A partir de la sortida al mercat musical del darrer però no últim (gravat fa temps ) disc de Chicago, The Stone of Sisiphus, vaig cercar a la Wikipèdia qui era el protagonista d’aquesta llegenda.
Segons els autors grecs Sísif va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi (L'Odissea, xi. 593, Homer)
Ràpidament em va venir al cap l’experiència d’en Joan Carretero i Reagrupament. Cada cop que sembla que Rcat està arribant, surt un contratemps que fa que la pedra (el nombre d’afiliats) torni a rodar avall, i tornem a començar.
Quan al gener tot semblava anar sobre rodes, vàrem tenir la setmana tràgica, on quatre senyors van ser foragitats de la directiva. Amb el temps tots hem vist que la mesura no era només necessària, sinó urgent, ara que amb els seus escrits i les seves paraules i actituds els coneixem millor.
Un cop superada la febre, arribem a la mani del 10-juny, i gràcies a la habilitat de bons companys i amics meus, la pancarta groga no es va moure, i Rcat no va permetre el pas de les forces regionalistes. Ai carai, no dura gaire la sort a la casa del pobre, i a la següent setmana, el “moralment reagrupat” se’ns convertí en “immoralment desagrupat”.
Han passat ja quatre mesos, i aquell senyor, recolzat per un grup de faccinerosos i alguna gent de bona fe, ha muntat un “artefacte” que no para de fer-les i dir-les de l’alçada d’un campanar.
Be, i va arribar l’onze de setembre, i la pedra va tornar a pujar, amb els actes organitzats per Rcat. Aquells dos dies fan configurar Reagrupament com la força mes potent als carrers. Gent que no era associada s’apropava on érem per a recolzar-nos, de manera que des de la sortida de la seu de Passeig de Gracia fins al final de la manifestació triplicàvem el nombre, mentres altres, be, ja ho sabeu, no es precís recordar-ho que feien “els altres”.
Quina serà la propera caiguda de pedra? Quantes caigudes de pedra tindrem d’aquí al dia de les eleccions?
Doncs mireu, la propera serà que alguns senyors del CCN, o sigui aquella organització que havien de recolzar econòmicament a les forces independentistes que es comprometessin a proclamar l’independència, ara es creuen que ja son diputats, i acabaran per fer petar l’organització. Aquest serà el gran èxit d’en Laporta i dels seus “hare khrisnas”, seguidors encegats i abduïts, en poc mes de sis mesos hauran aconseguit dividir un munt d’organitzacions independentistes.
Potser la nostra pedra tornarà a caure, però sabeu que? A en Joan Carretero, i als reagrupats ens sobren “bessons” per a fer-la tornar a pujar. La nostra victòria no es tenir mes o menys diputats, sinó aconseguir els nostres objectius.
I sabeu que més?, cada cop mes gent assumeix que l’independència s’ha de proclamar al Parlament, cada cop hi ha mes gent que creu que es necessària una regeneració democràtica profunda, i cada cop hi ha mes gent que creu que el millorar el futur dels treballadors catalans i les empreses catalanes passa forçosament per aconseguir l’independència.
Nosaltres ens passarem uns quants anys pujant la pedra, però al final ho aconseguirem. I no falta tant.! A pencar, a veure fins a on aconseguim pujar la pedra el 28 de novembre.
7 comentaris:
Considero que falta una mica d'autocrítica, a Reagrupament. L'actuació del 30 de gener no va ser correcta. Les declaracions post-restauració tampoc.
Si Reagrupament hagués estat més obert, més pal de paller, menys autoritari difícilment s'hauria creat SCI amb una certa expectativa de passar per davant de Rcat.
Respecte la regeneració democràtica, trobo que s'ha quedat una mica enrera, en el discurs i en els fets.
Segueix sent l'opció més honesta, això sí. Però alguna cosa no s'ha fet prou bé quan persones que no s'havien apropat a Rcat sí que ho fan a SCI.
Salut.
Jo crec que no s'ha de confondre l'autocritica amb la penitencia permanent. Dels fets de la setmana tràgica ja vaig escriure en el seu moment el que en pensaba.
El més curios de tot plegat per la gent de SCI és que l'any 1 de la lluita per la independència comença el 10-J, i comença quan ells es possen davant d'aquest reclam unitari, això si, amb llistes obertes. I a més gosen dirte: Hi haurà dos partits SCI i RCAT, és com triar a qui t'estimes més fill: el pare o la mare, imbecils, heu de preguntar: a qui estimes més fill: el pare o la mare o l'amic de la mare o l'amiga del pare, dit d'altres maneres: a qui t'estimes més SCI, Rcat o CyU o Erc? en definitiva el vot ben dividit. L'altre paradoxa ésquan et diuen que a Barcelona tan un com l'atre aconseguiran el 3% dels vots.. i la resta del territori que passa? no hi ha vida intel-ligent? no n'hi ha... basicament es discuteixen un o dos diputats, no passa res! I jo em pregunto no poden anar seperats SCI i RCAT a Barcelona i el resto del mon civilitzats units per una causa justa i necessaria com és la nostre independentista?
En definitiva, si el liders de SCI i RCAT no son prou madurs i assenyats per arribar a fer una cohalisió pel bé del País, jo acabaré estimant més, encara o tinc per decidir si serà el novio de la mare o la xicota del pare!
Salut i Endavant les atxes!
Ja es això, però com diuen: "No es mes fort qui menys vegades cau sino qui mes vegades s'aixeca".
Salut,
El que expliques, no és ni de bon troç la història de Reagrupament, és la història d'un cert tipus d'independentisme maldestre, excloent, agre i excessivament agressiu, estùpidament purista que fa molt de temps que existeix i que és un gran entrebanc per l'independentisme pel que te d'energies malbaratades i que més que sumar, resta.
No és pas res que no s'hagi vist avants.
només com a complement, i per tots aquells tena-ladies que vingueu a parlar massa ràpid:
Reagrupament té aprovat per ASSEMBLEA el fet de poder bastir coalicions per entrar al parlament.
En canvi a SCI l'ALT ja es va encarregar que això no pogués passar.
Ja es veu qui vol la unitat i qui no.
indigeta Josep, tens tota la raó aquets independentistes no en saben, els llestos sou els convergents que ens portareu a la inteligència del peix al cove.
Doncs mira, prefereixo els maldestres.
Publica un comentari a l'entrada