25.2.11

On són?, per XAVIER ROIG

El que està passant als països àrabs és sorprenent. Ningú s'imaginava que tots aquests moviments es produïssin amb tanta celeritat. Alguns polítics europeus van anar de vacances de Nadal al Magrib convidats per algun sàtrapa que ara ja no hi és. Com ja és habitual, Europa no ha estat capaç de preveure la magnitud del fenomen. Greu, perquè es tracta de veïns que estan a tocar. Però no són només els governants els que miren cap a una altra banda.
Entre nosaltres hi ha establerta l'opinió que els problemes del món àrab són culpa d'Occident. Hauríem de ser tots plegats una mica més llegits. I ideològicament menys sectaris. Els problemes del món àrab són seculars. Lamento decebre més d'un, però van començar abans que els Estats Units naixessin. Els països àrabs estan formats per societats prostrades i corcades. A causa d'una cultura religiosa nefasta, certament. I per altres raons, també. S'han publicat estudis sobre l'endarreriment àrab. Els més recents apunten al fet de no haver sabut evolucionar des d'una societat de comerciants a una societat mercantil i capitalista. Invents, tecnologia i institucions econòmiques tan bàsics com la comptabilitat per partida doble, la societat anònima per accions, la banca, les assegurances, una certa forma de dret mercantil, no van ser adoptats quan tocava. Les societats que han sabut fer el salt, adaptant-ho a la seva idiosincràsia, han evolucionat. A Europa al principi (origen de tot el que parlo), a Amèrica del Nord després, i a Orient fa uns decennis (per exemple, el Japó posterior a la Segona Guerra Mundial).
Però la moda continua sent donar la culpa a Occident. La dóna bona part de la societat àrab. És lògic. La frustració sempre busca enemics externs. Però també la dóna, entre nosaltres, una opinió pública majoritària disposada permanentment a engaltar-ho tot "al sistema". Al d'economia de mercat. En aquest sentit, les societats àrabs han comptat amb un enemic formidable dins d'Europa. Un enemic que acostuma a disfressar-se d'amic. Em refereixo a l'autoanomenat progressisme europeu continental. Un amic que es va fer fonedís quan els països de l'est eren aixafats per la bota de l'URSS. I amb el qual tampoc van poder comptar els massacrats als Balcans. És un amic curiós -els àrabs ja ho aniran descobrint-. Té per costum odiar l'estil de vida occidental. I per això dóna suport, actiu o passiu, a determinades formes de totalitarisme. Un amic que fa una certa pudor de suat perquè no es dutxa des del maig del 1968.
També és cert que, en les seves relacions amb el món àrab, els governants occidentals han practicat l'interès. I sempre queda políticament correcte criticar-ho. Som així d'hipòcrites. Però, probablement, si aquests governs no haguessin actuat per interès pur i dur, nosaltres, l'electorat, els haguéssim fet fora. D'altra banda, l'opinió pública europea és fofa i s'ha deixat manipular en excés pel revengisme ideològic. El progressisme europeu continental (la versió catalana n'és la caricatura extrema), no té cap vocació d'expandir la democràcia. Ni la premsa lliure. No té ànsia vital de llibertat. Ni als països àrabs, ni enlloc. Va flirtejar amb el règim de Moscou quan oprimia els països de l'est. No va aixecar un dit als Balcans perquè, suposo, el molestava enormement el fracàs del "comunisme amb rostre humà" de Tito (quines galtes, com si existís el "feixisme de rostre humà"!). No piula a Cuba. Ni a Veneçuela. Ni va piular quan els Khmers Rojos van matar milions de persones. I ha comptat amb destacats representants que s'han caracteritzat per trobar-se molt a gust en dictadures que ara estan a la corda fluixa. O ja no recorda ningú determinats "intel·lectuals" catalans que ens han cantat les excel·lències de viure al Magrib? Tots massa habituats a practicar la síndrome de Hemingway -típic producte americà a qui queien en gràcia els països amb vicis i costums que al seu país d'origen ell no hauria tolerat mai.
Ara (algú n'esperava una actitud diferent?) es pretenen ignorar els moviments que s'estan produint aquí al costat. On són les cassolades "espontànies" contra de les massacres a Líbia? Davant el que està fent Gaddafi, l'OTAN hauria d'intervenir, o deixem que mati la població des d'avions, com qui fumiga? Els europeus hem de restar repugnantment immòbils com vam fer-ho als Balcans? Preguntes difícils per a una opinió pública habituada a moure's per clixés entaforats des de l'escola.
Les actituds de Hemingway de carnestoltes ja no són útils. Cada cop és més difícil practicar-les. Requereixen observar des del tendido com es trepitgen els cordons de les sabates societats que no poden posar-se mai dempeus, ni econòmicament ni políticament. I això ja no és acceptable. Es presenta una magnífica oportunitat per tal que aquestes societats àrabs s'incorporin, d'una maleïda vegada, al tren de la modernitat que van començar a perdre el segle XV. La nostra opinió pública també pot fer-hi coses

www.ara.cat
Xavier Roig
25/02/2011

23.2.11

UNA GESTIÓ MANIFESTAMENT MILLORABLE per Francesc Sanuy

"Perquè a un conductor de vehicles que comet una infracció se li pot retirar el carnet i, en canvi, a un mal gestor de caixa, no"

Normalment, als catalans ens resulta més agradable informar-nos a través dels mitjans de comunicació propis i estalviar-nos l’hostilitat sistemàtica de la Brunete mediàtica madrilenya. Però hi ha algunes qüestions sobre les quals, entre nosaltres, als opinadors se’ls posa el murrió a fi de mantenir un silenci sepulcral i, aleshores, no tenim més remei que anar a beure a les fonts d’una premsa centralista en general tendenciosa i radicalment anticatalana, perquè en determinades matèries és més valenta en la formulació de denúncies. Concretament, això és al que passa ara mateix amb el gran tema de les caixes d’estalvis en situació de “corpore insepulto”. En efecte, és només a Madrid que s’acusa les caixes fusionades, bancaritzades o en procés de metamorfosi de tenir cada vegada més executius o dirigents tan absolutament polititzats que ni s’amaguen d’anar amb el carnet a la boca. Rato i el consell de CajaMadrid serien el paradigma dels que, en lloc de la professionalitat, opten a cara descoberta per la designació política sense dissimular. D’altres grans entitats fan el mateix de manera més indirecta i subtil mitjançant la condonació de crèdits als partits polítics i a la col•locació de polítics a les empreses participades. Però, en tot cas, tota aquesta remodelació s’està fent amb uns ajuts estatals per a recuperar la solvència que, al gener del 2011, ja eren de € 11.500m.

I així ens troben amb el que serà el tercer banc espanyol (Banco Financiero i de Ahorro) on hi seran consellers els alcaldes de Majadahonda i Castelló, regidors com Mercedes de la Merced, diputats com Fernàndez Norniella o un exministre com Virgilio Zapatero. O bé al Banc Mare Nostrum que ha rebut €980 m. dels contribuents i ha comprat un palau a Madrid per a domiciliar-hi la seu, hi veiem l’exsecretari d’estat d’economia i ex president de Lehman Brothers (el banc de la gran fallida del s. XXI), Luis de Guindos o J.M. Baráñez de l’òrbita autopistes. La llista seria interminable, però allò que resulta revelador és que, malgrat els ajuts a càrrec dels contribuents, els directius de nova designació ja no entren només a cobrar dietes, sino també retribucions, fons de pensions i blindatges. No hi ha, doncs, cap acte de contrició ni propòsit d’esmena. Ans al contrari, als gestors anteriors i a la majoria que encara segueixen, ningú no els ha demanat cap mena de responsabilitat. Com és possible que el malbaratament de recursos, l’aparent corrupció de molts directius i els privilegis de tants consellers no tinguin ni imputació ni repulsa moral? La premsa de Madrid, per exemple, demana explicacions sobre l’ús d’una mansió de luxe de Caja Madrid a Miami on l’entitat va comprar a preu d’or el City National Bank of Florida (sembla que Telefònica també podria tenir-ne algun per als consellers que fan el “doblete” amb filials d’Amèrica Llatina) i les demana també sobre el BMW blindat que encara utilitza l’expresident Blesa, el mateix que va concedir un crèdit fallit de € 1.000m. a Martinsa – Fadesa, amb gran perspicàcia pocs dies abans de la suspensió de pagaments de l’empresa. Cosa que, per cert, també va fer la sagaç cúpula de La Caixa per la mateixa xifra i en la mateixa data aproximadament.

Són, evidentment, coses que revolten i provoquen la santa indignació dels ciutadans modestos que acaben pagant els excessos d’un pèssims i moltes vegades culpables gestors que sempre gaudeixen de la impunitat dels qui estan per sobre de la llei i es foten del mort i de qui el vetlla. Pensin, per exemple, que Caja España va prestar € 67m. al seu president que, dit sia de passada, no els ha tornat. O que el canonge Castillejo “capo” de l’episcopal CajaSur de Córdoba es va assignar un vitalici de € 250.000 amb transmissió garantida a les seves quatre germanes. En resum, no se sap ben bé si parlem de delictes o d’una colla de pocavergonyes sense miraments, però sembla exigible, com a mínim, que el Banc d’Espanya inhabiliti a tots els qui hagin comès abusos o infraccions. També seria molt edificant que tots aquests sàtrapes, que diuen que es dediquen a la beneficència, la solidaritat i l’obra social, estiguessin obligats a declarar tot el que cobren des de fa 20 anys tant de les caixes pròpiament dites, com de les múltiples participades i les filials estrangeres en els consells de les quals també reben sucoses retribucions. I, de passada, atès que són, segons diuen, com una ONG, que declaressin el que paguen d’impostos.

El panorama és, doncs, desolador. En plena i gravíssima crisi econòmica i mentre encara no se sap exactament l’abast dels actius tòxics o dubtosos que, en forma de solars o edificis, les caixes s’han hagut de quedar, en dació per a assumir impagaments o refinançaments, els directius segueixen tocant la música en el Titànic que s’enfonsa. A Segovia, per exemple, el President de la Diputació (PP) passa a presidir també la caixa i es tira endavant la promoció d’un camp de golf amb xalets i parc empresarial. A la d’Àvila també s’han fet grans viatges a l’estranger gratuïts per a famílies de directius en paral•lel al creixement dels préstecs qualificats d’altament dubtosos. Podríem seguir amb un reguitzell de decisions incomprensibles. A Catalunya, sense anar més lluny i segons el “Tribunal de Cuentas” la condonació de crèdits o partits polítics. A Navarra, on el president del govern autonòmic, Miguel Sanz, va ocupar també la presidència de la CAN (avui, via SIP, Banca Cívica) que va suscitar comentaris pel regal de 16.000 euros de rellotges als directius. De la CCM de Castilla La Mancha encapçalada per Hernández Moltó no cal ni parlar-ne, però les targetes de crèdit sense límit o els 3 milions de xecs de viatge que van rebre els executius eren constants junt a les grans operacions de l’aeroport de Ciudad Real o del Pocero de Seçeña, que ara sembla que fa de promotor a la Guinea Equatorial, justament el país que acaba de visitar el President del Congrés José Bono. Curiosament, els sindicalistes de les caixes (quin oxímoron, oi?) donen el vist-i-plau a les remuneracions més fastuoses i a jubilacions com la de Blesa a CajaMadrid per valor de € 750.000 anuals. La gran pregunta és perquè a un conductor de vehicles que té un accident o comet una infracció se li pot retirar el carnet i, en canvi, a un mal gestor de caixa, no. Es que no havíem establert que aquestes entitats sense ànim de lucre havien de destinar els resultats a reserves, provisions i obra benèfica? I si, a més a més, les hem hagut de reflotar amb els diners dels contribuents modestos, resulta absolutament incomprensible, immoral i indignant veure que tant els culpables anteriors com els nous fitxatges es barallen per sous, bonus, i plans de pensions. Tot plegat, una autèntica vergonya.

http://www.elsingulardigital.cat/
23-febrer-2011

22.2.11

IMPORTANT DISCURS D'EN GADAFI

Ha dit: "seré breu".
A veure si es veritat.

ÍNDEX DE MISÈRIA I RULETA, per Francesc Sanuy

Saben d'on plora la criatura, i en conseqüència ens parlen de crear llocs de treball 

El dramatisme de la sobtada mort de Santi Santamaria just quan feia la presentació del seu nou restaurant al complex del Marina Bay Sands de Singapur ha eclipsat lògicament la notícia que l'empresa promotora va fer pública exactament el mateix dia. En efecte, la LVS (Las Vegas Sands), operadora de casinos a Nevada, Pennsylvania, Macau i ara també a Singapur, aprofitava la presentació del restaurant Santi per a anunciar a través del seu president, Sheldon Adelson, un projecte d'inversió de 13.000 milions d'euros a Espanya. Es tracta, doncs, d'una iniciativa 10 vegades més gran que la de Singapur amb 20.000 habitacions d'hotel i grans espais comercials i de convencions, tot i que la base de negoci sigui el joc pur i dur. La frase més reveladora va ser: “Volem fer un Las Vegas Strip per a tot Europa, és a dir un Euro Vegas”. O pel que fa als emplaçaments possibles, va parlar de contactes ja establerts amb les autoritats de Barcelona i Madrid, sense descartar alternatives al País Valencià o a la Costa del Sol. Finalment, va advertir que negociarien ajuts i subvencions, atès que es podrien crear 180.000 llocs de treball, una xifra que, a primera vista, sembla molt exagerada.
Tot plegat sona com una evocació de la negociació que em va tocar dur a terme quan es va intentar captar l'Eurodisney per a Catalunya i l'administració central ens va tombar el projecte pel senzill procediment de comunicar al president Eisner de la casa Mickey Mouse que qualsevol subvenció de la Generalitat la restaria de l'aportació del govern de Madrid. Dit d'una altra manera, que els ajuts centrals eren vàlids per a Andalusia o per a la candidatura d'Oliva-Pego-Alacant, que, per cert, havia contractat les influencies d'una distingida senyora del paper couché estretament propera, ja llavors, a un ministre dotat de molta habilitat per a qüestions d'aquesta naturalesa. Però si els estudis de trànsit, població local propera i capacitat d'allotjament turístic col·locaven Catalunya al primer lloc de tot Europa per la rendibilitat potencial i la Disney prenia aquesta opció, els secretaris d'estat De la Dehesa i Vasallo es van encarregar de comunicar als americans que les subvencions estatals es retiraven. Naturalment, el resultat va ser que a còpia del “mía o de la tumba fría”, la Disney se'n va anar amb la música a una altra banda, concretament al costat de París. I aquí només ens va quedar la possibilitat d'entonar aquella cançó goliardica italiana que diu: “noi siamo felici, noi siamo contenti, le chiappe del dietro, porgiam riverenti”.
Escarmentat per les experiències anteriors i a la vista de com aquella febre dels parcs temàtics, que aquí vàrem salvar, per a Vila-seca i Salou, gràcies a l'Anhäuser Busch, després es va estendre a operacions com ara la de Terra Mítica (presidència de Zaplana) i als afores de Madrid, potser seria una pena que tornéssim a cometre errors com aquells. D'entrada, perquè ara estem parlant de coses diferents. Això de Las Vegas, si de cas, s'assembla a la iniciativa que es va presentar a so de bombo i plateret, per part del govern d'Aragó, com la panacea universal, per a convertir els Monegros en una faraònica i monumental ruleta, un tema sobre el qual, posteriorment, hi ha hagut més aviat silenci. En realitat, ara estem parlant del joc, les loteries i les apostes que ja sé que ara es volen privatitzar, però que tenen tota una sèrie de connotacions que no es poden ignorar. Primer, perquè si les travesses on line les fa una empresa de Gibraltar, no tributa. I, segon, perquè el conjunt d'empreses locals de casinos, bingos, escurabutxaques, etc., que se sàpiga, no han creat mai problemes preocupants i no és gens segur que els que vinguessin de fora poguessin garantir el mateix.
El problema, però, és que aquest país, sobretot al centre i a la nostra banda de ponent, és molt propens a esperar, sempre que hi ha dificultats, un manà providencial. I que Nevada és un estat que sempre s'ha fet ric per la via de legalitzar tot allò que sigui prohibit: casaments sense requisits, divorcis exprés, etc. Per tant, els qui truquen a la porta, saben perfectament d'on plora la criatura, i en conseqüència ens parlen de crear llocs de treball. És altament probable que hagin llegit l'índex de misèria de la Société Générale, un patró de mesura que consisteix a sumar la xifra de l'atur amb la de la inflació. La teoria és que quan ambdues magnituds empitjoren simultàniament, els governs democràtics perden les eleccions i les dictadures tenen revolucions. Ho estem veient aquests dies als països àrabs, però resulta que, segons la Soc-Gen, un país completament desenvolupat com és Espanya pot tenir un índex de misèria superior al de l'Índia o el Pakistan, i que això l'acosta perillosament a la inestabilitat política. Amb el factor agreujant que la inflació la causa principalment el govern central amb l'augment de tarifes a favor dels multimilionaris dels monopolis i sectors públics i contra les classes mitjanes i treballadors. I la paciència té un límit!

www.avui.cat
22-02-2011

21.2.11

UN MILIÓ D’EGIPCIS A LA PLAÇA CATALUNYA?




Perdoneu que comenci dient-vos que com deia en John Lennon en una cançó (God), ja no crec en gaires coses, i afegeixo que tampoc crec ni en manifestacions ni en votacions populars. Les coses o van de debò o no van enlloc.
Molts companys bloggers se’n fan creus del fet que una manifestació a una plaça del Caire que no es gaire mes gran que la nostra plaça Catalunya de Barcelona aconsegueixi tenir mes força que una manifestació que ocupà un passeig tant ample com el de Gràcia i amb una llargada de cinc carrers a Barcelona.
Qualsevol persona que agafi el google maps i compari les dues superfícies s’adonarà que la manifestació de Barcelona era, com a mínim, tres cops mes nombrosa que la de el Caire. Qui faci els càlculs també se n’adonarà que a la plaça Tahrir de el Caire no hi cabien un milió de persones, i fins i tot, que a la de Barcelona per aconseguir aquest nombre necessitaríem no només el Passeig de Gràcia sinó també la rambla de Catalunya. Be, ja accepto que la Rambla també estava plena, aquesta no es la qüestió.
La qüestió es perquè els egipcis han aconseguit el que volien i nosaltres sembla ser que no.  I la resposta es senzilla, ha d’existir una proporcionalitat entre l’esforç i l’objectiu. Els egipcis demanaven que dimitís Mubarak, ja ho han aconseguit, i res mes, continuen igual, i continuaran igual. I si no continuen igual serà pitjor per a nosaltres, ens agradi o no.

Nosaltres hem fet dues grans manifestacions, en una demanàvem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.  Apa, objectius aconseguits, per no concretar quin tipus d’Estatut volíem. En la segona dèiem “som una nació i tenim dret a decidir”. Doncs nois, també ho hem aconseguit, ningú ens ho discuteix.
El problema es que en un cas i en l’altre, hem fracassat per no plantejar correctament les peticions, per mor de voler tenir amplia base, tant amplia que a l’ultima hi va anar fins i tot en Montilla. Amplíssima base, objectius minsos.  I el problema es el de plantejar obvietats, i a sobre desprès lamentar-se perquè en nomes quatre mesos ens van desaparèixer 1.000.000 d’independentistes a les urnes. A veure, si a la mani hi havia en Montilla, molt independentista no devia ser la manifestació, oi que no?

I per a aconseguir la independència no es necessari 1000.000 de persones al carrer, amb 15.000 com a Croàcia hi han prou. Però han d’esser cridats amb un pla, amb una organització clara,  perquè si no ens pot passar com a la manifestació del  27 de juny del 2009, que ens van rebre deu somrients diputats al Parlament del zoo i els manifestants varem tornar cap a casa amb cara d’idiota.
Sembla ser que la gent d’Òmnium preparen una altra manifestació per a aquest juliol, i com desconfio de la redacció del lema per allò de la amplia base que abans explicava, l’única manera que la manifestació serveixi d’alguna cosa fora fer-la acabar davant el consolat americà, demanant la devolució de les nostres Constitucions, ser un estat lliure associat als EUA, i a fer anar Dollars, que amb aquesta Espanya no anem enlloc, però amb aquesta Europa escleròtica, burocràtica, partidària de la globalització econòmica sense protegir-se, i sucursal dels interessos de la senyora Merkel, tampoc.  
Com deia en Joan, posem aviat algun terreny a la seva disposició per si volen aparcar, i deixem ja de treballar per a mantenir la colla de vampirs del país veí.

MM

Rectificación: pedimos disculpas por un error en la infografía del 1-0

Por un error en la infografía que ilustra en la edición impresa el posible fuera de juego de Alves en el gol de Villa, no figura en la imagen el defensa del equipo bilbaíno que podría estar en línea con el lateral derecho del Barcelona. Pedimos disculpas por ello.
http://www.as.com/futbol/articulo/pedimos-disculpas-error-infografia-1-0/20110221dasdasftb_3/Tes

No hase falta desir nada mas.

LLIGATS DE PEUS I MANS, per Francesc Sanuy

“En aquests moments de crisi i de seriosa dificultat és quan més estretes, fluides i lleials haurien de ser les relacions entre els fabricants i els governs dels territoris on tenen situades les plantes de producció”
El president de l'Anfac, la patronal dels fabricants d'automòbils, ha protestat enèrgicament contra la nova llei d'economia sostenible que incorpora unes modificacions del control, d'agències que són favorables als concessionaris. Efectivament, en deixar de ser distribuïdors, els 3.500 venedors de cotxes podran retornar els vehicles no venuts al mateix preu al qual els van adquirir i podran cobrar indemnitzacions si es trenca el contracte de representació o es veuen obligats a reduir plantilla. No sé del cert si aquest Sr. García Sanz és el mateix que va considerar inoportú que un model de la Seat es pogués dir Martorell, igual com els que ja es diuen León, Córdoba, Ibiza, etc., “perquè la Seat és una empresa espanyola”. Afirmació de la qual es desprèn que, a contrario sensu, Martorell no és una ciutat espanyola. En tot cas, el que em fa pensar és que, almenys, si són dues persones diferents segur que tenen la mateixa línia de pensament. Vegin, si no, com l'Anfac expressa el seu disgust per una normativa aprovada amb els vots del PP i de CiU i, en lògica conseqüència, amenaça amb tota mena de represàlies començant, però, no per fer el boicot als Salons de l'Automòbil de Madrid (govern del PP) i de Barcelona (CiU) sinó, amb absoluta coherència, negant-se a participar només al Saló de Barcelona. És ben bé allò del míting en el qual Hitler va dir que calia exterminar els jueus i un dels assistents, entusiasmat, va afegir: “Sí, i els ciclistes també”. El Führer, desconcertat, va preguntar: “I els ciclistes, per què?”. I, naturalment, la resposta va ser: “I els jueus, per què?”.
No conec prou bé el tema dels concessionaris ni voldria entrar ara a valorar qui penso que té raó pel que fa al fons de la qüestió. Però sí que tinc la impressió que és justament ara, en aquests moments de crisi i de seriosa dificultat, quan més estretes, fluides i lleials haurien de ser les relacions entre els fabricants i els governs dels territoris on tenen situades les plantes de producció. La Peugeot ja va avisar dels perills d'un mercat interior massa reduït per absorbir el 35% de la producció total. De fet, les fàbriques han de competir fins i tot amb les altres filials de la mateixa empresa en d'altres països. I, com de puntetes, les últimes xifres publicades indiquen que Turquia ja està superant la producció d'Espanya. En realitat, encara tenim fresques a la memòria les frenètiques gestions per garantir la continuïtat dels centres de producció de les diferents multinacionals present a Espanya. A la Moncloa, una mica abans dels ajuts a la compra d'automòbils, ja es va cometre un error: convocar el president mundial de Renault i de Nissan, C. Ghosn, per signar un acord per facilitar el trasllat de la fàbrica de la filial japonesa de la Zona França a uns terrenys ja emparaulats a Òdena per situar-hi la primera factoria de la marca a tot Europa. En aquella fracassada reunió al ministre del ram era català. I el president de la firma se'n va anar lògicament irritat, atès que no venia a negociar, sinó a signar. Posteriorment, quan anaven mal dades, el ministre Sebastián va haver d'anar a París, on va defensar la fàbrica de Renault a Valladolid, però es va oblidar de fer gestions a favor d'una Nissan que va duplicar les instal·lacions d'Anglaterra i aquí ha salvat una part dels projectes gràcies al sacrifici comprensiu dels treballadors.
Són temps, doncs, de col·laboració amb les autonomies i de reivindicar conjuntament les infraestructures i les contribucions a la millora de la competitivitat. La Ford de València, per exemple, ja s'ha pronunciat amb l'avís que, si en els propers cinc anys no s'ha materialitzat el corredor del Mediterrani, hi ha el risc que es plantegi la deslocalització a un altre país d'Europa. Ells saben millor que ningú que avui el cost salarial de construir un vehicle és molt inferior al cost logístic de situar-lo al mercat. Per tant, el ramal ferroviari Martorell - Port de Barcelona, l'ample de via europeu fins a la frontera i el rescat dels peatges d'autopistes son bàsics. Geoestratègicament, Catalunya està ben situada. Ho acaba de demostrar Inditex - Zara amb la decisió de muntar el centre logístic a Tordera. Però de res no servirà la bona localització si el Ministeri de Foment i el visceral centralisme radial i acaparador de l'administració central no ens deixen competir en igualtat de condicions i sense handicaps hostils i discriminatoris.
Esgotada la paciència amb la Renfe, amb Adif, amb l'ens de Ports de l'Estat i amb tots els organismes que són un llast insalvable contra el nostre progrés, veiem atònits com es deslocalitzen la Sony o la Yamaha i ens resulta particularment dolorós als qui ara fa 30 anys vàrem ser pioners en la captació d'inversions estrangeres. Tant com quan ens diuen, a sobre, que l'únic perill que hi ha per conservar el Mobile Word Congress de Barcelona és la queixa de molts participants que troben a faltar els vols directes internacionals i transoceànics que entre Aena i Iberia ens han suprimit o ens han privat de tenir. Si no hi ha rectificació, valdrà més aconsellar als nostres fills que aprenguin l'alemany i se'n vagin “nord enllà, on diuen que la gent és neta, culta, ordenada i feliç”.

Francesc Sanuy
www.avui.cat
20-02-2011

20.2.11

AL LLORO, HE ENCONGIT ELS MILITANTS ( MENTIDERS COMPULSIUS, CAPITOL 24)


Avui el partit SI ha fet una reunió a la que han anomenat "Congrés" perquè han triat els càrrecs del seu partit. Aquí teniu els resultats:
Formació i Atenció als Adherits, Núria Cadenes: 732 vots
President : Toni Strubell : 690 vots
Política Institucional, Alfons López Tena 675 vots
Secretari General Uriel Bertran 634 vots
Organització i Finances : Emili Valdero 582 vots
Acció Municipal, Oriol Sallas,  560 vots
Estudis i Programes, Jaume Renyer, 538 vots
Moviments Ciutadans i Temes Internacionals, Isabel-Clara Simó: 465 vots
Polítiques Sectorials, Jordi Anento, 375 vots

No han votat cap ponència política ni estratègica, perquè com ha dit ALT: Laporta es l'encarregat de pilotar l'estratègia política de la coalició.
S'han aprovat els Estatuts que regiran el partit, amb 609 vots a favor, 3 en contra i 12 en blanc d’un total de 624 vots.

Atenció al detall, la Anna Arqué no ha sortit escollida, al només obtenir 293 vots. I en Laporta no te cap càrrec. 
Pero si es llegeix be al web de solidaritatcatalana, podreu veure que el congrès era de SI (partit), pero en Laporta es anomenat "líder de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència". Per tant SCI es una coalició formada per SI, amb la direcció que ha sortit avui escollida, i DC, partit d'en Jan Laporta.

Com podeu veure, desprès de sis mesos de parlar malament dels demès, d'anar dient que feien grans fitxatges procedents de Rcat, de parlar de com s'havia de dirigir democràticament una organització, tot el que han dit, tot, ho desmenteixen ells mateixos amb les seves comptes.
                   
En sis mesos aquets mafiosos han espatllat tot el que han tocat, des del PRC fins el CCN.
Dels 1050 militants que van votar a les seves pseudoprimàries, ara ja només aconsegueixen un nombre de 797 votants. O sia, en només 5 mesos han perdut el 25% dels militants malgrat tenir 4 diputats fent el burro al Parlament del zoo. Això es clar, comptant be, perquè si comptéssim els 3.150 que ells van dir que van votar a les primàries del setembre o els 17.500 que deien tenir en aquells moments (ara en tenen 17.458 al facebook) això seria un autèntic desastre. 

Potser ara diran que el partit SI te 797 militants, i els que ens falten son els corresponents al partit d'en Laporta, igual es aixó i els demès no sabem comptar.

Si aquets son els independentistes professionals i organitzats, anem arreglats.
MM


FONTS :

19.2.11

MANIFEST PERSONAL de l'escriptor Manuel Baixauli


Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i mʼentretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida lʼatenció o perquè mʼafecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me lʼhe mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.
Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i lʼeducació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més dʼuna vegada a lʼany, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia
cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací.
En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, dʼaltres amb tristesa, però en totes mʼha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de lʼholocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com sʼhavia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-seʼn alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te nʼadones que ja estàs dalt. Una imatge mʼha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla
buida, negra.
Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit mʼalertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps dʼactuar. Aquell que veta lʼemissió de canals televisius, en lʼèpoca de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de lʼoposició, més dʼun dʼells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui lʼha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països dʼÀfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem dʼells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem dʼesperar que ningú resolga el nostre problema. Hem dʼadreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de ferlos veure allò que per a nosaltres és un dilema dʼuna obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

Manuel Baixauli

16.2.11

NINIS: NI AMICS NI DINERS, per Francesc Sanuy

"Aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem"
 Ara que el catalanisme polític es troba com deia el Dante a l’inici de la Divina Comèdia, “in mezzo il cammin della nostra vista mi ritrovai per una selva oscura” és a dir, al final d’un trajecte de més de 30 anys que, finalment, estava programat, previst i planificat que acabés en via morta, potser ja és hora de fer algunes preguntes. Per exemple, què se n’ha fet d’aquells amics castellans que, al final de la dictadura franquista i la majoria d’ells no abans, ens feien costat i, en el teixit de complicitats per a la transició cap a una democràcia al menys formal, donaven verbalment un aparent suport a la nostra causa autonòmica? Eren els temps de les fraternals reunions d’intel•lectuals i polítics d’ambdues bandes o de les declaracions conjuntes de respecte mutu i d’aspiracions comunes. Moments d’intercanvis com el de Pérez Llorca amb el, després, president Pujol: digue’m Jordi, tú també vas sentir la mateixa infinita tristesa quan Cardeñosa, amb la selecció, va fallar aquell gol cantat? O quan en Múgica, en lloc d’incorporar-se al parc juràssic antiestatutari fingia i predicava tot el contrari de la munició que dóna actualment als energúmens de la caverna involucionista.
Doncs bé, tot aquell clima s’ha evaporat i en aquestes tristes hores de tribulació, de foment de l’odi africà i de rebuig radical dels molestos i frugals nivells de simple descentralització administrativa (que d'au’ogovern no n’hi ha hagut mai), el que podem comprovar és que tots aquells companys de viatge s’han esfumat sense deixar cap adreça. Alguns perquè ja no són al primer pla com ara, Herrero de Miñon o el Padre Martín Patino, al qual tant de suport se li haviem donat des d’aquí quan els ultres li cantaven allò de “Tarancón al paredón”. I d’altres, perquè en el camí cap a les llibertats ja tenien previst de baixar a la primera estació. És per això que potser valgui la pena ressaltar quins són els pocs opinadors que en aquesta hora crítica, s’han pronunciat a favor dels nostres drets. Es poden comptar amb els dits d’una ma i encara en sobren, si no és que algú té constància d’algun altre cas igual de meritori. Però a mi només em surten el catedràtic del dret constitucional de la Universitat de Sevilla, J. Pérez Royo, que va defensar abans, durant i després de la sentència del T.C. la plena constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. El segon, el president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que sense tenir apriorismes de caràcter polític, en tant que jurista, va afirmar rotundament que el Tribunal Constitucional no pot convertir-se en una tercera cambra legislativa que, en usurpació de funcions, alteri la sobirana del poble expressada en referèndum i prèviament als Parlaments català i espanyol i al Senat. El tercer, Lorenzo Bernaldo de Quirós, un liberal i federalista malgrat ser simpatitzant del PP que va dir que la transferència de rendes de Catalunya cap a l’Espanya meridional és excessiva i causa de què, amb aquestes subvencions, hi hagi territoris on molta gent es passa la tarda jugant al dòmino. Per tant, la perpetuació d’un esquema que no ha servit per a reequilibrar les zones subsidiadés podria fer saltar la bastida de tot el sistema. I, finalment, el professor Blecua que s’ha estrenat com a Director de la “Real Academia de la Lengua Española” amb una clarificadora declaració ajustada al present, però evocadora d’aquell article que fa tants i tants anys va publicar Jose Mª Pemán a l’ABC amb el títol: “El Catalán, un vaso de agua clara”. Bé vaja, ens hem quedat sols, però encara hi ha unes quantes persones honestes, coherents i capaces de nedar contra un corrent massiu, imparable i hostil que es fomenta des de les més irresponsables esferes del poder.
Dit això, voldria enunciar només una qüestió sobre la qual, dissortadament, em temo que s’hi s’haurà de tornar: l’administració central segueix pensant que Catalunya és la bota de Sant Ferriol i que aquesta llimona es pot esprémer a perpetuïtat. Però com que, a partir d’ara, ja no sortiran els números, es comencen a sentir veus, alguna en clara situació de conflicte d’interessos entre l’empresa privada i el càrrec públic que recomanen les privatitzacions i les concessions a empreses privades. En resum, el que diuen determinades entitats és que, un cop venudes les joies de l’àvia, la coberteria i tot el que eren serveis públics, ara s’ha de ser encara més agosarat i vendre’s al poc que queda. I aquí és on se’ns posen els pels de punta, perquè probablement estem parlant dels túnels de TABASA i de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) que, pel que sembla, arrossega un dèficit de € 1.200 m. que, - naturalment -, algun insadollable i cobdiciós concessionari intentarà carregar al consumidor indefens. Però la part més greu seria que es convertís en realitat el propòsit de privatitzar Aigües del Ter – Llobregat, és a dir, l’aigua pròpiament dita un recurs natural bàsic, indispensable, comunitari i de indeclinable titularitat pública. Ja sé que ens hem venut els serveis públics per successives parcel•les, però tot té un límit final que és quan s’arriba a proposar la venda de l’última gota de l’honra de la qual haurien de ser dipositaris els poders públics. Pensem que, segons l’Anuari Partner d’Esade (l’escola de negocis que tant de pes té al nou govern de la Generalitat), el 48 p.c. dels recursos totals del govern van a parar als contractes del col•laboració público – privada. Diu un dels autors de l’informe, Angel Saz, que el més gran inconvenient del model és que té propensió a ser el gran vehicle de la corrupció tot i que les adjudicacions de contractes encara hi pot haver més perill de pagament de comissions. L’estudi subratlla com les concessions poden lesionar l’interès general en benefici de les autopistes com les de Madrid que per evitar les fallides ens fan pagar als contribuents catalans els plats trencats. No havíem quedat ja fa segles que la base de la democràcia era el principi sagrat del “no taxation without representation”. I, en canvi, aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem. Sense amics a fora i amb paràsits i paparres a dins. Pendents de que quan ja no quedi res per vendre es puguin treure a subhasta fragments de govern susceptibles de cedir directament als qui de veritat ostenten el poder, sense persones interposades. Confiem, doncs, en el seny del legítim poder públic i vigilem els habituals infractors.
Francesc Sanuy
www.elsingulardigital.cat
16-02-2011

15.2.11

ESPOLI AMB INSULT, per Francesc Sanuy

"Senyora ministra, faci el fotut favor de deixar d'insultar-nos, a més de buidar-nos les butxaques" 

Quan ja ens pensàvem que ho havíem vist tot en tant que Catalunya malquerida i maltractada, resulta que ens serà d'aplicació aquella expressió nord-americana que diu “you ain't seen nothin yet”, és a dir, encara no has vist res del que vindrà a continuació. I, realment, no hi ha ni un sol dia que, a més de la discriminació, de la injustícia i de l'espoli dels quals som objecte de manera permanent, no vingui a afegir-se l'insult estereotipat i la cínica acusació d'alguna imaginària culpabilitat. És lògic, perquè ells tenen comprovat que ofendre els donants de sang sempre proporciona rendiments electorals als territoris receptors d'una solidaritat sense contrapartides i amb vocació d'eternitat. Segons l'esquema vigent, el primer a disparar sempre és la fundació FAES de José María Aznar, la primera persona que va tenir la brillant idea d'introduir l'insult a la demagògia i a la falsedat, quan va pronunciar la lapidària frase: “Catalunya és una societat malalta”. Ell, en canvi, no està anèmic com el nostre territori del nord-est que, víctima de la vampirització fiscal i de l'asfíxia financera, que se li apliquen de manera inexorable, ja no pot arribar a final de mes. A ell, després de recuperar el discurs neofalangista dels articles que va publicar contra la Constitució i que van ser mundialment famosos a Àvila o Segòvia, on era inspector d'hisenda, ara la Carta Magna, que abans denigrava, li serveix d'arma llancívola contra l'estat de les autonomies i se'l veu feliç i satisfet en observar com al sector privat més lucratiu de l'insider trading, totes li ponen.
És cert que va tenir una ensopegada quan el van acomiadar, tot agraint-li els serveis prestats, del fons d'inversió d'alt risc Centaurus. Però la virtut sempre és recompensada, i ara els amics de l'Endesa venuda a l'ENEL estatal italiana (vol dir de la Itàlia del seu dilecte col·laborador en temes polítics i professionals Silvio Berlusconi), l'han designat assessor amb una remuneració anual de 6 dígits en euros, en aquest cas no se sap si per agrair els serveis anteriors o anticipant els que vindran. Ja sé que també l'expresident Felipe González i un dels seus vicepresidents estan altolocats a Gas Natural, però almenys Felipe, només amb el seu rol de consigliere del mexicà Slim –l'home més ric del món– ja en tenia ben bé prou. En canvi, Aznar no para d'afegir noms a la seva iguala, aquell servei dels metges rurals que es prestava als abonats de pagament. I acaba de captar com a client que necessita guia per a expandir-se a Espanya la Corporación Multiinversiones de Guatemala, més coneguda per la seva divisió de menjar ràpid Pollo Campero. Naturalment, en l'atenció i el servei hi deuen entrar també l'agropecuària, la constructora, la immobiliària (això no falla mai) i les aliances amb Telepizza o Eat Out (Agrolimen). L'empresa segons el diari Negocio, factura 2.000 milions d'euros anuals.
Després de llançar la primera pedra i de proclamar que l'estat de les autonomies, que ell va contribuir poderosament a dissenyar, és inviable, era previsiblement inevitable que els jacobins del PSOE s'apuntessin també al pogrom de la catalanofòbia que és l'única poció infal·lible a l'hora de captar vots tan unànimes con infal·libles a terres castellanes i, a partir d'aquí, ha començat a córrer com un reguera de pólvora una cadena d'insults contra els pobres contribuents catalans que, cornuts, paguen el beure i observen com els receptors de la seva exagerada i excessiva solidaritat mosseguen la mà generosa que paga els ordinadors o els llibres de text gratuïts que a Catalunya no existeixen, les dentadures o les classes de masturbació d'Extremadura, que no sembla que hagin de ser prioritàries, els cursets d'excitació de clítoris, el PER d'Andalusia, les prejubilacions dels minaires de Lleó i d'Astúries, els rescats de les caixes de Castella-la Manxa (PSOE + PP), de Cajasur i de les entitats financeres en general, les autovies gratuïtes de tot Espanya a costa dels nostres peatges, els AVE sense passatgers i tants i tants greuges comparatius que fa que ens resulti repugnant que la ministra Salgado, vestida de luxe, ens digui que si volem pagar els sous a finals de mes, allò que hem de fer és pagar encara més impostos. Mentrestant, la rica Alemanya té un Tribunal Constitucional que prohibeix que cap ni un dels länder més rics pugui transferir més del 4% de la seva recaptació als més necessitats i que cap d'aquests pugui seguir cobrant si, gràcies a la transfusió, avança per sobre de la renda familiar disponible del territori que fa les donacions. Senyora ministra, faci el fotut favor de deixar d'insultar-nos, a més de buidar-nos les butxaques i d'anar a pasturar, que ja en tenim els recipients plens.

Francesc Sanuy
www.avui.cat
15-02-2011

14.2.11

CATALUNYA TÉ ELS IMPOSTOS MÉS ALTS D'ESPANYA, per Jordi Barbeta

Amb el finançament d'Euskadi o d'Extremadura, en comptes de dèficit tindria superàvit de 2.000 milions

La sanitat catalana té un dèficit de 850 milions

Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal, però els catalans tenen a més el privilegi de tenir els tipus impositius més alts d'Espanya. El tipus marginal màxim de l'IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya. Mentre Madrid, la Rioja, Múrcia i València han reduït els tipus de l'IRPF, Catalunya els ha incrementat.  No és l'únic cas, però la vicepresidenta econòmica del Govern espanyol, Elena Salgado, sosté que encara "hi ha marge" perquè els catalans paguin més impostos i ha provocat una tempesta política, perquè Catalunya és l'única comunitat autònoma que ja els ha pujat tots, menys un, l'impost de successions, que el tripartit va reduir, quan altres comunitats autònomes ja ho havien suprimit.

"Afortunadament, en la societat espanyola encara té molts marges, però el marge que no té és que els catalans hagin de pagar encara més impostos", ha declarat a La Vanguardia amb la moderació que el caracteritza Andreu Mas-Colell, que a més de ser el conseller d'Economia, està considerat l'economista espanyol més reconegut al món.
El president de la Generalitat, Artur Mas, va rebutjar de ple un nou increment fiscal per raons econòmiques, però fins els socialistes catalans van rebutjar la idea també per prudència política. Mas sosté, igual que diversos economistes, que més impostos ofegaria a les empreses, impediria la reactivació i no serviria per reduir el dèficit, sinó per augmentar-lo. Però, a més d'aquest argument clàssic, el president i també els socialistes catalans vénen a coincidir en que una altra pujada d'impostos podria resultar "una imprudència", en un moment en què està quallant en l'opinió pública catalana un sentiment generalitzat de "fatiga fiscal "i de" abús "que posa de manifest l'enorme diferència entre els que paguen els catalans i el que reben a canvi en forma de prestacions, el que s'ha anomenat" dèficit fiscal "i que els sectors sobiranistes denuncia com" l'espoli ".
 
HAN PUJAT TOTS ELS IMPOSTOS MENYS UN. Els catalans paguen més per l'impost sobre la renda, per successions i donacions, per finançar la sanitat, per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. Són pràcticament tots els impostos que depenen de la Generalitat i que el tripartit ja es va veure obligat a incrementar quan va advertir la crisi financera que se li venia a sobre. No van augmentar aquests impostos, si més no com ho va fer Catalunya la resta de comunitats autònomes: Els ciutadans de Catalunya paguen més ara per aquest concepte que els ciutadans de Madrid, València, Euskadi i Navarra.
 
El dèficit sanitari. Els catalans també paguen més per finançar la seva sanitat i, en canvi, la sanitat catalana està infrafinanciada respecte a altres comunitats i no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya va introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès. És una de les sis úniques comunitats que ha creat aquest tribut però és la la comunitat que l'ha posat a un nivell més elevat, 2,4 cèntims per litre de carburant. El dèficit més preocupant que ha de resoldre el nou Govern de la Generalitat és el de la sanitat, que presenta un desfasament de 850 milions d'euros. És una xifra descomunal. No obstant això, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, en comptes de dèficit, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit, fent el càlcul amb dades de 2009 del ministeri del ram. Catalunya va tenir llavors una finançament sanitari de 1.295 euros per habitant i any, mentre que la del País Basc va ser de 1.675 euros per barba. El concert econòmic li proporciona només en aquest àmbit sanitari 380 euros més per persona i any. Però amb el finançament d'Extremadura, que no tenen concert econòmic 1658 euros per habitant-la diferència per persona seria 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana es quedaria en 1.900 milions d'euros. "La de gent que podria canviar de sexe gratis amb aquests diners", solen fer broma els metges catalans ludint a les noves prestacions que s'han incorporat al sistema en diverses comunitats.
 
Menys prestacions. Les dificultats financeres de la Generalitat li impedeixen plantejar prestacions socials que sí ofereixen altres comunitats autònomes amb menor nivell de renda i el finançament depèn de les aportacions solidàries de les comunitats més dinàmiques com Catalunya: Per exemple, a Galícia, la Rioja i Castella-la Manxa han posat en pràctica programes per a la gratuïtat dels llibres de text escolars. I totes les comunitats autònomes regalen els ordinadors portàtils als alumnes de secundària. Catalunya és el fet diferèncial. Les famílies han de pagar la meitat. Andalusia disposa a més de transport escolar gratuït des dels 3 anys fins al batxillerat. En diverses comunitats autònomes encara que no en totes s'han implantat desgravacions fiscals per ajuda domèstica, per adopció internacional, per a despeses de guarderia. A Catalunya no hi ha res d'això.
 
El culebró de les beques. Un dels traspassos més treballats per tots els governs de la Generalitat des de la transició ha estat el de les beques, però encara està pendent i això que el Tribunal Constitucional es va pronunciar a favor del traspàs. Mentre el traspàs no arriba, resulta que Catalunya concentra el 18% dels estudiants espanyols, però només reben beca el 5% dels estudiants catalans de primària i d'ESO. A Espanya, cobren beca o alguna ajuda el 17% dels estudiants de batxillerat i formació professional. A Catalunya, només el 6,3%. En aquest cas, més que Madrid, on només estudien amb beca el 5,4%. A Euskadi són el 16,3% ia Andalusia, el 26,3%.
 
El cost de la vida. A més de la pressió fiscal i de les prestacions socials, incideix en dos àmbits el fet que el cost de la vida és també més car a Catalunya. Segons l'informe de la Fundació de les Caixes d'Estalvi (FUNCAS) la variació catalana de l'IPC va ser en l'últim trimestre de l'any passat de 2,7. Els preus més alts afecten especialment despeses bàsiques com l'habitatge, però afecten també a les prestacions. Per exemple, els recursos que l'Estat aporta per pagar una plaça en una residència per a una persona dependent cobreix entre el 80% i el 90% del cost total a Astúries, Extremadura o Galícia. A Catalunya amb prou feines arriba a pagar la meitat.
 
A tot tren. Hi ha altres diferències de preu menys comprensibles. El cost per quilòmetre del tren d'alta velocitat de Barcelona a Madrid i viceversa és un 10% més car que el de Valladolid a Madrid, un 27% més car que el de Màlaga i un 41% més car que el de Sevilla. Aquestes dades els ha subministrat la mateixa Generalitat que ha estudiat el fet diferencial ferroviari arribant a conclusions pintoresques. Dels trens que es van construir en la dècada dels 70, el 40% circula per Catalunya, mentre que a Madrid només representa el 9%. Això significa que a la regió de la capital circulen més trens i més moderns.
 
Més peatges. Hi ha altres despeses específiques a Catalunya que no són impostos, però que els catalans han de suportar més que en altres comunitats. El gran tòpic són els peatges. Catalunya és, per descomptat, la comunitat que en te més en xifres absolutes. En xifres relatives el supera la Rioja, l'única comunitat amb la qual Catalunya comparteix l'honor de tenir més quilòmetres de peatge que sense peatge. En el conjunt d'Espanya, el 20% de les vies de gran capacitat són de peatge. A Catalunya, la proporció s'eleva al 50%.
     
La immigració. Un dels impactes que han afectat la prestació dels serveis socials a Catalunya és l'augment de població pel fenomen de la immigració que ha disparat la despesa en sanitat, ensenyament, serveis socials i altres prestacions. Catalunya ha acollit més immigrants que cap altra comunitat autònoma. El cens de 2009 xifra en 1.189.279 els treballadors estrangers empadronats a Catalunya, Madrid queda molt a prop, però al País Basc registra gairebé deu vegades menys.
      
El dèficit fiscal. Al final tot es resumeix amb el compte del dèficit fiscal, la diferència entre el que paguen els catalans i el que reben a canvi. Segons la balança fiscal publicada pel Ministeri d'Economia, que és l'estudi que dóna la xifra menor de tots els publicats, el dèficit arriba al 9% del PIB català. Són 18.000 milions d'euros i uns 2.400 euros per persona i any. Per a una família de quatre membres, són gairebé 10.000 euros una quantitat superior a la quota anual de les hipoteques que s'estan pagant ara mateix. Catalunya és la quarta comunitat en termes de PIB per habitant, però és la vuitena en termes de renda familiar bruta en poder de compra. (Datos Funcas). (Dades Funcas).
 
L'economista Xavier Sala-Martín, de la Columbia University, sol descriure la situació així: "Hi ha països, com Estats Units, on es paguen pocs impostos i s'obtenen pocs serveis a canvi, ha altres, com Suecia, en el qual es paguen molts impostos i reben molts i bons serveis a canvi. Catalunya és un fenomen insòlit perquè paga molts impostos però obté molt pocs serveis a canvi ".

Jordi Barbeta

lavanguardia

GENT NORMAL I PROBLEMES REALS (en suport de Raül Agné) per Carles Capdevila

Vaig publicar aquest article a l'ARA, amb el títol Gent normal i problemes reals l'endemà que Mariano Rajoy hagués dit que no era normal parlar català al Senat i que aquest no era un "problema real". El torno a publicar ara i aquí en suport de Raül Agné, que va acceptar respondre les preguntes que calgués en castellà però reclamava el dret a fer-ho també en la nostra llengua als periodistes gironins. Carles Capdevila


  • Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. 
  • Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
  • Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.
  • Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
  • Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.
  • Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.
  • Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.
  • Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.
  • I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.
  • I sempre, però sempre, plantaré cara.

Carles Capdevila
Director de l'Ara

13.2.11

RATO CONTRA LES CORDES, per Francesc Sanuy

“Mai no sabrem si Rato va abandonar el vaixell [de l'FMI] per desmarcar-se dels errors i negligències que ara es denuncien"

Potser és per una pura coincidència, però Rodrigo de Rato sembla talment que hagi muntat un circ i que li creixin tots els nans. En primer lloc, ha rebut una forta andanada de l'organisme supervisor del Fons Monetari Internacional on havia ocupat la plaça de gerent del 2004 fins al 2007. Va plegar, segons va dir, per motius personals, però no se'l veia gens preocupat quan es va deixar fotografiar al Carnaval de Rio poc abans d'abandonar una altíssima responsabilitat internacionals sense cap explicació convincent. És cert que només aterrat a Madrid ja el van contractar d'assessor la banca Lazard, La Caixa i el Santander, però no és segur que pensés en aquests enormes emoluments per protagonitzar una fugida i una renúncia tan sonades abans d'esgotar el mandat que solemnement havia acceptat de la comunitat internacional. Era potser que disposava de la informació privilegiada que anunciava la gran recessió que va esclatar un any després que sortís cames ajudeu-me? Això probablement no ho sabrem mai, però igual que la reina d'Anglaterra va fer aquella pregunta tonta o només aparentment ingènua: “i com és que ningú no ens va avisar que venia aquesta crisi?”
En tot cas, l'informe que s'ha publicat acusa l'FMI d'haver trigat molt a detectar els gravíssims problemes que ens caurien al damunt i d'haver seguit dient que l'economia ja havia tocat fons i que l'escenari pitjor ja s'havia superat. El Fons, a l'època Rato, no va parar de fer elogis del sector financer dels EUA que va ser, en última anàlisi, el culpable de l'esclat de la bombolla. Tanmateix, quan va fer fallida Lehman Bros, el gerent ja era el francès Strauss-Kahn, que es va trobar el dictamen que criticava la incapacitat d'assenyalar els riscos que amenaçaven de manera sistèmica les economies. Seduïts per la gran banca i obsessionats per la vigilància dels tipus de canvi, els directius del Fons van propiciar unes mesures que van representar un desastre sense pal·liatius. És per això que ara el nou gerent, i possible rival de Sarkozy a les properes eleccions presidencials, ha rebut l'encàrrec d'establir un sistema d'alerta anticipada que garanteixi la prevenció d'un desastre com el que encara no ens hem tret del damunt. Mai no sabrem si Rato va abandonar el vaixell per desmarcar-se dels errors i negligències que ara es denuncien. Però, pel que sembla, no ha aconseguit carregar el mort al successor i se senten moltes veus que l'acusen de responsabilitat in vigilando.
De fet, també a l'interior d'Espanya s'observen atacs a la seva gestió. Recordem que, després de les bicoques que li van adjudicar la primera caixa i el primer banc del país, es va convertir en el nou president de Caja Madrid, en substitució de Miguel Blesa que, a corre-cuita, en l'últim any de la seva presidència va maquillar els resultats amb inversions especulatives que van obtenir plusvàlues. Amb el suport de Rajoy i, segurament, contra la voluntat d'Esperanza Aguirre, va agafar el timó en plena etapa de turbulències i ara travessa uns moments particularment difícils. Ha creat el Banco Financiero, ha aglutinat Bancaja i pensava que tot seien flors i violes. Però el govern central és una font de regulacions que no cessa i que, per dues vegades consecutives, ha alterat les condicions aplicables a la fusió freda que Rato capitaneja. El canvi de reglamentació obligarà la nova entitat a aconseguir 3.000 milions d'euros per assolir els requisits de solvència. Fins aquí, el president de la CECA, Fainé, sempre parlava en nom de “Rodrigo y yo”. Però ara les coses són diferents.
En realitat, la ministra Salgado planteja les exigències en termes de mesos per a complir-les i amb l'alternativa i amenaça de la nacionalització. Al darrere, amb un mefistofèlic somriure, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, està satisfet del curs dels esdeveniments i de la transformació del mapa financer espanyol, que deixarà les caixes en una situació que no les coneixerà ni la mare que les va parir. És cert que Rato, en nom de la despolitització, va crear un nou consell d'administració on tothom és polític professional, principalment de totes les famílies del PP i amb algun guarniment o incrustació com la de Tomàs Gómez, el candidat del PSOE o de les primàries contra l'aparell del partit, per optar a la presidència de la comunitat de Madrid. Diuen els malpensats que al govern estatal potser no li agrada gaire la previsible creació d'un instrument financer controlat pel PP i que, a part de posar pals a la roda al protagonista, potser s'ha plantejat l'estratègia d'obstaculitzar tot el projecte. Cosa que agradaria, amb un desenllaç el més ràpid possible, als grans bancs del país i a les caixes que no necessitin un calendari més llarg per complir la normativa. En resum, a Rato les hi claven ara, des de fora i des de dins, del dret i del revés, encara que no es pugui parlar d'una conjura, naturalment.

Francesc Sanuy
www.avui.cat
13-02-2011

9.2.11

CORNUTS I VILIPENDIATS, per Francesc Sanuy

"La xifra que fa falta no és insignificant, però és conseqüència de l’herència del govern tripartit anterior"
Decididament, a Catalunya no estem de sort amb la premsa internacional. A Barcelona, ja no hi ha corresponsals i els que venen esporàdicament a analitzar la nostra situació econòmica són residents a Madrid. Arriben, per tant, encomanats dels prejudicis de catalanofòbia i de l’ imatge distorsionada de la nostra realitat que, per òsmosi i a través de la pell, els han inoculat a la capital del Regne. Es cert que, de vegades, també hem tingut alguna culpa de les versions negatives que, sobre la nostra realitat, s’han posat en circulació. Per exemple, quan durant l’anterior govern tripartit, a presidència no es va rebre un enviat especial del Financial Times que, després, va fer comentaris despectius als quals va intentar respondre amb enèrgiques protestes l’oficina de representació de la Generalitat a Londres. No hauria estat potser preferible que la nostra delegació s’hagués dedicat a promoure la visita de redactors o analistes de la casa mare que poguessin observar-nos de manera més objectiva? Perquè dels seus col•legues contaminats per una llarga trajectòria de residència a al capital de l’Espanya radial on es destil•len totes les falsedats que alimenten l’anticatalanisme, ja sabem que no n’hem d’esperar cap simpatia ni objectivitat.
De totes maneres, tenim mala peça al teler. En efecte, ara fa pocs dies vàrem comprovar que, fins i tot quan se’ls atén, els madrilenys adoptius de la premsa estrangera funcionen amb idees tan hostils com preconcebudes. Concretament, el corresponsal del F.T. a Madrid, Victor Mallett, va visitar, a finals de gener, el Conseller d’Economia, Andreu Mas - Collell que, sense cap mena de dubte, és el qui més encarna la figura del govern dels millors. Doncs, no va servir de res que l’ex professor de Harvard reunís la saviesa econòmica amb el domini perfecte de l’anglès. Ans al contrari, l’entrevistador va treure algunes frases de context a fi de posar en boca del Conseller coses que realment no va dir. Es cert que va reconèixer que la Generalitat necessitava entre 10.000 i 11.000 m. d’euros per a cobrir els dèficits d’enguany i per a retornar emprèstits anteriors. Però d’això no se’n pot derivar de cap manera que aquest problema posi en perill els esforços de l’estat espanyol i de la zona euro per a superar la crisi del deute sobirà. La xifra que fa falta no és insignificant, però és conseqüència de l’herència del govern tripartit anterior i, sobretot, del traspàs de competències dictades des de Madrid en clara vulneració de la jurisdicció del govern de Catalunya i, a més a més, centrifugades per a la seva execució sense anar acompanyades del finançament necessari. Un bon exemple serià la Llei de la Dependència. Per tant, l’economia catalana que té un pes equivalent a la de Portugal no pot seguir funcionant a base d’acumular un dèficit que l’any passat ja va representar el 3,6 p.c. del PIB, cosa que supera els límits permesos.
En realitat, és un acte de cinisme la pràctica d’una infradotació de finançament en termes de maltractament discriminatori i, després, per acabar-ho d’adobar, acusar encara de malbaratador aquell territori que el mateix denunciant ha col•locat en condicions d’inferioritat. Tal com deia una “guaracha” castrista de Carlos Puebla: “eso està muy mal, primero hacen los enfermos y después el hospital”. O posats a parlar d’hospitals, té alguna presentació que el finançament anual per càpita de la sanitat sigui de € 1.200 a Catalunya i de 1.800 a la resta d’Espanya? O que tots els immigrants irregulars siguin atesos amb el número universal d’una sola tarja, és a dir, d’una sola càpita. Té algun sentit que a Extremadura sigui gratuït el dentista i a Catalunya no? Especialment, si aquesta desigualtat es paga gràcies al dèficit fiscal català que representa l’espoli d’un 10 p.c. del PIB cada any. Per cert, ara que s’invoca Alemanya com a exemple, no ho saben que el Tribunal Constitucional (amb seu a Karlsruhe i no a Berlin a fi de mantenir una imatge d’imparcialitat) ja va dictar a favor de l’estat de Hesse un límit de la solidaritat del 4 p.c. del PIB com a màxim? O bé que ara, junt amb 3 altres estats i la potent Baviera, hagin requerit el T.C. per a rebaixar encara més a la quota de reequilibri territorial. Que la solidaritat no pot ser perpètua (vegin com la UE va rebaixant l’adjudicada a Espanya), ni contrària al principi d’ordinalitat que estableix que el receptor d’ajuts no superi la renda familiar disponible dels donants de sang. I que ja se sap que la caritat ben entesa comença per un mateix.
D’altra banda, l’administració central que mou només una tercera part de la despesa pública total multiplica el dèficit dels governs autònoms i corporacions locals. Amb el factor agreujant que els diners del govern situat a Madrid són, en un percentatge molt més elevat, de lliure disposició, mentre que els dels perifèrics van majoritàriament destinats sense cap marge de maniobra a pagar els sous de mestres, infermeres, policies, bombers, etc. O també que no té explicació possible que Andalusia i Extremadura tinguin un 26 p.c. de la població activa format per funcionaris mentre que a Catalunya només signifiquen un 8,6 p.c.. També caldria que abans de culpar els innocents, el govern central tingués present que no ha fet cap acusació pel cas de La Caixa de Castilla – La Mancha que ja s’ha xuclat més diners que els que reclama amb evident licitud la Generalitat. A part que ens resultaria ben tranquil•litzador que ens asseguressin que no seran els contribuents catalans els qui paguin els € 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament faraònic de Gallardón que, per cert, va fer via l’empresa pública Arpegio, més de 90 estacions de metro amb subvencions dels fons europeus que es van negar per a la Línia – 9 de Barcelona.
En conclusió, el Conseller Mas – Colell el que realment va dir és que el mal del qual pateix Catalunya és òbviament un insuficient retorn de la seva generosa, excessiva i desproporcionalment discriminatòria aportació a les arques de l’Estat. I que aquesta infradotació de finançament és estructural, crònica i amb voluntat de vida perdurable i eternitzacio d’un transvasament de riquesa. Un mecanisme que afebleix la zona amb més possibilitats de contribuir a la recuperació del creixement a condició de que rebi les inversions necessàries en matèria d’infraestructures. Es de sentit comú que les autovies gratuïtes es localitzin a les zones més competitives, amb més teixit industrial i més moviment de comerç internacional. I no que s’actuï de manera sistemàtica contra la lògica i les coses es facin a la inversa, perquè portat a les últimes conseqüències, aquest mètode significa matar la gallina dels ous d’or. Així, doncs, el fet que ara s’atribueixi a la víctima el paper de culpable és una indignant mostra de cinisme. Encara que ho digui un periodista britànic, prèviament alliçonat a Madrid. Que tant se val que ho digui Agamenon o el seu porquer. I que, finalment, és un escàndol que, amb els diners dels contribuents catalans, es puguin rescatar els bancs i les caixes, però no rescatar la generalitat i treure-la del pou en el qual l’han fet caure.

8.2.11

INFLACIÓ I CLEPTOCRÀCIA, per Francesc Sanuy

Es pot intervenir a fi de garantir que la corrupció generalitzada no faci inviable una societat lliure i democràtica 
Últimament, els esdeveniments es precipiten amb un ritme tan febril que no donem l'abast per a assimilar-los i valorar-los. Fixem-nos, si no, en la visita de la cancellera Merkel amb el seu posat tan evocador d'aquelles institutrius que es feien dir fräulein. I veurem que, a l'endemà mateix, a Brussel·les, ens prescrivia una purga d'oli de ricí que consistia a desvincular la puja dels salaris de l'increment de l'índex de preus del consum i basar-ne l'evolució en les millores de la productivitat, un concepte ben difícil de quantificar al cèntim i que normalment no depèn tant dels treballadors com de molts altres factors propis de l'entorn i de l'acció dels governs. Els qui tinguin una certa edat recordaran potser un eslògan molt reiteratiu de la Radio Espanya Independent - Emissora Pirinenca i que tancava les emissions amb la reivindicació “per una escala mòbil de salaris”. Doncs bé, ara ens comuniquen que ja no es podran actualitzar els sous d'acord amb allò que en aquell temps se'n deia el cost de la vida, un mecanisme elemental per a preservar el poder adquisitiu de la classe treballadora. Aquell sistema ja amagava elements de frau en la composició de la cistella de productes de consum. O bé en el calendari que trigava un any a restituir les condicions anteriors o, pitjor encara, tal com va passar l'any passat, que en mesurar la base de càlcul al mes de novembre i ser aquell l'únic mes de reducció de l'increment de preus, la repercussió va ser una misèria comparada amb la puja de més del 5% dels 10 mesos anteriors. Tanmateix, el Banc d'Espanya, com si ignorés aquesta realitat, s'ha apuntat amb entusiasme a aquest replantejament tot aplaudint, com deia aquell, “amb les dues mans”. La conclusió és, per tant, ben evident: tots els sacrificis que ens demani la UE o que siguin necessaris per a combatre l'atur i oferir alguna possibilitat de futur a la nostra joventut recauran en els assalariats i en la classe mitjana. Vegin, per exemple, com una economia que és incapaç d'enganxar-se a la recuperació igual que ho comencen a fer d'altres països i que es troba, pel que fa al creixement, en situació de rigor mortis, a sobre, ens acaba de propinar un rebrot inflacionista del 3,3%.
Això, naturalment, ens col·loca en la terrible estanflació, la diabòlica combinació d'estancament amb inflació. Bé, vaja, que per si érem pocs, ha parit l'àvia. I l'administració central ens comunica, tal qual, que la causa principal d'aquesta nova desgràcia sobrevinguda és culpa de la constant erosió de la capacitat de despesa que genera el govern amb les seves decisions. Primer, amb la puja del 2% d'IVA que resta dos punts de consum. I segon, per la invariable submissió de l'administració als poderosos interessos de l'aigua, el gas, l'electricitat, els peatges o la benzina que exploten una massa captiva dels monopolis i els concessionaris que fan ballar els polítics a la musica que toquen. O és que el govern no sabia que en uns moments tan dramàtics com els actuals, la seva incondicional obediència als diktats de les grans empreses devoradores de mercats captius tindria aquestes conseqüències. Perquè, finalment, els augments de tarifes dels serveis públics els autoritza el govern, sempre sense informar amb transparència de per quins set sous n'hi ha que no s'han d'estrènyer mai el cinturó mentre vampiritzen la gent més necessitada.
Algun polític ens pot explicar per què en una emergència nacional com la present no es congelen els preus abusius d'uns serveis privatitzats i gestionats per uns gestors que segueixen acumulant unes obscenes retribucions injustificables des de tots el punts de vista? Es curiós, però, que gràcies al prestigiós comentarista britànic Paul Betts, m'he assabentat d'un article que acaba de publicar el setmanari turc Hurriyet, que diu que els països mediterranis de la UE han quedat moralment retratats pels seus tractes corruptes amb els veïns de la riba meridional com ara el Marroc, Tunísia, Líbia, etc. Tots aquests lligams són la base d'una cleptocràcia (govern dels lladres) que, de manera viciosa, s'enriqueix a costa de la població. Els governs, diu la revista turca, faciliten els contractes i la formació de societats conjuntes per a hidrocarburs, ferrocarrils, obres públiques, telecomunicacions, serveis financers, etc. L'any 1976, quan va esclatar l'escàndol de les comissions de la Lockheed per la venda d'avions, Roderiok Hills, president de la SEC, va dir que els suborns i les comissions corruptes han existit des de fa segles. És, doncs, impossible legislar sobre la moralitat, però sí que es pot intervenir a fi de garantir que la corrupció generalitzada no faci inviable una societat lliure i democràtica. I a més d'escrutar els tractes internacionals, sí que es pot observar el que passa al mercat interior. Que sempre trobarem algun convoluto com el de la Siemens fa 20 anys.

6.2.11

CONTINUEM SOTA OBSERVACIÓ, per Francesc Sanuy

"L'esclat de les revoltes de Tunísia i, sobretot, d'Egipte van servir de cortina de fum dels problemes dels perifèrics de la zona euro. Perquè en aquest episodi es posa en joc el canal de Suez” 
Després del Benvingut Mr. Marshall del viceprimer ministre xinès i de la visita d'inspecció de la senyoreta Rottenmeier en forma de cancellera Merkel, no sembla que el govern espanyol s'hagi adonat encara de quina és la realitat i de com estan fora de lloc els deliris de grandesa i la infundada i constant afirmació de ser una gran potència. Ja deia el president Tarradellas que els polítics poden fer-ho tot excepte el ridícul. I a Madrid no poden oblidar que, en relació amb Alemanya, són molts els deutes que tenen. Primer que, de cara a la transició del franquisme a la democràcia, va ser l'SPD (el partit socialista alemany) el que va apadrinar els dos “joves nacionalistes espanyols” (segons definició de Newsweek) que havien rebut el vistiplau i les preferències dels serveis de Carrero Blanco a la Castellana, núm. 3. En efecte, va ser amb el recolzament material i el suport de la Fundació Friedrich Ebert que Felipe González i Alfonso Guerra van desbancar, al congrés de Suresnes, Rodolfo Llopis com a màxim dirigent del PSOE a l'exili.
Per acabar de donar més autoritat moral a Merkel, també cal recordar les idíl·liques relacions de Felipe amb el canceller Kohl, o com Alemanya el va ajudar a obtenir a la cimera d'Edimburg els fons estructurals i de cohesió que tant han contribuït al desenvolupament espanyol. Cal tenir present que, a més a més, les generoses aportacions de la UE eren principalment alemanyes, atès que a França se la compensava amb les subvencions agrícoles i el Regne Unit pagava molt menys en virtut del xec britànic que va aconseguir el govern de Margaret Thatcher, a part del fet que, a petició de Madrid, l'SPD va retirar tots els ajuts al Moviment Socialista de Catalunya que liderava Josep Pallach. Després de la mort del malaguanyat dirigent del socialisme més catalanista, se li va retre un homenatge al Palau de la Generalitat i a l'acte hi va assistir el ministre de finances alemany Matthöfer (SPD). El president Pujol em va encarregar d'anar a rebre'l al peu de l'avió (de la Luftwaffe) a la pista de l'aeroport i recordo que va venir també en Joan Tapia, en tant que militant pallaquista. El ministre havia estat l'encarregat de les relacions amb els socialistes espanyols i, en el curs de la conversa, va confirmar que, efectivament, Bonn i Madrid havien acordat ajudar només el PSOE que ja llavors havia iniciat la implantació de la seva federació catalana.
A part, però, de les pressions d'Alemanya, s'havia celebrat uns dies abans el Fòrum Econòmic de Davos, en què el nom d'Espanya era sinònim de gran malalt d'Europa i la ministra Salgado i el número 2, Campa, no donaven l'abast per taponar totes les fuites d'aigua de les diverses canonades. En aquest sentit, l'esclat de les revoltes de Tunísia i, sobretot, d'Egipte van servir de cortina de fum dels problemes dels perifèrics de la zona euro. Perquè en aquest episodi es posa en joc el canal de Suez, que ja ha causat històricament grans conflictes. No es pot ignorar que, per aquell canal, hi passen 1.800 milions de barrils de petroli diaris i que ni la Xina ni l'Índia ni l'Occident poden quedar-se indiferents sobre el futur d'una artèria tan vital per a l'economia mundial. D'altra banda, ja fa 31 anys que els EUA subvencionen l'exèrcit egipci per valor de 1.200 milions d'euros anuals. Això explica que les forces armades hi tinguin 470.000 homes, 397.000 paramilitars, 3.700 carros de combat i 4.200 blindats. El mateix Mubarak hi havia estat destinat com a pilot de caça, amb un F-16.
Curiosament, tot el que està passant ara al país dels faraons té fonamentalment la mateixa causa que els rebomboris del pa, la revolta del 1789 a Barcelona que va esclatar com a protesta contra l'encariment del pa. Unes males collites i una puja de preus van desencadenar la violència i, després, la repressió del capità general, comte d'El Asalto. El bisbe va haver de renunciar al dret de cóps, uns burots que feien pagar peatges –com actualment a les autopistes d'Abertis– per l'entrada de pa a la ciutat i la noblesa i els gremis van haver de subvencionar les fleques. Si s'hi fixen bé, tot això passava el mateix any que la Revolució Francesa. Els egipcis, històricament líders en cereals, veuen humiliats que els conreus infestats per insectes els obliguen a importar a uns preus que, igual que totes les commodities han pujat per la gran demanda dels mercats emergents, com ara el de l'Índia i la Xina, que ja mengen molt més i millor.
Per tant, els plutòcrates i polítics que es congreguen a l'estació d'esquí de Davos estan més pendents d'aquestes qüestions que poden afectar la globalització que prediquen. Aquesta convenció de peixos grossos, d'una minoria selecta que només es preocupa dels seus interessos financers, té, doncs, en el moment present la preocupació d'eventuals conflictes amb països musulmans o de l'oscil·lació del preu del petroli que, ara per ara, aparten una mica la lupa que ens té sota observació. Ai las, però, la cursa d'obstacles té un calendari inexorable i els supervisors que, a la pràctica, ja ens tenen intervinguts, tornaran a trucar a la porta.

4.2.11

ECONÒMIA CONSCIENT


Si us plau, preneu-vos el temps de veure aquest vídeo, i us adonareu del que havien d’haver estat les nostres Caixes, i no han estat al voler fer de banc. Qui fa de banc, no es pot queixar de que l’obliguin a convertir-se en banc.
Espero que aviat Triodos Bank tingui web i atenció al client en català per a obrir el meu compte. De moment nomès te una oficina a la Casa de les Punxes, a la Diagonal 418 de Barcelona