Potser no us ho sembla però estem en guerra. És una guerra diferent, no és una guerra on hi hagi un clar camp de batalla, ni unes normes a complir, ni tampoc uns mínims morals a tenir en compte. Fins i tot no hi ha ni dies de pau, ni llocs de treva.
Estem en una situació molt semblant a la del temps d’Ermessenda , on els senyors feudals reclamen els seus privilegis trepitjant els de la ciutadania, les velles lleis democràtiques es veuen relegades per les convinences que els magnats fan entre ells al marge de les lleis de cada poble, i per mitjà, ara ja no de la violència i la guerra sinó d’uns teòrics mercats, posen en entredit la potestat democràtica de parlaments i governs.
En els moments de l’Ermessenda, els senyors feudals eren els garants de l’ordre públic i això els donava la força. Ara l’ordre públic depèn dels governs, i aquests el posen i posaran al servei d’aquests nous senyors feudals dels quals, en molts casos, desconeixem els seus noms. De fet, aquests mercats fan el paper del drac al qual s'han de fer sacrificis per tal de garantir la vida de la majoria dels ciutadans. Un darrere l’altre anirem sacrificant-nos.
I el catalans en sabem molt de com lluitar contra dracs en comptes d’anar sacrificant les millors donzelles. En primer lloc, com a Montblanc cal fer una bona muralla, i si Montblanc és avui Europa, cal no deixar entrar mercaderies foranes sense uns forts aranzels. En segon lloc, cal respondre, i si algú des d'un despatx en alguna illa del Carib ataca la nostra moneda, el normal fóra bombardejar-lo, que ja estem acostumats últimament a fer-ho sense tan bon motiu.
En el meu anterior article "Ius prima noctis" ja us donava algunes solucions per a començar a millorar l’ocupació, i a “Errada crítica del sistema. Reiniciem?” us explicava com, des del temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, es permet als suposats inversors en borsa comprar amb només un 10% de garantia, i que cal prohibir-ho d’immediat, perquè a ningú no ens és permès anar a comprar al supermercat en aquestes condicions.
Però si el nostre govern, el català naturalment, no pot o no vol entendre això, i creu que ens ha de fer unes retallades socials per un problema comptable, també es pot solucionar aquest petit problema: posin vostès al balanç de Catalunya "tota la recaptació impositiva”, i consignin el dèficit fiscal com un deute del país veí. És així de simple, un petit problema comptable, tenim un dèficit del PIB del 4,2% i alhora un dèficit fiscal del 9,5%, per tant tenim un superàvit del 5,1% i ja tenim quadrat el balanç i presentem-lo així als examinadors europeus.
Si no tenim un problema d’enginyeria comptable, sinó que el tenim de tresoreria, tenim solucions fàcils també. Augmentin els impostos de circulació de vehicles i l'IBI de manera progressiva que representi a qui té un vehicle i un pis normal no pagar ni un cèntim més. Penalitzin molt més els impostos de patrimoni, fent-los més progressius, i aplicables també a Fundacions, Sicavs i a l’Església. Sí, és clar, a l’Església. Perquè tinc un gran dubte, una església que es reforma amb diners públics de qui és? És meva o és del capellà? Si és del capellà que pagui impostos i pagui ell les reparacions i el manteniment, i si és meva que em pagui lloguer quan la fa servir. Oi que és senzill d’entendre?
I amb els nostres números solucionats i amb aquesta garantia de bons complidors, senyors europeus, donin-nos tots aquests territoris que vostès menyspreen i no volen. Si, just, el sud d’Itàlia, Sardenya, Còrsega, Sicília i Grècia. Ja ens en farem càrrec nosaltres. És tan senzill com que anul·lin el Tractat d’Utrecht i ens tornin els territoris del nostre Imperi Català.
I no els pensem comptabilitzar l’immens deute que té Europa amb la cultura grega, no pateixin perquè ja sabem que vostès, senyors del nord, aquestes coses no les valoren. Però sàpiguen que quan això succeeixi, els Mercedes, les AEG i les Bosch, ja no ens faran falta. Nosaltres podrem fabricar millor i més barat que vostès, sense necessitat d’arruinar cap país associat, com vostès fa 30 anys que vénen fent. Amb amics com vostès no necessitem enemics.
MM
Estem en una situació molt semblant a la del temps d’Ermessenda , on els senyors feudals reclamen els seus privilegis trepitjant els de la ciutadania, les velles lleis democràtiques es veuen relegades per les convinences que els magnats fan entre ells al marge de les lleis de cada poble, i per mitjà, ara ja no de la violència i la guerra sinó d’uns teòrics mercats, posen en entredit la potestat democràtica de parlaments i governs.
En els moments de l’Ermessenda, els senyors feudals eren els garants de l’ordre públic i això els donava la força. Ara l’ordre públic depèn dels governs, i aquests el posen i posaran al servei d’aquests nous senyors feudals dels quals, en molts casos, desconeixem els seus noms. De fet, aquests mercats fan el paper del drac al qual s'han de fer sacrificis per tal de garantir la vida de la majoria dels ciutadans. Un darrere l’altre anirem sacrificant-nos.
I el catalans en sabem molt de com lluitar contra dracs en comptes d’anar sacrificant les millors donzelles. En primer lloc, com a Montblanc cal fer una bona muralla, i si Montblanc és avui Europa, cal no deixar entrar mercaderies foranes sense uns forts aranzels. En segon lloc, cal respondre, i si algú des d'un despatx en alguna illa del Carib ataca la nostra moneda, el normal fóra bombardejar-lo, que ja estem acostumats últimament a fer-ho sense tan bon motiu.
En el meu anterior article "Ius prima noctis" ja us donava algunes solucions per a començar a millorar l’ocupació, i a “Errada crítica del sistema. Reiniciem?” us explicava com, des del temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, es permet als suposats inversors en borsa comprar amb només un 10% de garantia, i que cal prohibir-ho d’immediat, perquè a ningú no ens és permès anar a comprar al supermercat en aquestes condicions.
Però si el nostre govern, el català naturalment, no pot o no vol entendre això, i creu que ens ha de fer unes retallades socials per un problema comptable, també es pot solucionar aquest petit problema: posin vostès al balanç de Catalunya "tota la recaptació impositiva”, i consignin el dèficit fiscal com un deute del país veí. És així de simple, un petit problema comptable, tenim un dèficit del PIB del 4,2% i alhora un dèficit fiscal del 9,5%, per tant tenim un superàvit del 5,1% i ja tenim quadrat el balanç i presentem-lo així als examinadors europeus.
Si no tenim un problema d’enginyeria comptable, sinó que el tenim de tresoreria, tenim solucions fàcils també. Augmentin els impostos de circulació de vehicles i l'IBI de manera progressiva que representi a qui té un vehicle i un pis normal no pagar ni un cèntim més. Penalitzin molt més els impostos de patrimoni, fent-los més progressius, i aplicables també a Fundacions, Sicavs i a l’Església. Sí, és clar, a l’Església. Perquè tinc un gran dubte, una església que es reforma amb diners públics de qui és? És meva o és del capellà? Si és del capellà que pagui impostos i pagui ell les reparacions i el manteniment, i si és meva que em pagui lloguer quan la fa servir. Oi que és senzill d’entendre?
I amb els nostres números solucionats i amb aquesta garantia de bons complidors, senyors europeus, donin-nos tots aquests territoris que vostès menyspreen i no volen. Si, just, el sud d’Itàlia, Sardenya, Còrsega, Sicília i Grècia. Ja ens en farem càrrec nosaltres. És tan senzill com que anul·lin el Tractat d’Utrecht i ens tornin els territoris del nostre Imperi Català.
I no els pensem comptabilitzar l’immens deute que té Europa amb la cultura grega, no pateixin perquè ja sabem que vostès, senyors del nord, aquestes coses no les valoren. Però sàpiguen que quan això succeeixi, els Mercedes, les AEG i les Bosch, ja no ens faran falta. Nosaltres podrem fabricar millor i més barat que vostès, sense necessitat d’arruinar cap país associat, com vostès fa 30 anys que vénen fent. Amb amics com vostès no necessitem enemics.
MM
