26.4.09

Pujol i liquidar Catalunya



EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA
I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR

"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.

NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?


ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.


EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.


CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.


DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?


Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
AVUI 26 d'abril del 2009

23.4.09

“Espanya té la sensació que ara sí ens pot liquidar”


El president Jordi Pujol dosifica molt les entrevistes que concedeix. Es va marcar des de fa temps l'objectiu de no pronunciar-se regularment sobre l'actualitat política del país. Però es nota que ell només es va "enretirar". La política i el país segueixen essent l'eix vertebrador de la seva activitat diària. En aquesta entrevista concedida a Elsingulardigital.cat ho demostra un cop més, sense embuts.

President, ja ningú no discuteix que vivim en una crisi econòmica. En quant a magnitud, vostè que va governar durant 23 anys, va viure altres moments de crisi. Li volem preguntar si el moment actual té algun paral•lelisme amb moments de crisi recents que vostè va viure com a polític en actiu. Aquesta és més profunda?

La present és una crisi sense precedents perquè és més global. En quant a intensitat, encara no ho sabem. La crisi dels vuitanta va ser més greu, fins a dia d’avui, del que ha passat fins ara. No hem arribat a tenir un atur del 21%. Al Baix Llobregat es va arribar a tenir un atur del 28%. Encara no estem tan malament com aleshores, i provablement no estarem tan malament com aleshores.

Per què ara tenim més garanties que abans?

Ara podem entomar millor la crisi perquè tenim més bona preparació amb un estat del benestar, amb un coixí consolidat de la protecció social, l’atur, les pensions...

Però hi ha incògnites.

A mi personalment el que em fa més por és el que pugui acabar passant en el camp de l’atur. Una de les característiques espanyoles i catalanes respecte d’altres països pel que fa a la crisi és l’atur, que en tenim molt més que altres països, evidentment ells amb altres problemes, en alguns casos més greus que els nostres. Però les previsions apunten que l’any 2010 arribarem a tenir un atur del 18%. I això em preocupa perquè depenent de com arribi aquest haurà estat conseqüència de la pèrdua d’una part important del nostre teixit industrial.

Això seria un problema molt important.

D’aquí la meva inquietud. Sobretot hem de fer que no tanquin les fàbriques.

Creu que les mesures que han pres els grans estats seran efectives?

Potser sí. La capacitat de reacció de l’economia mundial moderna és gran. Els nord-americans crec que ho estan fent bé, per exemple. La seva supremacia s’ha vist afectada però són el país decisiu.

No se’n van sortir gaire del tot a la cimera del G-20...

Però ells fan el que els toca a casa seva. És cert que al G-20 no van aconseguir tot el que es proposaven, però si els americans se’n surten això tindrà una repercussió mundial molt important. D’altra banda, encara que Europa no faci el mateix que els nord-americans i que no acabi de trobar una unitat d’acció, està tenint una reacció important.


Potser aquesta crisi ens serà a tots plegats catàrtica?

Sí, espero que ho sigui. Una de els últimes frases del president George W. Bush va ser molt encertada: “Tot això és culpa de la nostra cobdícia”. Bé, és cert que li podrien haver respost que ell hauria pogut vigilar que la cobdícia no ho fes malbé tot, però ara hi ha l’Obama i ell diu coses molt semblants, com que s’ha promogut massa l’economia especulativa i massa poc la productiva. Això és catarsi.


A Catalunya creu que ens apliquem aquestes reflexions?

Als catalans això ens podria anar bé perquè nosaltres tradicionalment hem sigut més una economia productiva que no pas una d’especulativa. La característica principal de l’economia catalana ha estat la indústria, i això vol dir també comerç i serveis que no existirien sense la indústria. Si anem esdevenint més conscients d’això, farem catarsi, recuperarem valors que sempre han estat nostres com la moral de l’esforç, la creació de riquesa a través d’una acció sostinguda i no d’avui per demà. Nosaltres estem genèricament més entrenats per aquest tipus d’economia.


Què hauria de fer d’efectiu el tripartit davant la crisi?

El govern de la Generalitat no pot deixar que tanqui Nissan. Oi que entén què vull dir? Ha de mirar de salvar l’economia productiva perquè això és atur però a més si Nissan se’n va ja no tornarà, i qui diu aquesta empresa en diu altres.


En el cas català és lliga crisi i dificultat per l’obtenció d’un nou finançament. Estem en pitjors condicions que altres comunitats per afrontar la crisi?

Estem millor i pitjor. Estem millor perquè som un país que té recursos propis, una tradició industrial i econòmica important, una societat civil bastant potent... Però estem pitjor perquè tenim un molt mal finançament, a hores d’ara comparat amb gairebé tothom i no només amb els bascos o els navarresos.


Tenim a més factors com la immigració que a casa nostra és especialment significativa, oi?

Un apunt molt encertat. Nosaltres tenim molta més pressió per la immigració, que des del punt de vista del finançament suposa una càrrega tremenda. La immigració tan sobtada i tan forta que ha arribat a Catalunya ens ha trencat les costures. Les nostres costures són la sanitat, l’ensenyament, les prestacions socials en general. Així, el mal finançament és especialment greu per unes necessitats nostres específiques


Diuen des del govern Montilla que ells aguanten pressionant per un nou finançament mentre que els governs de CiU (per tant en al•lusió als de vostè del passat) ja haurien pactat alguna cosa pitjor...

Hipòtesi falsa que es basa en una comparació impossible. Entre el moment actual i quan jo governava hi ha una diferència important. El president Montilla negocia amb un nou Estatut que diu determinades coses sobre el finançament. Ell té unes armes que jo no tenia. Hi ha nou estatut, eh? Una nova norma catalana que diu una sèrie de coses sobre finançament i sobre inversions, i que les diu gràcies a un Artur Mas que les va salvar.


Però ells venen a dir que vostès haurien estat més tous negociant.

Ells no tenen ni idea sobre si hauríem pactat ja o no. Nosaltres cada vegada que vam negociar vam aconseguir millores. Ells amb el seu govern amic ja veurem què aconsegueixen. Nosaltres vam millorar molt substancialment casa vegada que negociàvem, amb el model antic. Ells ho fan en unes condicions millors i me n’agradarà veure el rèdit final.


Sembla difícil que la negociació es pugui allargar molt més...

Això ja no ho sé però el govern de la Generalitat també podria dir que no. Ho van fer en el passat el govern d’Andalusia i d’Extremadura.


Governs del PSOE contra un del PP, llavors. Ara l’acord ha de ser entre un govern on hi ha el PSC enfront d’un del PSOE...

No firmar és un problema gros per a Catalunya, perquè la Generalitat tindrà certes limitacions, però també serà un problema per a Espanya. Per al govern d’Espanya, pel sistema autonòmic espanyol serà un cop brutal que obligarà a parlar de moltes coses. Si la tessitura és acceptar o no un sistema de finançament que queda molt lluny del que ens pertoca, l’opció de no signar no es pot descartar.


Potser ens manca lideratge davant Madrid? El mateix Artur Mas admet que falta lideratge dels propis partits. N’hi ha que han reclamat fins i tot un Obama català. Aquest tipus de debat el troba real, absurd, simplista... és només part del tot que necessitem?

El que hi ha és molt de provincianisme, molta badoqueria. La figura d’Obama és molt notable, i és molt important i esperem que ho segueixi sent. Però les coses que diu l’Obama n’hi ha que s’han dit des de fa molt de temps, sense anar més lluny a casa nostra. Coses de les que ell parla, com l’economia de l’esforç, ara hi ha una pila de gent que ho descobreix i d’altres que ho criticaven i ara ho compren. A Catalunya fa molt de temps que la gent per creure en alguna cosa li ho ha d’explicar el líder de moda.


Pot ser per què aquí ens falten líders de referència?

Potser perquè ens falten líders de referència o perquè som el país que som, petit...


Vostè quan va posar damunt la taula qüestions com la de la natalitat, primer el van criticar molt però després fins i tot les formacions del tripartit hi han convergit

.La preocupació que han de despertar qüestions com ara això que diu o com la immigració no ha estat per a alguns prioritària per càlcul polític. Però ara són al govern i no poden dir les mateixes tonteries que deien abans. L’Ernest Maragall ha fet una llei de l’Ensenyament que s’acosta molt al que dèiem nosaltres i ho vol pactar amb nosaltres perquè amb ICV ho té pelut, i ho té complicat amb ERC i amb la meitat del seu propi partit, el PSC. La sort per a ells és que CiU no té mentalitat d’oposició revanxista.


Amb el túnel de Bracons va passar una cosa semblant...

Quan faltava un any aproximadament per les eleccions del 2003 vaig cridar el conseller d’Obres Públiques i li vaig dir que donés la màxima velocitat al túnel de Bracons perquè si arribava un tripartit al govern no poguessin tirar endarrere. L’avui conseller Nadal em va dir ara fa poc, en inaugurar-lo, que vaig fer bé de fer allò però que tot i així va anar d’un pèl.


A Esquerra i a ICV és d’entendre que els va costar el pas de criticar la infrastructura a ser-ne co-responsables...

El país està molt tocat per aquesta demagògia que durant tant de temps van fer, i pel políticament correcte. Parlar de natalitat, com vostè apuntava, aquí va ser titllat durant molt de temps reaccionari. Jo no vaig poder fer per les famílies catalanes tot el que hauria volgut perquè no hem tingut prou diners i mitjans polítics per fer-ho, però en certa manera també per aquesta pressió que li dic i que tota l’esquerra del país amb algunes excepcions va exercir durant dècades. Ara molts d’ells en coses com aquestes em diuen que jo tenia raó.


Parlàvem ara de partits. Vostè va viure una última legislatura amb moltes pressions per part de Madrid per mirar d’implicar més CiU en la política espanyola. Alguns han interpretat que el fitxatge d’Ignasi Guardans és també això, ara per part del PSOE. Hi coincideix?

No té res a veure. Aquest fitxatge, que ell ha acceptat en clau personal, no involucra per res ni a Convergència ni a CiU.


I arrel del càrrec que deixa aquest polític i a poc temps de les eleccions europees, què veu en el seu substitut, Ramon Tremosa?: Més aposta per la sobirania? Més aposta per Europa? Un enfocament més econòmic?

Jo estic molt al marge de la vida de partit i no vaig intervenir en la decisió del nou cap de cartell a Europa. Sí que em van demanar una llista de noms i en vaig apuntar dos. Un d’ells era en Tremosa. Ell representa un reforçament de la nostra imatge catalanista. Argumenta que li agradaria que en l’actual marc tinguéssim un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal•les, i un model aeroportuari com el Land de Baviera. No fa un plantejament independentista com de més poder, de més sobirania.


D’això el PSC en diu radicalització. Diu que la CiU d’avui és més radical que la dels seus temps de president.

El PSC diu radicalització de tot el que reivindiquem. Però no crec que el PSC pugui dir que tot això que acabo d’apuntar no li agradaria poder-ho tenir.


Vostè coneix bé Aznar i Zapatero, més que la majoria de la població i que molts polítics. De fet vostè sempre va ser bastant escèptic respecte de Zapatero, fins i tot quan molts (també del seu partit) hi dipositaven certes esperances.

Ha enganyat molt. La política de Zapatero respecte de Catalunya ha estat molt negativa, sobretot perquè s’ha basat en l’engany. Tot allò de l’Espanya Plural va ser un engany que alguns encara miren de perpetuar.


Ara sembla que molts han arribat a aquesta conclusió. El segon mandat de Zapatero l’està acostant en actitud a l’Aznar del també seu segon mandat?

L’Aznar, amb tots els seus defectes (que el van perdre), tenia una virtut que Zapatero no té: paraula. Per bé i per mal perquè això també el feia inflexible...


Prepotent?

Prepotència total! Va tenir una mena d’explosió d’orgull i de barroer complex de superioritat que el va fer antipàtic a ulls de tothom.


Mai és justificable la prepotència, però ell tenia majoria absoluta i Zapatero ara no, i malgrat això no troba que en certa manera el socialista ara està agafant certs tics de l’Aznar del segon mandat?

No ho sé exactament. És una altra cosa. Però el que tinc clar és que no m’agrada cap dels dos. L’Aznar es va emborratxar de poder i d’èxit. La primera legislatura d’Aznar va ser un èxit en molts sentit, mentre que el segon de Zapatero està fallant bastant.


Davant d’això, creu que Catalunya torna a tenir davant seu un altre mur infranquejable?

El mur no el tenim amb Zapatero o amb Aznar o amb qui vingui. El tenim amb una Espanya que s’ha convertit en una paret difícil de superar. Sobretot amb aquesta Espanya que ha esdevingut en els últims anys un país “nou ric”. Era un país important, però que durant tres segles va ser decadent. Arrossegava molts complexes i de poc temps ençà se’ls ha tret del damunt. I el cas és que tenen ganes de fer-se notar fora de les seves fronteres i a dins, i aquí és on nosaltres rebem especialment. Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho.

FONT: www.elsingulardigital.cat

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/_ldquo_espanya_t_la_sensaci_que_ara_s_ens_pot_liquidar_36194.php

12.4.09

CANVI, QUIN CANVI?


Benvolguts companys, us veig a tots molt preocupats amb els canvis de govern d’en ZP, i a mi que tant se me’n refot el canvi de govern del Zapatero mentider no entenc com pot ser que els meus politics es preocupin d’aquestes idioteses. Que mes dona quins siguin els ministres de Madrid, si de tots podem esperar el mateix?: res.

Perque, a mes dels trucs i les trampes de sempre, estem en un moment de crisi economica fortissima, gràcies als governs de Madrid, i també als municipals:.
La crisi del totxo la van crear els socialistes amb les seves politiques municipals dels últims trenta anys, no permetint edificar mes de tres plantes augmenta el valor dels pisos, de rebot augmenta el valor de la edificabilitat del municipi, i per tant pugen els impostos dels pisos i així es milloraren els ingressos dels ajuntaments. Al no permetre edificar mes de 3 plantes es consumeix mes sol urbà, cada cop en queda menys i cada cop es mes car. I mes puja l’ IBI. I evidentment ells tenien un problema del
10%, i si no us ho creieu pregunteu a qualsevol constructor del Baix Llobregat.

Desprès tenim un sector del automòbil espanyol que no es espanyol, es de les multinacionals. Van venir per ma d’obra barata, i ara marxaran als països de l’est o asiàtics pel mateix motiu. Greu error haver fet cas a Aznar i no crear un sector públic català potent, entrant en Seat, creant una petrolera (Petrocat) i varies empreses semipúbliques potents com volia en Pujol. No es la Volkswagen d’un Land alemany?, i BMW d’un altre? i l’electricitat francesa no es del estat francès ? Dons a sant de que tantes manies?
De mentres tot el I+D de Seat que pagà Pujol (vull dir nosaltres) es desenvolupa aquí però es posa als Volkswagen alemanys. Les compres de components es centralitzen a Wolksburg, i Wolksburg revèn a Seat al preu que li dona la gana, o sia, els cargols de la Seat es fabriquen a Sabadell, s’envien a Wolksburg, i de Wolksburg a Martorell. Fins i tot les plantes de decoració les porten d’Alemanya. Els comptes de Seat son mes falsos que un “duro sevillano”. Seat es la millor fabrica d’automòbils d’Europa, però els balanços els fan els comptables alemanys amb els preus de components que a Wolksburg li dona la gana segons funcioni el balanç de la casa central.

Aquesta crisi esta beneficiant a les altres sangoneres de la nostra economia, els xinesos. On son els inspectors municipals? I els de sanitat? Com es que aquets inspectors tant respectuosos amb la llei amb els naturals del pais, passen de llarg dels establiments dels xinesos?. Perquè, contravenint la llei, es poden trobar nens xinesos a les seves botigues en horari escolar? Cada euro que gastem en els xinesos, crea ocupació a les fabriques xineses, i la destrueix a Europa.

I mentres els nostres politics es preocupen pels canvis de ministres al govern espanyols, els autònoms catalans passen a engrandir les llistes de l’atur, sense cap subsidi, els treballadors que estan fa mesos al atur se’ls esta esgotant la prestació sense mires de trobar feina de manera immediata, i els ajuts dels comissaris politics de benestar social de la Generalitat només te’ls donen ( de 400 a 700 € mensuals diuen els sindicats) si ets moro o sud-americà.
En aquets cinc anys de tripartit la qualitat de la sanitat i l’educació ha caigut en picat, i nosaltres seguim preocupats per si les enquestes donen guanyador al Trias. Pero i que si guanya? O faran tripartit, o faran com al Pais Basc, i nosaltres quatre anys mes a fer el tonto.

O es que no us penseu que si veuen que CDC guanyarà ells canviaran la llei electoral i faran totes les trampes que calguin com han fet sempre?
Ah si, també esteu tots esperant com surt la sentencia del TC sobre l’estatut, ai carai, quina innocència. En el dinar de compatriotes dels dimecres ja vaig dir fa temps, i el President Barrera em va donar la raó, que el mes possible es que el TC no toques res de l’estatut, però que fes una postil·la explicant segons ells que volien dir els articles en que no estan d’acord. Solució salomònica, no el toquen, però no serveix de res.
Que també espereu els diners del finançament? Ah molt be, com us agrada això d’esperar. De mentres deutes històrics per Andalusia i calers per les caixes castellanes, pobretes que estan molt fotudetes, mentres les nostres, idiotes, es fan els forts i suficients. Tontos!.
El finançament, i tant que ens el donaran i que ?, serà una merda lligada a un pal. Perquè que ho tingueu clar: mai ens donaran tot (els 19.5000 M/€ de dèficit fiscal), perquè tal i com va dir dimecres el notari Burniol, el dia que Catalunya tingui concert econòmic, Espanya quebra. I com va dir recentment un Nobel d’Economia, la millor solució per
l’economia espanyola seria tornar a l’agricultura i a criar ovelles.
L’únic camí efectiu per CDC es el del ConfidencialCAT, anar-hi a totes, anar a cercar SEMPRE la majoria absoluta, i si a algú no li agrada que marxi a casa, però que no es quedi emprenyant al mig.


O es que no us penseu que si veuen que CDC guanyarà les eleccions ells no canviaran la llei electoral i faran totes les trampes que calguin com han fet sempre? Contra la corrupció psoefalangista no valen mitges tintes, la política ha de ser clara de “Marxi sr Montilla, marxi ja”, en comptes de que els nostres representants dormin a la palla de les enquestes i les contradeclaracions.


I, o CDC espavila o el poble haurà de moure el cul, adonar-se, com fa anys deia la Trinca que ”els tractats amb el setè de cavalleria sempre son paper mullat", i que 34 anys demanant nomès l'imprescindible no funciona, i reclamar en un
acte de sobirania, que ens tornin tots els diners que ens han robat els últims 294 anys. i tots els territoris que ens van fotre les potencies europees. Potser si ho reclamem tot ens oferiran la independència, encara que sigui necessari crear una religió catalana.





FOTO: Comisió executiva de CDC discutint la campanya electoral.
El del motxo es el David Madi, l'unic que sap de que treballa.

La FOTO del cap del post es el Tio Montilla negociant amb el ministre de torn.

2.4.09

demà mateix ens en sortiríem sense ells

El catedràtic d’Economia Jacint Ros Hombravella defensa en un llibre la viabilitat econòmica de la independència. Assegura que Catalunya ja estaria preparada per ser un estat el 2014
“Els espanyols farien boicot comercial a un estat català, però demà mateix ens en sortiríem sense ells”

Ha fet números i surten els comptes. Si demà mateix Catalunya fos un estat independent, la seva economia no només resistiria la separació de l’Estat espanyol, sinó que després d’un període d’adaptació es desenvoluparia encara més. Així ho assegura el catedràtic d’Economia de la UB i la UAB Jacint Ros Hombravella, autor del llibre Més val sols... La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (Dèria editors, 2009).

Sense perdre de vista que un procés d’independència estaria condicionat a la viabilitat política, el marc jurídic i constitucional, la posició de la Unió Europea i el suport intern, aquest economista vinculat a ERC apel·la a la butxaca i al benestar dels catalans: “el catalanisme identitari està molt bé, però ens hem de preguntar si també en sortiríem ben parats des del punt de vista del nostre benestar. I la resposta és, clarament, sí”. Ros Hombravella fa anys que estudia si l’estructura econòmica del país seria prou sòlida per volar pel seu compte, però no ha estat fins ara que ha cregut necessari plasmar sobre el paper els arguments.

Amb una negociació pel nou model de finançament que augura “desastrosa”, l’autor es confessa “cansat de tanta pedagogia amb Espanya i esgotat de mantenir-hi relacions”. Apel·la a la demostració empírica de la viabilitat econòmica convençut que “arrossegaria moltes voluntats, també d’empresaris tradicionalment allunyats de la qüestió nacional i de gent immigrada que veuria en el seu benestar un motiu per a la separació”. Fet i fet, aquesta tesi entronca amb la del “catalanisme del benestar” defensat per Carod-Rovira i el “sobiranisme pragmàtic” de Joan Ridao.

En el marc d’un estat dins la UE, Ros Hombravella sosté que “Catalunya ja estaria preparada per iniciar ara un procés d’independència, que s’hauria de materialitzar en un termini de cinc anys, el 2014”. I assegura que “hi ha disponibilitat per part d’ERC, una part de CiU i una part d’ICV”. I com funcionaria l’economia l’endemà de la independència? L’autor explica que “es produirien alguns costos d’ajustament, perquè hi hauria una reacció espanyola brutal de boicot als nostres productes que ens obligaria a potenciar encara més les exportacions a d’altres països. Però demà mateix ens en sortiríem sense ells”. Per part de Catalunya, amb l’Estat espanyol es mantindrien les relacions comercials privades com amb qualsevol altre país de la UE.


Més val sola que mal acompanyada

Al llarg del llibre, Ros Hombravella desgrana els motius pels quals a Catalunya li aniria més bé si es desfés dels lligams polítics amb l’Estat espanyol. D’entrada, “ens estalviaríem la sangonera fiscal-financera del 10% del PIB, i només hauríem de dedicar a les noves despeses generades pel fet de ser un estat entre un 2% i un 3%, i no gastaríem ni un euro per al fons de desenvolupament per a Andalusia, Extremadura o les dues Castelles”. En segon lloc, l’autor es refereix als avantatges de tenir una política financera pròpia, que “fixaria més l’estalvi per invertir en les necessitats de l’economia catalana, sobretot per finançar la inversió empresarial”. Pel que fa a les relacions comercials, no perillarien en cap cas. Tenint en compte que la demanda interna de béns i serveis suposa el 40% del PIB, els mercats es mantindrien amb facilitat i s’eixamplarien potenciant les exportacions de béns i serveis d’alt valor afegit.

D’altra banda, l’estat català trencaria amb la dependència de la política econòmica dels governs de Madrid en l’àmbit laboral, industrial, fiscal o d’immigració, entre d’altres, i “es podrien adaptar les polítiques a les variants catalanes, que ara no es tenen en compte i ens acaben perjudicant en tot”. Finalment, Ros Hombravella recorda que Catalunya s’estalviaria “altres sangoneres” a favor de l’Estat espanyol, com l’aportació del superàvit de l’aeroport del Prat a la caixa única d’AENA, la dilució dels diners catalans en jocs públics estatals com la Loteria Nacional o la Primitiva, i l’aportació neta catalana a la caixa de les assegurances socials espanyoles, que actualment representa el 0,5% del PIB català.

Ni concert ni LofcaPel que fa a les negociacions per a la revisió de la Lofca, el catedràtic d'Economia adverteix que “si acceptem aquest finançament, estarem fent un pas enrere en la independència molt important. Tenim un dèficit fiscal del 10% del nostre PIB, 19.000 milions d’euros, 1.200 milions o una mica més no resolen absolutament res i ens lliguem per més temps a la política econòmica espanyola”. El concert econòmic seria una “bona eina” per a Catalunya en un marc de relacions confederals amb l’Estat espanyol, però considera que “reivindicar-lo és senzillament perdre el temps, perquè l’Estat mai de la vida ens el donarà”.

font AVUI : http://www.avui.cat/ Gemma Aguilera 29.03.2009
PD: La meva pregunta es si en Carod i en Ridao saben llegir.

1.4.09

50 batblogs


BATBLOCS EN FA MÉS DE 50,

ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT
Visca la terra, mori el mal govern!