29.4.10

DE COM EL GOS ES POSSAVA ELL MATEIX EL MORRIÓ


Us imagineu l’armament polític que tindríem si la sentencia del TC sobre l’estatut forà la que està prevista amb els jutges que hi ha ara?

Dons ara els partits politics catalans ho volen esmenar, i proposen una reforma de la llei del TC per tal de que es produeixi la renovació dels membres caducats.

No fan un acord per a veure com respondran si el TC toca una sola coma del Estafut, no. Es posen d’acord per a LEGITIMAR una nova retallada. Es pot ser mes burro?.

I per si fos poc, el suposat partit independentista republicà, fa el pallasso com sempre, i està d’acord però no signa.

A les properes eleccions, a la vista de com està el pati, em sembla que votaré en Leo Bassi, amb l’única condició de que aprengui català.

F.C. REAGRUPALONA

Fa mesos que molts comparen les situacions del barça de Guardiola amb el Reagrupament d’en Carretero. Bàsicament la comparança neix de la constatació que si ens ho proposem, si ho treballem, els objectius son assolibles. Fins aquí tot l’optimisme, no es precís estendre’m, ja m’heu entès. Bàsicament els dos projectes neixen de casualitats, tenen un mateix tarannà, i tenen una òptica de futur clarament guanyadora per confiança immensa en les pròpies forces. Una confiança que s’ha convertit en cega.
 Reagrupament ja ens ha donat varis avisos de que no va be, el Barça anit ens en va donar un molt clar per a fer-lo visible a tothom, però fa temps que les comparances segueixen papers paral·lels, malgrat Rcat porta molts mesos entrenant però encara no ha jugat cap partit electoral. Anem a veure quines ensenyances podem extreure del Barça i extrapolar-les a Rcat.


Qualsevol altre projecte esportiu d’un gran equip europeu normalment dura quatre o cinc anys, el Milan de Capello, l’Ajax d’en Michells, etc. En canvi les durades de les èpoques barcelonistes son sempre mes curtes.


En Guardiola va prescindir de Eto’o, un jugador tant compromès amb el Barça que anit, amb la samarreta interista, quasi cantava l’himne del barça al escoltar-lo. De la mateixa manera Francesc Abad va ser apartat del grup per manca de “feeling” i , potser també com Eto’o, per tenir la boca massa grossa. Quans gols va fer marcar Abad a Reagrupament? Segurament tants com Eto’o.



El mateix però amb un tarannà diferent val per a Valdero-Henry. Segueix amb l’equip però no el deixen jugar, i anit era molt necessari, com ho es possiblement en Valdero al camp del Baix Llobregat, molt abandonat pel nostre entrenador.



El Barça te una filosofia del futbol, Rcat te una filosofia política, però el propi Barça traeix la seva filosofia confiant en una figura la resolució dels partits, de la mateixa manera que Rcat ara confia en la figura d’en Laporta, idea absolutament oposada als seus postulats interns. Tant Messi com Laporta no respecten les filosofies, un quedant-se amb la pilota només per a ell, i l’altre no acatant cap disciplina del grup. Messi no diu ni bon dia en català, i Laporta no sap trenar un discurs de cinc minuts sinó es a base de recorre a tòpics, i difícilment resistirà un debat amb altres candidats amb molta mes experiència i amb discurs amb temàtica mes variada.

Els dos grups, Barça i Rcat, perden el temps en temes molt bonics però que no porten enlloc, el Barça amb la Copa Catalunya i Rcat amb les consultes populars. El Barça amb la Copa Catalunya te el problema que si la guanya ja es dona per suposat que la ha de guanyar, i si la perd manifesta poc interès. De la mateixa manera Rcat a les consultes populars si hi esmerça esforços serveix per a donar publicitat a la competència, i si no ho fes seria mal vista, però que algú m’expliqui quantes altes d’associats hem tingut desprès del 30-A o del 13-D. Lo de les consultes, en algunes poblacions encara es mes bèstia, dons s’han editat fins i tot uns cartells amb un cost econòmic amb un “SI” grandiós, s’han tingut amagats fins el 13-D, i hem estat tant babaus de preguntar als altres partits si els podíem penjar el dia abans.


I de lo d’ahir hem de treure l’ensenyança que no hi ha prou amb el convenciment cec de la victòria per assolir-la, que el contrari també juga, i que el pitjor enemic es precisament ignorar això. Jo prefereixo un entrenador com en Mourinho i un vestuari on tothom parli català, perquè no m’importa perdre contra l’Inter, el que em toca els bessons es perdre per exemple a Atenes contra el Milan, i que a l’any següent al Milan el golegi el Celta,sense fer tanta comèdia com hem fet tots l’ultima setmana.


La gran diferencia entre el Barça i Rcat es el seu staff tècnic. Ambdós son formats per bona gent, però la dedicació i la professionalitat de la del Barça es a anys llum de la de Rcat. Perquè no es suficient amb tenir bona gent, sinó que es precís també que sigui gent bona en el que fa.


I aquesta diferencia que fa que el Barça tingui en la pedrera els seus millors fitxatges, en Rcat, la pedrera, la política municipal, es vista com quelcom superflu. Per aquest camí segurament Rcat serà el mes poderós partit del Pirineu, tots els pastors d’ovelles del Pirineu ens votaran, però sense política municipal ni comarcal, i sobretot sense política del dia a dia, difícilment podrem atreure mes associats al “territori comanxe”. Mireu els resultats de les consultes populars a Lleida, Reus i el Baix Llobregat, i penseu-hi, perquè només parlant d’independència, nomes convencerem als ja convençuts.

La politica de comunicació de R-cat es inexistent, perquè si tu no tens opinió sobre els temes que dia a dia apareixen als medis informatius, a sobre no et queixis que no surts si no tens res de nou a dir.El web de Rcat sembla un recull de premsa del que diuen els demès, un e-noticies amb els colors de rcat i poca cosa mes. A la gent li preocupen moltes mes coses, i venent només d’independència com a elixir alquímic de tot els problemes no anem enlloc, a menys que algú em garanteixi que Rcat traurà 65 diputats..




I si al Barça anit li va anar com li va anar, ja podem anar espavilant a Rcat, perquè això no ho arranja ni en Messi.

18.4.10

NO, NO SEREM INDEPENDENTS



1. Perquè no ens oposem radicalment a aquesta pseudodemocràcia:
En tots els països normals el Tribunal Constitucional garanteix la defensa de les idees minoritàries i les llibertats. A Alemanya defensa els landers davant el govern federal, a França les llibertats individuals davant dels intents de noves prohibicions presidencials.

A Espanya, els dos partits “nazionals” es reparteixen els càrrecs com si ho fessin a un mercat àrab, permetent que els seus membres, que ja fa tres anys que s’haurien d’haver canviat, continuïn a la cadira, donant-li la responsabilitat de valorar la segona llei en importància de l’Estat, perquè desprès de la Constitució Espanyola, l’Estatut de Catalunya es la guia per a tots els altres.

I els partits catalans, en comptes de plantar-se en cada votació, exigint tenir dos o tres membres que representessin a tots els partits minoritaris del Congrés, segueixen a Madrid com si no passes res, negociant pressupostos i lleis, fins a rebre la bufetada final. La situació del T.C. es molt greu, almenys per als catalans, i els partits catalans amb representació al Congrés no fan res.

Però no ens ha d’estranyar, la història del Estatut es plena de renuncies: ja van permetre negociar amb tres ministres del govern central l’Estatut mentres s’anava redactant (Montilla, Caamanyo i Rubalcaba). Un cop aprovat pel nostre Parlament, van negociar amb el govern central de nou, desqualificant així al propi Parlament. Desprès van permetre que el sr Guerra li passes el ribot, i ara, desprès d’haver estat aprovat en referèndum, permeten que el TC doni la seva opinió.

Els partits catalans van demostrar, TOTS, no creure en la democràcia, o que aquesta democràcia espanyola es de mentides. Si no creuen o si es de mentides, perquè els hem de respectar nosaltres a ells?.


2. Perquè els partits catalans maten les iniciatives populars:
Ja n’estic fins al capdamunt dels referèndums DECIDEIX. A partir del d’Arenys de Munt es podria haver muntat un calendari de referèndums a totes les poblacions catalanes, amb intel•ligència, amb estratègia, amb una tàctica concreta. Dons no, els suposats partits nacionalistes han desvirtuat, han matat, han afegit desorganització partidista, i ara ja totes aquestes iniciatives son només un concurs de quin dels dos partits “nacionalistes” la te mes llarga a cada poble, i mentres els de Rcat fan la feina anònimament, i estúpidament.


3. Perquè el projecte de Rcat està sent torpedinat per la manca d’intel•ligència pròpia, fent així innecessària la feina bruta dels serveis d’intel•ligència enemics. Gent obsessionada en si uns estatus diuen una o altra cosa, en qui anirà o no anirà a les llistes, o en qui es fot al llit cadascú. Tenen aquesta estúpida manera de fer, hereva de la mentalitat inquisitorial marxista, I, a sobre, no saben callar. Gent que no ha entès res. Gent que no s’adona que Rcat pot ser la nostra ultima oportunitat, i que per tant als associats se’ns en refoten com estiguin redactats estatuts, ponències o projectes de constitucions, que se’ns refot amb qui es foti la gent al llit mentres no sigui amb l’enemic i sense treure rendiments. Aquesta gent es la que precisament està dificultant que Rcat pugui presentar unes candidatures independents i independentistes, amb noms propis potents de tots els sectors ciutadans del país.


4. Perquè CiU amaga el cap sota l'ala de la crisi econòmica malgrat parli de confederació: Hi ha qui predica que si l’independentisme es presenta unit a les properes eleccions podrem aconseguir l’independència, però això no s’aguanta per enlloc. Totes les enquestes diuen que CiU aconsegueix uns 60 diputats. L’èxit de l’independentisme seria aconseguir uns 15 diputats.

Amb aquest resultats CiU+Rcat tindria majoria absoluta. Però en una coalició de govern una minoria no pot imposar els seus postulats a una majoria, es absurd.
Afortunadament, n’Artur Mas, en l’entrevista a TV3 que li va fer la Mònica Terriblas es va confessar “partidari d’una confederació”. Tenint en compte que les bases de CDC son majoritàriament independentistes, la proposta de govern de coalició de Rcat a CiU hauria d’esser establir un full de ruta a la mateixa legislatura per caminar cap a la DEVOLUCIÓ, la recuperació total dels nostres drets i llibertats de 1705, i desprès si volen, que convoquin un referèndum per si la gent vol o no la Confederació, perquè , per a qui no ho sàpiga, a la confederació només es pot arribar des de la llibertat.

5. Nomès ens deixen la posibilitat d'una revolució. Si CiU es caga a les calces i en cas d'assolir el govern no aposta clarament per la DEVOLUCIÓ, no ens quedarà altre camí que assetjar el Parlament fins que proclami l’independència. Pacíficament i democràticament, potser si o potser no. Cap parlament es capaç de resistir un setge civil d’un mes. Molts països europeus han aconseguit recentment l’independència amb aquesta estratègia.
A primers de segle passat el president americà Woodrow Wilson va preguntar a una delegació d’independentistes catalans que el visità quants morts tenien, i els babaus van respondre que “encara cap”. No comptaren els morts del passat, ni els de 1714, ni els de les guerres carlines. Nomes compten pels americans els morts d’avui mateix.

Per tant, si Rcat fracassa ja només ens quedarà una solució d’emergència, la solució Xirinacs, però no a la muntanya, sinó celebrant el 75 aniversari de cada patriota català al Parlament català, entrant a demanar l’independència. Aneu-hi rumiant, jo ja faig guardiola.

Axís advertesch a tots mos decendents que, en cas en ningun temps hi agés algunas guerras, que en ninguna de la maneras no se afaciónian ab un rey ni ab altra, sinó que fàcian com las matas que són per los rius, que quant ve molta aygua se aclatan y lo dexan pasar, y després se tornan alsar quan la aygua és pasada, y axís obeir-los tot[t]s qualsevol que vinga, però no afacionar-se ab cap, que altrament los succeiria molt mal y se posarian en contingència de perdra-se ells y tots sos béns […]34. Memòries de Sebastià Casanoves, pagès de Palau-saverdera, (Citat a TORRES I SANS, X. «Reis, pagesos i llibertats: la fi de les Constitucions catalanes segons els memorialistes de Pagès». A: ALBAREDA, J. (ed.) (2001). Del patriotisme al catalanisme, Vic, p. 213. http://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n24p125.pdf )

3.4.10

MODEL EMPRESARIAL CATALÀ

Catalunya té un potencial de futur que no hem pogut desenvolupar perquè estem lligats a una Espanya retrògrada, antidemocràtica, funcionarial.

Catalunya ha estat en totes les èpoques un territori altament industrialitzat, i per aquest fet ha estat acompanyada de modernitat i desenvolupament. El comerç de la mediterrània ha estat sempre molt intens gràcies al corredor comercial tant entre riberes mediterrànies com al llarg de tota la costa europea. Del segle XIII fins al XVI, la nació catalana experimentà moments d'esplendor comercial amb l'aparició de desenes de gremis i, per tant, de volums significatius de la indústria del moment. També els Consolats de Mar són mostres del fort potencial comercial del país.
Els segles XVI i XVII van acompanyats d'una gran immigració francesa i de la construcció de molts hospitals, esglésies, mercats i altres símbols que reflecteixen una economia pròspera.
La culminació empresarial de l'època de les colònies espanyoles la tenim amb el decret de Felip V, que permetia als catalans fer negocis amb Amèrica, cosa que en poc més d'un segle donaria lloc al moviment del Modernisme, fruit, en part, del desenvolupament propiciat pels catalans que s'havien enriquit a Amèrica (els indianos).
Ja entrats en el segle XIX, trobem a Catalunya l'únic cas de Revolució Industrial feta sense carbó. En contrapartida s'utilitzà de forma innovadora i molt eficaç la força motriu dels rius catalans per donar lloc a les colònies industrials, tant nombroses per tota la geografia.
No cal recordar, perquè s'ha dit contínuament i n'hem estat partícips, que durant el segle XX Catalunya ha estat la fàbrica d'Espanya, però veient les anteriors explicacions hem de constatar que la nació catalana ha esdevingut sempre el pol empresarial-industrial del que coneixem per Espanya. Aquesta és la nostra tradició, ho han viscut els nostres pares, avis i demés generacions i ho portem a la sang i a la terra que trepitgem, vinguem d'on vinguem, aquesta és una terra d'empresaris i comerciants.
Tan sols en els darrers 10-20 anys, Catalunya ha perdut part del seu liderat empresarial en favor d'altres comunitats, sobretot Madrid, a causa de l'aposta continuada i injusta del govern espanyol per un model centralitzat no només administrativament sinó també econòmicament. Només cal citar alguns exemples com la radialitat de la xarxa de l'AVE i autovies, la potenciació de la T4 a l'aeroport de Barajas o el segrest de fires i congressos cap a la capital de l'Estat.
Espanya, liderada per la seva capital, Madrid, ha desenvolupat en aquests darrers anys, grans indústries de serveis centralitzats per tal de donar servei a la "perifèria" i als països bàsicament llatinoamericans. És el cas de les constructores que s'han fet grans gràcies a les fortes inversions en infraestructures realitzades a la capital i altres autonomies, pagades en gran part pels dèficits fiscals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. També les grans empreses privatitzades en els darrers 20 anys, com Iberia, Telefónica, Endesa, Campsa, i tantes d'altres, actuen com a pol de centralisme, eliminant la majoria de serveis que existien repartits per tota la geografia i centralitzant-los en el Gran Madrid.
La banca ha experimentat també creixements significatius que de nou han potenciat l'economia de la capital en detriment de les altres autonomies.

Aquest és el model econòmic espanyol, res a veure amb el tradicional model català, de petites i mitjanes empreses i també algunes de grans, líders en molts sectors productius, com l'alimentació, el farmacèutic, el metal·lúrgic, l'automobilístic, el químic, el de serveis, el turístic i tants d'altres. Podem dir, sense por d'equivocar-nos, que Catalunya és una de les regions industrials més variades d'Europa del sud.
Res a veure, per tant, el model català amb el model espanyol o del gran Madrid.
Amb dos models tan dissociats, és inevitable que les mesures que s'apliquen per pal·liar la crisi no tenen res en comú. Mentre que per al model espanyol el que cal és salvar la gran banca i potenciar l'obra pública per aguantar les constructores, dues de les mesures ràpidament preses pel govern central, en el cas català les mesures a adoptar, com han repetit les patronals i cambres de comerç catalanes, passen per solucionar el tema de crèdits a pimes, fomentar el desenvolupament tecnològic, potenciar el teixit exportador, fomentar la R+D+i, etc.
La contradicció dels dos models comporta que en un exercici de realisme arribem a la conclusió que el govern espanyol només podrà dedicar diners a un dels dos (encara amb prou feines) i, per tant, si qui decideix sobre les partides pressupostaries és a Madrid i té posicions centralistes, només fomentarà les mesures que beneficien el model espanyol.
Els empresaris catalans no podem deixar que això passi perquè suposa la nostra fi, i la de la tradició empresarial de la nostra descendència.
Entès ja que el nostre model empresarial de país no pot de cap de les maneres compartir solucions amb el model espanyol, la conclusió és ben senzilla: ens cal fer el nostre propi model, potenciar-lo i fer-ne un cas d'èxit mundial, cosa que només podrem aconseguir amb el suport d'un Estat.
Quin ha de ser el nostre model de Catalunya Estat dins del si de la Unió Europea? Bona pregunta sense resposta a priori. Perquè l'hauran de desenvolupar els diferents actors del nostre país, entre els quals ha de figurar sens dubte el sector empresarial, sindicats, govern i oposició, i altres agents sensibles al futur. Serà el Pla Estratègic Empresarial de la Catalunya Estat.
Podríem posar exemples de països, de dimensions semblants al nostre, que han sabut trobar el seu encaix a Europa i al món (com Irlanda, Finlàndia i Holanda), però es dóna el cas que cap d'aquests països té el passat industrial que té Catalunya. A aquest avantatge s'hi afegeixen d'altres: la situació privilegiada per al comerç amb Àsia, un clima benigne i un atractiu turístic de primer ordre, i tants altres aspectes que ens fan únics a Europa i potser al món.
Catalunya té un potencial de futur que no hem pogut desenvolupar perquè estem lligats a una Espanya retrògrada, antidemocràtica, funcionarial...
Sigui quin sigui aquest model que ha de desenvolupar Catalunya, el que és clar és que pel sol fet d'esdevenir Estat haurem de crear les estructures que té qualsevol Estat. Però també a nivell privat caldrà crear grans empreses de serveis d'àmbit estatal: de telefonia, d'energia, de construcció, de gestió d'aeroports, de ferrocarrils, és a dir, que s'obre un ventall d'oportunitats per al món empresarial català.
En definitiva, el canvi cap a un Estat propi remourà totes les estructures i crearà un clima de dinamisme i il·lusió mai vist al sud d'Europa que pot portar a remuntar la crisi molt més ràpidament del que ara preveiem. Amb quins diners es farà això? Doncs amb part del dèficit fiscal que deixarà d'existir, aquests 20.000-22.000 milions d'euros anuals.
Es visualitza així un país nòrdic al sud d'Europa, una Holanda del Mediterrani, una Irlanda amb bon clima. En definitiva, la Catalunya rica i plena que tantes vegades hem cantat.


Joan Canadell
Secretari general del Cercle Català de Negocis
AVUI, 3 d'abril de 2010, pagina 15.