18.2.08

Un enemic d'un enemic no es sempre un amic.

Llegint i veient les valoracions dels nostres polítics, vull explicar una mica que ha passat a Kosovo.

Kosovo es territori serbi. No només ho ha estat sempre sinó que per als serbis es on va nàixer la seva nació, com pels espanyols es Astúries o pels catalans la Catalunya nord.

Fa anys molts albanesos, que com diu Sostres, "es morien de gana a la seva merda de pais" van emigrar a aquesta província serbia, per poder menjar.

Aquests emigrants d'origen albanès han forçat una independència passant-se per l’engonal la historia i robant al país que els va acollir, i no han dubtat en sortir al carrer amb la bandera albanesa.

Kosovo, en català Coçova, no es cap exemple a seguir per cap nació sense estat europea. Nosaltres no pretenem robar res, simplement aspirem a la DEVOLUCIÓ dels nostres drets, llibertats i, ja que estem parlant d’això, territoris.

La comparança amb Catalunya m'indigna, i es molt lògica en els nostres illetrats polítics, especialment en l'atontat del Ministre d'Exteriors del país veí, però no es pot utilitzar d'exemple. Apart de que no necessitem cap exemple, ni ningú que es marqui el camí.

Com deia l'amic Borràs en un dinar, la situació extrapolable de Coçova seria, posat el cas de que Catalunya es declares independent, que l'Hospitalet es declares República Independent Marroquí, o el Raval Pakistanès, o el carrer Trafalgar, república independent xinesa.

16.2.08

MAGNIFICA OCASIÓ

Ara que fins i tot els votants de Convergència teníem dubtes de si anar a votar o no davant l’obligació de votar Duran-Duran, la seva enfermetat produeix una magnifica ocasió per a que l’Artur Mas agafi la responsabilitat de la campanya electoral.

Però malgrat això, com tots els polítics, i els nostres també, estan molt lluny de la realitat del carrer, i només es preocupen de llençar missatges pels propis militants o pels de la competència, encara no s’han adonat que si segueixen per aquest camí la tornaran a cagar.

Es una immensa cagada presentar un senyor que te com a objectiu principal ser ministre, perquè si només hem d’anar a votar per això, que es voti ell.

Tampoc es una bona idea, argumentar que si Convergència es decisiva desprès de les eleccions espanyoles, es farà servir aquesta força per tombar el govern de Catalunya.
Pero no ens vàrem passar 23 anys dient que les coses de Madrid no tenien perquè afectar al govern de Catalunya?.

Una altra burrada es afirmar que si el PP es surt amb la seva de crear dues comunitats educatives a Catalunya, d’aquí a 25 anys es produirà una guerra civil. La reflexió es correcta, però la excessiva simplificació del missatge es perillosa, per contraproduent.

Segons l’enquesta del CIS d’ahir no només Convergència manté el seus vots i diputats, sinó que el PSC cau més d’un 10% en intenció de vot (27,1%). Això vol dir que si la campanya es prou engrescadora com per a que els votants històrics de Convergència vagin a votar, els resultats podien ser molt bons.

Per tant, m’alegro molt que en Mas dirigeixi la campanya, però per favor que l’objectiu no siguin interessos de partit, sinó el desenvolupament ràpid de l’Estatut, i si algun dia, han d’haver ministres de Convergència a Madrid, ha de ser desprès d’aconseguir el mateix sistema fiscal que al País Basc, en cap cas abans.

Pero hem de recordar que ja ens heu enredat dos cops. Us vàreu deixar enredar al Majestic quan vàreu negociar la ampliació dels trams del IRPF i del IVA amb el Aznar, i abans d’un mes, en Rato va baixar a la meitat les cotitzacions del IRPF, i es van emportar a Madrid les seus de moltes empreses que fins aleshores havien tingut la central ( i , per tant, el IVA) a Barcelona : Transmediterranea, IBM, Tabacos de Filipinas, Fecsa-Endesa, i moltes altres.

Ens vàreu tornar a enredar amb el pacte amb Zapatero, que li va salvar el cul a ell i als atontats d’ERC que ja habien llepat, i del que encara no sabem com s’aplica la part econòmica, que Mas va explicar en roda de premsa tant aviat com va arribar a barcelona.

Si ara enredeu a l’electorat, per a que un senyor sigui ministre, a la propera us votaran les vostres mares i prou.

Vosaltres mateixos


2004
PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.586.748 39,47% 21
2004 CIU CONVERGENCIA I UNIO 835.471 20,78% 10

2000 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.150.533 34,13% 17
2000 CIU CONVERGENCIA I UNIO 970.421 28,79% 15

1996 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.531.143 39,36% 19
1996 CIU CONVERGENCIA I UNIO 1.151.633 29,61% 16

1993 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.277.838 34,87% 18
1993 CIU CONVERGENCIA I UNIO 1.165.783 31,82% 17

10.2.08

INDEPENDENTISME MONARQUIC (2) , EL DIA DESPRÈS

La independència de Catalunya serà aconseguida de forma novedosa. Ja ho deia Unamuno que ens perd l’estètica (ara li diríem disseny). Tenint en compte com van les coses , la gran presencia catalana a internet que fins i tot ha obligat a la Comunitat Europea a crear un Fòrum en català, jo crec que Catalunya aconseguirà la independència, ( be això al que nosaltres anomenem independència que no es mes que la DEVOLUCIÓ del nostres drets i llibertats), a traves d’internet o del SMS, amb missatges al President de la Generalitat, al Rei, i al president del govern espanyol, i au, amb un e-mail que mes o menys dirà : “A partir del proper XX del XX del XXXX, el poble català assumeix la Devolució, per tant instem al Sr. president del govern espanyol a publicar el decret de derogació del Decret de Nova Planta, al Sr. Rei a personar-se a Santa Maria del Mar, tal dia, a jurar les nostres lleis i Constitucions, i al Sr. President de la Generalitat, a un cop entrades en vigor les nostres Constitucions reuneixi el Parlament per aplicar-les i si s’escau actualitzar-les”.

Les nostres Constitucions deien, entre moltes altres coses, que : Les Corts son formades per tres braços, el eclesiàstic, el militar i el noble.
Això ara no hauria d’ésser així, però no seria mala idea que Aquestes Corts de la Generalitat actuessin com un Senat, i que la iniciativa legislativa restes en mans del (actual) Parlament democràtic.
Seria molt interessant pel país, que els militars catalans, inclosos els caps de la policia, el descendents dels comptes catalans i els bisbes i priors de les diòcesis catalanes tinguessin una força, en aquest cas mes representativa que real.
El Parlament democràtic català triaria el cap de govern, Conseller en Cap, i aquest triaria els consellers del govern.

En canvi , les Corts triarien una terna a President, entre els quals el Rei o el Lloctinent, triarien el President pel sistema d’insaculació instituït per Ferran II, precisament per evitar partidismes.

Si el Rei no residís a Catalunya, hauria de nomenar un Lloctinent (en cap cas un Virrei), amb preferència a que aquest lloc fos ocupat pel hereu de la Corona, com era el costum.
Per descomptat que un sol noble no podria ocupar varies cadires d’aquestes Corts per l’acumulació històrica de títols, i per exemple la Duquessa d’Alba hauria de cedir cada escun dels seus títols catalans a familiars seus, iniciant-se així la recuperació de varies nissagues comptats catalanes.

Us imagineu que els membres dels organismes autònoms de la Generalitat, per exemple la CCRTV , els nomenessin Les Corts, amb criteris de profesionalitat en comptes del Parlament amb els criteris de cuota política a que ens te acostumats. I els alts càrrecs del Poder Judicial, i del Consell Consultiu, i de tots els organismes autònoms de la Generalitat. Els partits deixarien de colocar-nos els tontos dels partits en aquests llocs.
Aquestes noves Corts, serien un magnífic lobby de pressió davant la Corona i amb fil directe amb ella o amb el mon econòmic. Tindríem també un excel·lent enllaç amb els militars espanyols que així es tranquil·litzarien una miqueta, i fins i tot amb el Vaticà que no només hauria de desitjar-nos Bon Nadal en català, sinó escoltar ens nostres Bisbes com a representants reals i legals del poble.

Evidentment, com podeu veure, el Lloctinent no només coneixeria Catalunya a fons, sinó que parlaria correctament el nostre idioma, i s’educaria de manera diferent a com ho han fet fins ara els Borbons.

Per descomptat també que la derogació del Decret de Nova Planta suposaria la derogació de les Diputacions Provincials i qualsevol altre organisme de Madrid a la nostra terra.

Quedaria pendent de renegociar la “Unió d’Armes”, pero aixó, avui en dia tal i com estan les coses, no seria gaire problema, amb unes forçes armades que cada cop depenen mes d’Europa.

I també podeu veure que amb aquest sistema, difícilment el President podria ser un pobre home sense cap ofici ni estudis com el que ara tenim. Amb sort tindríem de President al Bisbe d’Urgell, Co-princep d’Andorra o a l’Abat de Montserrat. Cap tonto, mai mes.
El mes important, es que desactivats així els interessos del Sr. Rei, dels militars, i dels capellans, el tema de la DEVOLUCIÓ es podria aconseguir tranquil·lament, i pacíficament, i tots contents. Perquè de 1492 a 1714 érem part d’Espanya, oi que si senyors del PP?, dons tranquils homes, que no passa res, que només estem aplicant la disposició addicional 1ª de la “vostra” Constitució, que diu : “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. I que son les nostres Constitucions sinó drets històrics forals?
I a qui dubti d’aquest vell sistema polític, només recordar-li que a Andorra no li ha anat tant malament.

Un cop tot això en funcionament, ja reclamarem al Museu del Ejercito i a la resta de museus espanyols tot el que van robar, perdó, guardar en millor condicions, per poder “vestir” una miqueta la residencia del Lloctinent. Bé això ja li encarregarem a ell mateix.
Als nostres nobles que també tornin tota la documentació i aixovars corresponents, i al nostre braç eclesiàstic el mateix en el que respecta als molts arxius de Monestirs catalans enviats a Madrid.
Ja voreu com lo de Salamanca eren quatre paperets, i la de coses que se sabran quan els historiadors puguin accedir a tots aquests papers fins ara amagats.

De les feines mes importants a fer per aquestes noves Corts del tres braços, seria la reclamació de tot alló que sha fet ilegalment, sense consultarles desde 1640, amb peticions directes al tribunal d’Estrasburg:

En primer lloc reclamar la Catalunya nord, regalada il·legalment al Tractat dels Pirineus, on França va incomplir el Tractat de Péronne del 19 de Setembre de 1641, article 13e, on França es comprometia a no separar mai aquests territoris, i que sempre serien part de Catalunya.

En segon lloc, reclamar les terres de la Franja de Ponent, que una divisió provincial espanyola ens va robar.

En tercer lloc, reclamar les Illes Balears, que sempre van ser part de Catalunya i només tenien delegats a Corts Catalanes, com també les tenien els rossellonesos.

En quart lloc, reclamar la indemnització oportuna a Anglaterra per l’incompliment del Tractat de Gènova, on es comprometien al recolzament militar necessari per garantir les nostres Constitucions.

Aquest es el camí. L’altre camí, el republicà, el que faria legalment al ser un marc legal nou, es condonar totes aquestes il.legalitats.

I de Republiques catalanes ja n'hem tingut o intentat si no vaig errat unes cinc (Pau Claris, 1714, periode liberal Ildefons Cerdà, Francesc Macià 1931, i el 6 d’Octubre, i si no recordo malament la que mes va durar ho va fer tres dies.

Evidentment de les coses del dia a dia, s’encarregaria el Parlament Democràtic, ja sabeu les coses importants com son limitar la velocitat, les rodalies, el fer cada cop les aixetes mes petites en comptes de fer mes pantans, els carrils bici, i totes aquestes coses que tant els agrada fer.

Miquel Manubens

4.2.08

Independentisme monàrquic ( I ), JUSTIFICACIÓ

Fa prop de 600 anys que tractem amb funcionaris castellans i prop de 300 que sabem com les gasten, i ni així aprenem. Només en Tarradellas sabia sortir dient que tot havia anat molt be i que havien establert un gran “bon rotllo” desprès de reunir-se amb Adolfo Suarez i no haver aconseguit res de res.

El govern català actual, que si sap mentir, però molt malament, va afirmar que la reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat no es faria si no hi havien garanties d’aconseguir bons resultats, entre ells el traspàs de rodalies.
Finalment el Rubalcaba els va oferir traspassar Rodalies excepte el personal, la direcció, la decisió executiva , etc. etc. O sigui tot excepte la despesa i donar la cara.
I , això seria només fins el 2012, perquè a partir d’aquest any, segons la Comissió Europea, aquest mercat s’ha de liberalitzar. Ja veuen vostès lo llestos que son tots plegats.

I aquí va ser on en van recordar a Tarradellas, perquè si dius que no hi aniràs si no hi hauran resultats, dons no hi vas, i si vas, fas el que feia Tarradellas.

Això de les Rodalies es un forat negre. Per actualitzar la actual , insuficient i tercermundista xarxa de Rodalies-Barcelona son necessaris no menys de 6000 milions d’Euros, una xifra relativament petita del que seria fer un pla seriós i complert de la xarxa de trens de curt recorregut que necessita Catalunya si el que es vol ( de vegades ho dubto ) que la gent utilitzi el transport públic. Els polítics tenen les dades del Cens, allí tenen on vivim, i on treballem, i suposo jo que per el súper poderós ordinador de Hisenda (aquest es el millor, evidentment) fer un planell de una nova xarxa en funció de les necessitats de la gent, seria tant senzill com per al meu ordinador fer un tetris.

Ademes, a aquest assumpte se li esta donant una importància que no té, dons afecta a 150.000 persones, de les quals, la majoria no pot votar perquè son immigrants. O sigui estem creant un merder en un tema deficitari, que malgrat l’efecte mediatic, quan l’aconseguim només ens reportarà un trasllat de la insatisfacció de la gent, i mes despesa.

I es aquesta manca de visió practica dels suposats progressistes del país que sempre ens ha fet mal. Ens va fer mal quan van fer que la Generalitat s’enfrontes al rei Joan II, posant-li unes condicions totalment estúpides com no poder trepitjar Catalunya sense permís de la Generalitat. Ens van fotre mal quan, per culpa de no voler negociar la Unió d’Armes amb Olivares ( negociar no vol dir claudicar) ens van fotre en una guerra contra l’exercit castellà que posteriorment ens va costar la Catalunya Nord.
I ens van fotre ben fotuts quan quatre “vigatans” es van rebel·lar contra el primer rei en anys que jurava les nostres Constitucions, i es van aliar amb els anglesos amb un Pacte de Gènova que mai han complert, i ens van fer perdre les Constitucions el 1714, i el nostre líder es va amagar a la casa dels sogres a Sant Boi. De qui eren o que en pensaven els membres de la Diputació del General en aquell moment ningú en sap res.

I finalment els que ara son pijo-eco-progres ens van fotre en una guerra incivil contra l’exercit espanyol recolzat pels nazis alemanys i els feixistes italians tot per sortir el dia 18 de Juliol amb banderes negres o vermelles cridant revolució i comunisme, en comptes de sortir amb banderes republicanes reclamant simplement “democràcia”. I si el cop no hagués tingut oposició armada, i hagués simplement estat un “pronunciamiento” mes, potser de Franco recordaríem ara que va ser el inútil general al qui els americans van esborrar en un dia de la zona militar d’Àfrica per envair España a la II Guerra Mundial.
I desprès hauríem tingut Pla Marshall en comptes del que vàrem tenir.

I cada cop que veig a aquests del tripartit parlant de negociar amb Madrid, m’enrecordo de que Tarradellas no volia Estatut, sinó tenir les quatre diputacions, que l’Estat cedis tres o quatre competències al complert, i anar hi anant. Perquè si això hagués estat així. i Madrid s’hagués quedat Sanitat i Educació, les dues competències que han generat mes dèficit a la Generalitat perquè mai inclouen el creixement de la població ni la immigració, i en canvi ens haguessin traspassat la Obra Publica, ara tindríem un país preparat per a exportar industrialment, en comptes de tenirlo per a ser el bar i el prostíbul d’Europa.
Jo no se si les putes parlen català, però si se que desprès de 30 anys de tenir el control total sobre l’Educació, si truques a una Caixa Catalana, la musica d’espera que et posen es això que diuen “pop español”, i si et truquen per qualsevol cosa desde els “serveis centrals”, o truques a “atenció al client”, t’atenen en castellà.

Per tant, jo com els escocesos, no vull ni Estatuts ni Independència, vull simplement DEVOLUCIÓ, i tenir el mateix rei i les mateixes forces desarmades amb noiets sud-americans que el país veï, perquè posat a tenir un rei, millor tenir el rei mes “bribón” (o suposadament -sempre s’ha de dir suposadament- tonto) del mon, no els sembla?, i de pasada, desactivem dos enemics importants.

Per a mi es fundamental utilitzar la paraula "DEVOLUCIÓ". Tot el mon l’entén, i en canvi veu amb por mots com "nacionalista" o "independentista".
Ademès, un espanyol també l’entén, i desarma d'arguments als desconeixedors de l’historia (la majoria). I si no, es fàcil d’explicar: DEVOLUCIÓ vol dir tenir el mateix status que de 1492 a 1714 ( un estatus on segons ells som “Espanya” i segons nosaltres som “independents”. Així tots contents). Cosa que es perfectament asumible segons les disposicions transitories de la "seva" Constitució.

En publicitat, la simplificació del missatge es el triomf. I això de l'independència es un producte com un altre, que s'ha de "vendre" i ha de convèncer.

properament : INDEPENDENTISME MONARQUIC (II) , EL DIA DESPRÈS.

3.2.08

PREVISIÓ ELECTORAL

Ja tenim la PREVISIÓ amb els resultats electorals de les eleccions espanyoles del 9 de Març.
L'única enquesta que no esta feta amb el sistema "Juan Palomo" a mida de qui la pagui o del color del diari que la publiqui.

Com a minim es l'única previsió imparcial, i ja nomès per aixó es la única digne de credit.

La previsió es :
Els del PinotxoSOE : 169 (ara tenen 164)
Els del PPhatxa : 156 (ara tenen 148 )
El tumor Duran : 9 (ara tenen 10 )
Drakula Ridao : 7 (ara tenen 8)
Els eco-pijo-progres del dinoSaura : 5 (ara tenen 5)
Altres : la resta

La previsió es feta pel magnific Mag Felix

al programa Versió RAC1 de Toni Clapès.

No sumeu, que ja se que no quadra, pero es divertit.!

SERGI PAMIES A FAVOR DE LA LIMITACIÓ A 80 KM/H

El conegut escriptor Sergi Pamies es manifestà a favor de la limitació a 80 Km/h, i propossa mes mesures per augmentar la felicitat dels conductors.
Tall del programa Versió Original, de Toni Clapès a RAC1


Un video del POLONIA sobre l'estretament dels carrils a les autopistes.
http://www.e-noticies.tv/canal-actualitat/a-%27pol%f2nia%27-1907.html

2.2.08

BALANCES FISCALS

Pel seu interès, us lliuro un e-mail d'en Albert comentant les balances fiscals:

Hola Miquel.
Abans de res voldria agrair-te la informació sobre les balances fiscals, així com el vídeo de l’últim mail.

Personalment no estic en contra de la redistribució de la renda, si més no, des d’un punt de vista conceptual. Si partim d’un punt de vista keynesià, les polítiques redistributives estan més que justificades pels teòrics de la econòmica política; de la mateixa manera que les tesis més lliberals, justifiquen posicions contràries. Aquell és però un debat acadèmic en el que jo no gosaria entrar. Tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. El problema és que aquest tipus de polítiques esdevinguin un arma electoral que mobilitzi a la gent encontra dels seus propis conciutadans.

Tampoc trobo ètiques les tesis d’alguns partits d’àmbit espanyol que es defineixen com a lliberals. Aquests són contraris a la redistribució de la renda entre les classes socials (entre gent de diferent renda). Això per a ells és com un axioma, un principi fonamental. Però en canvi, al mateix temps són favorables a la redistribució de la renda entre territoris.

Tot plegat vol dir que són contraris a la redistribució de la renda, quan són ells qui han de sacrificar-se fiscalment en favor de les capes més desafavorides; però en canvi en són partidaris quan no són els seus territoris els que s’han de sacrificar fiscalment pel mateix concepte. No ho trobo ètic. O s’és seguidor de les tesis keynesianes de la economia política, o s’és lliberal. Però no s’és una cosa i l’altra al mateix temps i quan convingui. És una qüestió de principis.

Com et deia jo no sóc contrari (a priori) de les polítiques de redistribució de la renda, des d’un punt de vista conceptual. Fins i tot països de profunda tradició lliberal com Suïssa, Alemanya o els Estats Units, o entitats supranacionals que han sorgit de la mà del liberalisme econòmic, com la mateixa Unió Europea, han desenvolupat mecanismes de correcció de desigualtats entre territoris. El problema, entenc, és la seva gestió (tant pel que fa a la recaptació com a la distribució en sí mateixa).

El sistema espanyol de polítiques redistributives presenta certes contradiccions internes a les que crec que s’hauria de fer front. Són dons aquestes contradiccions del propi sistema les que han de ser objecte de crítica i revisió, no el sistema en sí mateix.

La primera contradicció que hi trobo és que predomina el principi “que pagui més qui més tingui”. Sembla lògic, però a Espanya aquest principi s’ha pervertit completament per que no és cert que paguen més els que més tenen, donada la situació fiscal al País Basc i a Navarra. Però fins i tot en el supòsit que aquestes comunitats tinguessin un tractament fiscal semblant al de Catalunya o les Balears, es donaria una altra contradicció. El fet que aquest principi amaga la perversitat de que aquells que creixent menys (en termes de PIB, de renta familiar disponible, o com es vulgui mirar), acaben fen un sobre esforç fiscal per transferir renda a aquells que tenen unes taxes de creixement econòmic superior. Això és el que no trobo correcte.

Crec que s’hauria de buscar un equilibri entre riquesa i creixement alhora de definir tan els beneficiaris de la redistribució de la renda, com les quantitats que han de percebre. Això suposa que Catalunya no només es sacrifica fiscalment per fer possible la correcció de les desigualtats, si no que a més, hipotequem bona part del nostre propi creixement econòmic.

I el pitjor és que això s’ha convertit en una política d’Estat. Ara el sistema no persegueix la redistribució de la renda en sí mateixa, si no l’afebliment econòmic de Catalunya. Aquest és un dels principis de la política territorial de l’Estat. Comparativament, les aportacions de Califòrnia, que és l’Estat de la Unió que més aporta en matèria de redistribució de la renda, tot just suposen un 2% del seu PIB. En el cas de la UE aquestes xifres no superen 0,7% del PIB del països més rics. En canvi en el cas de Catalunya, no es coneixen les dades exactes (atemptat als principis de publicitat i de transparència). Però la majoria d’analistes la situen sobre el 10%, fins i tot n’hi ha que afirmen que és superior al 14%. Per tant no crec que l’Estat persegueixi corregir certes desigualtats, si no afeblir la importància econòmica de Catalunya.

Per altra banda, el sistema es doblement pervers per que es tenen en compte les dades agregades per comunitats autònomes. Això amaga una realitat desastrosa i és que a Catalunya hi ha 42 barris de grans ciutats que tot plegat sumen 1.450.000 habitants, que tenen una renda mitjana equiparable a la de les regions més pobres d’Espanya. El problema és que com que viuen en una comunitat que genera riquesa (PIB) es dona per suposat que aquesta queda distribuïda de forma igualitària entre la població, cosa que no és certa. Així, Extremadura, amb poc més d’un milió d’habitants, és objecte prioritari en la política de redistribució de la renda, mentre que aquests barris de Catalunya amb taxes de pobresa semblants a les d’Extremadura hi estan excloses.

Però n’hi ha més. Bona part de la riquesa de les regions pobres d’Espanya prové de transferències des de l’exterior, sigui d’altres comunitats autònomes o de la UE. Com saps l’adhesió dels nous membres (des de les repúbliques bàltiques fins a Bulgària), han fet redefinit les polítiques regionals de la UE.
Espanya a aconseguit “salvar els mobles” segons les paraules d’un diplomàtic professor meu que s’encarregava de les negociacions amb la UE sobre els fons de cohesió, de manera que fins el 2013 (crec) algunes de les nostres comunitats continuaran sent objectiu número 1 dels fons de cohesió de la UE. Però, i desprès? D’on traurà l’estat tot el diner que deixarà de venir dels fons de la UE?

Donades les xarxes de clientelisme existent en algunes comunitats, no em crec que l’Estat accepti eliminar aquestes transferències; crec que buscaran alternatives, si és que encara no les tenen, i em temo molt que una vegada més ens tocarà el rebre...

Finalment, no em sembla del tot correcte dividir el nombre d’habitants de Catalunya entre els diner que enviem a l’Estat. En primer lloc per que aquests diner no surten només de les unitats familiars, si no de les empreses especialment pymes.

Segon per que si no es paguessin, ningú no diu que es poguessin distribuir entre les catalans. Per altra banda, crec que hi ha molta gen que sí que està disposada a deixar de “donar la volta al món” (és a dir a sacrificar-se fiscalment), per transferir part de la seva renda a regions i a classes socials més desafavorides. Encara que aquests siguem una minoria, es una de les bases econòmiques de la societat on vivim.

El problema, com et deia, no són els principis en sí mateixos si no l’abús que se’n fa en el nostre nom.

Personalment hi ja coses que em preocupen encara molt més que tot això de la redistribució de la renda; com per exemple, el fet que els catalans no tinguem res a pelar dins l’administració de l’Estat espanyol. Com em va dir l’ambaixador d’Espanya a Albania, ara fa uns mesos “no ens hi volen”. L’Estat és d’ells, se l’han fet seu, em permès que se’l facin seu i fan tot el que volen sense donar explicacions. El problema per a mi, és estructural.

Normalment, les classes dirigents dels Estats, són aquelles que es reparteixen el poder polític, econòmic i institucional. A canvi, són les classes socials, que financen l’Estat. Al cap i a la fi és el seu propi Estat.

Al mateix temps les classes populars accepten aquesta distribució del poder, sempre que ells siguin l’objecte de les polítiques públiques i socials.

Dons bé, a Espanya això no funciona ben be així. Les classes socials que es reparteixen el poder tenen una forta component aristòcrata (no només per l’origen, si no també per pensament polític, valors...) en canvi qui finança l’Estat es la petita burgesia emprenedora, concentrada tradicionalment en tres o quatre comunitats autònomes, entre elles Catalunya. Dons bé el sistema el trobo del tot perniciós per que per una banda les classes dirigents de Catalunya, no formen part de les classes dirigents de l’Estat, un Estat que financen en gran mesura.

Però al mateix temps, tampoc som objecte de les polítiques de l’Estat. Només cal veure el diari cada dia per adonar-se que Catalunya no figura en les prioritats de l’Estat en matèria de polítiques públiques. Però fins i tot el cas d’Espanya és pitjor que tot això, ja que bona part dels fons de cohesió de la UE destinats a particulars del món agrari, acaben en mans de quinze o setze famílies de rancio abolengo. La Duquesa de Alba per exemple, és la persona que més rep per aquest concepte. Tota una perversitat del sistema.

En definitiva, jo no trobo pas malament que es redistribueixi la riquesa. Tot depèn de com es faci. Però el que tinc clar és que no necessitem a l’aristocràcia espanyola per a distribuir-la. Això és una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, al cap i a la fi són els nostres “cuartos”. No necessitem a Madrid per fer d’intermediaris; i com diu la dita castellana “quien parte y reparte se lleva la mejor parte...”. Però aquí el problema el tenim en la nostra pròpia classe dirigent. Tot just ara comencen a despertar-se... veurem fins on arriben.

Bé noi, no et voldria entretenir massa amb la meva filosofica politica de pa sucat amb oli.

Salutacions

Albert Pont