21.10.11

REALMENT TENIM UNA TELEVISIÓ PÚBLICA?


La carta de la directora de TV3 publicada al varis diaris catalans no em va agradar gens. Això de airejar enemics exteriors es un recurs de poca volada.
Em sembla be que argumenti la seva millora en la gestió. Però potser partim de premisses diferents. Ella parteix del que es va trobar i del que ha aconseguit. Jo parteixo del que m’agradaria i del que veig i no m’agrada.
M’agradaria que TVC, igual que fa DW-TV per a explicar la cultura alemanya al mon, emetis a tot el mon alternant el català amb el castellà i l’anglès, explicant la nostra visió de les coses.
M’agradaria que el 3/24 s’assemblés més a la CNN i menys a un DVD ratllat que repeteix, hores i hores, la mateixa informació.
M’agradaria que el doblatge de les pel·lícules que paga la TV3, el pagués abans d’estrenar-se aquestes al cinema. Costaria el mateix però les productores no tindrien excuses.
M’agradaria que el 3XL recuperes el lideratge en espectadors infantils i juvenils que ha perdut estrepitosament, no només per les contractacions de productes exteriors sinó fins i tot en els gags de continuïtat. En Petri era molt Petri.
M’agradaria que si TV3 te els drets del Barça, jo no hagués de pagar a un canal espanyol per a veure els partits en espanyol, i els pogués veure en català encara que fos pagant el que ara pago al Plus o a GolTV, i que, a sobre, també inclouen veure al Madrid, que no vull veure.
M’agradaria que si em foten la tabarra amb tertúlies esportives del Barça, a continuació no emetessin un partit Almeria-Celta, que m'importa un rave.
M’agradaria que els TN no fossin tant provincials, que semblen una mera traducció d’un canal espanyol, i en comptes d’explicar-me que li passa a un torero, o quina es l'última tonteria que ha dit un polític de Madrid, m’expliquessin que fan les empreses europees al mon.
I no, no m’agraden gens els informatius de TV3. En l’era d’internet no entenc que fa un sr que costa una pasta a Washington fen una crònica de cinc minuts al dia, quan podria fer el mateix des de Sant Joan Despí, amb la mateixa fotografia al darrere.
No m’agrada gens la visió política de molts corresponsals, que poden parlar de “democràcia islàmica”, fronteres palestines del 1967, i altres bestieses semblants en una televisió pública, i per tant, teòricament neutral. No entenc com TV3 té tants corresponsals que contínuament ens pretenen influir ideològicament.
I no entenc com una empresa pública que te 3.000 treballadors contracti a productores privades per a fer alguns programes.
Ni tampoc entenc que el "comitè professional" emeti comunicats per una televisió pública sense pagar l'espai com a publicitat. La TV3 es de tots, no nomes seva.
Em costa molt d'entendre que en una televisió pública es pugui entrevistar en Daniel Estulin o emetre un documental d'en Jordi Bilbeny, sense aclarir prèviament que es tracta d'espais de ciència ficció.
Tampoc entenc el vedetisme d’alguns presentadors de la TV3, inamovibles, i fins i tot alguns amb programes de 5 hores. A la BBC es permet a cap presentador estar cinc hores seguides xuclant càmera, i a sobre, que sigui la seva productora qui facturi el programa a la televisió pública? O es que aquí només volem la part privada per a recollir els diners públics?
I si, si m’agradaria que l’iniciativa privada tingués una televisió potent catalana i en català, de la mateixa manera que ha passat amb RAC1, que a més de representar ampliar l’audiència total en català, amb molts menys medis econòmics i humans, també ha fet espavilar a la gent de la radio publica.

7.9.11

CAL ANAR-HI, ANAR-HI I ANAR-HI




He de confessar que no he anat mai a l’homenatge que alguns partits fan a Rafael Casanova a Sant Boi. Ni tampoc, des de 1975, al que es fa a Barcelona. La raó és ben senzilla, aquest senyor era l’alcalde de Barcelona, un defensor de l’estat federal  i poca cosa mes. En cap cas representava tot el país, ni era un patriota com jo ho entenc. Si al monument a Casanova pot anar el PP o PxCat, es que jo (i tothom que pensi com jo) sobrem.
Em sembla molt bé que les autoritats o els candidats a les eleccions municipals de Barcelona vagin a Sant Boi a retre homenatge a la seva tomba, però no és el meu cas.

Des de ben petit, l’11 de setembre sempre he anat al Fossar de les Moreres. Algunes vegades  a gaudir tranquil·lament de la diada, altres més agitades amb la presència d’algun tret, i unes poques més a observar suposats independentistes estomacar-se entre ells. Des de fa dos anys assisteixo a l’homenatge que fa la gent de Reagrupament al General Moragues, davant del Palau de Mar, homenatge que penso que s’hauria de dignificar al màxim.

COSES QUE NO ENTENC
Tampoc havia anat mai a les manifestacions de la tarda de l’11 de setembre a Barcelona. L’any passat va ser l’excepció a causa de la pre-campanya electoral. Aquesta manifestació només serveix perquè els partits “marquin paquet” entre ells, fet necessari  l’any passat amb una campanya electoral a la vista, però que ara no ve al cas. De fet penso que molta gent es pren aquesta manifestació com una indulgència religiosa on, pel fet d’anar-hi, ja ha complert per tot l’any amb el país.

No entenc que s'organitzin dinars un 11 de Setembre. Tampoc entenc cap "demostració festiva" aquest dia. No entenc perquè tots els partits tenen tot un dia la seva militància pasturant per Barcelona. No entenc que el 11-S hi hagin tantes paradetes i fins i tot un concert. Les celebracions festives es fan de les VICTÒRIES. Per exemple tot això s'hauria de fer el 26 de gener (aniversari de la victòria sobre els castellans de 1641 a Montjuïc) i l'1  d'octubre (aniversari de l'estomacada als francesos de 1285 a Panissars)

QUE CREC QUE HAURÍEM DE FER
L'11-S com a molt, s'hauria de fer una marxa SOLEMNE I SERIOSA del monument a Macià passant pel Fossar (on hi hauria d’haver una guàrdia d’honor de Mossos d’Esquadra, i  la gent hauria d’anar passant en fila, en silenci i respectuosament), i fins a acabar la marxa en el monument al General Moragues. La resta em sobra tot. Tenim molt que aprendre dels americans de com s'ha de celebrar un dia nefast de la nostra historia.

Considero que l’independentisme, si vol tenir una certa coherència, ha de tenir clars un parell de conceptes. El primer la història del propi país i el segon que no pot exhibir els mateixos símbols ni els mateixos costums que els regionalistes. Al mateix temps considero que ens hem de treure del damunt molt del negativisme d’aquests símbols ara acceptats pels regionalistes, començant pel negativisme de l’himne oficial de la CA catalana.Em sembla molt més adequat el Cant del poble, o la versió antiga dels Segadors. 

Per raons pràctiques, la versió antiga dels Segadors és excessivament llarga, i en canvi el Cant del Poble, té només setze estrofes i un missatge molt més positiu. Per tant, penso que la versió antiga dels Segadors, de la qual segur que les estrofes finals no agraden gens als regionalistes (a les armes catalans), només hauria de ser utilitzada en actes solemnes. Com a himne de lluita potser és més adient el Cant del poble.

De la mateixa manera, si els regionalistes assumeixen amb tota absència de vergonya la bandera reial catalana, nosaltres només hauríem de fer servir l’estelada blava, o la bandera de Sant Jordi.

I ARA QUE FEM?
A mi el que em preocupa és què pensem fer, tots plegats, desprès de l’11, i fins l’11 de l’any vinent. Si ens pensem que per convocar 1.500.000 de persones a una manifestació i reclamar independència ja l’hem aconseguida, anem arreglats. Perquè esperant el miracle que els votants es converteixin en clarividents i votin independència, o bé insultant constantment a la gent de CiU o d’ERC, no aconseguirem que ens estimin precisament. Aquest fet, per cert, ja l’hem constatat en la nostra pròpia carn amb una altra força política que es pensava que insultant-nos ens afegiríem a ells.

És evident que la direcció de CiU ja ha enganyat dos cops la seva militància i els seus votants. La primera va ser en el Pacte del Majestic, i no pel fet de pactar amb el PP, sinó perquè aquell pacte no va servir de gaire ja que un mes després el nou govern popular va baixar els impostos i, per tant, per molt que haguessin augmentat el percentatge de la cistella d’impostos a transferir… en Pujol es va quedar amb cara de babau.

La segona enredada va ser el pacte de l’Estatut amb Zapatero. N’Artur Mas tornant de Madrid va parlar que ens tornarien els dèficits d’inversió dels anys anteriors ens els següents anys, i abans del 2013, ja que aquest és l’any en que Espanya deixa de rebre diners d’Europa. Res d’això, ni un duro, i a més han incomplet també les inversions pactades en el nou Estatut.

La tercera serà la del Pacte Fiscal. I una vegada consumada i fracassada la següent falsa promesa, la militància i el votant de CiU s’haurà de plantejar a qui votar per anar endavant. Mentre això no passi ens tindran entretinguts amb el tema de la llengua escolar als tribunals uns quants mesos.

I properament haurem d’escoltar allò de que si guanyés el PP tot aniria pitjor i, per tant, millor, cosa que tampoc es certa ni passarà. És com confiar què, a sobre, el PP ens faci la feina. Quina comoditat independentista, Déu meu!. Prou feina tindrà el PP amb les polítiques econòmiques i socials com per a ampliar la batalla contra els catalans. Al menys a la primera legislatura.

Un altre gran tema d’espera independentista és la unitat. Quanta gent diu que si no hi ha unitat, ells no es mouen?  Us heu fixat que sempre busquem excuses per a no fer res o esperem que els altres ens facin la feina?  Realment volem la independència?

Perquè si realment volem la independència hem de prescindir de què fa CiU o de qui guanya les eleccions espanyoles. Si realment volem la independència hem de deixar de criticar i hem de començar a pencar. Constantment.


 
Hi ha qui diu que ens manca disciplina, organització i comunicació. Però realment el que ens manca és oblidar-nos de l’independentisme virtual d’internet, dels blogs, del facebook, del twitter, de les cadenes de emails. Tot això és perdre el temps, i ja ens ha portat un cop al fracàs. Són eines i no els objectius. Hem d’utilitzar la intel·ligència i passar a l’acció. Molta mes intel·ligència i molta mes acció.

I no s’ha de tractar d’una acció concreta, sinó de moltes. No podem estar acampats sis mesos i quan Moisès baixa de la muntanya amb els manaments posar-nos a caminar cap a la terra promesa. De poc serviria tenir disciplina, organització i comunicació si no es mou el cul.

O fem cas del consell d’Antoni Massaguer, “anar-hi, anar-hi i anar-hi” o no estarà mort només l’independentisme, sinó el país sencer.

MM

ANNEXE: Aquest article va estar escrit abans de la Diada. 
Un cop passada, i vista la ceremonia suposadament institucional del Parc de la Ciutadella, em ratifico, i afegeixo que la cerimonia oficial continua sent inadequada.
Aquest any no hem tingut flamenc, d'acord. Peró una diada del 11 de setembre no es per a treure ni cuiners, ni versions de rock català, ni aquests castellers de coloraines. Malgrat tot fos de qualitat, com per exemple l'interpretació de la "Cançó del lladre", son coses inadequades en una commemoració d'una derrota.
La Diada s'ha anat prostituint amb els anys, i necessita que tots ens adonem de que es i que representa i deixem de fer l'ase, cosa per cert, que deu agradar molt als regionalistes, que hi participen en tots els actes.
Repeteixo: aprenem dels americans i de com un estat ha de celebrar una data com aquesta.No pel fet de no tenir estat no hem de fer les coses de manera adequada. Si no actuem com un estat, mai ho serem.

6.9.11

«L'HERIBERT», D'EN PERE QUART


L'Heribert no ambiciona
la política xarona.
S'ha jugat i ara abandona
un càrrec dut amb encert
i amb què salvà la figura
d'aqueixa legislatura
prou trista, sempre disert.

L 'Heribert diu el que pensa,
l'Heribert diu el que és cert
i per això no pot vèncer,
que aquí guanya
aquell que enganya,
Heribert;
la veritat sempre perd
perquè els bàndols que remenen
les cireres i les claus
ningú no sap quant despenen
per ensibornar els babaus.
Se les prometen felices
els mandarins, fet i fet,
però pregunto, discret:
d'on deuen sortir les misses?
D'algun pressupost secret
que allà dalt han estrafet?

Mes vegem el que ara passa:
Catalunya és una massa
de gent pobra, molta, massa,
i de rics lladres o rucs.
Una mena d'argamassa
d'il·lusos i de porucs,
d'illetrats de tota classe...
i obiols, serres i llucs
i altres tifes malastrucs!

Avui és una barreja
el país, aquest país
de color tirant a gris:
la multitud que coixeja
i la quadrilla que urpeja
i és feliç!

Però un cop cada vegada
la ramada,
els qui són més,
van sortint de llurs cofurnes
i després
entaforen dins les urnes
uns papers
que no saben d'on els vénen
ni on els porten; no els entenen
ni mirant-los al revés!

Mes abans
una banda de firaires,
xarlatans
més que xerraires
que ben poca cosa valen
botiflers o forasters—,
els confonen i atabalen
amb discursos
plens d'ultratges i recursos
mentiders.

D'aquests munts d'homes i dones
molts i moltes bons i bones—
del país, en vol fer un poble,
l'Heribert
ànima noble,
obstinat tant com expert.

L 'Heribert sense barreres,
sense enteses poc sinceres
i potser manifasseres—
tostemps lliure, clar i obert.
Car l'Heribert no claudica
però sap de transigir
quan el cas ho justifica
i amb l'afany d'omplir la pica
avança de mica en mica,
assenyat, pel bon camí.

Per això diu el que pensa,
per això intenta convèncer,
per això clama el que és cert
com Joan en el desert...


Endreça

Que l'atzar l'afavoreixi,
que un bon déu el protegeixi,
l'Heribert!
Per aquella Catalunya,
ai, germans, encara llunya,
si més no d'avenir incert,
que somia nit i dia,
però sempre ben despert,
l'Heribert!


Pere Quart, abril del 1984
Recuperat per l'amic Enric Borràs

5.8.11

LOCOMOTORA O INDEPENDÈNCIA


Fa anys el president de la Generalitat d’aleshores va fer una proclama per a que els joves amb idees i empenta es fessin empresaris. Molts van fer cas i van iniciar l’aventura. Quin merder Déu meu!. Per a muntar una empresa s’ha d’anar a un munt de llocs, tots pagant. Si ets nou ningú no et lloga un local sense posar-hi una fiança, desprès hi ha el gestor, el notari, els permisos d’obertura de l’Ajuntament, que mai respon, i per tant les noves empreses estan sempre en precari, el d’Indústria de la Generalitat, etc .
Vaig tenir un client que va trigar anys en poder obrir una gran empresa, perquè com era suís, els feia cas i complia tots els tràmits i esperava les respostes. Pobre home.
A l’hora d’aconseguir finançament als bancs, els petits empresaris estan sempre agafats. El banc que no te l’hipoteca personal et diu que millor vagis al teu banc personal. I el banc personal sempre diu que ja te massa risc. Evidentment uns i altres només financen si l’empresari avala personalment qualsevol operació. De mentre, ells si donen crèdits a empreses en fallida com Martinsa-Fadesa o el Grup Prisa, o son tant potents que son capaços de finançar l’aixecament dels peatges de les autopistes, només perquè el polític de torn els hi ho demana, malgrat aquestes operacions siguin un desastre per a les Caixes. Al petit empresari, ni pa, ni aigua.
Mes tard va venir allò de la feina ben feta. Ah carai president, a sobre també haurem de fer la feina ben feta?. Amb facturar i pencar com a xinesos no hi ha prou?.  Per descomptat a la primera crisi que passa, t’adones que els que fan la feina ben feta son els que tanquen, i els que resisteixen millor les crisis son els empresaris poc complidors amb les obligacions tant laborals com impositives, cosa que els permet tenir millors preus. Quan hi ha crisi, els compradors busquen per preu, i no la feina ben feta, perquè aquesta, sempre es mes cara.
I no tingueu la mala sort de que algun dia vingui un inspector de qualsevol cosa. Si ve el de la Seguretat Social, pots tenir-ho tot en regla, però et pillarà per algun lloc i et voldrà cobrar una gran multa, a menys es clar, que per la tarda li encarreguis a la seva gestoria fer els paperots, i de mentre, el teu expedient el posarà a la cubeta de “pendiente”. El d’hisenda, normalment treballa a la gestoria del barri, o sigui que mes del mateix, i el de l’Ajuntament, si algun veí es queixa del soroll de les teves maquines, et dirà que ell es capaç de escoltar créixer l’herba, expressió fina que significa que vol que li omplis la cartera (Aquestes anècdotes son reals).
Quan van entrar els socialistes, van convertir tots els empresaris que cotitzaven a la seguretat social normal en autònoms. Tothom es queixa del frau fiscal que amaguen els autònoms, però ningú s’adona del gran prejudici que es ser-ho. La llibertat de cotitzar el que vulguis es converteix a la pràctica en absència de drets si el negoci va malament. Apart que això dels autònoms amaga molts treballadors que, de fet, no ho son gaire d’autònoms, doncs treballen per a una única empresa. Aquests falsos autònoms, si ara no tenen feina, no tenen atur, i en canvi han de continuar cotitzant per uns ingressos que no tenen, o directament deixen de cotitzar, amb el que això significa de cara a la jubilació. Quant xofer, amb lletra de camió inclosa, hi ha en aquests moments en atur. Ei, i com no pagui la lletra del camió, el banc li fotrà el pis.
Per cert, el grup polític d’aquell president sabeu que ha fet pels autònoms tots aquests anys?. Res. Han necessitat veure que hi ha un exèrcit d’autònoms aturat per adonar-se que almenys haurien de tenir dret a la prestació d’atur. I en tindran els que treballen, es clar. Els aturats anteriors, res. O una ajudeta de sis mesos si compleix uns mínims.
Molt es parla de la indignació de la gent que no pot pagar l’hipoteca del seu habitatge i es desnonada pel banc, però es parla molt poc dels ex-empresaris que també el perden, malgrat si la paguin, per temes pendents de les empreses que abans dirigien. Els indignats que han perdut l'habitatge perden només l'habitatge. Els petits empresaris normalment ho perden tot.
Tot això està portant a un nou empresariat, que treballa a casa seva o en un petit despatxet, sense llogar personal, i aplicant allò del “compraràs i vendràs però mai fabricaràs” segueix atenent així els seus clients.
Ara, el nou president de la Generalitat ens demana que, aquells ja no tant joves però amb idees i empenta, tornem a ser la locomotora d’Espanya. I sabeu, jo en conec un que prefereix esperar-se a l’independència, perquè arrossegar tants vagons, i que la locomotora sigui d’un altre tren, “donant glories a Espanya” no val la pena, i menys amb el sistema bancari-funcionarial espanyol.
Sr. President, el dia següent de l’independència truqui’ns, i parlem de locomotores, i de si les lleis per a les empreses han de ser com les americanes o com les espanyoles. De si els bancs han de jutjar projectes per a finançar empreses o si només s’han de fixar en quants totxos té l’empresari per a poder avalar. De si hem de perdre tant de temps, tornant-nos bojos, omplint formularis per les administracions espanyoles. De si les inversions en l’empresa han de desgravar de l’impost de societats, i de moltes altres coses mes.   
Hem arribat a un punt que hi ha una gran diferencia de mentalitat entre l’empresariat català i els nostres polítics. Un empresari, pensa, valora, analitza i pren la millor decisió, el mes aviat possible. Els nostres polítics ja pensen com els funcionaris castellans: “independència? si, però torni vostè demà". I això, desprès de trenta-cinc anys, es ja un diabòlic "dia de la marmota".
Per tant, president, si vostè no te presa i vol fer cas a l’antic president que ara afirma que "hem de posar les bases per quan es decideixi sortir d'Espanya", jo com ja no se que hem estat fent els últims trenta-cinc anys, no tinc cap problema en que, de mentre, tirin de la locomotora els espanyols i nosaltres al vagó cafeteria anirem esperant a que vostè es decideixi.
MM

8.7.11

FUM A L’AIGUA, FOC AL CEL



Fa dies que us vinc insistint que aquest Rubalcaba es un geni.  Desprès del “triler” González, i del especialista en “tocomocho” Zapatero, en Alfredo P. es el candidat ideal d’aquest històric partit d’estafadors.

L’altre dia en Alfredo P. afirmà que sap què s'ha de fer per millorar les dades de l'atur. Tothom nerviós demanant que si ho sap que ho expliqui ara, o que si ho sap, ja que es al govern, perquè no ho fa.
La solució es simple, ell no ha dit que milloraria el treball, només ha dit que milloraria les dades, res mes. I les dades hi ha moltes maneres de millorar-les: apuntant uns quants centenars de milers d’aturats a cursets que no es fan, i que els sindicats cobren per fer-los, tal i com feien al Baix Llobregat. Una altra solució es el sistema Merkel, que es tenir dos milions de persones a Alemanya a mitja jornada, cobrant 400 € al mes. Sistemes per arranjar les dades hi ha molts.

La solució a una crisi econòmica sempre es no deixar caure les empreses tecnològiques i vitals, racionalitzar la despesa, i fer inversions en infraestructures necessàries per la producció. I el problema que tenim es que, assessorats pels americans i la Merkel, aquí s’ha fet tot el contrari.

I s’ha fet tot el contrari, no només perquè els interessos dels partits espanyols estan hipotecats en les grans empreses, sinó que a mes, estan aprofitant la crisi per a fotre’ns una mica mes. Ens robaran les caixes, per culpa evidentment dels seus dirigents que mantindran els seus llocs i sous, i amb elles la despesa social que fins ara feien, i que ajudaven a cobrir la manca de pressupost.

Mireu si eren incompetents els del tripartit, que van inflar les nomines de la Generalitat en un 27% mes de càrrecs politics (un 57% del qual amb nomines netes superiors a 3.000 € mensuals). En total van augmentar un 29% la plantilla total de funcionaris administratius (de 35.000 a 45.000), per a gestionar els mateixos serveis i pressupost. Com no voleu que hi hagin retallades? El coll els haurien de tallar a aquesta colla d’inútils.

Però aquí fa trampes tothom. Els americans demanen recolzar els bancs perquè ells tenen una crisi econòmica d’origen bancari i tenen por que si caiguessin bancs europeus, el grip es converteixi en pulmonia. La Merkel dona consells sobre quantes vacances o quins horaris hem de fer, però s’oblida que el benefici de les seves multinacionals se les queda Alemanya, i si a tot arreu fan com a Seat, es per a llogar-hi cadires. Merkel, si et quedes tot el benefici descapitalitzant les sucursals, quan toca gratar-se la butxaca, se l’haurà de gratar qui la tingui plena, maca. Perquè els cargols que es fabriquen a Sabadell per la Seat, els feu enviar a Whurt Alemanya, i aquesta es qui refactura a Martorell. Que aquí tothom parla de la SGAE i les seves trampes, però les que fan les multinacionals alemanyes son per a llogar-hi cadires.

I el que mes greu em sap de tot, es que els nostres, els que ens manen ara a nosaltres, sembla que no hagin estat escolanets abans que frares. Se’ls ha ocorregut la genial idea de demanar la propietat dels hospitals, per a hipotecar-los. Com diuen a poble “vendre la casa i anar de lloguer”. Però això no es el mes bèstia, el mes fort es que els hospitals catalans traspassats valen 1.200 milions, però els traspassats, per allò del cafè per a tothom, a la Comunitat de Madrid, valen molt mes.

A veure si aprenem a fer com el gitano de l’acudit, que desprès de robar un sac de olives, i el seu company un sac de síndries, els agafa la “guarida incivil” i els diuen que el que portin al sac els fotran pel cul, i el de les olives es fot a riure. Quan demanem alguna cosa, mirem de no beneficiar a la resta de cafeters, i si podem, fotre’ls una mica, que sempre, ja siguin en el traspàs de les rodalies o en la propietat dels hospitals, ens toca fer el paper del gitano de les síndries.

3.6.11

LA ACAMPADA DE SOL I LES PRIMARIES DEL PSOE




Estic vigilant des del principi aquesta cosa de les acampades i cada cop ho veig mes estrany. A Finlàndia van tombar el govern i van fer canviar lleis fent manifestacions un dia a la setmana, i triant com a dirigents del moviment a gent professional de conegut prestigi. Al cap de sis mesos ho van aconseguir.

Hem de diferenciar bastant la acampada de Sol i la de Pl. Catalunya. A la acampada de Sol, des de el primer dia disposaven de potents infraestructures, set generadors, antena per a xarxa wifi, i una organització bastant ordenada. Diríem que es una organització de dretes en mans de gent amb aparença d’esquerres.
La acampada de Barcelona, es tot el contrari, molt caos, i gent amb vestimenta casual de dretes amb una organització mega-burocràtica d’esquerres, amb comissions i comissions que recorden molt els partits leninistes.
De fet a mi m'ha recordat una frase del capellà de Queralt, en Josep Armengou :"Espanya no és un país, és una burocràcia. El buròcrata de l'administració espanyola sol ésser un pobre diable mal educat, enemic del poble que el manté, amb manca de responsabilitat i excés d'ufana. Els organismes burocràtics oficials d´Espanya han estat unes màquines perfectes d´engegar en sèrie els ciutadans a la merda. Una vergonya per a allò que diuen que representen i un insult per als governats. A Catalunya han estat, de més a més, un instrument d'invasió demogràfica i de domini colonial. L'estat espanyol, dèspota, vividor, sangonella, paràsit, ha tingut en la seva estúpida burocràcia l'exponent més fidel". Doncs bé, els de les comissions de Plaça Catalunya, son bastant buròcrates.

L’acampada de Sol sembla clarament dominada per elements de Izquierda Unida, la reclamació de circumscripció única es a l’únic partit que beneficia, i es una reivindicació històrica d’aquesta formació.  En canvi a Pl. Catalunya, els punts “consensuats” i els tics espanyolistes recorden clarament a la gent de Ciudadanos.

Hi ha que fer notar dues coses importants de les “reivindicacions” de les acampades. La reivindicació de circumscripció única la fan només per a les eleccions al Congrés. Aquest canvi beneficiaria a Izquierda Unida i a UPyD, i perjudicaria a les formacions “nacionalistes perifèriques”. En canvi això no ho demanen al Senat on el sistema majoritari del qual no els afectaria. Però clar, es que el Senat espanyol es la càmera menys democràtica d’Europa, on els 6.500.000 d’habitants de la província de Barcelona tenim dret a 4 senadors, i alhora Ceuta i Melilla, amb menys de 80.000 habitants, tenen dret a dos senadors cadascuna. Com veieu la cosa es molt mes bèstia.

Dels molts dies que porta en marxa la acampada de BCN, alguna gent amb molt bona fe, porten des de el principi fer encabir el dret d’autodeterminació català en la llista dels Reis Mags que estan redactant aquests acampats. Un dia perquè fa sol i un altre perquè plou, el tema continua pendent de discussió. 

Em perdonareu però un moviment que diu preocupar-se pels temes socials i urgents de la gent, no em preocupa gens si afegeix o no el dret a l’autodeterminació a les seves reivindicacions, perquè es un dret que tenim diguin el que diguin. però que oblidi reclamar l’anulació del DÈFICIT FISCAL CATALÀ, que si afecta al benestar social, i no poc, es  demostratiu que a aquesta gent només els preocupa el BENESTAR SOCIAL ESPANYOL, o sigui el dels altres o sigui que anem en compte.

Vist lo vist penso que tota aquesta moguda te moltes intencions. Com vaig explicar fa poc ( veure l’article Rubalcaba es l’enemic) hi ha un senyor al govern espanyol actual que es un mestre en jugades amb varis objectius.
Analitzem que te a veure tot això amb les primàries del PSOE. En primer lloc sobta constatar que a una ministra de Defensa d’un país teòricament democràtic i civilitzat com diu que es Espanya, li puguin robar el seu cotxe particular dintre del garatge de casa seva.
Casualment al dia següent, la ministra que volia ser presidenta va renunciar a participar a les primàries del PSOE, com si li haguessin tornat el cotxe amb un cap de cavall a l’interior.
I també fixeu-vos que el candidat no s’ha volgut embrutar desallotjant la plaça malgrat les queixes dels botiguers, no fos cosa que li perjudiqués electoralment. Ja se n’ocuparà el nou ministre de l’Interior que serà nomenat en breu.
Per altra part, el nou candidat a la vista de que el partit del govern català no pensa recolzar el seu govern si no aconsegueix un pacte fiscal, tindria el suport dels indignats del carrer per a canviar la llei electoral i així fer fútil qualsevol xantatge* polític de les forces catalanes. ( * Quan el xantatge el fan ells l'anomenen acords)
I a mes, podria assumir electoralment, la majoria de les reivindicacions de les acampades, amb lo qual podria de nou derrotar al PP, i un cop al govern, ja s’encarregaria d’aigualir-les, de la mateixa manera que feia en Napoleó de la gran novel·la de George Orwell, Animal Farm.
I fins i tot, canviant la llei electoral, podria el PSOE governar en coalició amb Izquierda Unida, encara que les eleccions les guanyés el PP, si aquest no tingués la majoria absoluta.

A la vista de tot això, i com molt ben diuen els acampats, si no estan amb nosaltres es que son l’enemic. Trieu vosaltres mateixos les vostres conclusions del “Cui prodest” d’aquestes acampades. Els bancs tenen un benefici a Catalunya de 2.500 milions, i l'estat ens roba cada any 22.500 milions. Si un només es queixa del què ens roben els bancs i no del què ens roba Madrid, és que és un nacionalista espanyol, tant, que fins i tot accepta ser pobre per Espanya. 

MM

18.5.11

REVOLTA SOCIAL ?



2. LA REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA DE LA POLÍTICA CATALANA
2.1. Els partits catalans i el catalanisme com a regeneracionisme de l’Estat espanyol La concepció del catalanisme com a força regeneracionista de l’Estat espanyol ha esterilitzat l'actuació política de Catalunya. La vella idea que la missió de Catalunya era modernitzar Espanya ha derivat en la conversió de l'estabilitat de l'Estat espanyol en un objectiu dels partits catalans. S’han sacrificat massa sovint els interessos nacionals per garantir  l’estabilitat del nou règim. Amb aquestes prioritats en trenta anys els catalanisme majoritari ha estat incapaç d’assolir l’hegemonia social i l’entusiasme nacional que els partits catalans van crear en les tres primeres dècades del segle XX. I això ens ha portat a una situació d’emergència nacional on la pròpia supervivència de la nació catalana està amenaçada.
 

2.2. El sistema electoral català i espanyol
En trenta anys d’autonomia, el Parlament de Catalunya no ha estat capaç de fer una llei electoral pròpia, i es regeix per l’espanyola. Aquesta llei electoral també està pensada, fonamentalment, a favor dels interessos de la governació dels propis partits, fins i tot posant-la per davant dels interessos de la governació del país. Les llistes tancades fan que els partits desenvolupin unes estructures molt jerarquitzades i endogàmiques, ja que finalment, des del punt de vista electoral, només compten uns pocs noms. Alhora, forcen una cultura de lleialtats dòcils i disciplinades que faciliten el seu govern intern i anul·len les possibles veus discordants o prou ambicioses com per competir amb els qui controlen el partit. 


2.3. Mesures per dur a terme la regeneració democràtica
Reagrupament Independentista proposa les següents mesures de regeneració democràtica de la política catalana, que haurien de tenir el rang de norma legal, basades en la transparència, l’ètica, l’austeritat i la bona gestió, com a principis inspiradors de l’actuació dels representants públics, i alhora practica l’ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir un exemple tangible del que es vol oferir a la societat.


Propostes de regeneració democràtica:

  • Sistema electoral basat en llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina- i districtes electorals reduïts.
  • Limitació de mandats -la dedicació a la política ha de ser transitòria, “persones que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.
  • Limitació i publicitat dels sous de tots els càrrecs electes i membres del Govern, incloent-hi les dietes i les percepcions per pertànyer a consells d’administració d’empreses i consorcis públics.
  • Control i transparència en la despesa, fent públic quines empreses i entitats són les beneficiàries dels contractes, concursos i ajuts atorgats per l’Administració Pública.
  • Eradicació del nepotisme i el clientelisme.
  • Limitació de càrrecs.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Sistema unificat d’elecció i promoció dels empleats públics, independent de tot poder polític i allunyat de tot interès particular
  • Limitació per llei de la despesa electoral

30.4.11

INSIDE JOB

PER ENTENDRE QUE AQUESTA CRISI NO S'ACABARÀ EN QUATRE DIES

24.4.11

Perquè tot el que es normal en una empresa privada costa tant d’entendre en la funció pública?



Empresa de serveis amb varis centres de “producció”.  La empresa entra en pèrdues i el consell d’administració no te mes diners per a invertir. Ordenen al director executiu reducció de despeses.
Empresa A: es redueixen els costos d’estructura rebaixant personal improductiu. Es fa un estudi de reorganització administrativa que estalvií processos, i es procura produir dintre tot el que, fins aleshores, es donava a fer a empreses exteriors.  Augmentar la productivitat, i reduir les despeses.
Empresa B : Es rebaixa la producció interna. Es manté el personal improductiu i així es redueix la productivitat del “productiu”. Es continua amb la mateixa gestió administrativa, i es mante el donar feina fora a altres tallers.
Encara que sembli de bojos, la Empresa B es la sanitat catalana, aquesta es la realitat dels directors dels hospitals catalans. El Consell d’Administració (el Govern) els ha donat ordres de rebaixar la despesa, i ells redueixen la productivitat. Així de bestia.
Perquè hi han cirurgians que poden fer mes operacions a la tarda a la seva clínica privada que pel matí a la Seguritat Social, es quelcom que cap conseller s’ha plantejat. Perquè no es dona ordre de deixar de enviar malalts a les clíniques privades que poden ser atesos a la Sanitat publica que compta amb els mateixos equipaments o millors, tampoc s’ho han plantejat.  Perquè molts malalts, per autentiques collonades han d’anar al metge de capçalera, desprès al especialista, desprès tornar al de capçalera i anar-hi anant?. Quantes visites inútils ens estalviaríem tots plegats?. O es que potser quan mes vagi i torni mes “feina” tenim tots.
Hi han pobles que per a comprar el pa has d’agafar el cotxe, però per anar al CAP no, al CAP pots anar a peu perquè, en algunes comarques, hi han masses. I dic que hi han masses perquè cada cop que vaig es molt buit, però això si, hi han 6 administratius, 4 infermers, i normalment hi han 3 metges al mateix temps com a màxim. Però com en la zona hi han tants CAPs  només son de medicina general i de pediatria. Si tens una urgència desprès de les 20:00 h agafa el cotxe i ves a l’hospital, i si has de anar a un especialista t’envien a 15 Km. per una simple luxació del dit petit. Això es la sanitat catalana, molta gent, molta tertúlia, molta gent passejant i fumant fora, però si vas amb preses ves a l’hospital i no perdis el temps, ells mateixos t’ho diuen, encara que desprès els capitostos ens diguin que no anem als hospitals per tonteries.
I també  hi ha el tema tabú dels immigrants, dels immigrants que mai han cotitzat especialment, i de tots els seus familiars, o dels d’altres llocs d’Espanya, que venen a operar-se a Barcelona i el nostre govern no envia la factura a la seva comunitat autònoma o al seu país d’origen.  Potser seria convenient tornar a l’antic sistema que la tarja sanitària la gestionaven les empreses, i si la gent tingues dret al sistema sanitari gratuït només amb feines “blanques”,  i a l’atur amb un màxim equivalent al període treballat, no tindríem tanta economia negra. Has treballat dos anys, tens quatre de sanitat gratuïta; 15, doncs en tens 30.  I amb els “beneficiaris” fer quelcom semblat, o aquí tenim un forat econòmic que esparvera. Els drets s’han d’adquirir, no han de caure del cel. Pocs immigrants trobaríeu treballant “en negre”.  Si les targes sanitàries van lligades al cens municipal, la gent no te cap interès en treballar en blanc, perquè a mes, perden altres subvencions.
Ara diuen que donaran la factura. Home, mes que donar-la convindria que la cobressin a tot aquell que no ha cotitzat aquí.  I un cop solventat això, miri, si manquen diners, pugin els impostos de la gasolina, el tabac i el alcohol, i si amb això no hi ha prou cobrin un mínim d’un euro per cada medicament, que això de pagar 14 o 30 cèntims dona vergonya, i cobrin a través de les farmàcies també les visites a 5 euros, que per a alguna cosa pot servir la cinta magnètica de la tarja sanitària. Però que ho solucionin ja. Prou ja d’aquesta historia del dèficit permanent de la Sanitat Catalana.
I un concepte que no existeix en cap feina privada, la llista d’espera crònica, en la sanitat catalana tothom ho veu com normal. Us imagineu una empresa privada dient al seus client  “no em passi aquesta comanda, sr client, que ara tinc una espera de tres mesos”,  o “torni un altre dia senyor”.  A les empreses privades no tenim “llistes d’espera”, si hi ha feina, la fem i punt, treballem mes hores, treballem els festius, però ens espavilem, “just in time”.  Es absurd aleshores que els que ens espavilem haguem d’aguantar això de gent a la que paguem nosaltres. Totalment absurd. Si jo treballo per a mantenir-te, tu deixa de fer el burro, i com a mínim, fes el mateix que jo faig a la meva feina, pencar i treure’m tota la feina que tinc el mes aviat possible.
Com envejo els americans que son conscients que això dels serveis públics son directes a la recaptació d’impostos.  Evidentment prefereixo el sistema de benestar social europeu, però m‘agradaria que la gent fos conscient que mai una administració ha de tenir dèficit, perquè el seu dèficit es el nostre dèficit, i que quan cau l’economia l’administració te l’obligació de reduir els serveis o pujar els impostos per a tenir un pressupost equilibrat, cosa que l’anterior govern dels incompetents es va passar per l’engonal.
En Obama desprès de criticar als que havien creat la bombolla inmobiliaria americana, va cometre l’errada de col·locar com a Secretari del Tresor en Hank Paulson (ex president de Goldman Sachs). Aquí quan necessitem organitzar millor la sanitat pública, posem a cuidar el galliner, la guineu de les mútues privades. La idea es bona, sempre i quan portés implícit aplicar els sistemes de treball de les mútues privades, i l’objectiu de reduir al mínim les “comandes exteriors” a aquestes. Però això no ho farà, oi que no sr Boi Ruiz?, perquè una cosa es entrar en política i un altra jugar-se el futur professional, que amb les coses de menjar no es pot jugar.

22.4.11

TELEFONICA I LA "NOVA ECONOMIA ESPANYOLA"

Un dia després d'anunciar que farà fora 5.600 treballadors (el 20% de la seva plantila a Espanya), Telefónica detalla que incentivarà amb 450 milions als 1.900 membres del seu equip directiu, inclosos els consellers executius, amb el lliurament d'accions associades al compliment d'objectius de rendibilitat per import màxim de 450 milions en cinc anys.

Es tracta d'un pla de menor quantia que l'aprovat el 2006 per 754.000.000 i set anys de durada que es traduiria, en el primer d'aquests cicles, en un màxim possible d'accions a rebre de 390.496 accions per al president, César Alierta; de 234.298 per al conseller delegat, Julio Linares, i de 124.249 per al màxim responsable de Telefónica a Llatinoamèrica, José María Álvarez.

Una actuació que s'emmarca dins d'uns plans d'incentius a directius i empleats a llarg termini amb el lliurament d'accions de la companyia en concepte de retribució variable, segons consta en les propostes per a la junta, que se celebrarà el proper dies 18 de maig , i remeses a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

Facua va titllar de "escandalós" que Telefónica celebri el seu rècord de beneficis amb un "tarifazo" i plantejant un reajustament laboral. El seu portaveu, Rubén Sánchez, va criticar la mesura quan a més en el "darrer any ha tingut beneficis històrics i els alts directius guanyen cent vegades més que els seus empleats rasos".

www.elcorreoweb.es/

11.4.11

DELS AJUNTAMENTS A L'INDEPENDÈNCIA

Sovint oblidem que Francesc Macià va proclamar la República Catalana desprès d'unes eleccions municipals.

No soc partidari ni de les manifestacions sense exigir peticions concretes, ni tampoc de les consultes per a saber quants som.
La nostra manca de concreció en els lemes de les manifestacions, exhibint d’obvietats (som una nació, tenim dret, podem decidir, etc) no ens porten enlloc. M’han explicat que Òmnium prepara una altra manifestació per aquest estiu, que sense cap dubte, per a possibilitar que s’incorporin els “regionalistes” tindrà, un altre cop, un lema obvi i cap reclamació concreta. Tota manifestació sense reclamació concreta i que no acabi davant el Consolat Amèrica, serà molt maca però no servirà de res.
Amb les consultes passa una mica el mateix, i l’únic fi concret que he vist com a conclusió es gent que es dedica a comparar a veure quin poble la te mes llarga, la participació.
   
Una altra via era la proclamació unilateral d’independència, via tant utòpica com bonica. I, es clar, un cop ha passat el 28-N tots veiem que si algun dia tenim 68 diputats a favor de proclamar l’independència, amb que algun sonat li fotés un tret a un, ja tindríem 50 diputats cagats.
  
Ara venen les eleccions municipals, on la regeneració democràtica es un arma fantàstica per gestionar els Ajuntaments, i que com molt be deia en Marc-Aureli Vila, els Ajuntaments son molt importants perquè son el primer esgraó de poder, i el que mes percep el ciutadà.
Un altre gran avantatge de les eleccions municipals es que als pobles, els militants, van mes per lliure. Vull dir que amb l’actual sistema democràtic espanyol (oxímoron) no fora precís que anessin tots els diputats al Parlament, en anar els caps de cada grup, amb el vot delegat, s’obtindrien els mateixos resultats a les votacions, i estalviaríem un munt de calers en despeses i dietes.
    
Per tant la conclusió obvia es que no podrem tenir mai aquells 68 diputats favorables a l’independència si abans no es fa una profunda regeneració democràtica de la política del país que faci que la disciplina de vot del senyor diputat existeixi envers el seu votant abans que envers el seu cap de files.  I com veieu això va per llarg.
   
De l’experiència de Kosovo podem aprendre moltes coses, les bàsiques son el full de ruta i la manera de fer les coses, els petits detalls. Va quedar clar que no es important que l’independència la proclami un Parlament, aquesta la pot proclamar qualsevol assemblea de elegits en qualsevol àmbit, que hagin expressat la seva opció independentista abans de les eleccions. 
I si l’independència es pot proclamar així, penso que es mes senzill que ho faci una assemblea de regidors que no el Parlament. Els regidors obliden amb facilitat les directrius de la direcció dels partits, cosa que mai faran els diputats. 

Es mes senzill aconseguir el 51% dels 9000 regidors signin un manifest en favor de l’independència a que tinguem 68 diputats a favor, i a mes, es una majoria menys fràgil. Espanya te que matar o subornar a molta mes gent.
             
MM