POTSER SOM LEGALMENT UN PAIS INDEPENDENT I NO HO SABEM

Abans de res vull deixar clar que aquest estudi encara està a les beceroles, i que em farà falta col·laboració de mes gent per a poder fer afirmacions categòriques.
En primer lloc recordar a tothom que les lleis o edictes d’un estat son sagrats, i que encara que un govern sigui substituït per un altre de color totalment contrari, es precís derrogar lleis o fer-ne de noves per a que tinguin validesa legal. Fins i tot Franco tenia clar això i va tenir que derogar l’Estatut o modificar les lleis que no li agradàvem.

Per descomptat que en cas d’invasió, les lleis dels invasors perden força legal tant aviat com son expulsats, però aquest no es el cas, tal i com a continuació demostraré.

Encara que sempre es parla d’invasió napoleònica, a nivell legal la realitat es que Carles IV va abdicar a Baiona el 19 de març de 1808 en el seu fill Ferran IV, i el 6 de maig de 1808, a Baiona també, Ferran IV va abdicar a favor de Napoleó Bonapart ( qui per cert, era descendent directe del primer virrei català de l’illa de Còrsega, Hug Bonapart, nomenat el 1409 per Martí I).

Napoleó, nomenà, el 6 de juliol de 1808, al seu germà Josep, rei de la Corona d’Espanya i les Yndies qui per cert va emetre la primera Constitució d’Espanya, la Constitució de Baiona de 1808.

Napoleó, en un decret posterior, en la casual data de 26-1-1812, annexionà Catalunya a l'imperi, i segons molts historiadors va derogar el Decret de Nova Planta i va obligar a publicar el Diari de Barcelona en català i francès.

Un cop Napoleó va fracassar militarment, no es fa una capitulació, sinó com Napoleó i Ferran IV tenien molt bona relació fan un Tractat, anomenat de Valençay, el 21 de Novembre de 1813, on Napoleó reconeix Ferran com a “Rei de Espanya i les Yndies”, reconeixent com a territori espanyol el “existent abans de la guerra”.

En cap lloc del Tractat s’anul·la la actuació legislativa de Napoleó a Espanya ni a Catalunya, i fins i tot avui en dia, el Governadors Generals de Catalunya nomenats per Napoleó en el període 1808-1814 son considerats legals, com podeu llegir en el web dels soldats i veterans de les FAS i la GC del Ministeri de Defensa espanyol.

Per tant si tot això es cert, i es el que s'ha de comprobar, i mai es va tornar a posar en vigor el Decret de Nova Planta, les Constitucions Catalanes son vigents, i cap llei es superior, ni se les ha derogat expressa i prèviament.

Crec que si amb tot això, convenientment documentat i argumentat, anéssim a Estrasburg, ja no ens hauríem de preocupar per Estatuts i Dèficits Fiscals.
Per a bastir tot això necessitem copies fidedignes de:

* Tractat de Corbeil, de 11 de maig de 1258, definició de fronteres entre Catalunya-Aragó i França.
* Tractat dels Pirineus, de 7 novembre 1659, il·legal sense acord de la Generalitat, ja que vulnera el Tractat de Corbeil.
* Pacte de Gènova (el tinc però no es complert)
* Decret de Nova Planta
* Abdicació de Carles IV a Baiona del 19 de març de 1808 ( Gazeta de Madrid de 20 de maig, págines 482 i 483 )
* Abdicació de Ferran VI a Baiona del 6 de maig de 1808 ( Gazeta de Madrid de 13 de maig, págines 458 i 459 )
* Decret de Napoleó d'annexió de Catalunya a l'imperi 26-1-1812
* Decret de Napoleó derogant el decret de Nova Planta
* Tractat de Valençay 11 de desembre de 1813 de cessió d'Espanya de Napoleó a Ferran IV.

Si cap llei espanyola ha tornat a posar en vigor el Decret de Nova Planta, i les Constitucions Catalanes son vigents, també el Tractat dels Pirineus es il·legal al contradir el Tractat de Corbeil i no estar aprobat per les Corts Catalanes, i els anglesos o be haurien d’indemnitzar-nos per l’ incompliment del Pacte de Gènova, o be estarien obligats a ajudar-nos a recuperar el nostre status.

Com veieu, podem haver trobat una possibilitat d’esdevenir independents amb molta facilitat, però com en això s’ha d’anar amb molta cura, faig una crida a qui vulgui col·laborar a recercar informació, especialment als companys de fundacions històriques que segueixen un treball molt paral·lel al que faig fa anys.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el sofriment d’aquests "provincies"; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Regne de la Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquestes "provincies" . Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.

(…)

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra nacionalitat i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units de Catalunya, convocats en Corts Generals, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes abans "provincies", solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Nacions Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat d’Espanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.


Aquest text es el de la Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units d'Amèrica. Nomès he canviat Gran Bretanya per Espanya, Amèrica per Catalunya, i colonies per provincies. Es un text del 4 de juliol de 1776, pero es bastant actual en el nostre cas.

AVERGONYIT

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit.

Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català.

Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida.

Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és. La competitivitat del país

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica.

Per tot això, em sento avergonyit.

Xavier Sala i Martín
Catedràtic de Columbia University
i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra

DEFICIT FISCAL ACCEPTABLE?

Ara deuen estar discutint Zpmentider i l’encarregat Pepe la manera com ens poden vendre un finançament millor però mantenint un dèficit fiscal.

Ha calat molt en la nostra classe política que Catalunya ha de tenir per força un dèficit fiscal solidari, i això porta a que la discussió entre uns i altres es si ha de ser del 9,8 % actual o hem de trobar un topall a la alemanya que l’acosti a un 4%. L’únic problema es que estan tots equivocats, expressament i interessadament equivocats, perquè parteixen de una base falsa.

Molta de la inversió feta per l’Estat a Madrid es considera “no regionalitzable” perquè es clar i notori que Madrid es la capital de l’Estat, i es veu normal una major despesa allí al concentrar-se totes les comunicacions.
La qüestió es que Catalunya es zona de pas. Es zona de pas per a un AVE Madrid-París, es zona de pas per a les comunicacions elèctriques, es zona de pas per a les comunicacions per carretera.

Així veiem que Madrid te una inversió “no regionalitzable” però voluntària, perquè es zona de pas perquè volen, i en canvi moltes de les inversions amb que fa anys ens tapen la boca son forçosament fetes aquí perquè som zona de pas real.
Així dons, no ens podem comparar amb la geografia alemanya dons allí tots els lands son zona de pas, i per tant el càlcul de les inversions es just, però aquí al ser Catalunya l’istme d’una península, per nassos les inversions en infraestructures que comuniquin Espanya amb Europa han de passar per aquí, al menys la majoria.

Tenim també una altra inversió que hauria d'esser no regionalitzable que es la del recolzament a l’idioma al que el govern espanyol esta obligat per la seva Constitució. Recentment s’ha publicat que el cost actual del català representa uns 85 €/any per habitant a Catalunya. Fixeu-vos que encara no tenim totes les pel·lícules, ni tots els diaris, ni totes les revistes en català. Aleshores aquets 85 €/any es el que ara es gasta, no el que seria òptim, i estem parlant només de 61 M€., als que s’haurien d’afegir la part corresponent que ens toquessin dels més de 100 M€ del pressupost del Instituto Cervantes, i també tots els altres ajuts governamentals que ara es concentren en el castellà.

Es evident dons, que els negociadors catalans haurien de tenir en compte aquestes dues excepcions:
Un topall màxim del 4% de solidaritat ( i que no varies la nostra posició en l'aportació al PIB), considerant qualsevol infraestructura que comuniqui Espanya amb Europa com a no regionalitzable, i tenint en compte també com a no regionalitzable la despesa de protecció al idioma, seria el topall acceptable.

Menys d’això seria una presa de pel i espero que els dos partits catalanistes no ho signin i acabin ja amb aquesta pantomima, i si es precis, possin la oportuna denuncia al Tribunal d'Estrasburg reclamant que ens tornin tots els calers que Espanya ens ha cobrat de mes.

NOU ESTIL

Encara que no ho sembli, la fotografia correspon a la taula de la presentació de l'estudi de l'identificació de les restes del Príncep de Viana, del qual podeu llegir la noticia al blog d'història

El individu vestit amb la camisa per fora, sense corbata i amb wambes es el Delegat del Govern de la Generalitat, Sr Adam Manyé Sardà.

He sentit vergonya aliena. Digueu-me rar, si voleu.

Miquel

ESTIC TANT EMPRENYAT.... ( 11 de Setembre, any 294 )

Estic tant emprenyat amb els polítics catalans que fa setmanes que vull escriure un article sobre la negociació del finançament de l’Estafut, i no se per on començar.

Em fot fàstic el dinoSaura i el seu maleït esperit d’inútil torracollons.
Em fot molt fàstic com el PSC esta aprofitant aquest temps de buidor per a fer creure a la població que el Pepe Montilla es un president dur, ferm, inflexible en la defensa dels nostres calers.
Em fot fàstic que CDC només esperi quina petita idiotesa ha dit qualsevol palanganes del govern per a replicar-la, i això els deixi satisfets.
Em fot fàstic la K-matxo aparentant el que no son.
I finalment em fot fàstic la gent de ERC justificant cada tonteria dels seus socis de trifàsic.

I tots aquests paios son els que han de defensar els meus diners? Els nostres diners?. Dons anem arreglats.

I ja desprès de escoltar al ZPmentider dient que el govern espanyol ha acomplert presentant una proposta infumable ( que per cert cap dels grans polítics, ni periodistes, ha valorat en diners, per a fer-nos veure clar que es molt dolenta ni tampoc ningú ens ha dit quants diners estem demanant nosaltres) dintre del plaç previst a l’Estafut, i també desprès d’escoltar al Avi-Heidi Solbes dient que si no hi ha acord es fa el que diu el govern central i Santes Pasqües, dons be desprès de tot això, en comptes de fer un article argumentat aconsellant els nostres representants com i que tenen que fer, com que ja no crec en ells, en cap d’ells, m’ha donat per dibuixar aquest banner que us lliuro, per si algú de vosaltres el vol possar al seu blog o web per a commemorar l’11 de Setembre.

I es que el que em passa es senzill. La qüestió ja no es que no em refií d’Espanya, la qüestió es que ja no em refio dels meus propis negociadors, i quan passa això el millor es no negociar, ni Estatuts ni finançaments ni res.
Mes senzill, que ens tornin els calers, i cadascú pel seu camí, amb el desig als espanyols de les millors sorts en el seu nou futur, que no dubto serà brillant i venturós sense la carrega feixuga de tenir-nos que aguantar.

ZAPATERO MENTIDER

El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha assegurat que no ha incomplert l'Estatut perquè el text, que assegura coneix molt bé, no parla d'aprovar un nou model de finançament en el termini de dos anys sinó d'arribar a un acord en matèria de finançament. Segons ell, el govern espanyol ha complert perquè ha presentat una proposta abans del 9 d'agost i el "matís" està en què l'acord depèn "de dues parts"."L'Estatut establia que en dos anys hi havia d'haver un acord sobre finançament i quan hi ha un acord intervenen dues voluntats. Per tant el govern ha complert perquè ha presentat una proposta de finançament", ha afirmat.




Text Estatut 2006
Disposicions finals

DISPOSICIÓ FINAL PRIMERA. APLICACIÓ DELS PRECEPTES DEL TÍTOL VI
La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI. ( Del finançament de la Generalitat (articles 201-221)

MENTIDES COM A CASTELLS

Fa anys hi va haver un president del govern d’Espanya que va encunyar la frase “puedo prometer y prometo”. Y va complir, malgrat procedir de ser el Cap del Movimiento.

Ara tenim un cap de govern d’esquerres, que ja ens ha promès varies coses:

En primer lloc va prometre el 13 de novembre de 2003, “aprovar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya”. Desprès ha consentit que el sr Guerra li passes el ribot.

En segon, el 8 d’Abril, va prometre publicar les balances fiscals abans del 8 de Juny de 2008. .Desprès va dir que encara mancaven “uns dies, o setmanes”. Desprès s’ha tornat a comprometre pel 15 de Juliol.

Una altra promesa la va fer fa quatre anys (campanya electoral 2004) i era TORNAR el Castell de Montjuïc a la Ciutat, i el 15 de Juny passat, el govern de l’Estat l’ha cedit a la ciutat.

Anem al diccionari:
cessió. Acció de cedir alguna cosa a un altre. Castellà: cesión Anglès: cession
cedir" és "Donar, transferir, algú a altri (alguna cosa) renunciant al seu dret".

Però a mes, no es una cessió sense condicions. Al contrari, el decret de cessió obliga a crear un Centre per la Pau, que en el Consorci que es crei per a gestionar-lo figuri el Ministeri de Defensa , i a mes, a que permanentment i obligatòriament onegin les banderes d’Espanya, Catalunya, i Barcelona, “de acuerdo con la vigente normativa”. Cosa especialment falsa, dons cap normativa obliga a posar banderes a cap Museu.

I per que la cosa sigui mes patètica, l’ordre que fa la cessió diu "se modifica la cesión al Ayuntamiento de Barcelona del Castillo de Montjuic, para ser destinado a centro de la paz" i admet que, "por Ley 52/1960, de 21 de julio, se cedió al Ayuntamiento de Barcelona el Castillo de Montjuic,...”

O sia, que de DEVOLUCIÓ, res de res. Nosaltres a pagar les reformes, i les festes populars de l’Ajuntament per tapar les seves vergonyes, pero ells a continuar mangonejant.
Es molt trist que el PSC-PSOE prengui per idiotes als ciutadans, però es mes trist encara que tots els altres partits no hagin dit res.

De mentres, s’han emportat al Museo del Ejercito de Madrid, tot el que hi havia de valor al Museu (inclosa la espasa Tissó –tizona-). La sala de l’Edat Mitjana fa anys que es buida i fins fa poc només servia per a guardar la estàtua eqüestre del general que va CEDIR, l'any 60, el castell de Montjuïc a la ciutat.

Ja veieu que últimament estem aprenent molt vocabulari. A fer un "transvasament" ara li diuen “connexió temporal”, i a "cedir amb condicions" li diuen "tornar".

A mi tots aquests jocs de paraules que gasten aquesta gent, i la seva claca del PSUC i ERC em recorden una obra genial, “Animal Farm” de George Orwell, on els que manaven, els porcs, eren un especialistes en canviar els sentits de les frases.

Per tant demano que ens tornin tant el Palau Reial com el Palau del Lloctinent, que per si no ho sabeu, pertanyen encara al Ministerio de Cultura espanyol., i també que ens tornin tot el que s’han emportat al Museo del Ejercito de la Sala de l’Edat Mitjana de Montjuïc, i tots els aixovars dels palaus catalans ara repartits per museus, casernes, i palaus espanyols.

I la tizona, que del Cid només va ser uns anys, i que ara fa pocs anys, desprès d’estar a Barcelona prop de 700 anys, es van endur al Museo del Ejercito “porque el aire del mar la estaba oxidando”.
Efectes del canvi climatic, que ara les coses es rovellen mes en 60 anys que en 700.

En definitiva, que ens ho tornin tot. Res de cessions. DEVOLUCIÓ.

Miquel Manubens

RECULL D'INFORMACIONS SOBRE L'ASSUMPTE AIR BERLÍN:

La directora general de Política Lingüística, Margalida Tous, envió a Air Berlin y a otras compañías aéreas con destinos a las Baleares, una carta instándolas a utilizar también el catalán en sus comunicaciones con sus clientes. "Me pongo en contacto con usted para manifestarle el interés que el Gobierno de las islas baleares tiene en garantizar un uso adecuado de las lenguas oficiales del archipiélago en las comunicaciones que su compañía establece con los ciudadanos que escogen Air Berlín para hacer sus desplazamientos",

Declaracions del personal de AIR BERLIN :

Joachim Hunold director general de Air Berlin al editorial (versió en català) de la revista de la companyia , amb una vinyeta ( amb el texte :"Mira tu, si aqueixos venen a Baviera, aqueixos porcs-prussianocatalans, hauran de parlar bé el bavarès! Maleïts turcs-cristians! )afirma, entre altres coses, el següent :
1_ "Hoy el castellano ya no es una lengua oficial",
2_ "Hay pueblos de Mallorca en los que los niños ya no hablan el castellano.
3_ "En las escuelas, el castellano es una lengua extranjera más",
4_ "¿Les tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados?
¿Y los que vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o en vasco?
5_ ¿Es que ya no hablan en castellano?"
6_ "La partición de España en nacionalismos regionales es de hecho un retorno a los mini estados medievales. Hasta ahora me pensaba que vivíamos en una Europa sin fronteras"
7_"Si continua aquest afany nacionalista, segons m'assegura un amic mallorquí, no serà cap utopia que ningú parli castellà".
8_"I jo que estava orgullós per haver aconseguit tenir almenys una hostessa que parli espanyol en els vols interns al país"

Álvaro Middelmann, director general de Air Berlin de España y Portugal:
1_ "el conflicto entre el castellano y el catalán "es una realidad" y pone de ejemplo el hecho de que no se quiera "aplicar la tercera hora de castellano en Catalunya".
2_ "el castellano está siendo discriminado en ciertos puntos de España".
3_ "Air Berlin es una compañía europea, que quede bien claro, y debemos garantizar la lengua común de todos los españoles"

Peter Hauptvogel, director de comunicació d'Air Berlin Tel:+493034341500 Fax:+493034341509 E-mail:hauptvogel@airberlin.com , ha volgut arranjar-ho:
1_ "És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol".
2_ "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional"
3_ "Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".
4_ "no era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa".
5_ "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra"
Va confirmar que ja han rebut dotzenes de correus electrònics de protesta.

Jo no penso afegir-me a cap boicot ni a cap campanya, perque ja conec el tema, i totes aquestes burrades ja fa temps que les he escoltades, apart de que ja estic acostumat a respondre a alguns articles de revistes alemanyes de la Costa Brava, com la sra. Eisenfuehr ( Guiadeferro li dic jo) de la revista Amigos, que cada any ens obsequia amb un dels seus articles plens d’idioteses semblants. Em semblaria molt mes practic reclamar SEMPRE a aquesta companyia l'informació en català.

El que no puc entendre es que directius d’una companyia s’equivoquin tant en opinar de temes polítics.

A veure : si una empresa detecta que els seus clients estan canviant d’idioma de comunicació com afirma el Director General, el primer que te que fer es canviar també el seu idioma de comunicació o corre el risc de perdre clients.
No només no fa això sinó que s’en refot del fet de tenir només una hostessa que sap espanyol.

El seu home a la peninsula iberica : Álvaro Middelmann afirma una idiotesa mes gran encara :” Air Berlin ... debemos garantizar la lengua común de todos los españoles” . Ai las, no sabia jo que aquesta fos una funció encomanada a les companyies aeries. !

I el director de comunicació, Peter Hauptvogel, ens avisa que ja te a punt el proper editorial on tornarà a tractar el tema, que sortirà a l'agost. Però que ningú esperi una disculpa: "Volem fer una cosa així com 'estigueu orgullosos del vostre país'. ¿O és que un català no està orgullós de ser espanyol?"

Mireu, la cosa em sembla tant bestia que no penso perdre el temps en contraargumentacions ( cosa que tinc ben fàcil només copiant i enviant-lis els dos e-mails enviats a la Sra Guiadeferro), perquè ja no es tracta d’això.
Ja no es tracta de opinions esbiaixades d’un particular. Es tracta d’opinions de directius d’una companyia important, que han perjudicat a l’empresa que els paga el sou cada mes.

Que trigaran a acomiadar-los per rucs ?

Miquel Manubens

Qui es Álvaro Middelmann, director de Air Europa per Espanya i Portugal.

TOTS ENS ENGANYEN, ... i nosaltres ens deixem.!

El dia 21 de Gener de 2006 Artur Mas i Zapatero van escenificar un acord. Prèviament ja estaven d’acord amb ZP els tres partits del tripartit.

L’acord, explicat per Artur Mas al dia següent en roda de premsa era el següent:

1r Creació d’una Agencia Consorciada Catalana abans de dos anys.
2n Augment del 35% al 50% del IRPF per les arques de la Generalitat.
3r Augment del 35% al 50% del IVA per les arques de la Generalitat.
4t Augment del 40% al 58% del impostos especials (tabac, alcohol i benzina) per les arques de la Generalitat.
5e Modificació de la cistella d’impostos a l’alça abans de 5 anys.
6e Garantia de les inversions de l’Estat a Catalunya per als propers set anys ( L’ Estat invertirà a Catalunya l’equivalent al pes del PIB de Catalunya en el conjunt d’Espanya. (el 18,5% )
7e L’Estat es compromet a compensar el dèficit d’inversions dels últims anys i pagar-ho en els propers set, entre 2.500 i 3.000 milions d’Euros, segons els càlculs d’ Artur Mas.
8e El terme nació referit a Catalunya figurarà al Preàmbul del nou estatut.

Be, dons ja han passat mes de dos anys i :
1r. Montilla ha inaugurat una seu de Agencia Tributaria catalana, però buida de contingut, i la Renda d’aquest any ens la segueix cobrant el Ministeri, ja han passat dos anys des de l’acord, i el 9 d’Agost farà dos anys que l’Estatut entrà en vigor.
2n El tema del finançament esta pendent, provocant les típiques idioteses en altres llocs d’Espanya, incloent barons del PSOE. Segons l’Estatut ha d’haver un acord abans del 9 d’Agost de 2008.
3r El dèficit d’inversions continua, i només l’equilibra la forta despesa extraordinària provocada per la seva incompetència en temes com l’AVE, les rodalies o l’aigua. Quan mes xapusses son, menys ens deuen.
Ara ens diuen que ens traspassaran les Rodalies de Renfe, i ells creen unes línies d’AVE anomenades Avant de Lleida a Tarragona i Barcelona, que no traspassaran, i que suposaran que ningú farà servir per aquests trajectes els trens de rodalies a traspassar.
4t Dels calers que ens devien de l’època Aznar, i que ens havien de tornar en set anys, tothom calla. ( penseu que a partir del 2013 a Espanya s’els acaben els fons de la Comunitat Europea, i per això Mas i ZP van posar aquest plaç de set anys).
I 5e. Efectivament, Catalunya es un preàmbul, ara falta saber de que.

De mentres, el fill de guardia civil ens promet la Independència pel 2014, quan ell (i el Putxi) ja hagin ensorrat ERC, i les forces nacionalistes ja no tinguin majoria al Parlament.

I també de mentres, es van filtrant a l’opinió publica que en pensa el Tribunal Constitucional de tal o qual article, proposant alguns que si el TC toca segons quins articles l’Estatut s’haurà de tornar a votar en Referèndum.
Dons no senyor, si el TC toca una sola coma, nosaltres també tornem enrere, i el Parlament ha de tornar a aprovar l’Estatut del 30 de Setembre, o un altre, i exposar-lo a referèndum dels Catalans.
Respecte als diners Montilla ha afirmat que Espanya te superàvit i casualment Catalunya té dèficit. No senyor, no es casual sinó causal. Espanya te 11.000 Milions d’Euros de superàvit gràcies a que Catalunya te una xifra mes gran de Dèficit fiscal.

Segons l’estudi publicat ahir per El Periodico, el País Basc (aquests no se mai de que cony es queixen) rep 5.286 € per persona i any, mentres Catalunya rep 1950 € per persona/any. El càlcul per a una població de 7.500.000 actual (inclosos els emigrants que també van al metge i també tenen escolaritzats els seus fills) es de 25.020 milions d’Euros/any de Dèficit Fiscal si ens comparem amb els bascos.
Perquè voler comparar el nostre Dèficit amb les dades promedi espanyoles es un engany que ens fan tots els polítics, perquè la única economia que s’assembla a la catalana es la basca, i es amb la que ens hem de comparar. La formula per a solucionar el robatori, dient li Cupo, concert econòmic, regim foral, o agencia tributaria catalana es el de menys, l’únic important es el saldo final. Ja se que no es exacte, pero aquest calcul demostra la gran diferencia entre els bascos i nosaltres.
Si compareu aquest dèficit fiscal de 25.020 M d’€ amb el pressupost actual de la Generalitat de 34.750 M d’€ voreu que Espanya ens roba el 42% dels nostres recursos. (comparant amb el País Basc).
Fins aquí els problemes, les solucions poden ser múltiples, però jo crec que plantejar una independència republicana es anar directes al fracàs.

Opino que la millor solució i, legal segons la Constitució Espanyola es la recuperació dels nostres drets històrics, la DEVOLUCIÓ, derogant el Decret de Nova Planta, i fer un Estatut de pocs punts i molt clars, només amb allò que afecti a les relacions amb Espanya : solidaritat, forces armades i representació internacional, deixant clar que la recaptació de tots els impostos, taxes, i contribucions de la Seguretat Social els recaptarà la Generalitat perquè per la resta no es necessari que ens ho aprovin a Madrid, sinó que posant-ho a les Constitucions Catalanes actualitzades seria suficient.
No he entès mai perquè hem de posar en un Estatut quina es la nostra bandera o el nostre himne o moltes altres coses, i portar-ho a Madrid per a que les seves Corts ens ho aprovin. Per a mi això es l’escenificació mes clara del síndrome d’Estocolm que tenim com a poble.
Per tant, si no es soluciona el finançament o el Tribunal Constitucional toca una sola coma de l’Estatut retallat, no ens quedarà cap mes camí digne que la DEVOLUCIÓ. Poseu-vos ens cinturons.

Miquel Manubens

Articles recents sobre el tema:
FELIPE GONZÁLEZ a El Pais 07/05/2008
Montilla avisa El Pais 10/05/2008

El que va dir la premsa espanyola del acord ZP-Mas del 21-01-06:
abc

http://www.elmundo.es
http://www.elpais.com
http://www.tv3.cat

NOTICIES GENS CONTRASTADES

Cada cop em sorprenc mes de la facilitat amb que es poden fotre gols a tota la classe periodística. Em sorprèn molt que no hi hagi ningú amb capacitat de pararse a pensar, per un moment, la noticia que esta donant.

Això que en el mon polític es molt llefiscós i per tant difícil de detectar a menys que es donin dades ( per exemple un transvasament amb tub de 1,4 m no te perquè ser menor d'un amb 1,6 m, tot depèn de la força dels motors de bombeig) , a la que es tracta d'una informació quantificable, el procés mental de la majoria d'informadors segueix amb el pilot automàtic.

El primer cop que em vaig sorprendre va ser quan el PP va recollir signatures contra l'Estatut i es van presentar al Congres de Diputats amb 12 palets amb els folis de les signatures.

Suposadament van lliurar en els 12 palets uns 2.000.000 de signatures. Bé , la qüestió es que si en un foli caben 20 signatures, en un paquet de 500 folis que tothom hem vist el volum que fa, serien 10.000 signatures . Per a recollir 2 milions nomès necessitarien 200 paquets.

200 paquets , si un full 21 x 29,7 de 90 grs. pesa (0,21*0,297*0,09=) 5,6 grs., els 2.000.000 de signatures pesarien 560 Kg., i per tant no serien tants palets ni tantes furgonetes com va fer servir el PP.

Si fins aquí estem d'acord, ara apliqueu els mateixos comptes a la noticia que de l'últim llibre de Ruiz Zafón s'hagin imprès ja 1.000.000 d'exemplars.

Per on han passat aquest mil palets ?. Quina autopista ha quedat bloquejada amb tant de paper? Ademes aquest paper deu haver vingut de fora, es deu haver imprès en varies impremtes alhora, i enquadernat en moltes enquadernacions. On son tots els caos circulatoris que tal logística han provocat?

Ah, per cert, algú de vostès ha vist a alguna llibreria l'edició en català del llibre?. Potser es que els 100.000 que diuen que han fabricat en català no donen per a totes les llibreries del pais, o potser no el treuran fins maig perque no troben prou paper...

Qui diu que no ens hem quedat en "1984"?
23-04-2008

Continuant el meu post "NOTICIES GENS CONTRASTADES" del dia de Sant Jordi on demostraba que era una mentida que s'haguesin imprès 1.000.000 de llibres del titol d'en Ruiz Zafon, i que en canvi no trobava la edició del mateix titol en català, dos textes apareguts avui (30-04-2008) a el PeriodicO, no nomès confirmen que encara no es a la venda la edició en català del llibre de Ruiz Zafon, sino que, i aixó es mes greu, passa el mateix amb l'edició en català del llibre d'en Jordi Pujol.
Us trameto els dos textes per a que tregueu les vostres propies conclusions. La meva es que amb el 1.000.000 d'exemplars de l'edició en castellà del Ruiz Zafon s'han esgotat les existencies de paper, i no hi ha paper per l'edició en català ni per reeditar la edició en català del llibre d'en Jordi Pujol.

Ni per Sant Jordi en català, per JOSEP-MARIA Terricabras

Pujol, en castellà Cartes dels Lectors

Tu quoque, Brute, fili mi

Primer van anar contra en Hortalà,

però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no era pas socialdemocràta com en Hortalà;

després van anar contra la Rahola,

però jo em vaig quedar tan tranquil perquè tampoc era pro-israelí com ella;

després van anar contra els colomins,

i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era de nacionalista com en Colom;

fins que un dia va anar contra mi, però llavors ja era massa tard.


Bertold Carod-Bretch

http://www.elwebnegre.com/




Comença la guerra bruta a ERC, amb el recolçament dels ultres espanyols:
http://blogs.periodistadigital.com/politica.php/2008/03/13/carod-comilonas-4747

Ja he explicat fa temps que jo vaig dissenyar i produir l'última campanya electoral d'en Hortalà a les generals, i per tant conec els "sistemes interns" d'ERC.

El que m'indigna es que es continuin fent servir els mateixos sistemes per canviar la direcció. I també m'emprenya que la Rahola s'oblidi de com van guanyar el congrès de Lleida.
Potser si aleshores no ho haguès acceptat, no s'haguès repetit.

Penso que mai es tard per explicar que va passar a Lleida, i que va passar despres amb en Colom. Anims Pilar.. tu pots.!

Miquel Manubens

MEDIOCRES..!!

Algú em pot explicar quines eren les propostes electorals de Convergència apart de ser o no ministre, i de ser o no "decisius" i de demanar "respecte"?

Que faran si el TC toca l'Estatut?

Quina proposta de finançament fan?

Quines mides creuen que s'han de prendre amb la crisi econòmica que fins ara TOTS han amagat?

No han guanyat els sociates, CiU ha tornat a ser mediocre i ha tornat a treure uns resultats mediocres, i el fet de que li puguin dir a ERC "i tu més" ja els deixa satisfets.

I ara el cambrer i el filòleg muntaran un sarau que fotrà a ERC un altre cop a Km 0. ,com fa 30 anys que passa: Hortalà, Colom, Rahola, Carod, Puigcercós, i els nous "Brutus" que vindran.

I barallant-nos CiU i ERC haurem perdut 400.000 vots.

VOTARAS CHACÓN ?

Votaràs Chacón? De debò que votaràs Chacón? Per què votaràs Chacón? Per por al PP? Votaràs per por? Votaràs per por als més grans botxins que ha tingut mai el teu país? “Estas tierras nunca han sido tan españolas como en 1992” li digué abans d'ahir, orgullosa, la Carmencita al Felipe. Tan españolas. Votaràs això? Votaràs tan españolas? Ja sé que Duran no anima gaire. De fet no anima gens. Ja sé que no et representa, tampoc no em representa a mi. Però votaràs Chacón? Votaràs Zapatero? Votaràs tot el mal que durant aquests 4 anys ens han fet? Votaràs els esvorancs del TGV? Votaràs la Catalunya a les palpentes de l’estiu? Votaràs aquesta estafa permanent? De què tens por, digues? La teva por et farà condemnar Catalunya al més terrible dels jous? Aquests invasors sense escrúpols, aquests lladres. Votaràs Espanya, realment? Què t’ha fet Catalunya. Quin mal t’ha fet? D’on surt aquest odi tan atroç? Quin mal t’ha fet Catalunya perquè la vulguis destrossar amb el teu vot socialista, ocupacionista, col·laboracionista, Pétain? Què t’ha fet el teu país? No, Duran no em representa. No em sento gens a gust amb ell. M’avergonyeix que Convergència l’hagi presentat finalment. Estic molt, molt enfadat amb Convergència i amb l’eterna covardia d’aquesta gent. Però no és amb ells amb qui el 9 de març hauré de passar comptes, o no només. El dia 9 hi ha alguna cosa més en joc. Ja sé que podia haver-ho dit abans, ja sé que aquest discurs el podia haver fet, me’l podia haver fet abans, molt abans, fa molt de temps. Però m’he esperat a l’últim moment per deixar clar el fàstic i el deure, la repugnància i la militància. Em farà fàstic votar Duran. Però encara em faria més fàstic no votar Catalunya, és a dir, Convergència, perquè Convergència és l’únic partit seriós que ens representa. Ho sento pels votants d’Esquerra, que no en tenen cap culpa. Però tu no pots reclamar-te independentista i fer Montilla president. Ho sento, fora, adéu. Em repugna Duran, és el nostre Zaplana, du la mentida escrita a la cara. Però ni en nom dels meus fàstics no puc negar-li al meu país el meu vot. Sense Catalunya, el PSOE no guanya. No els votis. No li regalis a Espanya més cadenes encara per encadenar-nos.

Salvador Sostres
http://www.salvadorsostres.com/

IDEOLEGS IMPUNES

Ahir el Periodico de Catalunya ens va sorprendre publicant al web de El Periòdic d’Andorra unes enquestes electorals que afirmaven que el PP guanyava les eleccions en escons malgrat no fer-ho en vots.

La bruta maniobra anava evidentment encaminada a esperonar als votants socialistes a no abstenir-se. Hores mes tard, van canviar la enquesta, per una pràcticament clavada a la del dia anterior, i avui es pràcticament la mateixa, però ens anuncien unes actualitzacions a les 12:00 i a les 23:00 h.
I tenen la barra d’afirmar que “Zapatero recupera els quatre punts d'avantatge sobre Rajoy”. O sigui que segons ells, els dies 5 i 7 el PSOE esta davant del PP, pero unicament el dia 6 estaben empatats. Just el dia que van fer publica l’enquesta via web.

Ahir tots els periodistes, en les ràdios i les TV desenfocaven la noticia cap els seus interessos, i plantejaven si la gent volia o no que es publiquessin les enquestes electorals l’ultima setmana.

El fons de la qüestió no es aquest, sinó es que el Periodico va publicar una enquesta TRAMPOSA amb fins clarament electorals, i això si que hauria d’esser penat legalment, de la mateixa manera que el Director de El Periodico, Antonio Franco, hauria d’haver estat processat pel seu editorial del 3% que va fer que Maragall quedes com un ruc al Parlament.

Molts es queixen de que l’ideòleg del PP es el Losantos, pero no veig mai que ningú es queixi del paper que ha fet El Periodico en tots aquests anys, manipulant, difamant, i tergiversant les informacions polítiques tant com han pogut.

Quin paper mes bonic es poder ser l’ideòleg del partit sense cap risc, i a sobre, emparar-se en la suposada “llibertat d’informació”.

El Antonio Franco ( i el seu cabell sempre brut) sempre m’ha fet molt de fàstic, com fàstic fan els periodistes de la Corpo en recordar-nos, cada cop, abans dels blocs electorals, que ells estan en desacord amb les instruccions donades pels seus directius de equilibrar els temps d’informació electoral en funció de la decisió de tots els partits polítics.
Quan val aquest temps a preu d’anunciant ?
Us imagineu a un periodista d’una TV o radio privada dient la mateixa frase abans de donar l’informació electoral?. Evidentment no perquè seria despedit d’immediat.
Perquè tots els treballadors del sector públic o semipúblic es pensen que les empreses on treballen son seves i no de tots els ciutadans?

I ja per acabar-ho d’adobar, ahir els de ETA van matar un ex-regidor del PSOE. Ràpidament, els del PSOE i del PP van suspendre els actes electorals.
A Anglaterra es va acabar amb l’IRA gràcies a fer tot el contrari, a no permetre que els terroristes influïssin en la vida política, i a dosificar o evitar la informació dels actes terroristes a tots els mitjans d’informació.
Els del PP i els del PSOE ja havien fet els seus mítings finals de campanya a València i Barcelona (que son els mercats que mes els interessa a cadascun). L’últim dia era purament de farciment en llocs on cada partit ja te assegurat que guanya. Però CiU i ERC es van quedar sense míting final, i jo que soc un malpensat de mena vaig pensar que això de suspendre els actes electorals de l’últim dia només beneficiava al PP i al PSOE. Curiós oi?

Perquè les accions d’ETA sempre beneficien mediaticament als partits espanyolistes, no ho oblidem això.

Miquel Manubens

EL TREN DE LES MENTIDES

A la dècada dels 80 Jordi Pujol va demanar que es construís un TGV Barcelona-Paris.

Als socialistes els hi va agradar tant l’idea que van posar en marxa la construcció d’un AVE Madrid-Sevilla.

Al final dels anys 80, Pascual Maragall va fer un pacte secret fins fa poc amb Felipe Gonzalez, per a retardar l’AVE Madrid-Barcelona a canvi del recolzament del govern espanyol a les olimpíades de Barcelona.

El govern socialista va adjudicar o posar en marxa les obres a 200 Km. De la línia Madrid-Barcelona, començant per Madrid, naturalment.

Posteriorment els governs del PP van aprofitar per embutxacar-se un munt de diners afegits al cost de l’obra, com per exemple el gendre d’Aznar (48 milions d’Euros de comissió d’intermediació)

El govern central porta dotze anys dient que es gasten molts diners a Catalunya perquè ens estan fent un AVE. De fet es la partida mes grossa de l’inversió en infrastructures a Catalunya per part del govern central en aquests dotze anys.

Totes les pífies fetes, totes les comissions, tots els diners malgastats per la mala planificació es carreguen al nostre compte d’inversions. Quan pitjor ho fan, mes gasten, i per tant mes equilibren la despesa que segons l’Estatut, el govern central ha de gastar a Catalunya.

Fins aqui estem d’acord?

Dons, abans d’ahir, (una noticia que ha desaparegut ràpidament de tots els mitjans informatius), la Comunitat Europea es va queixar al govern espanyol de que no els convidin a les inauguracions dels AVE que fa el govern central, perquè la Comunitat Europea PAGA FINS EL 85% de les inversions.

La qüestió es, si el AVE el paga la Comunitat Europea (En el cas de la vía Madrid-Barcelona la UE ha contribuït amb 10.800 milions d’euros), em venen dues preguntes al cap:

PRIMERA : on son els nostres diners?

SEGONA : La resta de polítics, inclosos els de CiU i els de ERC PERQUE CALLEN ?

Un enemic d'un enemic no es sempre un amic.

Llegint i veient les valoracions dels nostres polítics, vull explicar una mica que ha passat a Kosovo.

Kosovo es territori serbi. No només ho ha estat sempre sinó que per als serbis es on va nàixer la seva nació, com pels espanyols es Astúries o pels catalans la Catalunya nord.

Fa anys molts albanesos, que com diu Sostres, "es morien de gana a la seva merda de pais" van emigrar a aquesta província serbia, per poder menjar.

Aquests emigrants d'origen albanès han forçat una independència passant-se per l’engonal la historia i robant al país que els va acollir, i no han dubtat en sortir al carrer amb la bandera albanesa.

Kosovo, en català Coçova, no es cap exemple a seguir per cap nació sense estat europea. Nosaltres no pretenem robar res, simplement aspirem a la DEVOLUCIÓ dels nostres drets, llibertats i, ja que estem parlant d’això, territoris.

La comparança amb Catalunya m'indigna, i es molt lògica en els nostres illetrats polítics, especialment en l'atontat del Ministre d'Exteriors del país veí, però no es pot utilitzar d'exemple. Apart de que no necessitem cap exemple, ni ningú que es marqui el camí.

Com deia l'amic Borràs en un dinar, la situació extrapolable de Coçova seria, posat el cas de que Catalunya es declares independent, que l'Hospitalet es declares República Independent Marroquí, o el Raval Pakistanès, o el carrer Trafalgar, república independent xinesa.

MAGNIFICA OCASIÓ

Ara que fins i tot els votants de Convergència teníem dubtes de si anar a votar o no davant l’obligació de votar Duran-Duran, la seva enfermetat produeix una magnifica ocasió per a que l’Artur Mas agafi la responsabilitat de la campanya electoral.

Però malgrat això, com tots els polítics, i els nostres també, estan molt lluny de la realitat del carrer, i només es preocupen de llençar missatges pels propis militants o pels de la competència, encara no s’han adonat que si segueixen per aquest camí la tornaran a cagar.

Es una immensa cagada presentar un senyor que te com a objectiu principal ser ministre, perquè si només hem d’anar a votar per això, que es voti ell.

Tampoc es una bona idea, argumentar que si Convergència es decisiva desprès de les eleccions espanyoles, es farà servir aquesta força per tombar el govern de Catalunya.
Pero no ens vàrem passar 23 anys dient que les coses de Madrid no tenien perquè afectar al govern de Catalunya?.

Una altra burrada es afirmar que si el PP es surt amb la seva de crear dues comunitats educatives a Catalunya, d’aquí a 25 anys es produirà una guerra civil. La reflexió es correcta, però la excessiva simplificació del missatge es perillosa, per contraproduent.

Segons l’enquesta del CIS d’ahir no només Convergència manté el seus vots i diputats, sinó que el PSC cau més d’un 10% en intenció de vot (27,1%). Això vol dir que si la campanya es prou engrescadora com per a que els votants històrics de Convergència vagin a votar, els resultats podien ser molt bons.

Per tant, m’alegro molt que en Mas dirigeixi la campanya, però per favor que l’objectiu no siguin interessos de partit, sinó el desenvolupament ràpid de l’Estatut, i si algun dia, han d’haver ministres de Convergència a Madrid, ha de ser desprès d’aconseguir el mateix sistema fiscal que al País Basc, en cap cas abans.

Pero hem de recordar que ja ens heu enredat dos cops. Us vàreu deixar enredar al Majestic quan vàreu negociar la ampliació dels trams del IRPF i del IVA amb el Aznar, i abans d’un mes, en Rato va baixar a la meitat les cotitzacions del IRPF, i es van emportar a Madrid les seus de moltes empreses que fins aleshores havien tingut la central ( i , per tant, el IVA) a Barcelona : Transmediterranea, IBM, Tabacos de Filipinas, Fecsa-Endesa, i moltes altres.

Ens vàreu tornar a enredar amb el pacte amb Zapatero, que li va salvar el cul a ell i als atontats d’ERC que ja habien llepat, i del que encara no sabem com s’aplica la part econòmica, que Mas va explicar en roda de premsa tant aviat com va arribar a barcelona.

Si ara enredeu a l’electorat, per a que un senyor sigui ministre, a la propera us votaran les vostres mares i prou.

Vosaltres mateixos


2004 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.586.748 39,47% 21
2004 CIU CONVERGENCIA I UNIO 835.471 20,78% 10

2000 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.150.533 34,13% 17
2000 CIU CONVERGENCIA I UNIO 970.421 28,79% 15

1996 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.531.143 39,36% 19
1996 CIU CONVERGENCIA I UNIO 1.151.633 29,61% 16

1993 PSC-PSOE PARTIT DELS SOCIALISTES 1.277.838 34,87% 18
1993 CIU CONVERGENCIA I UNIO 1.165.783 31,82% 17

INDEPENDENTISME MONARQUIC (2) , EL DIA DESPRÈS

La independència de Catalunya serà aconseguida de forma novedosa. Ja ho deia Unamuno que ens perd l’estètica (ara li diríem disseny). Tenint en compte com van les coses , la gran presencia catalana a internet que fins i tot ha obligat a la Comunitat Europea a crear un Fòrum en català, jo crec que Catalunya aconseguirà la independència, ( be això al que nosaltres anomenem independència que no es mes que la DEVOLUCIÓ del nostres drets i llibertats), a traves d’internet o del SMS, amb missatges al President de la Generalitat, al Rei, i al president del govern espanyol, i au, amb un e-mail que mes o menys dirà : “A partir del proper XX del XX del XXXX, el poble català assumeix la Devolució, per tant instem al Sr. president del govern espanyol a publicar el decret de derogació del Decret de Nova Planta, al Sr. Rei a personar-se a Santa Maria del Mar, tal dia, a jurar les nostres lleis i Constitucions, i al Sr. President de la Generalitat, a un cop entrades en vigor les nostres Constitucions reuneixi el Parlament per aplicar-les i si s’escau actualitzar-les”.

Les nostres Constitucions deien, entre moltes altres coses, que : Les Corts son formades per tres braços, el eclesiàstic, el militar i el noble.
Això ara no hauria d’ésser així, però no seria mala idea que Aquestes Corts de la Generalitat actuessin com un Senat, i que la iniciativa legislativa restes en mans del (actual) Parlament democràtic.
Seria molt interessant pel país, que els militars catalans, inclosos els caps de la policia, el descendents dels comptes catalans i els bisbes i priors de les diòcesis catalanes tinguessin una força, en aquest cas mes representativa que real.
El Parlament democràtic català triaria el cap de govern, Conseller en Cap, i aquest triaria els consellers del govern.

En canvi , les Corts triarien una terna a President, entre els quals el Rei o el Lloctinent, triarien el President pel sistema d’insaculació instituït per Ferran II, precisament per evitar partidismes.

Si el Rei no residís a Catalunya, hauria de nomenar un Lloctinent (en cap cas un Virrei), amb preferència a que aquest lloc fos ocupat pel hereu de la Corona, com era el costum.
Per descomptat que un sol noble no podria ocupar varies cadires d’aquestes Corts per l’acumulació històrica de títols, i per exemple la Duquessa d’Alba hauria de cedir cada escun dels seus títols catalans a familiars seus, iniciant-se així la recuperació de varies nissagues comptats catalanes.

Us imagineu que els membres dels organismes autònoms de la Generalitat, per exemple la CCRTV , els nomenessin Les Corts, amb criteris de profesionalitat en comptes del Parlament amb els criteris de cuota política a que ens te acostumats. I els alts càrrecs del Poder Judicial, i del Consell Consultiu, i de tots els organismes autònoms de la Generalitat. Els partits deixarien de colocar-nos els tontos dels partits en aquests llocs.
Aquestes noves Corts, serien un magnífic lobby de pressió davant la Corona i amb fil directe amb ella o amb el mon econòmic. Tindríem també un excel·lent enllaç amb els militars espanyols que així es tranquil·litzarien una miqueta, i fins i tot amb el Vaticà que no només hauria de desitjar-nos Bon Nadal en català, sinó escoltar ens nostres Bisbes com a representants reals i legals del poble.

Evidentment, com podeu veure, el Lloctinent no només coneixeria Catalunya a fons, sinó que parlaria correctament el nostre idioma, i s’educaria de manera diferent a com ho han fet fins ara els Borbons.

Per descomptat també que la derogació del Decret de Nova Planta suposaria la derogació de les Diputacions Provincials i qualsevol altre organisme de Madrid a la nostra terra.

Quedaria pendent de renegociar la “Unió d’Armes”, pero aixó, avui en dia tal i com estan les coses, no seria gaire problema, amb unes forçes armades que cada cop depenen mes d’Europa.

I també podeu veure que amb aquest sistema, difícilment el President podria ser un pobre home sense cap ofici ni estudis com el que ara tenim. Amb sort tindríem de President al Bisbe d’Urgell, Co-princep d’Andorra o a l’Abat de Montserrat. Cap tonto, mai mes.
El mes important, es que desactivats així els interessos del Sr. Rei, dels militars, i dels capellans, el tema de la DEVOLUCIÓ es podria aconseguir tranquil·lament, i pacíficament, i tots contents. Perquè de 1492 a 1714 érem part d’Espanya, oi que si senyors del PP?, dons tranquils homes, que no passa res, que només estem aplicant la disposició addicional 1ª de la “vostra” Constitució, que diu : “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. I que son les nostres Constitucions sinó drets històrics forals?
I a qui dubti d’aquest vell sistema polític, només recordar-li que a Andorra no li ha anat tant malament.

Un cop tot això en funcionament, ja reclamarem al Museu del Ejercito i a la resta de museus espanyols tot el que van robar, perdó, guardar en millor condicions, per poder “vestir” una miqueta la residencia del Lloctinent. Bé això ja li encarregarem a ell mateix.
Als nostres nobles que també tornin tota la documentació i aixovars corresponents, i al nostre braç eclesiàstic el mateix en el que respecta als molts arxius de Monestirs catalans enviats a Madrid.
Ja voreu com lo de Salamanca eren quatre paperets, i la de coses que se sabran quan els historiadors puguin accedir a tots aquests papers fins ara amagats.

De les feines mes importants a fer per aquestes noves Corts del tres braços, seria la reclamació de tot alló que sha fet ilegalment, sense consultarles desde 1640, amb peticions directes al tribunal d’Estrasburg:

En primer lloc reclamar la Catalunya nord, regalada il·legalment al Tractat dels Pirineus, on França va incomplir el Tractat de Péronne del 19 de Setembre de 1641, article 13e, on França es comprometia a no separar mai aquests territoris, i que sempre serien part de Catalunya.

En segon lloc, reclamar les terres de la Franja de Ponent, que una divisió provincial espanyola ens va robar.

En tercer lloc, reclamar les Illes Balears, que sempre van ser part de Catalunya i només tenien delegats a Corts Catalanes, com també les tenien els rossellonesos.

En quart lloc, reclamar la indemnització oportuna a Anglaterra per l’incompliment del Tractat de Gènova, on es comprometien al recolzament militar necessari per garantir les nostres Constitucions.

Aquest es el camí. L’altre camí, el republicà, el que faria legalment al ser un marc legal nou, es condonar totes aquestes il.legalitats.

I de Republiques catalanes ja n'hem tingut o intentat si no vaig errat unes cinc (Pau Claris, 1714, periode liberal Ildefons Cerdà, Francesc Macià 1931, i el 6 d’Octubre, i si no recordo malament la que mes va durar ho va fer tres dies.

Evidentment de les coses del dia a dia, s’encarregaria el Parlament Democràtic, ja sabeu les coses importants com son limitar la velocitat, les rodalies, el fer cada cop les aixetes mes petites en comptes de fer mes pantans, els carrils bici, i totes aquestes coses que tant els agrada fer.

Miquel Manubens

Independentisme monàrquic ( I ), JUSTIFICACIÓ

Fa prop de 600 anys que tractem amb funcionaris castellans i prop de 300 que sabem com les gasten, i ni així aprenem. Només en Tarradellas sabia sortir dient que tot havia anat molt be i que havien establert un gran “bon rotllo” desprès de reunir-se amb Adolfo Suarez i no haver aconseguit res de res.

El govern català actual, que si sap mentir, però molt malament, va afirmar que la reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat no es faria si no hi havien garanties d’aconseguir bons resultats, entre ells el traspàs de rodalies.
Finalment el Rubalcaba els va oferir traspassar Rodalies excepte el personal, la direcció, la decisió executiva , etc. etc. O sigui tot excepte la despesa i donar la cara.
I , això seria només fins el 2012, perquè a partir d’aquest any, segons la Comissió Europea, aquest mercat s’ha de liberalitzar. Ja veuen vostès lo llestos que son tots plegats.

I aquí va ser on en van recordar a Tarradellas, perquè si dius que no hi aniràs si no hi hauran resultats, dons no hi vas, i si vas, fas el que feia Tarradellas.

Això de les Rodalies es un forat negre. Per actualitzar la actual , insuficient i tercermundista xarxa de Rodalies-Barcelona son necessaris no menys de 6000 milions d’Euros, una xifra relativament petita del que seria fer un pla seriós i complert de la xarxa de trens de curt recorregut que necessita Catalunya si el que es vol ( de vegades ho dubto ) que la gent utilitzi el transport públic. Els polítics tenen les dades del Cens, allí tenen on vivim, i on treballem, i suposo jo que per el súper poderós ordinador de Hisenda (aquest es el millor, evidentment) fer un planell de una nova xarxa en funció de les necessitats de la gent, seria tant senzill com per al meu ordinador fer un tetris.

Ademes, a aquest assumpte se li esta donant una importància que no té, dons afecta a 150.000 persones, de les quals, la majoria no pot votar perquè son immigrants. O sigui estem creant un merder en un tema deficitari, que malgrat l’efecte mediatic, quan l’aconseguim només ens reportarà un trasllat de la insatisfacció de la gent, i mes despesa.

I es aquesta manca de visió practica dels suposats progressistes del país que sempre ens ha fet mal. Ens va fer mal quan van fer que la Generalitat s’enfrontes al rei Joan II, posant-li unes condicions totalment estúpides com no poder trepitjar Catalunya sense permís de la Generalitat. Ens van fotre mal quan, per culpa de no voler negociar la Unió d’Armes amb Olivares ( negociar no vol dir claudicar) ens van fotre en una guerra contra l’exercit castellà que posteriorment ens va costar la Catalunya Nord.
I ens van fotre ben fotuts quan quatre “vigatans” es van rebel·lar contra el primer rei en anys que jurava les nostres Constitucions, i es van aliar amb els anglesos amb un Pacte de Gènova que mai han complert, i ens van fer perdre les Constitucions el 1714, i el nostre líder es va amagar a la casa dels sogres a Sant Boi. De qui eren o que en pensaven els membres de la Diputació del General en aquell moment ningú en sap res.

I finalment els que ara son pijo-eco-progres ens van fotre en una guerra incivil contra l’exercit espanyol recolzat pels nazis alemanys i els feixistes italians tot per sortir el dia 18 de Juliol amb banderes negres o vermelles cridant revolució i comunisme, en comptes de sortir amb banderes republicanes reclamant simplement “democràcia”. I si el cop no hagués tingut oposició armada, i hagués simplement estat un “pronunciamiento” mes, potser de Franco recordaríem ara que va ser el inútil general al qui els americans van esborrar en un dia de la zona militar d’Àfrica per envair España a la II Guerra Mundial.
I desprès hauríem tingut Pla Marshall en comptes del que vàrem tenir.

I cada cop que veig a aquests del tripartit parlant de negociar amb Madrid, m’enrecordo de que Tarradellas no volia Estatut, sinó tenir les quatre diputacions, que l’Estat cedis tres o quatre competències al complert, i anar hi anant. Perquè si això hagués estat així. i Madrid s’hagués quedat Sanitat i Educació, les dues competències que han generat mes dèficit a la Generalitat perquè mai inclouen el creixement de la població ni la immigració, i en canvi ens haguessin traspassat la Obra Publica, ara tindríem un país preparat per a exportar industrialment, en comptes de tenirlo per a ser el bar i el prostíbul d’Europa.
Jo no se si les putes parlen català, però si se que desprès de 30 anys de tenir el control total sobre l’Educació, si truques a una Caixa Catalana, la musica d’espera que et posen es això que diuen “pop español”, i si et truquen per qualsevol cosa desde els “serveis centrals”, o truques a “atenció al client”, t’atenen en castellà.

Per tant, jo com els escocesos, no vull ni Estatuts ni Independència, vull simplement DEVOLUCIÓ, i tenir el mateix rei i les mateixes forces desarmades amb noiets sud-americans que el país veï, perquè posat a tenir un rei, millor tenir el rei mes “bribón” (o suposadament -sempre s’ha de dir suposadament- tonto) del mon, no els sembla?, i de pasada, desactivem dos enemics importants.

Per a mi es fundamental utilitzar la paraula "DEVOLUCIÓ". Tot el mon l’entén, i en canvi veu amb por mots com "nacionalista" o "independentista".
Ademès, un espanyol també l’entén, i desarma d'arguments als desconeixedors de l’historia (la majoria). I si no, es fàcil d’explicar: DEVOLUCIÓ vol dir tenir el mateix status que de 1492 a 1714 ( un estatus on segons ells som “Espanya” i segons nosaltres som “independents”. Així tots contents). Cosa que es perfectament asumible segons les disposicions transitories de la "seva" Constitució.

En publicitat, la simplificació del missatge es el triomf. I això de l'independència es un producte com un altre, que s'ha de "vendre" i ha de convèncer.

properament : INDEPENDENTISME MONARQUIC (II) , EL DIA DESPRÈS.

PREVISIÓ ELECTORAL

Ja tenim la PREVISIÓ amb els resultats electorals de les eleccions espanyoles del 9 de Març.
L'única enquesta que no esta feta amb el sistema "Juan Palomo" a mida de qui la pagui o del color del diari que la publiqui.

Com a minim es l'única previsió imparcial, i ja nomès per aixó es la única digne de credit.

La previsió es :
Els del PinotxoSOE : 169 (ara tenen 164)
Els del PPhatxa : 156 (ara tenen 148 )
El tumor Duran : 9 (ara tenen 10 )
Drakula Ridao : 7 (ara tenen 8)
Els eco-pijo-progres del dinoSaura : 5 (ara tenen 5)
Altres : la resta

La previsió es feta pel magnific Mag Felix
al programa Versió RAC1 de Toni Clapès.

No sumeu, que ja se que no quadra, pero es divertit.!

SERGI PAMIES A FAVOR DE LA LIMITACIÓ A 80 KM/H

El conegut escriptor Sergi Pamies es manifestà a favor de la limitació a 80 Km/h, i propossa mes mesures per augmentar la felicitat dels conductors.
Tall del programa Versió Original, de Toni Clapès a RAC1


Un video del POLONIA sobre l'estretament dels carrils a les autopistes.
http://www.e-noticies.tv/canal-actualitat/a-%27pol%f2nia%27-1907.html

BALANCES FISCALS

Pel seu interès, us lliuro un e-mail d'en Albert comentant les balances fiscals:

Hola Miquel.
Abans de res voldria agrair-te la informació sobre les balances fiscals, així com el vídeo de l’últim mail.

Personalment no estic en contra de la redistribució de la renda, si més no, des d’un punt de vista conceptual. Si partim d’un punt de vista keynesià, les polítiques redistributives estan més que justificades pels teòrics de la econòmica política; de la mateixa manera que les tesis més lliberals, justifiquen posicions contràries. Aquell és però un debat acadèmic en el que jo no gosaria entrar. Tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. El problema és que aquest tipus de polítiques esdevinguin un arma electoral que mobilitzi a la gent encontra dels seus propis conciutadans.

Tampoc trobo ètiques les tesis d’alguns partits d’àmbit espanyol que es defineixen com a lliberals. Aquests són contraris a la redistribució de la renda entre les classes socials (entre gent de diferent renda). Això per a ells és com un axioma, un principi fonamental. Però en canvi, al mateix temps són favorables a la redistribució de la renda entre territoris.

Tot plegat vol dir que són contraris a la redistribució de la renda, quan són ells qui han de sacrificar-se fiscalment en favor de les capes més desafavorides; però en canvi en són partidaris quan no són els seus territoris els que s’han de sacrificar fiscalment pel mateix concepte. No ho trobo ètic. O s’és seguidor de les tesis keynesianes de la economia política, o s’és lliberal. Però no s’és una cosa i l’altra al mateix temps i quan convingui. És una qüestió de principis.

Com et deia jo no sóc contrari (a priori) de les polítiques de redistribució de la renda, des d’un punt de vista conceptual. Fins i tot països de profunda tradició lliberal com Suïssa, Alemanya o els Estats Units, o entitats supranacionals que han sorgit de la mà del liberalisme econòmic, com la mateixa Unió Europea, han desenvolupat mecanismes de correcció de desigualtats entre territoris. El problema, entenc, és la seva gestió (tant pel que fa a la recaptació com a la distribució en sí mateixa).

El sistema espanyol de polítiques redistributives presenta certes contradiccions internes a les que crec que s’hauria de fer front. Són dons aquestes contradiccions del propi sistema les que han de ser objecte de crítica i revisió, no el sistema en sí mateix.

La primera contradicció que hi trobo és que predomina el principi “que pagui més qui més tingui”. Sembla lògic, però a Espanya aquest principi s’ha pervertit completament per que no és cert que paguen més els que més tenen, donada la situació fiscal al País Basc i a Navarra. Però fins i tot en el supòsit que aquestes comunitats tinguessin un tractament fiscal semblant al de Catalunya o les Balears, es donaria una altra contradicció. El fet que aquest principi amaga la perversitat de que aquells que creixent menys (en termes de PIB, de renta familiar disponible, o com es vulgui mirar), acaben fen un sobre esforç fiscal per transferir renda a aquells que tenen unes taxes de creixement econòmic superior. Això és el que no trobo correcte.

Crec que s’hauria de buscar un equilibri entre riquesa i creixement alhora de definir tan els beneficiaris de la redistribució de la renda, com les quantitats que han de percebre. Això suposa que Catalunya no només es sacrifica fiscalment per fer possible la correcció de les desigualtats, si no que a més, hipotequem bona part del nostre propi creixement econòmic.

I el pitjor és que això s’ha convertit en una política d’Estat. Ara el sistema no persegueix la redistribució de la renda en sí mateixa, si no l’afebliment econòmic de Catalunya. Aquest és un dels principis de la política territorial de l’Estat. Comparativament, les aportacions de Califòrnia, que és l’Estat de la Unió que més aporta en matèria de redistribució de la renda, tot just suposen un 2% del seu PIB. En el cas de la UE aquestes xifres no superen 0,7% del PIB del països més rics. En canvi en el cas de Catalunya, no es coneixen les dades exactes (atemptat als principis de publicitat i de transparència). Però la majoria d’analistes la situen sobre el 10%, fins i tot n’hi ha que afirmen que és superior al 14%. Per tant no crec que l’Estat persegueixi corregir certes desigualtats, si no afeblir la importància econòmica de Catalunya.

Per altra banda, el sistema es doblement pervers per que es tenen en compte les dades agregades per comunitats autònomes. Això amaga una realitat desastrosa i és que a Catalunya hi ha 42 barris de grans ciutats que tot plegat sumen 1.450.000 habitants, que tenen una renda mitjana equiparable a la de les regions més pobres d’Espanya. El problema és que com que viuen en una comunitat que genera riquesa (PIB) es dona per suposat que aquesta queda distribuïda de forma igualitària entre la població, cosa que no és certa. Així, Extremadura, amb poc més d’un milió d’habitants, és objecte prioritari en la política de redistribució de la renda, mentre que aquests barris de Catalunya amb taxes de pobresa semblants a les d’Extremadura hi estan excloses.

Però n’hi ha més. Bona part de la riquesa de les regions pobres d’Espanya prové de transferències des de l’exterior, sigui d’altres comunitats autònomes o de la UE. Com saps l’adhesió dels nous membres (des de les repúbliques bàltiques fins a Bulgària), han fet redefinit les polítiques regionals de la UE.
Espanya a aconseguit “salvar els mobles” segons les paraules d’un diplomàtic professor meu que s’encarregava de les negociacions amb la UE sobre els fons de cohesió, de manera que fins el 2013 (crec) algunes de les nostres comunitats continuaran sent objectiu número 1 dels fons de cohesió de la UE. Però, i desprès? D’on traurà l’estat tot el diner que deixarà de venir dels fons de la UE?

Donades les xarxes de clientelisme existent en algunes comunitats, no em crec que l’Estat accepti eliminar aquestes transferències; crec que buscaran alternatives, si és que encara no les tenen, i em temo molt que una vegada més ens tocarà el rebre...

Finalment, no em sembla del tot correcte dividir el nombre d’habitants de Catalunya entre els diner que enviem a l’Estat. En primer lloc per que aquests diner no surten només de les unitats familiars, si no de les empreses especialment pymes.

Segon per que si no es paguessin, ningú no diu que es poguessin distribuir entre les catalans. Per altra banda, crec que hi ha molta gen que sí que està disposada a deixar de “donar la volta al món” (és a dir a sacrificar-se fiscalment), per transferir part de la seva renda a regions i a classes socials més desafavorides. Encara que aquests siguem una minoria, es una de les bases econòmiques de la societat on vivim.

El problema, com et deia, no són els principis en sí mateixos si no l’abús que se’n fa en el nostre nom.

Personalment hi ja coses que em preocupen encara molt més que tot això de la redistribució de la renda; com per exemple, el fet que els catalans no tinguem res a pelar dins l’administració de l’Estat espanyol. Com em va dir l’ambaixador d’Espanya a Albania, ara fa uns mesos “no ens hi volen”. L’Estat és d’ells, se l’han fet seu, em permès que se’l facin seu i fan tot el que volen sense donar explicacions. El problema per a mi, és estructural.

Normalment, les classes dirigents dels Estats, són aquelles que es reparteixen el poder polític, econòmic i institucional. A canvi, són les classes socials, que financen l’Estat. Al cap i a la fi és el seu propi Estat.

Al mateix temps les classes populars accepten aquesta distribució del poder, sempre que ells siguin l’objecte de les polítiques públiques i socials.

Dons bé, a Espanya això no funciona ben be així. Les classes socials que es reparteixen el poder tenen una forta component aristòcrata (no només per l’origen, si no també per pensament polític, valors...) en canvi qui finança l’Estat es la petita burgesia emprenedora, concentrada tradicionalment en tres o quatre comunitats autònomes, entre elles Catalunya. Dons bé el sistema el trobo del tot perniciós per que per una banda les classes dirigents de Catalunya, no formen part de les classes dirigents de l’Estat, un Estat que financen en gran mesura.

Però al mateix temps, tampoc som objecte de les polítiques de l’Estat. Només cal veure el diari cada dia per adonar-se que Catalunya no figura en les prioritats de l’Estat en matèria de polítiques públiques. Però fins i tot el cas d’Espanya és pitjor que tot això, ja que bona part dels fons de cohesió de la UE destinats a particulars del món agrari, acaben en mans de quinze o setze famílies de rancio abolengo. La Duquesa de Alba per exemple, és la persona que més rep per aquest concepte. Tota una perversitat del sistema.

En definitiva, jo no trobo pas malament que es redistribueixi la riquesa. Tot depèn de com es faci. Però el que tinc clar és que no necessitem a l’aristocràcia espanyola per a distribuir-la. Això és una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, al cap i a la fi són els nostres “cuartos”. No necessitem a Madrid per fer d’intermediaris; i com diu la dita castellana “quien parte y reparte se lleva la mejor parte...”. Però aquí el problema el tenim en la nostra pròpia classe dirigent. Tot just ara comencen a despertar-se... veurem fins on arriben.

Bé noi, no et voldria entretenir massa amb la meva filosofica politica de pa sucat amb oli.

Salutacions

Albert Pont

Canvi de règim

Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa, una autèntica Universitat que prepari aquells alts funcionaris que després esdevinguin dirigents qualificats

La total llunyania de la ciutadania catalana vers la classe política ve donada per diversos factors per tots coneguts i llargament analitzats. Al lamentable espectacle de lluites partidistes en la negociació de l'Estatut hi hem d'afegir el cansament pel mal tracte ja secular que rebem dels governs de l'Estat, amanit amb la fanfarroneria i el menyspreu per part d'alguns dels seus membres. Però hi ha altres causes que pesen encara més; la indigència intel·lectual i la nul·la trajectòria professional de la majoria dels dirigents polítics catalans és esfereïdora.
Per a vergonya pròpia, els dos màxims representants polítics del país no tenen tan sols estudis universitaris i cap recorregut en l'empresa privada. No se'ls coneix cap habilitat en cap idioma estranger. És més, un d'ells prou feines té amb l'idioma propi del país. Aquests només són dos dels exemples de la llarga llista de diferents membres d'aparells de partits que, per posar un exemple, van passar de conduir furgonetes pel Baix Llobregat al cim d'una conselleria. Així, és lògic que la ciutadania treballadora i emprenedora, que els estudiants cada cop se n'allunyin més, d'una activitat duta a terme per diplomats en la intriga, llicenciats en l'adulació, doctorats del discurs políticament correcte i plenament buit. Així doncs, cal establir uns requisits determinats per a aquelles persones que vulguin accedir a l'activitat política professional. Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa (o com les que existeixen al Quebec o als Països Baixos). Autèntiques universitats que preparin aquells alts funcionaris que després de demostrar la seva vàlua intel·lectual i tenir suficient experiència en l'administració siguin els dirigents qualificats que, s'equivoquin o no, com a mínim no ens faran passar vergonya. Si hi afegim un cos funcionarial de 140.000 persones amb horaris, sous i privilegis exclusius i amb un mal servei al ciutadà, és obvi que tot allò que emana del poder polític sigui malvist. Pel que fa al funcionament de l'administració cal refer altra vegada la llei de funció pública, que –tot i la bona feina de l'exconseller Joan Carretero– ha quedat coixa. Hem de professionalitzar l'administració amb contractes laborals normals, on es pugui acomiadar aquell treballador incomplidor o incompetent, impulsant la meritocràcia i tallant de soca-rel l'entrada massiva de militants del partit cada vegada que canvia el color del govern. Estic segur que els funcionaris aptes i treballadors ho agrairan tant com el ciutadà. Amb aquestes dues mesures de professionalització de la classe política i de l'administració proposem un canvi de règim que substitueixi les corcades estructures actuals i aturi l'accés d'oportunistes poc preparats.
L'altre aspecte que definitivament hem d'encarar és el canvi de règim polític. L'statu quo d'autonomia vexada, menystinguda, insultada i boicotejada l'hem de transformar en estat dins la Unió Europea. Acceptem allò que tan sovint se'ns repeteix per intentar anul·lar el discurs basat en el dret a decidir (i el mes de desembre passat confirmat pel mateix Molt Honorable senyor José Montilla): «Cada vegada que votem ens autodeterminem». Jo dic sí, és cert, cada vegada que votem ens autodeterminem. En tant que nosaltres els catalans com a subjecte actiu que col·lectivament decideix en cada elecció assumim aquesta màxima, exigim de tot el corpus polític català l'acceptació que quan una majoria de 69 diputats sobiranistes del Parlament de Catalunya declarin unilateralment la independència, puguem començar un procés constituent el qual finalitzarà amb el referèndum per sotmetre a votació la Constitució del nou estat. Tampoc caiguem en el parany de l'argument fal·laç pel qual hem d'esperar fins a assolir una majoria social independentista. Únicament hem d'assolir una majoria política independentista i ço és 69 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant comencem a interioritzar que hi haurà ruptura i tensió política, perquè amb una Espanya que ja ha mostrat on no està disposada a arribar mai podrem pactar una transició cap a la independència i deixem de basar la nostra estratègia en mítiques dates més pròpies d'una campanya de publicitat que d'un dirigent polític seriós, ja que és distreure l'atenció sobre l'autèntic objectiu de l'independentisme català.

IVAN CONDÉS SANGENÍS
Historiador i publicista.
Partit Republicà Català