7.9.11

CAL ANAR-HI, ANAR-HI I ANAR-HI




He de confessar que no he anat mai a l’homenatge que alguns partits fan a Rafael Casanova a Sant Boi. Ni tampoc, des de 1975, al que es fa a Barcelona. La raó és ben senzilla, aquest senyor era l’alcalde de Barcelona, un defensor de l’estat federal  i poca cosa mes. En cap cas representava tot el país, ni era un patriota com jo ho entenc. Si al monument a Casanova pot anar el PP o PxCat, es que jo (i tothom que pensi com jo) sobrem.
Em sembla molt bé que les autoritats o els candidats a les eleccions municipals de Barcelona vagin a Sant Boi a retre homenatge a la seva tomba, però no és el meu cas.

Des de ben petit, l’11 de setembre sempre he anat al Fossar de les Moreres. Algunes vegades  a gaudir tranquil·lament de la diada, altres més agitades amb la presència d’algun tret, i unes poques més a observar suposats independentistes estomacar-se entre ells. Des de fa dos anys assisteixo a l’homenatge que fa la gent de Reagrupament al General Moragues, davant del Palau de Mar, homenatge que penso que s’hauria de dignificar al màxim.

COSES QUE NO ENTENC
Tampoc havia anat mai a les manifestacions de la tarda de l’11 de setembre a Barcelona. L’any passat va ser l’excepció a causa de la pre-campanya electoral. Aquesta manifestació només serveix perquè els partits “marquin paquet” entre ells, fet necessari  l’any passat amb una campanya electoral a la vista, però que ara no ve al cas. De fet penso que molta gent es pren aquesta manifestació com una indulgència religiosa on, pel fet d’anar-hi, ja ha complert per tot l’any amb el país.

No entenc que s'organitzin dinars un 11 de Setembre. Tampoc entenc cap "demostració festiva" aquest dia. No entenc perquè tots els partits tenen tot un dia la seva militància pasturant per Barcelona. No entenc que el 11-S hi hagin tantes paradetes i fins i tot un concert. Les celebracions festives es fan de les VICTÒRIES. Per exemple tot això s'hauria de fer el 26 de gener (aniversari de la victòria sobre els castellans de 1641 a Montjuïc) i l'1  d'octubre (aniversari de l'estomacada als francesos de 1285 a Panissars)

QUE CREC QUE HAURÍEM DE FER
L'11-S com a molt, s'hauria de fer una marxa SOLEMNE I SERIOSA del monument a Macià passant pel Fossar (on hi hauria d’haver una guàrdia d’honor de Mossos d’Esquadra, i  la gent hauria d’anar passant en fila, en silenci i respectuosament), i fins a acabar la marxa en el monument al General Moragues. La resta em sobra tot. Tenim molt que aprendre dels americans de com s'ha de celebrar un dia nefast de la nostra historia.

Considero que l’independentisme, si vol tenir una certa coherència, ha de tenir clars un parell de conceptes. El primer la història del propi país i el segon que no pot exhibir els mateixos símbols ni els mateixos costums que els regionalistes. Al mateix temps considero que ens hem de treure del damunt molt del negativisme d’aquests símbols ara acceptats pels regionalistes, començant pel negativisme de l’himne oficial de la CA catalana.Em sembla molt més adequat el Cant del poble, o la versió antiga dels Segadors. 

Per raons pràctiques, la versió antiga dels Segadors és excessivament llarga, i en canvi el Cant del Poble, té només setze estrofes i un missatge molt més positiu. Per tant, penso que la versió antiga dels Segadors, de la qual segur que les estrofes finals no agraden gens als regionalistes (a les armes catalans), només hauria de ser utilitzada en actes solemnes. Com a himne de lluita potser és més adient el Cant del poble.

De la mateixa manera, si els regionalistes assumeixen amb tota absència de vergonya la bandera reial catalana, nosaltres només hauríem de fer servir l’estelada blava, o la bandera de Sant Jordi.

I ARA QUE FEM?
A mi el que em preocupa és què pensem fer, tots plegats, desprès de l’11, i fins l’11 de l’any vinent. Si ens pensem que per convocar 1.500.000 de persones a una manifestació i reclamar independència ja l’hem aconseguida, anem arreglats. Perquè esperant el miracle que els votants es converteixin en clarividents i votin independència, o bé insultant constantment a la gent de CiU o d’ERC, no aconseguirem que ens estimin precisament. Aquest fet, per cert, ja l’hem constatat en la nostra pròpia carn amb una altra força política que es pensava que insultant-nos ens afegiríem a ells.

És evident que la direcció de CiU ja ha enganyat dos cops la seva militància i els seus votants. La primera va ser en el Pacte del Majestic, i no pel fet de pactar amb el PP, sinó perquè aquell pacte no va servir de gaire ja que un mes després el nou govern popular va baixar els impostos i, per tant, per molt que haguessin augmentat el percentatge de la cistella d’impostos a transferir… en Pujol es va quedar amb cara de babau.

La segona enredada va ser el pacte de l’Estatut amb Zapatero. N’Artur Mas tornant de Madrid va parlar que ens tornarien els dèficits d’inversió dels anys anteriors ens els següents anys, i abans del 2013, ja que aquest és l’any en que Espanya deixa de rebre diners d’Europa. Res d’això, ni un duro, i a més han incomplet també les inversions pactades en el nou Estatut.

La tercera serà la del Pacte Fiscal. I una vegada consumada i fracassada la següent falsa promesa, la militància i el votant de CiU s’haurà de plantejar a qui votar per anar endavant. Mentre això no passi ens tindran entretinguts amb el tema de la llengua escolar als tribunals uns quants mesos.

I properament haurem d’escoltar allò de que si guanyés el PP tot aniria pitjor i, per tant, millor, cosa que tampoc es certa ni passarà. És com confiar què, a sobre, el PP ens faci la feina. Quina comoditat independentista, Déu meu!. Prou feina tindrà el PP amb les polítiques econòmiques i socials com per a ampliar la batalla contra els catalans. Al menys a la primera legislatura.

Un altre gran tema d’espera independentista és la unitat. Quanta gent diu que si no hi ha unitat, ells no es mouen?  Us heu fixat que sempre busquem excuses per a no fer res o esperem que els altres ens facin la feina?  Realment volem la independència?

Perquè si realment volem la independència hem de prescindir de què fa CiU o de qui guanya les eleccions espanyoles. Si realment volem la independència hem de deixar de criticar i hem de començar a pencar. Constantment.


 
Hi ha qui diu que ens manca disciplina, organització i comunicació. Però realment el que ens manca és oblidar-nos de l’independentisme virtual d’internet, dels blogs, del facebook, del twitter, de les cadenes de emails. Tot això és perdre el temps, i ja ens ha portat un cop al fracàs. Són eines i no els objectius. Hem d’utilitzar la intel·ligència i passar a l’acció. Molta mes intel·ligència i molta mes acció.

I no s’ha de tractar d’una acció concreta, sinó de moltes. No podem estar acampats sis mesos i quan Moisès baixa de la muntanya amb els manaments posar-nos a caminar cap a la terra promesa. De poc serviria tenir disciplina, organització i comunicació si no es mou el cul.

O fem cas del consell d’Antoni Massaguer, “anar-hi, anar-hi i anar-hi” o no estarà mort només l’independentisme, sinó el país sencer.

MM

ANNEXE: Aquest article va estar escrit abans de la Diada. 
Un cop passada, i vista la ceremonia suposadament institucional del Parc de la Ciutadella, em ratifico, i afegeixo que la cerimonia oficial continua sent inadequada.
Aquest any no hem tingut flamenc, d'acord. Peró una diada del 11 de setembre no es per a treure ni cuiners, ni versions de rock català, ni aquests castellers de coloraines. Malgrat tot fos de qualitat, com per exemple l'interpretació de la "Cançó del lladre", son coses inadequades en una commemoració d'una derrota.
La Diada s'ha anat prostituint amb els anys, i necessita que tots ens adonem de que es i que representa i deixem de fer l'ase, cosa per cert, que deu agradar molt als regionalistes, que hi participen en tots els actes.
Repeteixo: aprenem dels americans i de com un estat ha de celebrar una data com aquesta.No pel fet de no tenir estat no hem de fer les coses de manera adequada. Si no actuem com un estat, mai ho serem.

6.9.11

«L'HERIBERT», D'EN PERE QUART


L'Heribert no ambiciona
la política xarona.
S'ha jugat i ara abandona
un càrrec dut amb encert
i amb què salvà la figura
d'aqueixa legislatura
prou trista, sempre disert.

L 'Heribert diu el que pensa,
l'Heribert diu el que és cert
i per això no pot vèncer,
que aquí guanya
aquell que enganya,
Heribert;
la veritat sempre perd
perquè els bàndols que remenen
les cireres i les claus
ningú no sap quant despenen
per ensibornar els babaus.
Se les prometen felices
els mandarins, fet i fet,
però pregunto, discret:
d'on deuen sortir les misses?
D'algun pressupost secret
que allà dalt han estrafet?

Mes vegem el que ara passa:
Catalunya és una massa
de gent pobra, molta, massa,
i de rics lladres o rucs.
Una mena d'argamassa
d'il·lusos i de porucs,
d'illetrats de tota classe...
i obiols, serres i llucs
i altres tifes malastrucs!

Avui és una barreja
el país, aquest país
de color tirant a gris:
la multitud que coixeja
i la quadrilla que urpeja
i és feliç!

Però un cop cada vegada
la ramada,
els qui són més,
van sortint de llurs cofurnes
i després
entaforen dins les urnes
uns papers
que no saben d'on els vénen
ni on els porten; no els entenen
ni mirant-los al revés!

Mes abans
una banda de firaires,
xarlatans
més que xerraires
que ben poca cosa valen
botiflers o forasters—,
els confonen i atabalen
amb discursos
plens d'ultratges i recursos
mentiders.

D'aquests munts d'homes i dones
molts i moltes bons i bones—
del país, en vol fer un poble,
l'Heribert
ànima noble,
obstinat tant com expert.

L 'Heribert sense barreres,
sense enteses poc sinceres
i potser manifasseres—
tostemps lliure, clar i obert.
Car l'Heribert no claudica
però sap de transigir
quan el cas ho justifica
i amb l'afany d'omplir la pica
avança de mica en mica,
assenyat, pel bon camí.

Per això diu el que pensa,
per això intenta convèncer,
per això clama el que és cert
com Joan en el desert...


Endreça

Que l'atzar l'afavoreixi,
que un bon déu el protegeixi,
l'Heribert!
Per aquella Catalunya,
ai, germans, encara llunya,
si més no d'avenir incert,
que somia nit i dia,
però sempre ben despert,
l'Heribert!


Pere Quart, abril del 1984
Recuperat per l'amic Enric Borràs