26.3.09

Apàtrides, incultes i analfabets.




Acabo de llegir el llibre de na Patricia Gabancho “Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets”. M’ha semblat un llibre necessari, paro alhora molt tou. Degut a la meva edat les distancies que jo veig son molt mes llunyanes, entre l’educació franquista i la actual.


Ella explica la seva experiència escolar (molt interessant). Jo us explicaré la meva que us es mes propera. De molt petit vaig anar a una acadèmia privada, on tots els alumnes de totes les edats compartíem la mateixa classe. Aquest suposat caos, em va permetre als quatre anys, canviar a un Colegio Nacional, sabent llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar, i dividir per una xifra.
La meva filla de cinc anys te com a objectiu d’aquest curs, P5, saber escriure els noms dels seus companys. “Pare, quina lletra va?” “La L de Lidia”.


La cultura de l’esforç: Ella explica el sistema argentí, de disciplina, de respecte als mestres, i de valoració de l’esforç. El sistema argentí feia que la gent s’hagués d’esforçar a treure un 7, si tenien un 7 de promedi de notes trimestrals, no es feia l’examen final. En canvi si es treia un promedi inferior a 4, ja era recuperador d’estiu directe. Potser aquest sistema el podríem aplicar aquí un cop corregit el calendari i que els escolars només tinguessin vacances a l’agost. I posar uns dies de vacances desprès de cada examen trimestral. Que treus un 7, tens vacances, que no, no tens vacances i vas a recuperar. No amago que amb aquest sistema només farien vacances els alumnes que haguessin tret un 7 en totes les matèries. Els professors catalans son els que fan menys hores lectives d’Europa.


A l’Espanya franquista el sistema no era molt diferent, la disciplina a l’escola començava a les 8 del matí, totes les classes formades al pati, cantant “De Isabel y Fernando el espíritu impera moriremos besando la sagrada bandera. Nuestra España gloriosa .....”. Evidentment, quan erem mes grans, modificavem la lletra canviant sagrada per puta i gloriosa per asquerosa. Els mestres o somreien o et fotien una hòstia si s’adonaven. Els mestres entraven els últims a la classe, amb tots els alumnes drets. A ningú se li ocorria no anteposar sempre el “senyor” al nom del mestre, ni tutejar-lo. I com a l’escola et fotessin una hòstia, a casa te’n fotien dues. ( si eres tant tonto que ho deies).


Les classes acabaven a les 18h, pero molts si havien fet el burro a la classe, es quedaven de 18 a 19 a “permanències”, a repassar vaja. Cada dia a “permanències” hi havia un professor d’un curs, i s’omplia una classe. En canvi ara, cada curs la primera reunió dels pares amb l’escola, sempre, repetidament, cada any, es tracta el tema de l’horari. Els mestres sempre pretenen plegar una hora abans, restant-la del temps del dinar.


A canvi d’això el mestre sempre defensava els seus alumnes, si tenies un 7 de promedi en una assignatura tot l’any, i no et sortia bé l’examen final, que no depenia d’ell perquè es feia en un Institut, ell defensava la teva nota mitja.


Malgrat cada professor tenia un sistema de càstig diferent ( En Ricart i la seva xixarra, el Sr Monge i la seva regla de fusta quadrada), alguns alumnes sentíem autentica devoció per alguns mestres fins el punt de que tots els pares demanessin el mateix mestre per al següent curs ( Jose Diaz Garcia, a 1r i 2n de Batxillerat al C.N. Ramón Llull- si, m'enrecordo del nom, i fa 43 anys). El mes important d’aquell tipus d’escola era el treball constant, els dictats diaris, els exercicis diaris de mates, i especialment els llibres que ens feien llegir, tots ells clàssics de la literatura espanyola, naturalment, i especialment la voluntat del mestre per a que la classe avances en conjunt, i sense parar el ritme, dedicant-se ell especialment als mes enrederits.


De 3 a 5 anys ens passàvem el dia cantant. Paro no cantant “el gegant del pi” com ara, sinó “la c amb la ca, ca; la d amb la a, da”, “dos per dos, quatre; dos per tres, sis”, tota la classe. I desprès omplin llibretes interminables de cal·ligrafia, o d’operacions matemàtiques. Pero heu vist la lletra de merda que tenen els nostres escolars?!


De 5 a 10 anys, primària, teníem un sol llibre amb totes les matèries, paro la base era llegir, escriure i les matemàtiques. Ara un alumne de 10 anys te un munt de matèries (per exemple, Medi Natural) que es van repetint i repetint cada any, només augmentant una miqueta la dificultat.
Per a que han de saber escriure o calcular si escrivim en el word i ja calcula sol el excel? Es aquesta la conclusió del sistema educatiu.


Els meus fills han anat a l’escola publica, a la concertada i a la privada. Les diferencies son brutals, cosa molt bestia si tenim en compte que cada alumne a la privada ens costa (a tots) 2500 €/any i en la publica ens costa 4500 €/any. A l’escola privada es l’escola qui marca la pauta, qui fa les coses i qui pressiona a l’alumne.
En l’escola publica, els mestres d’infantil, posen deures als ....pares. Vull dir amb això que a la publica s’inventen collonades que educativament no serveixen d’ absolutament res, i que en canvi generen als pares tenir que fer compres, "recados" o manualitats que no tenen cap utilitat didàctica. I alhora, aquestes conyes serveixen per a usurpar a la família petits instants de lleure amb els nens. Malgrat això la queixa dels educadors respecte als pares es cada cop mes alta, es queixen que els pares també tenen que educar i que els deixem sols a ells.


A veure, els mestres no tenen que educar, tenen que ensenyar. Els pares eduquen ( o no), pero deleguen atribucions als mestres en tot allò que necessiti l’alumne mentres hi es a l’escola. Constantment apreciem per part de l’escola usurpacions dels moments d’esbarjo amb els fills : anar a museus o a teatres, les festes populars :el tió, la castanyera, dia de la sardina, etc. Paro no us ho perdeu, ademès de pendre'm les festes amb els meus fills, jo tinc que comprar les castanyes o les sardines. I els nens van, cadascun amb una sardina al cole, per a enterrar-la. Potser es que només amb una i comprada pel mestre no hi ha prou ”enterro”.
Evidentment quan els nanos tornen a casa, no se t’ocorreixi voler fer castanyes, perquè els nens ja s’han unflat de menjar-ne a l’escola.


Tenint quatre fills com jo tinc, es impossible proposar anar a algun museu amb els fills, dons sempre surt un dels quatre dient “jo ja he anat amb el cole i es un rotllo”.


P3-p4-p5 Generacions plastilinaEn la publica, els nens de 3 a 5 anys els nens van al cole, pero no van al cole. Els mestres es treuen les puces del damunt dient que “no es obligatori”, i això justifica que aquets tres cursos tinguin uns objectius de curs baixíssims. En la privada, aquets cursos son tot el contrari. Inflen als nens de “bits” o fitxes, fins i tot recordo que la meva filla gran a P5 coneixia perfectament els faraons, les piràmides i tot això. La petita, a la publica, em fa comprar sardines, castanyes o em fa disfressar moniatos.


Es desaprofita el periode infantil que es el millor per a que els infants aprenguin idiomes. Ho he dit a algun mestre i m'ha dit que no estan preparats. Pero preparats per a que? A nens de 3 a 5 anys no pretenc que recitin Hamlet, el nivell d'angles que s'els pot exigir, que s'els pot ensenyar, no es tant alt com per a que un mestre no ho aprengui en un mes de reciclatge.


El Zoo d’en Pitus : Qui parla malament pensa malament, es a dir difícilment podem pensar que un infant amb vocabulari limitat assoleixi notes en matèries complexes. I el vocabulari es crea llegint.
A l’educació primària els nens llegeixen, com a molt, tres llibres de 40 pagines en tot el curs. Tots ells amb títols prou estúpids. Repasseu si no els llibres d’obligada lectura escolar dels vostres fills.
Jo als 12 anys apart del Quixot, el Buscón, i el Llàtzer, ja m’havia llegit entre molts d’altres: La Illiada, la Odisea, el motí de la Bounty, totes les col·leccions de personatges històrics des de Anibal a Alexandre, i els de ma germana, de la Heidi als llibres d’Enid Blyton o els de Mark Twain.
Dels meus tres fills de mes de 12 anys només han llegit alguns, i no totalment dels llibres de Harry Potter, perquè si surt la peli abans que acabin el llibre, ja no te gracia acabar-lo. Em refereixo a llibres de mes de 40 pagines, naturalment.


La FP i administratius: A la meva època hi havien dos batxillerats, de tres anys, el batxillerat per a fer universitat i el comercial. El Batxillerat tenia les opcions de Ciències o Lletres, ja sabeu física i química o llatí i grec.
El comercial era el que ara diuen tecnològic, pero amb conceptes d’administració d’empresa una mica elementals: càlcul mercantil, comptabilitat, etc. cosa que li era molt útil al estudiant de FP si en un futur era treballador autònom. Jo vaig fer els dos perquè el meu pare tenia por de que m’avorrís.


Actualment el batxillerat d’aquí es el mes curt d’Europa amb només dos anys. O sia a major complexitat menys temps. Així aquest Batxillerat només serveix er fotre fora als estudiants amb poques possibilitats intel·lectuals del sistema. La gent es cansa i plega, i diu que vol treballar, i la màxima aspiració a aquesta edat es ser caixera o reposador de lineals del Caprabo, que això garanteix tenir diners a la butxaca per anar de farra dissabte i diumenge, que es el que importa.


Ciències o Lletres : La Patricia proposa el Batxillerat invers, o sia que els alumnes que vulguin dedicar-se a carreres científiques facin el batxillerat de lletres i al inrevés. Això que poca gent jove, per un excés de practicisme comprendrà, es basic per a assolir un sistema de raonament global en l’alumne. Si senyora, tota la raó. Pero això te molt a veure amb la cultura de l’esforç. Aquí tots els nanus trien com a assignatures optatives les mes senzilles. A Estats Units fan a l’inrevés, perquè els fa vergonya fer el contrari, i per exemple, els hispans no trien quasi mai com a optativa l’espanyol, per a que els companys no s’en riguin de la seva tria fàcil.


El problema de l'ausencia d'aprenents a les empreses, el crea aquest sistema educatiu pensat en crear el fracàs. Pero també el van crear els sindicats quan fa anys van equiparar els sous dels aprenents amb els auxiliars. Abans, el nanu que sortia de l'escola als 14 anys i ja podia treballar, en una empresa era aprenent, cobrava un sou simbolic pero aprenia un ofici. Estaves quatre anys d'aprenent i al quart oficial de tercera, i així el sou agmentava any rera any. Ara son tants els condicionants per a tenir aprenents, i cobren practicament el mateix que un auxiliar que ningú te aprenents. O sia que els joves d'ara pasen del fracas als estudis al fracas a la feina, i esclar, despres es queixen de ser mileuristes. Pero si guanyar mil euros son molts diners per a l'esforç que tu has fet.!


Apàtrides : Les obligacions en català i el lleure en castellà: Copio del llibre “el català es la llengua del profe...el castellà es la llengua natural del mercat del lleure". Anàlisi encertadíssim de la Patricia, que cal esmenar, o es potencia moltísim el lleure en català, cinema, musica, playstation, TV, etc o tenim la batalla perduda, perquè a mi no m’ha anat tant malament la educació franquista en aquest aspecte pel que es veu, sobretot si comparo amb l’idioma que fan servir els meus fills amb els seus amics, dons constantment els haig d’interrompre per dir “i perquè no li parles en català al teu amic, no l’aprèn a l’escola?. Constantment.!


La Patricia no toca un tema important: La universitat la pago jo. Aquets últims mesos ha succeït quelcom que te molt a veure amb tot això de que parlem. No parlaré de Bolonya perquè es massa llarg, ( Qualsevol estudiant de la UOC segur s’en riu dels arguments dels estudiants sobre el tema de les hores a classe i a casa) sinó del fet de que un grup d’estudiants tinguin okupada l’universitat central de Barcelona, com si fos un càmping. Com es permet això? Com es permeten fogons de butà al costat de quadres de gran valor cedits per museus?.Perquè es triga quatre mesos en desatjollar aquesta okupació?


Aquí hi ha que aclarir una cosa que es la base de tot. L’Universitat la pago jo, i tu, i aquell amb els impostos. Ni de bon tros a la matricula que paguen els estudiants es reflecteix el cost real. Per tant, si els estudiants volen fer vaga, que no hi vagin, i que em paguin els dies que no aprofiten els meus diners. Els alumnes que canviïn de carrera, que em paguin els cursos desaprofitats. I a qui no li agradi que vagi a una Universitat privada americana i sabrà el que es treballar. ( i aprendre de debò, evidentment).



Dret de vaga? Aquí estem en un altre tema. Tenen els professors dret a fer vaga per un projecte de llei que no els agrada?. Tenen dret a anar a l’escola, no fer classes, dir que fan vaga i en canvi cobrar el sou del dia?
Si els jutges o els mestres fan vaga es desprestigien a ells mateixos, totalment, tant uns com els altres ens haurien d’ensenyar i donar exemple de com es resolen els conflictes constructivament. Que aquets dos grups de professionals amb feina fixa, i que cobren puntualment facin vaga, i a mes, d’aquesta manera tant hipòcrita, es el pitjor exemple per la societat, i es el millor indicador de que difícilment ells podran exigir responsabilitats, als seus ensenyats o als seus jutjats.

20.3.09

HO HAVEU VIST AIXÓ?


L’altre dia en Goebelsaragoza va presentar una campanya publicitària del "partido". Avui l’he vist al carrer i he flipat. Enlloc diu si el lletrerot es del govern o del partit.
Vaig a fer una mica d’història del tema. A l’època Pujol la Generalitat sempre posava uns lletrerots on feia obres, sempre amb fons morat, i lletres blanques, sempre amb el logo de la Generalitat, i MAI amb el nom del President.

Aquell disseny va evolucionar amb Maragall ( ja sabeu que li agrada molt el disseny a aquest home) i va canviar el color de fons a vermell i les lletres o els símbols van passar a ser grocs, de manera que quan feien unes obres a una carretera, i dibuixaven una carretera al cartell, de lluny el que es veia era molt semblant a una bandera espanyola.

Be dons,ara, des de que hi ha en Montilla, els cartells segueixen sent vermells però amb un pantone clavat al que fa servir, oh casualitat, el psc-PSOE.
I be, avui he vist aquest cartell i no he sapigut distingir si era del partido o del govern.

Si posa president serà que es del govern, no? O es del partit i el paga el govern?

Quan els símbols d’un govern i d’un partit no es diferencien es diu DICTADURA? . Ah no, que el Hugo Chaves es un demòcrata!




MM
pd: el cartell de les fotografies, es a Cornellà, Avda del Baix Llobrgat, cantonada Carretera d'Esplugues.

8.3.09

10 Mil, mes o menys





No desitjaria que cap lector es prengués aquest post com a crítica a la mani de Brussel·les. No soc d’aquest tipus de persona que recolza accions depenent de qui hi ha “al darrere”. El meu protocol es simple: recolzo tot allò que pugui tocar els ous als espanyols.


La idea en principi era bona, malgrat algunes errades tàctiques que contradeien el manual mes elemental de marketing. En principi el nom ja era una hipoteca, cosa que evidentment ha abocat als medis informatius a comprovar la xifra mes que d’importància de l’acte.


En segon lloc, el web era una sopa de lletres
sense cap gracia ni disseny gràfic acurat. L’utilització de eines modernes de comunicació com la xarxa obliga a, un cop t’hi poses, fer-ho be, i aprofitant-les al màxim. No es pot creure que la xarxa es bona per aconseguir manifestants, i al mateix temps, informar amb tant poc ordre com en la seva web.

Un blog de vilaweb que pretenia informar online va estar bloquejat tot el matí.

L’organització no va saber informar en directe del desenvolupament de la manifestació ni va saber dirigir a un lloc concret de Barcelona a qui s’havia quedat a casa i volien donar el seu recolzament des de la distancia.
Unes tres-centes persones (moltes mes de quan convoquen els C’s i el PP en defensa de les seves neures) es van aplegar espontàniament a la plaça sant Jaume, però sense cap “cordo umbilical” amb Brussel·les.

Tant hagués costat posar una pantalla gegant a algun lloc de Barcelona i enviar les imatges via internet encara que fos des de un telèfon mobil?



Ha estat un bon assaig. Com diuen els americans “aixecat i camina”.