28.11.10

ELS 30 PRINCIPALS, per Francesc Sanuy

“Per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa?”
Al moment d'escriure aquestes ratlles, encara no s'ha celebrat la reunió del president Zapatero amb els trenta “empresaris” més importants del país seleccionats amb l'únic criteri d'influència, proximitat i sintonia amb la Moncloa. I quan es publiquin, previsiblement, se'ns dirà que, a la trobada, el cap del govern els ha demanat, per favor, si són tan amables, que tinguin la bondat de fer menys beneficis i d'augmentar les inversions. Com si aquestes decisions es tiressin endavant per criteris de generositat, solidaritat o interès general. Curiosament, aquest llenguatge llastimós que vol inspirar la pietat tal com fa un pidolaire que demana no s'adreça a empreses representatives de l'economia real i productiva (només 4 encaixen totalment o parcial en aquest model), sinó a companyies gestores de monopolis, entitats financeres, serveis públics privatitzats, exclusives, concessionàries i constructores o gestores d'obres, manteniments o infraestructures estatals. Tanmateix, el to del primer ministre és de súplica, quan, en realitat, tots aquests opípars negocis depenen dels privilegis que atorga el poder polític. Repassin i veuran que les llicències i fitxes bancàries, els fons de garantia de dipòsits, els rescats del FROB, les adjudicacions de concursos d'obres publiques, els “reformats” que apugen uns preus contractats inicialment a la baixa amb ofertes temeràries, les tarifes abusives dels serveis públics regulats i dels peatges, les subvencions energètiques o compres a l'estranger, els ajuts a les companyies aèries privades tractades com a estatals i un llarg etcètera són la base de tota una sèrie de negocis que, sense la complicitat governamental, no podrien existir.
En realitat, tot el capitalisme madrileny i aquesta gran trama de l'Ibex-35 no existiria sense els favors i els privilegis d'una casta de mandarins polítics que viuen al servei dels poderosos i, al final del seu trajecte, per la porta giratòria s'incorporen o tornen a un sector pretesament privat, però, realment, de malsana i corruptora barreja d'interessos que haurien de ser legalment i moralment independents i contraposats.
Anem, però, més enllà i, a part de mostrar el lògic estupor de presenciar que qui té el poder democràtic i legítim es rebaixa davant els poders fàctics, que figura que depenen de les seves decisions, no podrem evitar de formular un parell de preguntes. La primera és per quina raó s'ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se'ls aplica una regulació més rigorosa. Que no ho han entès, encara, al govern estatal, que la creació de llocs de treball passa per les pimes i que és amb les empreses mitjanes dotades de capacitat exportadora i de competitivitat en mercat lliure que cal enfocar les possibles vies de sortida de la crisi? I la segona és que si aquest procediment de selecció arbitrària no fa palesa la total falta de representativitat d'un món empresarial, que passa segurament les seves hores més baixes.
En efecte, no és normal que en un país ben estructurat sigui el govern el que designi digitalment els seus interlocutors, en un moment de crisi gravíssima que no es pot tractar com una tertúlia de les que Felipe González muntava a la sala de billars i bodeguilla de la Moncloa. Val a dir que, en gran part, el problema és de les mateixes organitzacions empresarials. La CEOE, per exemple, s'ha acabat de desacreditar amb la presidència d'un impresentable Díaz Ferrán, al qual els aspirants a succeir-lo encara li reten honors i li ofereixen la titularitat de la fundació de la patronal. D'altra banda, cada organització s'ha de limitar al paper que li correspon i, a la CEOE, només li pertoca negociar sobre les relacions obreropatronals, el mercat de treball i les matèries connexes.
En aquest sentit, la premsa madrilenya ha subratllat que tots els aspirants a encapçalar la patronal són empresaris molt petits i dependents d'altres nuclis de poder. De Joan Rosell, per exemple, diuen que, l'estiu passat, va superar la suspensió de pagaments de l'empresa familiar i que tots els càrrecs o consells d'administració els ha tingut després de ser president de Fomento de Trabajo Nacional, i no abans. Tal com si La Caixa li donés quatre places de conseller a fi de tenir capacitat de manipular l'entitat. És cert que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, el supera amb sis consells també concedits per La Caixa, després d'haver-se col·locat a la presidència de la corporació, que sembla que és l'únic mèrit de tots dos. És interessant que Rosell fos a la vegada conseller remunerat d'Endesa i de Gas Natural en plena OPA hostil entre totes dues. És que no hi ha regles d'incompatibilitat en cas de conflicte d'interessos o contra la prestació de serveis retribuïts a empreses concretes quan el càrrec o la llei obliguen a defensar només l'interès general? Fins i tot en ple franquisme, quan algú passava a ocupar un càrrec públic o semioficial, havia de cessar dels consells d'administració d'empreses privades, i quedava amb el nom acompanyat d'un asterisc. Potser és per això que el govern espanyol troba que la seva tria d'interlocutors vàlids és encara preferible, perquè almenys permet de parlar directament amb els amos.
www.avui.cat

AVUI ATAQUEM LA NAU INVASORA

27.11.10

15 raons per votar Reagrupament i una idea



Avui segons les lleis espanyoles (les mateixes que fan que CiU i PSC-PSOE vagin als tribunals de Madrid a demanar un cara a cara) es dia de reflexió, i els partits no poden fer propaganda electoral. Però com jo ni soc espanyol ni tinc cap càrrec a cap partit puc fer el que em roti per tant aquí teniu 15 raons per a votar, i una idea per a no avorrir-nos avui.


15 raons per votar Reagrupament

Just hores abans d’emetre el vot en unes eleccions que es presenten cabdals per a les aspiracions nacionals d’aquesta nació, sobren raons per decidir que ara toca Reagrupament, que ara cal entendre el què ens hi juguem aquesta vegada, que ara toca assumir l’oportunitat històrica que tindrem a les nostres mans d’avançar no només nacionalment, sinó en la construcció d’una democràcia de qualitat, de fer el país que ens mereixem. Quan tothom sospesa les raons que l’empenyen a decidir el seu vot, us voldria apuntar quinze de les moltes raons que us han de fer decidir donar suport a Reagrupament.


1.- Perquè només amb la independència, només si som capaços de bastir un estat propi, podrem sobreviure com a nació i com a societat econòmicament viable i socialment justa.
I la independència només depèn de nosaltres, d’aconseguir una majoria al Parlament que la proclami. Un acte sobirà que ha estat avalat pel Tribunal Internacional de Justícia.


2.- Perquè cap nació no pot sobreviure amb un espoli fiscal del 10% del seu PIB. Catalunya envia a Espanya 60 milions d’euros cada dia que no tornen. Amb això podríem fer 15 escoles al dia. Amb això podríem ser la quarta nació d’Europa en benestar social, per sota d’Holanda. Ens hem de resignar als barracots o a les cues a l’hospital mentre subvencionem els qui tenen autovies de franc?


3.- Perquè no podem creure’ns la mentida de propostes impossibles. Ni el federalisme, ni el concert econòmic, ni un referèndum són possibles sense el vist-i-plau espanyol, sense reformar-ne la Constitució. Si no han acceptat un estatutet retallat, com pretenem que acceptin el seu suïcidi econòmic? Només la Proclamació Unilateral d’Independència depèn exclusivament de nosaltres.


4.- Perquè el vot útil és Reagrupament. Res no ens faria recular més que una majoria absoluta i anestèsica de CiU. Encara pitjor un govern encapçalat pel PSC-PSOE. Nosaltres garantim la investidura de Mas però sense haver de renunciar a defensar la independència i la regeneració democràtica.


5.- Perquè només Reagrupament proposa un règim l’incompatibilitats sever per evitar aprofitar-se del càrrec, especialment un cop s’ha deixat.
              
6.- Perquè només Reagrupament demana saber el patrimoni dels diputats a l’inici i al final de la legislatura.


7.- Perquè només Reagrupament proposa una llei electoral catalana amb llistes obertes en petites circumscripcions on el diputat hagi de defensar el vot davant els ciutadans i no davant l’aparell del partit.


8.- Perquè només Reagrupament aposta pel finançament transparent dels partits, la limitació de la despesa electoral que eviti deutes als bancs que després es cobren políticament.


9.- Perquè exigim la limitació dels mandats per evitar eternitzar-se en xarxes de clientelisme i el control de l’escandalosa acumulació de càrrecs.


10.- Perquè no ens hem de creure enquestes manipulades per desanimar el vot a Reagrupament. Som més dels que voldrien i hi serem!


11.- Perquè només Reagrupament proposa legislar en contra de col•locar amics, parents i saludats. Prou de nepotisme i clientelisme.


12.- Perquè Reagrupament ofereix posar la política en mans de professionals que volen fer política i no de polítics professionals que només busquen viure’n.


13.- Perquè un cop el Tribunal Constitucional ha declarat que l’única llengua obligatòria a Catalunya és el castellà, només un estat propi ens permetrà salvar el català.


14.- Perquè només Reagrupament té la credibilitat suficient per fer allò que predica. Qui pot creure’s la regeneració democràtica en mans de candidats que han estat diputats tota la vida sense queixar-se? Qui pot confiar en qui ara predica la independència quan fa dos dies votava al costat de Montilla?


15.- Perquè ens ho mereixem. Reagrupament ha estat explicant la regeneració democràtica i la proclamació de la independència des de fa més de dos anys. Reagrupament no ha canviat el discurs. Altres que l’han copiat ara fan veure que se’l creuen. No podem creure’ns conversions interessades d’última hora a l’independentisme, sobretot quan no diuen res de canviar les regles de joc d’aquesta democràcia malalta.


Ara sí toca: Reagrupament.
(font: http://www.molles.cat)


LA IDEA: Als que encara us queden multes, sabeu que es legal repartir-les sempre que esborreu la paraula VOTA.




23.11.10

HO SABIEN ? , per Xavier Roig

Els partits polítics tenen diverses fonts d’ingressos, ja ho saben. Unes són legals. Estem parlant d’aquells diners que obtenen fruit de les quotes dels afiliats, de les donacions de gent que creu que els ha de finançar (i convindria aquí defensar aquells que legítimament ajuden als partits de manera interessada), de festes, tiquets de dinars i sopars, etc. Altres són il·legals. Suposo que ja s’imaginen de què parlo: comissions, tràfic d’interessos, etc. No m’hi estendré perquè ja tots sabem que això té lloc amb total impunitat.

Però avui els vull parlar d’una tercera via: la immoral. L’acabo de descobrir. Bé, no és immoral el sistema en sí mateix, sinó la manera d’implementar-lo. M’explicaré. Els partits reben una subvenció en proporció als escons que tenen al Parlament. Fins aquí tot normal. A la majoria de països el fet és molt similar. Ara bé: com es fa efectiu aquest cobrament per part dels partits parlamentaris? Vet aquí el nus de la qüestió. I aquí comença l’enginyeria financera que perverteix el sistema.

Es cobren aquests diners un cop s’han celebrat les eleccions i tothom sap el que li correspon? Nooo! Resulta que el passat dia 5 d’octubre es va publicar un decret que, curiosament, cap partit parlamentari ha posat en qüestió. En
aquest decret del Departament de Governació i Administracions Públiques, els partits es premien amb bestretes. És a dir, es fan un préstec, abans de les eleccions, dels diners que hauran de cobrar quan hagin passat les eleccions. De quant? Doncs de fins un 30% del que els correspondrà prenent com a base... els resultats de les eleccions del 2006!

És allò que els francesos en diuen argent de poche i els anglesos pocket money. Com que en català no existeix un equivalent prou descriptiu, podríem aprofitar aquesta acció solidària dels partits parlamentaris i inventar-lo. Què tal “xavalla per eleccions”?

Deixant de banda la immoralitat del fet (hi ha empreses que estan plegant perquè les administracions públiques no els paguen el que els deuen), convé fer una reflexió respecte a les noves formacions que es presenten i que, per tant, no tenen 30% dels escons del 2006. No només no tenen blocs electorals, ni accés a la premsa (ja que aquesta no ha cobrat subvencions d’aquests partits), sinó que, a sobre, no tenen accés al “crèdit institucional” que dóna la Generalitat. Fabulós.

El nou govern que surti d’aquestes eleccions haurà de fer moltes coses, segur. Però la més estructural de totes és acabar amb la immoralitat i frivolitat que domina l’acció política. Si s’estimen la democràcia, és clar.

21.11.10

ESPANYA, MASSA GRAN PER A UN RESCAT, per Francesc Sanuy

El tallafocs d'irlanda ha caigut i el que ve després posa els pèls de punta
“Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan
i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme”
 
Permetin-me començar aquest article amb el “decíamos ayer” de Fray Luis de León en sortir de la presó i reincorporar-se a la càtedra. M'hauria agradat escriure sobre alguna qüestió de gran profunditat. Tanmateix, l'actualitat especialment rabiosa aquests dies em fa pensar que amb el xàfec que està caient toca fer un refregit dels comentaris i les opinions que s'han publicat sobre la crisi econòmica o que s'han formulat des dels organismes internacionals i les tribunes polítiques
Per exemple, s'ha dit que Grècia va tenir la sort de rebre els primers ajuts abans que entrés en funcionament l'EFSE (mecanisme europeu d'estabilitat financera) i, en conseqüència, amb un tipus d'interès de només un 5%. Ara, el cost seria molt més elevat i cap país de l'eurozona voldria utilitzar aquesta via si no fos absolutament inevitable. De fet, tota l'arquitectura de la moneda única trontollaria si França veiés rebaixada la seva qualificació i quedés Alemanya tota sola per sostenir el sistema, cosa que naturalment no acceptaria. S'ha dit, per cert, que el tractat de l'euro no té clàusula d'escapament o sortida. Però si el benestar dels grecs, portuguesos, irlandesos o espanyols ho requerís, és evident que uns estats sobirans canviarien les lleis i els convenis internacionals. Els governs, abans que suïcidar-se, reconvertirien el deute a l'antiga moneda ressuscitada. Des d'aquelles perspectives, les ofertes de compra de la Xina a Atenes i Lisboa són interessades, perquè un euro en caiguda reforça el dòlar i més encara el renminbi, que és allò que els convé. Tremolem, doncs, si els xinesos es presenten a Madrid amb una actitud fingidament solidària. Voldria dir que el tallafocs d'Irlanda ja ha caigut. Hi ha coses que posen els pèls de punta i, sense alarmisme, sí que s'han d'analitzar declaracions com les del premi Nobel Stiglitz, que diu que si es retalla la despesa augmentarà l'atur i Espanya podria entrar en l'espiral de la mort que va patir l'Argentina ara fa 10 anys.
En realitat, els qui van lluitar sense èxit per evitar la devaluació de la lliura esterlina del 1961 al 1967 saben que els processos de pèrdua de confiança seguits d'operacions de rescat no és fàcil que acabin bé. Ho va dir ben clar el ministre alemany de Finances: si un país de la moneda única no és capaç de fer una consolidació fiscal o de recuperar la seva competitivitat, sempre tindrà, en última instància, la possibilitat d'abandonar l'euro i quedar-se de membre de la UE. És a dir, que s'anuncia una possible Europa de dues velocitats. I Samuel Brittan ens avisa que els sacrificis que es reclamaran a les classes treballadores i mitjanes seran més grans que aquells que les dictadures de Franco, Mussolini, Salazar o els coronels grecs no van gosar imposar als seus països. Quan molts alemanys volen tornar al marc i els perifèrics es pensen que poden menjar-se el pastís i, a més a més, conservar-lo, ja es veu que la cosa no va ni amb rodes. Per part seva, el premi Nobel Maurice Allais, que va morir el mes passat, ja es va oposar el 1990 a la creació de l'euro mentre la Unió Europea no tingués una política econòmica unificada.
Així doncs, després de passar la regadora, engegar la mànega o obrir les comportes de l'embassament, la recessió continua i els hudge funds expressen en veu alta la seva preocupació. Alguns fons, com ara Bridgewater (el més gran del món), ja havien avisat que Espanya era el principal problema i que l'entrada a l'euro representava, en el seu cas, com si hagués adoptat el patró or. El govern ha causat un gran dèficit pressupostari que ara s'ha de finançar amb emprèstits que encara agreugen més el deute i s'acosten a un final inevitable. El diferencial amb el bund alemany és cada vegada més alt (encara que s'hagin col·locat aquests dies emissions a 10 i 30 anys, respectivament). Segons Crédit Suisse el punt crític seria superar als 600 punts bàsics, és a dir un 0,60 suplementari per col·locar els bons.
Anuncien un agreujament de la crisi per al primer trimestre del 2011. Encara que el deute públic espanyol sigui del 53% del PIB contra un 79% del mitjana de la zona euro, els analistes creuen que si es fa el rescat d'Irlanda l'euro baixarà abans de final d'any a causa de la interacció de les diferents economies. Els bancs i caixes nacionals han augmentat les compres de deute i això els complica les coses, especialment quan els inversors a llarg termini es van retirant com a compradors. De tal manera que, en aquest moment, l'element més perillós és la pèrdua de confiança en els bancs. I aquí rau la gran qüestió. Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme que van crear el General Electric, la Western Union i la siderúrgica Carnegie. Potser és per això que els governs han rescatat no solament els bancs, sinó també els banquers que van causar la crisi. Però això no es pot tornar a fer mai més a costa dels contribuents.

www.avui.cat

20.11.10

VOT ÚTIL O VOT INÚTIL


Estem a la darrera setmana de campanya electoral, i ara apareixeran les crides al vot útil, per tant es important constatar la utilitat de votar a cada candidatura.
              
Si vols ser espanyol, ja saps, pots votar PXC, C’s, PPC o PSC. De fet es un vot que no hauríem de descartar ningú, doncs per a seguir vivint en un país de merda i amb uns politics de merda, mes val ser espanyols.
La mafia sociata, hereva de la corrupció falangista de la mediocritat, propugna “GARANTIA DE PROGRÈS”. No entenc que dimonis passa, que on manen aquets, només progressen ells. En cap cas son GARANTIA DE RES.
Els socialistes, igual que la seva filial comunista camuflada de Iniciativa-PSUC, com a objectiu nacional ens proposen “recuperar l’Estatut” . Es refereixen a aquell estatut de merda ja retallat pel pacte Zapatero-Mas, i  desprès per en Alfonso Guerra, però abans que l’acabes de retallar el TC. O sigui aquell text infumable de mes de 200 articles.
La Coalició nacional-regionalista, predica “PER UNA CATALUNYA MILLOR”. Gran compromís el que adquireixen aquets, doncs només que s’apartin els socialistes i els seus satèl·lits, ja ho serà de millor.
 Be, ja nomes ens queden les tres candidatures independentistes, i aquest es el “vot útil” que m’interessa retratar.

Perdoneu-me un incís : Fixeu-vos com son de optimistes alguns independentistes que ja s’estan preparant fins a tres “plataformes”, “manifestos” o dieu-li com vulgueu per al 29 de novembre, per a guiar-nos cap a l’independència d’aquí a quatre anys. No es conya. Amb lo senzill que els seria entrar a Reagrupament. Doncs no, en aquest país hi ha massa gent que vol tastar cadira o xuclar micro, per a dir-nos coses que ja fot trenta anys que ens diuen i no els hem fet cap cas.


Be, continuem.
Anem per Esquerra: ara en Putxi parla de “GENT VALENTA”. Desprès de set anys de calces cagades, ara seran valents. Esquerra, amb la seva nova seu de mils de milions de peles, i amb pisos de mil milions (Carod, Avda Bonanova 30 atic) son el gos de l’amo socialista. No trairan a qui els dona de menjar i a qui els paga la lletra mensual de la nova seu. A aquest pas acabaran absorbits pel PSOE, com en el seu dia va fer Euskadiko Eskerra.

        
La “Soli” d’en Jan està cada cop mes abaix. No tenen cap seu local, nomes una de virtual, i pel que ens expliquen els de “comarques” fan mítings amb gent portada amb autocars. Contràriament als que molts pensaven, no han disposat de recursos econòmics (només han enviat un milió de paperetes a les llars dels votants), la seva campanya ha estat bastant pobre i lineal. Malgrat això tenen alguns adeptes que defensen votar-los amb el nas tapat, com l’altre dia em confessava un històric independentista de Cervelló.
Son aquesta gent que marxà de Rcat buscant la puresa i s’han fotut de morros contra el mur d'una organització que funciona com una societat limitada. El 29 tornaran. No descarto que els solidaris, la propera setmana, facin alguna de les seves habituals porcades, com, per exemple, anunciar que es retiren de Lleida, Tarragona I Girona, a canvi que Rcat es retiri de Barcelona. No ho descarto, però m’es indiferent.
               
Finalment estan els reagrupats, si . Que dieu? Que les enquestes diuen que no sortiran?. I QUE !
Reagrupament ha fet els deures, una campanya electoral barateta però il·lusionant: molts actes, escenari mòbil, la furgoneta recorrent els pobles, i ara el “air force one”, l’autocar d’en Joan i el seu equip de premsa. Espectaculà! Que diria en Putxi del Polonia, i molt important, ha enviat la papereta als cinc milions de votants.
Que mes dona que Rcat tingui 3 o 15 diputats. si com no tinguem 68 no aconseguirem l’independència de manera immediata, i si per a fer propostes al Parlament es igual tenir 5 o 15 diputats.
No es això el mes important. El mes important es passar llista de quants catalans estem farts d’aquesta política plena de corruptes. Quants estem farts del suposat progressisme “nini” i de la vella política del peix al cove. Quants estem farts d’aquets politics que mai han treballat en el sector privat. Quants estem farts d’aquest parlament amb un 85% d’ex-funcionaris de perfil baix. Quants catalans volen realment l’independència sense tenir que regalar el seu vot als professionals de la política o a gent plena de morts a l’armari. I finalment quants catalans volem realment una Catalunya molt millor, amb gent a la política per un temps prudencial, amb uns diputats que cada setmana atenguin les necessitats i problemes dels seus votants.
Reagrupament es el vot dels patriotes honestos.! Vota amb nosaltres, i així veurem tots plegats quanta gent realment vol un país diferent i molt millor.
El dia 28, passem llista. No et traeixis a tu mateix.

El col·lapse financer de Catalunya, per Joan Carretero

Els catalans sabem que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.

Cada vegada més economistes estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.

Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.

La situació actual s’explica en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).

L’agonia de les finances de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.

En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.

La situació és greu i grotesca. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.

Hi ha dues alternatives: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.
 

ELECCIONS PROVISIONALS, per Salvador Cardús

Si no és que hi ha un gran secret guardat per a darrera hora, la campanya electoral ja ha donat de sí gairebé tot el que se'n podia esperar. I si les enquestes no fan donar un cop de volant a darrera als estrategues de campanya, tothom ja ha definit les seves posicions. Hi ha un partit que compta governar i que per aconseguir la victòria folgada, per exercir el govern amb tranquil·litat, ha de combatre l'evidència que es presenta pràcticament sense altres aspirants fer-ho. I hi ha uns rivals que a tot el que somnien és a poder fer de torna per garantir la governabilitat del país, sempre des de fora del govern. Un espectacle ben pobre, però previsible després de la desfeta general a la batalla estatutària.

Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I,  ja em  disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.

Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.

En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
 

19.11.10

ELECCIONS PROVISIONALS, per Salvador Cardús.

Si no és que hi ha un gran secret guardat per a darrera hora, la campanya electoral ja ha donat de sí gairebé tot el que se'n podia esperar. I si les enquestes no fan donar un cop de volant a darrera als estrategues de campanya, tothom ja ha definit les seves posicions. Hi ha un partit que compta governar i que per aconseguir la victòria folgada, per exercir el govern amb tranquil·litat, ha de combatre l'evidència que es presenta pràcticament sense altres aspirants fer-ho. I hi ha uns rivals que a tot el que somnien és a poder fer de torna per garantir la governabilitat del país, sempre des de fora del govern. Un espectacle ben pobre, però previsible després de la desfeta general a la batalla estatutària.

Pel que fa al nou independentisme cívic, el que s'ha expressat a redós de les consultes i de la manifestació del 10-J, aquell que socialment ha avançat a una velocitat de vertigen, des del punt de vista polític té mala peça al teler. ERC ha viscut uns anys internament tumultuosos que li passaran factura. Ser al govern i no tenir capacitat de sumar sensibilitats, sinó de perdre'n, és senyal de debilitat. I tot el “sacrifici” del coratge independentista a favor de l'estratègia d'acostar el PSC al sobiranisme, s'ha escolat aigüera avall en un mes de campanya en el qual Montilla ha renegat de la contribució d'ERC. I,  ja em  disculparan la meva formació catòlica, però no hi ha perdó sense acte de contrició previ. És injust que ara Puigcercós hagi de pagar tota la factura, però és el dipositari –no el culpable- dels errors de tota l'organització, i no podrà esquivar-ne les responsabilitats.

Reagrupament, que era –i és!- l'alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s'ha vist greument envestida per l'oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l'aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d'actes que ha estat capaç d'organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.

En resum: que la foto final d'aquestes eleccions no mostrarà el retrat d'un mar de fons, sinó l'estat de l'onatge d'un dia qualsevol. Serà un resultat transitori, útil per a l'entre tant. Els resultats no tancaran cap procés, sinó que els deixaran tots oberts. Primer, dins dels propis partits. Els tam-tam ja n'anuncien de nous, recollint els ferits que haurà deixat el fracàs del tripartit. Al PSC hi haurà daltabaixos. ERC recuperarà el seu millor to els propers anys. CiU farà un tomb de radicalitat sobiranista. I el nou independentisme s'asserenarà, el vent s'emportarà les frivolitats, i el que sigui sòlid, farà el seu camí. No en tinc cap mena de dubte.
Font:Nació digital.

13.11.10

LAPORTA PLEGA JA.! (cap 23 del sèrial Mentiders Compulsius)



El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha fet pública avui l’enquesta més gran feta fins ara, amb un total de 2.966 entrevistes. Aquesta enquesta marca un canvi de tendència entre Reagrupament i Solidaritat, ja que els independentistes liderats per Joan Carretero obtenen més intenció de vot que el partit de Joan Laporta. Segons ha pogut saber Som Notícia, el proper Racòmetre de Rac-1 podria confirmar aquest canvi de tendència. Segons el sondeig, CiU guanyaria amb el 38% dels vots i 59 diputats. El PSC baixaria, però no tant com assenyalen altres enquestes, i es quedaria amb 33 diputats i un 22,7% dels vots.



Esquerra conservaria el tercer lloc amb 15 o 16 escons i un 10,2% dels vots. El PP amb 13 o 14 diputats i un 9,7% dels vots quedaria tot seguit. ICV amb el 8,2% dels vots obtindria 11 diputats. Ciudadanos, amb el 3,5% dels vots, conservaria els 3 diputats. Reagrupament obtindria l’1,2% dels vots, i Solidaritat l’1%, igual que la Plataforma per Catalunya.

 


Reagrupament i Solidaritat, per demarcacions

Reagrupament seria la força més votada a totes les demarcacions, excepte a Girona, on els dos partits sumen més suports i empaten amb el 3,1% d’intenció de vot cadascun. A Barcelona, Reagrupament obtindria l’1,1% i Solidaritat el 0,9%. A Tarragona, Reagrupament tindria el 0,8% dels vots i Solidaritat el 0,6%, i a Lleida els reagrupats obtindrien l’1,1% i Solidaritat el 0,7%.
http://www.somnoticia.cat/



“Depèn com vagin les dinàmiques de campanya de les opcions independentistes que es presenten a les eleccions del 28 de novembre, s’haurà de valorar una retirada cedint les opcions electorals a qui tingui millors perspectives.”


Joan Laporta 14-setembre-2010

10.11.10

TAKE THE MONEY AND RUN (UNS DELS NOSTRES, cap 22)

Ja fa dues setmanes que uns directius del CCN okupen la seu i el web del CCN. Fins ara només he vist un excés de paciència per part del legítim representant, el president Carner, i en canvi, cada cop que miro el web del CCN veig que s’anuncien els actes de SCI, i de cap altre candidatura.

Suposo que amb això la transversalitat i tota la fullaraca del seu comunicat queda desmentit pels propis fets.


I malgrat hi ha qui pugui pensar que en aquest moment existeixen dues directives al CCN, segons els estatuts, només el President pot convocar a reunió a la Junta Directiva, per tant qualsevol reunió de gent del CCN no convocada pel president no pot ser mai executiva.

I la Junta copista segueix sense ensenyar l’acta d’Assemblea on diuen que van ser nomenats; per tant no son tampoc membres de la Directiva.


I com es millor una imatge que mil paraules, adalt teniu una mostra del que la junta colpista entén per MANTENIR LA NORMALITAT. I per si voleu comparar amb un cartell de Rcat, anterior al cop, també us adjunto un, on intervenia en Carner.  Cadascú que tregui les seves conclusions sobre qui està utilitzant l’imatge del CCN partidariament.

7.11.10

“sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada”



La frase no es meva, la frase es d’un senyor al que avui li haguès fet vergonya veure al seu bisbe parlar en idioma forà inaugurant la seva església. La frase es d’Antoni Gaudí.



Segurament, fent una mica de ciència ficció, en Gaudi avui hagués anat a la consagració amb un pin d’una estelada, li hagués fet uns quants retrets al rei com ja feia amb el seu avi, i hagués explicat al Sant Pare la penosa situació en que es troba el nostre país, i que sent com som l’únic país contra el que s’han dictat tres creuades, ja va sent hora que l’església ajudés al país que possiblement mes ha lluitat per la cristiandat, de la primera Creuada fins a descobrir un continent sencer al cristianisme. Que es una vergonya que el Sant Pare vingui a Barcelona en la mateixa data que la de la signatura del Tractat dels Pirineus, i que ja va sent temps que l’església catalana recolzi el país mes enllà del folklorisme lingüístic.
Que no hi ha dret que ens reclamin unes obres d’art justificant-se en el previ robatori del territori, primer administrativament per Espanya al crear les “províncies” i recentment per l’administració eclesiàstica que han separat unes terres que feia ja mes de 800 anys que depenien dels bisbats catalans.


Només un petit detall m’ha sorprès, que el bisbe parles de Barcelona com de la nova Jerusalem. No se si coneixeu que els jueus creuen que quan s’edifiqui el Tercer Temple significarà el preludi de la fi del mon i del Judici Final. Igual es que en Sistach te pressa.


I com cada cop que algú afirma que en Gaudí era independentista hi ha gent que ho dubta, aquí us deixo un link d’un calendari que es va editar ja fa anys. http://www.bcngrafics.cat/gaudi/


NOTA: L’ imatge que il•lustra el post es un picador de porta de la casa Calvet. Podeu observar una xinxa (o altre paràsit) que xucla la sang d’un camp llaurat amb quatre canalons. La doble creu del picador, cada cop que cau, aixafa la xinxa.

BENET INAUGURA LA CATEDRAL INDEPENDENTISTA

6.11.10

LIE TO ME (mentiders compulsius cap 21 )


M'encanta la sèrie LIE TO ME, i sempre s'aprenen coses noves. A l'episodi d'aquesta setmana es tracta d'averiguar si el video que ve a continuació es una topada fortuita, o be si el delinquent fa la trabeta a l'altre peató.
Segons el doctor Cal Lightman, si es tracta d'una topada fortuita, l'iterfecte miraria l'entrevistadora, i al percebre la topada es giraria cap a l'altre peató.

En canvi, en el cas de que l'interfecte fes la trabeta a l'altre peató, miraria el seu peu, per encertar el moment just de fer la trabeta, i desprès d'aconseguit l'objectiu es giraria cap a l'entrevistadora per a dissimular.

Jutgeu vosaltres mateixos: topada fortuita o trabeta premeditada ?

CAÇADORS DE BOLETS

5.11.10

Exigim excel·lència electoral, per Salvador Cardús

Que una confrontació electoral no és un esdeveniment èpic, ja ho donem per descomptat. Però el que costa més d'acceptar és que el discurs electoral, en una gran proporció, s'ocupi més de desqualificar el contrari que no pas de posar l'accent en les pròpies propostes. I, en definitiva, el que ja és del tot inacceptable, és que aquestes desqualificacions arribin més per la via d'intentar desacreditar personalment l'adversari que no pas de contraposar arguments.

Les properes eleccions no sembla que s'hagin d'escapar d'aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d'erosió de la credibilitat de l'adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d'una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l'estil polític, més que no pas a l'acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l'honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l'extensió d'una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.

No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d'un discurs de vint minuts només se n'acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l'adversari i de la que se'n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d'anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l'ham dels pseudoconflictes que s'inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.

I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l'autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d'una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s'omplien les sales d'actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l'excel·lència que els polítics no paren d'exigir a uns i altres, ara se l'apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.