es capaç de resistir un setge civil d’un mes. Molts països europeus han aconseguit recentment l’independència amb aquesta estratègia.
A primers de segle passat el president americà Woodrow Wilson va preguntar a una delegació d’independentistes catalans que el visità quants morts tenien, i els babaus van respondre que “encara cap”. No comptaren els morts del passat, ni els de 1714, ni els de les guerres carlines. Nomes compten pels americans els morts d’avui mateix.

Per tant, si Rcat fracassa ja només ens quedarà una solució d’emergència, la solució Xirinacs, però no a la muntanya, sinó celebrant el 75 aniversari de cada patriota català al Parlament català, entrant a demanar l’independència. Aneu-hi rumiant, jo ja faig guardiola.

Axís advertesch a tots mos decendents que, en cas en ningun temps hi agés algunas guerras, que en ninguna de la maneras no se afaciónian ab un rey ni ab altra, sinó que fàcian com las matas que són per los rius, que quant ve molta aygua se aclatan y lo dexan pasar, y després se tornan alsar quan la aygua és pasada, y axís obeir-los tot[t]s qualsevol que vinga, però no afacionar-se ab cap, que altrament los succeiria molt mal y se posarian en contingència de perdra-se ells y tots sos béns […]34. Memòries de Sebastià Casanoves, pagès de Palau-saverdera, (Citat a TORRES I SANS, X. «Reis, pagesos i llibertats: la fi de les Constitucions catalanes segons els memorialistes de Pagès». A: ALBAREDA, J. (ed.) (2001). Del patriotisme al catalanisme, Vic, p. 213. http://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n24p125.pdf )