5.1.12

ECONOMIA MUNDIAL AMB WINDOWS: ERRADA CRÍTICA DEL SISTEMA. REINICIEM?



Els locals de lloguer
Avui, encara que no ho sembli, un dels majors problemes econòmics que tenen les empreses i les botigues és el del cost dels lloguers. Si us n'adoneu, la major part de botigues tancades corresponen a edificacions noves. Són minoria les empreses o botigues que tanquen tenint el local en propietat. Els lloguers dels locals són molt cars perquè encara estan al nivell de la bombolla immobiliària. I això ho ha provocat l’alça excessiva dels preus dels habitatges.
Fa anys una hipoteca te la donaven a 12 o a 14 anys. En permetre fer hipoteques a 30 o a 35 anys, i oferir desgravacions fiscals en la declaració de la renda, la gent no parà compte als imports totals sinó només a l’import mensual del rebut. En augmentar els preus dels habitatges, ho feren alhora els dels locals comercials. En teoria el govern oferia desgravacions fiscals al ciutadà, però això augmentava la seva capacitat de crèdit i de retruc beneficiava als bancs. Era com si l’estat subvencionés els interessos bancaris. Per contra, les empreses no podien desgravar els interessos de la hipoteca. Aquí hi ha l'origen de la bombolla immobiliària, i no ha estat culpa, com ens volen fer creure, de la gent que només cercava resoldre la seva necessitat d'habitatge.

El sector públic
I en aquest món a l'inrevés també succeeix que els horaris dels empleats públics siguin més curts que els del sector privat. És un absurd que qui viu dels impostos treballi menys hores que la resta (i aquests darrers no tenen pas el lloc de treball assegurat).
Ara arreu planegen retallades. El govern regional català també, i a aquest respecte penso que seran insuficients, perquè si es manté l’espoli fiscal i l’economia no comença una línia ascendent, caldrà mes retallades. I sense inversions en obra pública, i sense ajuts a les empreses per al seu I+D o per a la renovació de maquinària, és impossible que l'economia millori amb rapidesa. 
Fixeu-vos que només es posen pedaços. Ja se senten veus, fins i tot de gent molt rica, avisant que els impostos per als rics no poden continuar sent tant baixos. Però no veig cap governant plantejar-se resoldre aquest contradicció.
El problema més important pel que fa a les retallades és precisament la manera nacional de veure què és la administració publica. Per una banda hi ha la visió espanyola on tots tenim dret a tot, on fa anys que paguem impostos (que ve d’imposar, no ho oblidem), i on si el poble del costat te una escola, o un poliesportiu o un CAP, nosaltres també hi tenim dret, malgrat desprès els veiem sempre buits. Racionalitzar els serveis tant en la sanitat com en l’educació és una simple qüestió de ràtio, i no de retallar el consum dels bolígrafs o del paper de vàter, i encara menys perjudicar el servei. Per l'altra banda hi havia la visió catalana, consistent en què tots paguem contribucions (hi contribuïm) per a subvenir les despeses comunes, les quals han de ser les justes i necessàries, sense luxe ni malbaratament. Dissortadament, gràcies als socialistes, la mentalitat catalana canvià, i ara costarà molt d’esforç redreçar-la.

La crisi sistèmica
Cada setmana el govern central (sigui del color que sigui) es treu de la màniga un nou invent per intentar sortir de l'actual crisi econòmica. Però això no te solució. I no te solució perquè el problema és que la major automatització i robotització ens porta, ara per ara, a un futur amb uns nivells crònics d’atur. I tampoc no veig que els sindicats plantegin, d’una vegada per totes, que és necessari repartir el poc treball entre tots d’una manera més justa i equilibrada.
Ni podem pagar tants funcionaris (amb jornades més curtes i treball de «per vida»), ni pot ser que a l’empresa privada hi hagi tants aturats, ni el sistema podrà finançar eternament uns índexs d’aturats tant alt, sense prendre recursos a altres prestacions socials.
I ja sé que és la xocolata del lloro, però o se suprimeixen privilegis (com el de tenir una illa de vacances per a funcionaris), i molts altres que hi ha per als funcionaris fins a tota la classe política, o la sensació que tindrà la gent és de presa de pèl, i es qüestió de temps que la indignació vagi molt mes enllà de quatre tendes d'acampada muntades en una plaça.

El sistema fiscal
A banda de repartir el treball de manera més justa cal, amb urgència, canviar tot el sistema fiscal i deixar de basar-lo en les rendes del treball. O desapareixen els impostos sobre les nòmines dels ciutadans, tant si es diuen IRPF com si es diuen quotes de la SS, o s’haurien de posar aquests mateixos impostos a les màquines que substitueixen les persones. Una cosa i l’altra perjudiquen les empreses, i per tant, son errònies.
Gent auto-qualificada de progressista manifesta que els robots haurien de pagar IRPF. Com si dels robots no en paguéssim els costos de compra i del seu finançament (i manteniment). Aquesta mena de pensament «progre» ens portaria a  fomentar una societat similar a la dels amish americans.
Si suprimim l'IRPF i le quotes a la SS, tampoc no hi hauria causa per a l'economia submergida, la qual segons la FUNCAS suposa el 20 per cent de l’economia i el 20 per cent de l’ocupació totals. Penso que exageren, excepte que es refereixin a les vendes de drogues o d'armes que financen les entitats bancàries espanyoles, i potser sigui per això que la FUNCAS coneix xifres tant acurades...
Si es manté aquesta estafa de la globalització i tenim clar que els europeus, pel fet de tenir retribucions i prestacions socials diferents, mai no podrem competir en preus amb els orientals, l’únic sistema fiscal que fora just i alhora produiria creixement econòmic, seria el que gravés les propietats, tant les immobiliàries com les financeres. El gran absurd és que les grans fortunes paguin un 1 per cent d’impostos, i en canvi el treballador mig pagui gairebé un 45 per cent (IRPF+Seguretat Social). Si es paguen més impostos hi ha menys renda disponible, i per tant menys consum.
És absurd que les petites empreses paguin un 30 per cent d’impost de beneficis i en canvi les grans multinacionals se'n salvin pagant molt menys fent totes les martingales legals possibles. Qualsevol impost a les empreses productives o de serveis perjudica el treball, per tant, tal i com estem, s’han d’eliminar tots, excepte els que gravessin les propietats, tant particulars com empresarials: les propietats sobre la terra, sobre els immobles, sobre les accions d'empreses i sobre els objectes de valor superior a 15000 € (automòbils, joies, or, plata, etc.). Això portaria a que no servís de res posar propietats a noms de empreses per a eludir impostos

L'estafa de la globalització
Voldria que mireu per casa i analitzeu en què us ha beneficiat la globalització. Exacte, ens ha portat tota una munió d’estris xinesos que s’espatllen a la mínima ocasió, i que fins i tot de vegades tenen errades de fabricació. Perquè en compreu? Quantes empreses catalanes que ho feien millor han hagut de tancar? Els polítics europeus diuen que necessitarem molts més immigrants per a mantenir el sistema. Quin sistema? El de forçar la congelació salarial? El de poder produir cada cop més barat per competir amb els xinesos? Tot això són «cuentus»!
Necessitem tot el contrari: aturar la immigració sense ofici, automatitzar les empreses al màxim, repartir el treball solidàriament i que la despesa publica sigui la necessària i imprescindible per a mantenir els serveis socials de qualitat. Si per això s'han de tancar les fronteres europees, que ho facin. I que, a més a més, creïn un aranzel específic per a cada país importador, inversament proporcional al benestar social del país importador. I si es fes aquesta política econòmica, no necessitaríem importar mà d’obra sense formació per a «mantenir el sistema de benestar social», al contrari. Aquest és un altre engany que també serveix per a reduir els salaris dels europeus.
Si Europa no s'hi avé, mes ens valdria fer-nos americans. Els americans prediquen la globalització però només la apliquen per al seu benefici, i no com els babaus dirigents europeus, que s’han cregut aquest conte de la globalització com si d’una religió es tractés. Si aconseguim la independència, econòmicament la millor solució fora constituir-nos en estat lliure associat als Estats Units d'Amèrica, perquè posats a fer el que diuen ells, almenys obtenir-ne els mateixos beneficis, no com els idiotes «dirigents» europeus que no pensen en els interessos dels ciutadans europeus, sinó només en els de les grans corporacions.
Quants anys trigaran els alemanys a adonar-se que la política restrictiva envers els països del sud europeu acabarà per portar a la recessió a Alemanya? Qui els comprarà ara els audis i els mercedes? Qui els demanarà els préstecs per a pagar aquells automòbils que fins ara deixaven al 8 per cent i el BCE us cobrava a l'1 per cent ? Babaus!

Els invents econòmics de Reagan i Tatcher
Fa anys es van inventar la borsa de nous valors i en resultà un parany per a estafar els estalvis dels treballadors. Terra va ser un exemple molt clar de com es poden col·locar 12.000 M€ en borsa i fondre’ls en menys d’un any. Ara, amb la recent crisi econòmica, ocasionada per una colla d’estafadors que han robat no només estalvis sinó fins i tot plans de pensions, tampoc els polítics n’aprenen. Però aquí algú està guanyant o fent net, i si qui realment guanyessin fossin quatre taurons, els estats els expropiarien i acabat el problema. Per molt menys d’això han bombardejat Líbia, no? Els diners són com l’energia, no es destrueixen, només canvien de mans. I, sobretot, s’han de privar totes les pràctiques borsàries de recent invenció, com això de poder comprar o vendre accions sense tenir-les i sense tenir els diners («shorting» o vendre a curt). Com pot ser que els governs ho hagin permès?
I per a solucionar tot plegat es precís també fomentar l’honradesa obligatòria de dalt a baix. Suprimir qualsevol privilegi en allò públic i eliminar qualsevol possibilitat de trampa legal en allò privat. No només s’han d’eliminar les SICAV i les fundacions de les grans empreses, sinó que també ha d’haver un major control de la despesa de l’administració, des dels petits privilegis fins a les retribucions dels polítics. És una barbaritat que la major empresa de distribució espanyola sigui propietat d’una fundació. Però això què és? Quina ètica es aquesta? 
I perdoneu-me però no veig en els partits polítics actualment representats als parlaments europeus, cap que digui res de tot això. Continuen fent les coses com si aquesta crisi fos una grip que es cura amb uns quants dies de repòs. I no es així, aquesta crisi es un gran avís de que les coses han de canviar, i molt. I finalment, i perdoneu-me per l'auto-publicitat, al final del meu llibre Històries de distracció massiva hi ha una frase d’en Francesc Pujols que defineix clarament la situació: «Catalunya és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets a la civilització europea que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó».


Miquel Manubens