26.7.09

Gibraltar i Catalunya



A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne.

Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.
Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca.

Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament.

L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni
identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar.

La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”.

Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món.

Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part.

És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí?

No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.

Alfons López Tena
ex-membre del C.G.P.J.

FONT: avui.cat 26/07/2009

22.7.09

Finançament: una pregunta



AMB EL NOU MODEL, EN QUINA QUANTITAT QUEDA REDUÏT L'ACTUAL DÈFICIT FISCAL?


Imaginin vostès que tenen un fill i el duen al metge perquè té una alçada inferior a la que li correspon per l'edat. El metge els proposa un pla complet d'un any (medicaments, exercicis, etc.) per fer-lo créixer fins a una alçada que es consideri pròxima a la normalitat. Transcorregut l'any, i després d'haver seguit el pla especificat, tornen a cal metge per veure'n els resultats.


EL METGE, DESPRÉS DE VISITAR el seu fill, els diu que poden estar contents. El noi pesa ara tres quilos més que fa un any, la seva musculatura és més sòlida, etc. Curiosament, però, no esmenta per a res l'alçada -que era el problema original-. A més, per a sorpresa de vostès, en sortir de la consulta es troben que el metge ha llogat una colla de periodistes per tal que esbombin, a tort i a dret, els avenços que, segons el doctor, ha fet el seu fill -sempre sense esmentar, però, el problema original: l'alçada.


AQUESTS DIES, QUAN ALGÚ em pregunta què penso del nou sistema de finançament contesto sempre el mateix: no ho sé. No aconsegueixo saber si estem millor, igual o pitjor. Però l'excés de dades incomprensibles i la posada en escena de tot plegat em fa pujar la mosca al nas. Em recorda massa l'anècdota amb què començava aquest article.


EL JULIOL DEL 2008 ES VA FER públic un estudi elaborat per la conselleria d'Economia i Finances amb l'ajut de diversos experts de reconegut prestigi. L'estudi abraçava el període 2002-2005 i concloïa dient que el dèficit fiscal català (flux monetari) havia estat, per a l'any 2005, de 16.735 milions (el 9,8% del PIB). Uns dies després, el ministeri d'Economia també va publicar un estudi equivalent on s'assegurava que el dèficit fiscal de Catalunya havia estat, el 2005, de 14.790 milions (el 8,7% del PIB). Amb diferències, era el reconeixement quantificat que Catalunya pagava a Espanya molt més del que en rebia.


DEIXEM DE BANDA, PER AL QUE ens importa ara, les diferències entre els dos estudis. Fem omissió, per no despistar-nos, del fet que alguns experts assegurin que aquest dèficit ha anat augmentant els darrers anys. Arrodonim, simplifiquem i assumim que Catalunya va tenir, l'any 2005, un dèficit fiscal d'aproximadament el 9% del PIB; i que aquest dèficit s'ha mantingut més o menys constant al llarg dels darrers anys, fins avui.


ASSUMIM, DONCS, QUE la pitjor de les nostres malalties macroeconòmiques (la que ens van diagnosticar l'estiu de l'any passat) és que de Catalunya desapareix anualment el 9% del seu PIB (fet que no resistiria cap economia del món). D'acord? Doncs bé, la meva pregunta és senzilla: amb el nou sistema de finançament que el govern de la Generalitat ha pactat, en quant s'ha reduït el dèficit fiscal de Catalunya? Em poden dir, senyors diputats que es reuneixen avui, quin serà el nou dèficit fiscal català? Deixin-se de xifres, que, ves per on, em sembla que intenten confondre. Deixin-se de 3.100, de 3.850 o de 4.028 milions. Deixin de barallar-se per precisar si aquesta incomprensible xifra, de la qual diuen que hem de disposar el primer de gener del 2011, arribarà al matí o a la tarda. Contestin la pregunta que importa: el nostre dèficit fiscal, s'ha reduït? I si ho ha fet, en quant?


PERMETIN-ME, SENYORS diputats, que la meva pregunta tingui una mica de verí. Com que la sensació que m'estan aixecant la camisa permanentment és molt viva, he esdevingut, de naturalesa, malpensat. Com que no em diuen que la despesa s'ha redistribuït, sinó que totes les autonomies hi surten guanyant en termes absoluts, tendeixo a pensar que l'afer s'ha resolt apujant els impostos. És per això que no m'interessen les quantitats en valor absolut (perquè, lògicament, si he de rebre més perquè pago més, maleïda solució!).


VULL SABER, SIMPLEMENT, quin bocí del nostre PIB, a partir d'ara, seguirà desapareixent cada any. En el plenari monogràfic que comença avui, contestin, si us plau, en quant hem millorat de la malaltia que, fa un any, vostès mateixos ens van diagnosticar. Amb el nou model de finançament pactat, en quina quantitat percentual queda reduït el dèficit fiscal que, actualment, és del 9%?


Xavier Roig

Enginyer i escriptor

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dimecres, 22 de juliol del 2009

19.7.09

Convergència diu NO a una Catalunya hipotecada"


"La cistella d'impostos prevista en l'Estatut obliga a majors ingressos"
"El principi d'ordinalitat, bàsic per a la renda per càpita, no es compleix"
"L'acord només té una lògica: salvar el tripartit un any abans de les eleccions "

El divendres, a Madrid el dia era clar i "velazqueño". A Barcelona, amenaçava tempesta. Sota un cel encapotat, Artur Mas va acceptar pujar al terrat de la seu de CDC al carrer Còrsega amb el fotògraf de La Vanguardia.
Al llarg de la conversa, Mas es va expressar amb claredat sobre el gran tema de la setmana, es va deixar seduir de nou per la figura del català emprenyat, però suavitza el to. Està modulant. Mas és un home cartesià que veu l'oportunitat de reagrupar a tot el catalanisme disconforme. Ens estalviem, per tant, els nùvols negres.
Sobre un fons sever, perfora l'acord de finançament de la Generalitat millor publicitat de tots els temps. Arrenca: "Molta propaganda, però no es compleixen ni les xifres, ni el model ni el calendari".
Comencem per les xifres.
L'Estatut diu que Catalunya té dret al 50% de l'IVA, al 50% de l'IRPF, el 58% dels impostos especials (benzina, tabacs, alcohol i altres), al cent per cent de la resta dels impostos, i a zero de l'impost de societats.
Aquesta és l'anomenada cistella d'impostos.
Si l'apliquem als pressupostos de la Generalitat del 2009, significaria uns ingressos de 5.630 milions d'euros.
No estarà vostè pujant el llistó?
No, no. Deixim seguir.
Acceptem que el rendiment de la cistella d'impostos es Escalona en tres anys, fins al 2011. Els 5.630 milions no han d'arribar de cop.
Encara així les xifres del nou model segueixen quedant molt per sota: El primer any, 2.100 milions; el segon, una mica més; el tercer, gairebé tres mil, i el quart any-fora de calendari-, els 3.800 milions que aquests dies estan sent presentats com la xifra màgica.
Això no és tot. En el document presentat per la vicepresidenta Elena Salgado al Consell de Política Fiscal i Financera de dimecres passat no apareix cap xifra més enllà de l'any 2010. I el compromís de l'Estat per a les següents anualitats? Misteri.
Misteri vol dir que seguirem pendents de la discrecionalitat del govern espanyol de torn. Per això vam fer el nou Estatut?
Cada vegada que s'ha renegociat el finançament autonòmic hi ha hagut ball de xifres.
Però el d'ara no és un ball, és el mercat de Calaf! Puigcercós dóna unes xifres, Castells altres, sempre basades en un creixement dels ingressos tributaris del 3%, circumstància del tot impossible donada la crisi econòmica. Previsions sense fonament sòlid ni garantia, i dites a crits com si estiguéssim en una subhasta.
Anem al model.
L'Estatut estableix una qüestió clau sobre el model: el respecte del principi d'ordinalitat. És un punt poc conegut, però molt important.
Què significa? Significa que Catalunya no pot perdre posicions en el rànquing de la renda per càpita amb el pagament a la solidaritat interterritorial. Sense aquest pagament, Catalunya seria la tercera. Efectuat el mateix, en algunes estadístiques apareixem en el novè lloc. La solidaritat no pot empobrir-nos. El principi d'ordinalitat no es compleix amb el nou sistema i per emmascarar, el tripartit diu que estarem "per sobre de la mitjana". No és el mateix.
Acceptar aquesta desvirtuació des del Govern de la Generalitat de Catalunya em sembla molt greu i de cap de les maneres Convergència i Unió ho acceptarà.
Repeteixo la pregunta: per què vam fer el nou Estatut?
El calendari.
Abans, permeti'm dues coses més sobre el model.
En l'acord no figura cap dels quatre paràmetres de ponderació de la població (immigració, població amb risc d'exclusió, diferencial del cost de la vida, i densitat urbana) que podien afavorir a Catalunya. Cap!
I cap referència al consorci previst per l'Estatut per gestionar, d'entrada, la recaptació de l'impost sobre la renda. Per tant, el model no es compleix.
Per a què vam fer l'Estatut?
Quines són les seves objeccions al calendari?
L'Estatut diu amb tota rotunditat que el nou sistema de finançament ha d'estar plenament vigent l'any 2011. Per poder exhibir la xifra màgica dels 3.850 milions, el tripartit ha afegit un any més. La qual cosa significa un any més sense possibilitat de sotmetre el sistema a revisió.
Conclusió: les xifres no quadren, el model no es compleix i es salten el calendari. Per a què vam fer l'Estatut? Aquest acord no busca el compliment de l'Estatut, busca una altra cosa.
Què busca?
Busca mantenir en peu el tripartit. L'objectiu era salvar el tripartit de les seves contradiccions. El sistema de finançament s'ha supeditat a aquest objectiu, peti qui peti. No m'ho invento jo. El mateix conseller Joan Saura ja ha avançat que el tercer tripartit està dissenyat. Més clar, l'aigua.
CiU diu no, però quin és el tamany real d'aquest no?
El no de Convergència té una mida molt clara. No és un no enfadat, ni irritat ni díscol, ni és un no pel simple fet de dir que no.
El no de CiU són mans lliures per al futur, un no a una Catalunya hipotecada. Si el tripartit, per salvar-se, accepta recloures dins d'una gàbia, CiU diu no per poder obrir les portes d'aquesta gàbia. Interessa a tots els catalans que CiU no quedi presonera i d'aquí a un any pugui demanar el pagament de tots els deutes. S'ha incomplert el contracte i nosaltres hem de ser coherents, malgrat la campanya d'intimidació que s'ha desplegat.
Intimidació? És una paraula forta, en què es basa?
En la pura evidencia. Aquesta setmana ens han dit de tot. L'aparell de propaganda socialista ens ha acusat de tenir una actitud antipatriótica, de ser gent enfadada que no accepta la derrota. Us sembla poc?
Quan CiU governava, era pragmàtica; ara, a l'oposició, és rigorista. Vostè va pactar amb molt de pragmatisme el sistema de finançament de l'any 2001 amb el govern Aznar, presentat llavors com un acord molt positiu.
Sí, vaig pactar el sistema de finançament del 2001, però després va passar una cosa molt important: es va aprovar el nou Estatut. Vaig negociar el sistema del 2001 i després, estant en l'oposició, vaig negociar l'Estatut del 2006. Qui més m'ho van retreure ara ho obliden. No, aquesta comparació no és lícita. El nou Estatut ens situa en un altre marc i a ell ens debem.
Si no entenc malament, retreu a José Montilla que es comporti com Artur Mas l'any 2001, en un moment en què ja no està obligat a això.
Bé, pot interpretar així. Amb l'anterior Estatut, tota revisió del sistema de finançament estava supeditada a la LOFCA (llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), la qual cosa obligava a una negociació completament diferent, en la qual el president Jordi Pujol va tenir el mèrit d'aconseguir molt bons resultats.
Repeteixo la pregunta: per què vam fer el nou Estatut?, ¿Per incomplir-lo?
Durant tres anys, els politics hem dit a la societat catalana que el nou Estatut era fonamental per al finançament del país. Què pretenen dir ara, que per aquell viatge no feien falta tantes alforges? Pretenen dir que ja no hem de ser exigents? L'Estatut del 2006 va significar un canvi d'etapa i a això hem d'atenir.
Lluny de dissoldre's com un Azucarillo, CiU ha seguit participant en la governació de Catalunya des de l'oposició. Va ser decisiva en la negociació de l'Estatut i acaba de pactar amb els socialistes la nova llei d'Educació. CiU també ha participat en els grans acords programàtics sobre immigració i infraestructures. Per què no ha estat present en la negociació del sistema de finançament? Perquè no ha volgut, o perquè no li han deixat?
Hem volgut estar i hem estat en alguns moments, però en una posició molt secundària. El PSC només ens oferia una cosa: fotografies. La seva proposta era la següent: negociem nosaltres i vosaltres esteu al nostre costat sense importunar; a canvi, sortirem tots junts a la foto.
A aquest esquema vam dir que no. La nostra condició era una sola: complir l'Estatut al cent per cent. El PSC no la va acceptar perquè comportava un risc d'enfrontament amb el PSOE. El PSC mai no ha estat disposat de veritat a trencar o tenir un molt seriós enfrontament amb el PSOE.
Per tant, Convergència i Unió, de tradició pragmàtica, ha adoptat una actitud rigorista: Estatut al cent per cent o res.
No, rigoristes no, fidels a l'esforç realitzat.
Repeteixo de nou la pregunta: per què aprovem un nou estatut?, ¿Per a incomplir-ho?
L'aprovarem per obrir una nova etapa i hem de ser conseqüents amb això.
No estem pegant un cop de puny sobre la taula. Estem dient que no amb un sentit positiu i constructiu, per a que Catalunya no quedi engabiada i hipotecada.
Durant aquesta darrera setmana, CiU ha aconseguit transmetre en tot moment aquest missatge positiu i constructiu?
És possible que no, perquè costa i perquè nosaltres no tenim el gran aparell de propaganda del PSC. I durant aquesta setmana ha hagut molta propaganda i molta retòrica, moltes ganes de confondre l'opinió pública i moltes ganes de intimidar l'adversari. Tot plegat.
Propaganda, intimidació de l'adversari i confusió. També han estat víctimes d'aquesta ofensiva, les entitats que han recolzat l'acord, com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment i els sindicats?
Aquestes entitats sempre han estat d'acord amb qualsevol sistema de finançament. Recolzaren els acords amb Felipe González, els acords amb José María Aznar i, ara, amb José Luis Rodríguez Zapatero. Res de nou.
Se sent en tensió amb aquestes entitats catalanes?
No, no, en absolut. I he d'afegir que cap d'elles m'ha demanat que CiU es sumés a l'acord, cap. I vull afegir una altra cosa: l'aspiració de CiU és tenir al seu costat a la majoria del poble de Catalunya. La gent a peu de carrer. Si la nostra posició és entesa per una majoria significativa del poble català, nosaltres ja ens donem per satisfets.
Perquè una cosa és el que respiren algunes elits, i una altra, el que es respira al carrer. No són móns sempre coincidents.
En algun moment d'aquesta setmana, s'ha sentit aïllat?
No, aïllat, no. M'he sentit objectiu principal d'una gran campanya de propaganda. Mentre tinguem la calor del poble de Catalunya, CiU mai se sentirà aïllada.
Miri, els catalans són-som-possibilistes en molts sentits, però també som un poble que es vol fer respectar.
Encara que entenc el que li passa al tripartit.
Què és el que comprèn?
He estat conseller d'Economia durant tres anys i sé el que és tenir dificultats per pagar la nòmina. Ho sé. Per això, la nostra crítica no vol ser aspra. Ens fem càrrec de les seves dificultats. El tripartit té la missió de gestionar el present, l'estricte present; ia CiU li toca preservar el futur.
Tanmateix, vostès podien haver jugat una basa potent per estar presents en la negociació financera i imposar condicions. No és cap secret que en plena crisi econòmica, el Govern Zapatero necessita més que mai l'estabilitat parlamentària. I CiU té deu diputats al Congrés. Han jugat bé les seves cartes a Madrid?
El president Montilla ens va dir que la negociació era assumpte seu. No us hi fiqueu. Doncs no ens hem ficat.
I no ho hem fet també per un altre motiu: nosaltres no tenim per què ser la crossa constant del PSOE a Madrid, sent oposició a Catalunya.
Ens ha buscat el PSOE? El PSOE més bé ha dit que CiU i al PNB ja no els vol com a socis de referència. El PSOE ja no té la visió de Felipe González. El PSOE de Zapatero prefereix a Izquierda Unida i a la Unió del Poble Navarrès.
No passa res. Està en el seu dret.
Què faran a la votació dels pressupostos generals de l'Estat del 2010?
Encara no està decidit. Però en els dos o tres darrers pressupostos de Zapatero hem votat en contra.
El senyor Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona, ha declarat en data recent que Catalunya està fent el ridícul i es dirigeix a la provincianizació ...
I alguns s'han esquinçat les vestidures. Aquí tothom pot opinar del Barça i ara resultarà que el president del Barça, que és una entitat molt representativa, no pot opinar del país. Pot agradar més o menys, però té dret a parlar.
Comparteix vostè aquestes opinions polítiques del president del Futbol Club Barcelona?
Això no li respondré, perquè ni vull entrar en polèmica amb ell ni utilitzar-lo en el meu benefici.
Encara es troba vostè en fase notarial?
?
Encara continua vigent l'acta notarial de la tardor del 2006 que li impedeix pactar amb el PP?
Escolti, aquí els únics que pacten amb el PP són els socialistes.
Han pactat a Euskadi i a Catalunya acaben de pactar-amb el suport d'ERC-una majoria no nacionalista en el Consell de Garanties Estatutàries.
I ull a la dada, el PP s'ha abstingut en el Consell de Política Fiscal i Financera. Hauria fet el mateix el PSOE, d'estar avui a l'oposició?
Aquesta vegada, malgrat algunes sortides de to d'alguns dirigents seus a Madrid, veig al PP menys guerrer.
Crec que estic autoritzat a utilitzar l'expressió "català emprenyat". És aquest avui l'alè vital de CiU?
Ja li he dit que no parlo des de la irritació, però també li dic que prefereixo molt més a un català emprenyat que a un català passota. L'emprenyat pot reaccionar; el passota sempre claudicarà.
No tem que tant "emprenyament" acabi generant abstenció en el propi electorat nacionalista?
El principal adversari de CiU és avui l'abstenció. I per combatre el passotisme, cal tenir posicions clares.
Què espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut?
Estic a l'espera.
Si el Constitucional mina, rebaixa o dilueix l'Estatut, l'incompliment de contracte serà total. I tots ens veurem abocats a una molt seriosa reflexió sobre la relació entre Catalunya i Espanya.
Barcelona
19/07/2009

18.7.09

Valoració de l'Acord de Finançament entre el Tripartit i el PSOE

PARLAMENT DEL PRESIDENT HERIBERT BARRERA



«Si volem la Independència ens hem d’espavilar i anar ràpids»
Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l’estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d’acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N’Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat.

Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona

17.7.09

El finançament Salgado-Solbes: les claus

Acaba de concloure la roda de premsa de la Ministra Salgado per informar del nou model de finançament. Aquí en teniu un resum, i una comparativa amb les aspiracions catalanes a l’inici de la negociació.

1. Salgado ha confirmat que el model és el de Solbes del desembre.

2. Els fons es divideixen en dos tipus: el de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el de Suficiència Global per la resta de competències de totes les CCAA.

3. Al fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals s’hi destina el 80% dels recursos: 75% aportat per les CCAA i 5% per l’Estat.

OBJECTIU MÍNIM GENERALITAT: MÀXIM 65%. S’incompleix en un 15%

4. Els recursos per serveis públics fonamentals es reparteixen en base a la població ponderada per les següents variables, entre parèntesi les CCAA que les reclamaven: Dispersió (Front del Nord-Oest), envelliment (Front del Nordoest, Castelles), insularitat, superfície, població en edat escolar (Andalusia), densitat (Castella i Lleó).Les variables de ponderació de l’Estatut no hi són: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió. La ministra ha afirmat que un estudi va demostrar que el cost mitjà sanitari d’un immigrant era inferior al d’un nadiu perquè és més jove.

5.El fons de suficiència global finança la resta de competències i garanteix l’status quo actual. Si amb el que rebrà per l’altre fons, una CCAA hi perd respecte a la situació actual, l’Estat la compensarà amb el fons de suficiència global.

6.S’afegeixen dos fons nous de signe contrari: - El de competitivitat per les més riques. Salgado ha dit que serà un fons molt petit. - El de convergència per les més pobres i les més envellides.

7.Les diferències en finançament per càpita entre les CCAA ara són de 40 punts es reduiran a 30 punts, però no desapareixen. Per justificar que Catalunya passarà a estar lleugerament per sobre de la mitjana es pren com a referència la situació actual calculada per l’Estat sense homogeneïtzació competencial, que dóna que Catalunya està ara només 1 punt per sota, a 99 punts respecte de la mitjana de 100. Els càlculs que sempre ha fet servir la Generalitat són amb homogeneització competencial i donen un índex de 94. Per tant es comparen índexs diferents.El principi d’ordinalitat no es complirà: aquest principi exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànking.

8. Per posar en marxa el sistema, l’Estat aporta recursos addicionals. Salgado només ha fet públics els del 2012 que seran al voltant d’11.000 milions, però ha afirmat que és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris. També ha dit que la majoria de recursos addicionals es posen el 4rt any, per la delicada situació econòmica actual. No ha dit les xifres del 1er i del 2n any. Sembla que pel 1er podrien estar al voltant dels 6.000 milions d’euros per totes les CCAA.

9. La paraula esforç fiscal no apareix en el document.

10. Ha afirmat que si alguna CCAA vol vendre l’increment d’ingressos de la pujada de l’impost de l’alcohol i el tabac, com a nous recursos, ella no és ningú per impedir-ho.

11. Per indicació del Sr. Ocaña, Secretari d’Estat d’Hisenda, ha afirmat que l’Estat seguirà retenint el 50% de la despesa pública total.

12. Ha afirmat que ella ni confirmarà ni desmentirà les xifres que facin públiques les diferents CCAA com a previsions del 2012, que són això, previsions.

13. Ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

14. De cada euro que recapta una CCAA pels impostos que té cedits o participats, 75 cèntims van a la bossa comú de repartiment per totes les CCAA i 25 cèntims se’ls queda.

Elisenda Paluzie
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450

VIDEOS DE VILAWEB:
aquest amb l'anàlisi d'Elisenda Paluzie,
aquest amb les visions crítiques de Francesc Sanuy, Muriel Casals i Alfons López Tena.
aquest altre amb Salvador Cardús, Rut Carandell i Jordi Porta.

SALA-MARTIN, a Rac1
http://politica.e-noticies.cat/sala-i-martin-fa-una-crida-al-sobiranisme-31149.html

13.7.09

LA MATANÇA DEL PORC


Però no havíem quedat que el dèficit fiscal era de 19.500 M€ ?
I un partit suposadament independentista accepta 3.800 per d'aquí a 3 anys? Que algú m'ho expliqui si us plau, que jo, sense ser "independentista, ni d'esquerres, ni republicà, NO ENTENC RES.


No senyors, no soc independentista perquè molts dels que s’omplen la boca amb la paraula “independència” em fan por, perquè en el fons el que volen es canviar la meva dependència d’Espanya per la seva. Últimament he tingut dues topades amb “destacats independentistes”, d’aquets que son portadors de pancartes, i he agafat por de tenir que dependre de gent així de sectària i soberba.

Tampoc soc d’esquerres, perquè per a mi això de ser d’esquerres es que t’apuntis a tal sindicat per poder tenir la sort de que et toqui una vivenda social, o que algun col·lega et busqui feina, no gaire feina això si, a algun ajuntament o a algun lloc on desprès puguis, per les tardes, trepar al local social del partit. Ser d’esquerres per a mi es ser crític amb els del Ajuntament si no son dels teus, però servil si ho son. Ser d’esquerres, per a mi es clar, es criticar per criticar sempre als que manen, sempre que no siguin del teu mateix color, es clar, perquè aleshores son uns excel·lents gestors, malgrat no facin res. Vaig aprendre que era això de ser d’esquerres amb Animal Farm d’en Orwell, però desprès la vida m’ha ensenyat que el llibre no era cap conte, era real com la vida mateixa.

I tampoc soc republicà, mira per on, perquè els cops que hem intentat això de la república, hem anat malament. Cada cop que ho hem intentat ens ha durat menys això de la república. Del any d’en Pau Claris, fins el dia d’en Companys. Si en proclaméssim una altra, duraria segons, o potser no se la creuria ningú.

Però tornant al principi, es que fa falta ser independentista, d’esquerres o republicà per comprendre que si tenim un dèficit fiscal de 19.500 M€ a l’any no es poden acceptar 3.800 M€ ?
Dons no, el que fa falta es no ser burro, el que fa falta es no estar a sou d’Espanya, el que fa falta es no haver-se gastat centenars de milions en una nova seu, esperant que la lletra la pagui el Tio Pepe per la cara.

Perquè aquest es el problema que estem “defensats” per uns partits espanyols, o si potser ells no ho saben o no s’ho creuen, per uns partits que han entrat en la dinàmica espanyola. La dinàmica de la corrupció, la dinàmica del Audi, la dinàmica de dinar cada dia al Drolna o al Via Venneto, la dinàmica de guanyar a la política molts mes diners del que tots ells guanyarien al sector privat, la dinàmica de tenir el partit ple de gent sense ofici, de gent sense carrera professional, o si mes no, de tenir unes estructures de partit que permeten que precisament aquets, els sense ofici ni carrera, es col·loquin a les parts mes altes dels organigrames dels partits, i de retruc, en les cadires de la representació popular.

I només així, amb gent d’aquesta, com els porcs d’Animal Farm, es com pot succeir que s’acceptin 3.800 quan ens manquen 19.500 M€.


I tot això només te una solució, fer net de tot. Fer net d’aquets politics que porten 30 anys perdent el temps, i fer net amb Espanya, recuperar els nostres Drets i Llibertats, i si el rei vol ser rei, corona l’hi darem, i si els europeus no ens ajuden, que es guardin el seu Euro, i fem com Andorra, i de coprínceps el bisbe de la Seu i el president dels USA, i Estat Lliure Associat com Puerto Rico, i s’ha acabat el bròquil.


A això els americans ho anomenen DEVOLUCIÓ, però això seria com la matança del porc. Ens quedarem sense porcs, però amb totes les botifarres per a nosaltres sols.

Tu ja m’entens. O no?

12.7.09

Catalunya sense caixes

EL PODER D'ACTUACIÓ DONAT AL BANC D'ESPANYA I AL GOVERN ESPANYOL

El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: "La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes." Vuit mesos després, ja tenen l'instrument legal, aprovat inicialment pel govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya. D'ara endavant són el Banc d'Espanya i el govern espanyol qui poden obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus consells d'administració, prendre el control de la direcció, i cessar i nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes d'altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les espanyoles.

COM QUE AQUESTS PODERS exorbitants del govern espanyol, sota la capa del Banc d'Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica espanyola anomenada Estatut d'Autonomia (sic) de Catalunya, és possible que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol, nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l'Estat 9 de cada 10 recursos entre l'Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena, mana. En tot cas, l'eventual recurs català no suspèn l'entrada en vigor i aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys, a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis catalanes, que en suspenen l'entrada en vigor i l'aplicació. Encara estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives catalanes, o les reformes universitàries d'en Mas Colell.

EN L'IMPROBABLE CAS QUE EL TRIBUNAL Constitucional tingui la intenció, al cap de vuit anys, d'anul·lar la llei espanyola recorreguda, el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria, encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle repetitiu i perpetu d'impotència catalana i domini espanyol. No és, però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la llei de presa de control de les caixes catalanes d'enguany, perquè quan es carregui l'Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del PSOE (irrellevància): "la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado". Tots els jutges a l'una, i aviat, diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin, que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l'Estatut d'Autonomia (sic), ara i per sempre.

RES NO PODRÀ IMPEDIR QUE ELS espanyols es quedin les caixes catalanes que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als ciutadans i empreses catalanes per l'espoli fiscal de més de 20.000 milions d'euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no en té sempre és possible crear-l'hi com s'ha fet altres cops:

1. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya estenen rumors sobre el risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.

2. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya escanyen els directius de qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal. Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.

3. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya aconsegueixen el processament dels directius de qualque caixa per l'Audiència Nacional, els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.

4. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya convencen els directius recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar així, facin vostès memòria gasosa.

NINGÚ NO HA DIT MAI QUE CAP de les caixes catalanes estigui en perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d'estalvis és sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot això és cert, però no es tracta d'això, sinó de manar, de poder en majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i l'objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb Felipe González, ara comença la fase final de l'ofensiva per deixar Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González, van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners, també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran. Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o no en saben, o no volen, o no poden.

Alfons López Tena
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 28. Diumenge, 12 de juliol del 2009

10.7.09

Desmemòria històrica

EL COMUNISME EN EL PASSAT I LA SEVA PRESÈNCIA EN LA POLÍTICA CATALANA

El mes passat es va celebrar, fora d'aquí, el 65è aniversari del desembarcament de Normandia. A qui mai no hagi visitat la zona li recomanaria que ho fes aquest estiu, si pot. Per parlar de democràcia convé visitar l'escenari de determinats actes, determinats cementiris, i observar qui en fou el protagonista. El president Obama va visitar, de passada, algun camp de concentració per tal de retre-hi homenatge. Occident ha deixat en mans de demòcrates provats el manteniment de la memòria de les atrocitats comeses pel feixisme. No ha estat així a Catalunya.

EL TRIPARTIT, PER TAL d'estructurar-se com a govern, ha cregut que tot és negociable entre les parts que el conformen. Però en determinats temes no s'hi valen les estratègies. Estem parlant de coses serioses. El meu oncle (número 47791 de Mauthausen) sovint m'havia explicat que si mai queia un bocí de pa en mans d'un presoner comunista, la resta que no eren d'aquesta ideologia no participaven de la festa. Els comunistes (ho ha demostrat la història) foren, i són, d'un sectarisme repugnant i del qual no s'ha escrit gairebé res. I no serà el tripartit qui ho escriurà, esclar.


A CATALUNYA -SEMPRE tocada d'aquest frontpopulisme descordat que va fer que fos aquí on triomfessin tant Lerroux com la FAI- els excomunistes han gaudit d'una impunitat que convindria començar a denunciar. Quan, fa mesos, va morir el senyor López Raimundo, Catalunya Ràdio va informar immediatament que havia mort un "lluitador per les llibertats". Sortosament, al següent butlletí van rectificar: "un lluitador antifranquista". I aquesta és la clau. Ser antifeixista no equival a ser demòcrata. Orwell va venir a Catalunya durant la guerra civil. Com molts britànics tenia una idea romàntica d'Espanya. No se'ns explica, però, que va marxar espaordit, i va deixar una frase que aquí molts han pres cura d'amagar: "No n'hi ha prou de ser antifeixista; cal ser antitotalitarista".


ÉS SORPRENENT COM ALGUNS individus que van flirtejar amb règims polítics que assassinaven gent impunement no només no han demanat perdó, sinó que corren pels passadissos de la Generalitat signant ordres i decrets. He llegit algun article on l'autor se sorprèn que determinades polítiques de la Generalitat pretenguin reeducar la població i crear un col·lectiu de porucs, més que no pas governar democràticament per a benefici de tots. No entenc la sorpresa. Massa dels que governen estiuejaven amb Ceaucescu, eren partidaris de la Stasi, i dels gulags...


A la gent se la reeduca. D'això en sabien molt Goebbels, Mao i tants altres governants europeus de l'Est. El més perillós de tot plegat és que aquests individus que han arribat al govern no han renunciat a allò que pensaven. Estan convençuts que tenen raó però que, ai las!, la caiguda del mur els va agafar amb el pas canviat. Mai han demanat disculpes; no només per les morts causades per la ideologia que van defensar, sinó també per la ruïna deixada en herència -només posar a to l'antiga Alemanya comunista ha costat un bilió (un milió de milions) d'euros-. Ha arribat a llocs clau del govern un grup de gent que no creu en el sistema. I no sabem si se l'estan carregant per incompetència o intencionadament.

COM A FAMILIAR D'UN LLUITADOR antifeixista i presoner de Mauthausen, els dic que és un insult haver encarregat les activitats de la memòria històrica a determinades persones partidàries de la facció totalitària dels que van perdre la guerra. Oi que posar al senyor Manuel Fraga encarregat de la memòria històrica hauria estat un escàndol majúscul? Doncs resulta que la gran diferència entre Fraga i determinats elements que corren pel govern és que, mentre Fraga caçava amb Franco, els altres caçaven amb Ceaucescu.


ALGUNS, PER TITLLAR-ME d'escassament democràtic i tolerant, em qualificaran d'anticomunista. Però aquesta pel·lícula s'ha d'acabar. Em quedo amb la frase d'Orwell -ningú millor que ell escenifica l'abisme que separa les esquerres anglosaxones de les nostres-. L'antitotalitarisme em porta a ser, lògicament, antifeixista... i anticomunista alhora. Algú hi té res a dir?


Xavier Roig
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 23. Divendres, 10 de juliol del 2009

1.7.09

Joan Solà


Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.

Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d'éssers vius.La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del Diamant.
Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de traballar precisament amb aquesta mal.leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants teritoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora.
Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV.
A mi m'ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit he preparat les paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.
La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.
a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.
Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar.
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic.
Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior.
Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar.
Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions, i les regles de joc, amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.
b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati.
Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà?
Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)!
I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble.
És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país.
Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí, ofegant.Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà.
Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.c)
La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada.
D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes).
En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant, si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens preguntem contínuament, mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint, si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?
¿Causes, solucions?
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua.
La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència.
Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics.
Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible.
Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral.lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric.
Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat.
És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys parlants que la nostra.
La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il.lusió i d'abnegació.
Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català.
Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».
Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat.
Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya.

Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Moltes gràcies.


Joan Solà
Parlament de Catalunya,
1.VII.2009