17.2.12

"Ius prima noctis"

No sé si us heu llegit la lletra petita d’això que anomenen «reforma laboral», però la pretesa reforma no és res més que el retorn a les condicions laborals imperants al segle XVIII. Si llegiu bé el text en qüestió us adonareu en primer lloc que aquesta llei, en un estat amb cinc milions d’aturats, només servirà per a augmentar-los a sis. I, en segon lloc, si aquesta llei pretén alguna cosa positiva només l'aconsegueix per a una de les parts.

Permetre, via llei, que qualsevol empresa pugui passar-se per l’engonal el conveni col·lectiu negociat per patronals i sindicats és justament carregar-se el famós «estat de dret» amb què fa anys s’omplen la boca. No sé si és inconstitucional o no, però si que és immoral.
Ja m’ha semblat sempre que això que les administracions puguin abaixar unilateralment i sense cap negociació els salaris o les condicions laborals dels seus treballadors era un abús inacceptable, que contravenia qualsevol formulació democràtica. Estant d’acord amb les retallades, penso que aquestes haurien d’haver estat basades en normes generals a les quals tendir, i després acordar amb treballadors i sindicats la seva aplicació.

Acomiadar un treballador és el càstig màxim a què se'l pot sotmetre. Permetre un acomiadament tan lliure, sense alhora castigar els responsables d'arribar a aquest extrem, és un acte d’injustícia social. He estat empresari, i sempre he dit que tot acomiadament era una errada de l’empresari; en primer lloc, per no adonar-se al seu moment de la poca idoneïtat del treballador en el període de prova.

Ara, quan una empresa acomiadi cent treballadors per una mala política comercial, al director comercial en quin poltre de tortures el posaran? Això la llei no ho diu. Quan s’acomiaden treballadors, quin càstig tenen els directius tant si aquests són d'empresa privada o pública? Fins ara el càstig per a l’empresa era un fort cost econòmic, i això demanava alhora responsabilitats directives. Ara, podent acomiadar tan fàcilment, rebaixar els sous, o canviar les condicions laborals pactades prèviament, els directius de les empreses esdevindran nous barons feudals. D’aquí al dret de cuixa (el tristament conegut «ius prima noctis») només hi va trencar el petit fil de la necessitat econòmica familiar de la secretària —o del secretari—.
I amb tants d’aturats el que és necessari són mesures que ajudin a crear ocupació, per exemple:
  • Que el cost de la Seguretat Social per a treballadors de 16 a 26 anys, pugi anualment del 0 al 100%. Aquesta mesura afavoriria la contractació de joves.
  • Que el cost de la Seguretat Social per a treballadors de 55 a 65 anys es vagi reduint del 100 al 0%. Aquesta mesura afavoriria que les empreses no es desprenguessin de la gent gran.
  • Que les empreses tinguin rebaixes molt importants de l’Impost de Societats, proporcionals a l’antiguitat mitjana dels seus empleats. Mesura que tracta de premiar les empreses que mantenen les seves plantilles.
  • Que tots els instituts d'ensenyament secundari —resten buits tots els dies laborables des de les 5 de la tarda fins l'endemà al matí—, s’ocupin per a completar els currículums escolars d'aquells adolescents o joves que deixaren els estudis per anar a treballar a la construcció. De 17 a 22h a completar la seva formació bàsica, i que aprenguin anglès i informàtica. I després tots a aprendre un ofici a una escola de formació professional. Traiem tots aquests nois de les cues del SOC, o s’hi estaran de per vida!
  • Que tots aquests nois i tots els que estudien FP puguin treballar quatre hores en una empresa exempts de pagar la quota de la seguretat social, però amb una petita setmanada que els permeti de no ser una càrrega a casa seva.
  • Que es lluiti contra l’economia negra amb positivisme. Tots els rebuts de feines o serveis que paguem en negre a les cases particulars, de dones de la neteja a paletes, haurien de poder desgravar a la declaració de la renda, i al que fa la feina alliberar-lo de pagar cap mena de quota mensual, fent un únic pagament a fi d’any si aquells ingressos, descomptades les despeses necessàries, suposessin més de tres cops el SMI anyal. La declaració, en aquests casos, la podria fer la pròpia administració automàticament, permeten pagar-ho l’any següent, a terminis si convé.
  • Que es creï un salari mínim a percebre per tot treballador que tingui més de 15 anys cotitzats, i que d’aquest es pugui descomptar el cobrat el mes anterior via petites feines fetes. Incentivant els que fessin aquestes feines, pagant-los un percentatge extra.
I el que més afavoriria la creació d’ocupació seria eliminar les quotes a la Seguretat Social, i que tots funcionéssim només amb IRPF. Que totes les transaccions entre empreses i autònoms fossin bancàries, i que es descomptés el corresponent a l’IRPF o a l’IVA automàticament en fer el pagament. Amb només 3 codis de tipus d’operació: 1 pagaments entre empreses, 2 pagaments de retribucions, i 3 traspàs entre comptes del mateix titular. No hauríem de patir a l’hora de pagar els impostos, ja estarien pagats, només els liquidarien informativament, o pagaríem/cobraríem una petita diferència. Les empreses i autònoms aixì només pagarien impostos de les factures realment cobrades, i, de passada, les nostres caixes disposarien d'uns diners fins el dia oficial de liquidació d'impostos. Però, és clar, s'eliminaria molta feina burocràtica, tots els funcionaris de la SS i gestors tindrien molta menys feina.

Finalment m’adono que dissortadament el meu govern no té cap pla laboral, i només va dient amén a les propostes salvatges del PP, o bé dóna suport a la genial idea de construir un «Las Vegas» al Prat de Llobregat. Mentrestant, l’absència de pla, i les noves lleis del PP, provoquen el tancament de Derbi. Anem ben arreglats...

MM

11.2.12

Positivisme i endavant


Penso que en aquests últims trenta-cinc anys el patriotisme català ha perdut molt de nervi. Llegir, escoltar o veure diàriament els mitjans de comunicació de massa fa prou pena. I potser la culpa no és dels mitjans —malgrat que ells s’ho pensin, els periodistes o els tertulians no creen opinió—, simplement intenten reflectir  la societat, per així poder mantenir el plat a taula.

Cada dia tenim una notícia que es fa aparèixer a l'opinió pública com un atac dels espanyols. Ara resulta que el desastre de Spanair també és un atac a Catalunya... no fotem! Una companyia de baix cost, amb seients estrets per a la mida d'un europeu normal, pot representar el nostre país? Sí que anem malament doncs.
Si una gran superfície d’artefactes que semblen mobles o un parc infantil no fan servir o menyspreen el català, és un altre atac? A veure si ens aclarim, en totes les empreses el més important és el client, i qui no respecti els usos, necessitats i costums del seus clients està condemnat a plegar.
Fa uns anys a una marca —líder de vendes d’electrodomèstics de línia blanca a Catalunya— se li va ocórrer la genial idea de fer aparèixer la seva marca en una samarreta també blanca d’un equip de futbol. Què li va passar al seu lideratge de vendes? Doncs, va caure en picat. Després una marca de telèfons mòbils la substituiria en la samarreta d’aquell equip. Què va passar? Doncs el mateix.  
Per contra, quan gent de Ponent han pretès boicotejar determinades empreses catalanes, què ha passat? Elemental estimat Watson: dites empreses han venut a d'altres llocs, fins i tot amb preus més alts, i han crescut les vendes.

Aleshores, tota empresa que no ens respecti sap què li tocarà, i si, a més a més, aquella gent ens boicoteja, millor, així les nostres empreses espavilaran. Però dissortadament no espavilen prou ràpid. No entenc perquè les empreses catalanes no s’obliden d’una vegada per totes del mercat espanyol i s’esforcen a implantar-se al Sud i Migdia de França i a Itàlia.
Qualsevol inversió a Espanya és com donar de menjar als propis botxins. Quin immens error totes les expansions espanyoles de bancs i caixes catalans comprant entitats enfonsades a Espanya. Amb els mateixos diners millor tenir filials a França o a Itàlia, i aleshores un govern sol no ens podria fer la punyeta.

També periòdicament apareixen plataformes unitàries amb noms diferents, però sempre amb les mateixes persones encapçalant-les. Totes elles tenen el mateix suposat objectiu fa anys, unir. Segurament Catalunya deu ser el país amb més plataformes unitàries del món. I què han aconseguit en tots aquests anys totes elles? Marejar la gent, fer-los creure que aquesta era la bona, per a finalment posar-se a les ordres dels partits oficials, i convocar manifestacions que no serveixen mai per a res amb lemes estúpids com «volem un estat propi», o volem tenir «dret a decidir». Tots els estats són propis i el dret a decidir el tenim, altra cosa és si volem exercir-lo...

Suposo que a la propera el lema serà «volem fer descosits», i acabarem tots la manifestació descosint els nostres vestits davant la Delegació del desgovern central, com el famós escamot suïcida del film La vida de Brian . No perdeu ni un segon en aquestes parides. No han servit de res en trenta-cinc anys.

Prou de cercar exemples exteriors, Catalunya tenia ja Constitucions quan altres països d'Europa encara ni existien com a estat. Prou d’esperar a veure què fan altres per a després demanar el mateix, com fan les autonomies espanyoles amb els estatuts nostres. Prou de preocupar-nos sobre què fan o què no fan els partits espanyols, aquells fan la seva feina, els nostres han de fer la nostra. Prou de criticar als partits catalans, expliquem les coincidències obviant les diferències. Prou d'usar aquestes maneres espanyoles de fer —i allò més important, de pensar— les coses, tenim molta més història i símbols molt més antics que tots els països europeus. Som els catalans, collons. Som els qui teníem l'exèrcit i la marina més temuda d’Europa. Prou de fer el ploricó!

Per tant, no ens preocupem tant pel que diuen o el que fan altres, i comencem a preocupar-nos més del què hem de fer nosaltres. I què hem de fer nosaltres? Mirar endavant, i treballar per anar endavant, mai enrere! Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tota altra cosa és contrària als nostres interessos. 

I, posats a tenir objectius amplis, hem de pensar en tota la Nació Catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a Brindisi.  Després ja negociarem, o no! Però el que ha de ser innegociable és recuperar les nostres Constitucions, els nostres Drets i les nostres Llibertats. Reagrupem-nos, i qui no estigui disposat a treballar que s’aparti, que som molts, però dia a dia som i serem molts més si els catalans ens veuen amb pas ferm i decidit.

Nota: Segons el Diccionari de l'IEC, Positivisme : «Doctrina filosòfica segons la qual s’ha de renunciar a la metafísica i limitar-se al coneixement que proporcionen les ciències positives».