El princep Jordi Darmstaad

El príncep Jordi, landgravi de Hessen-Darmstadt, va morir als 36 anys a Montjuïc alliberant Barcelona de l'absolutisme francoespanyol. Ja havia lluitat el 1697 contra la invasió de Catalunya per Lluís XIV i va ser lloctinent reial de Catalunya fins 1701, cessat pel francès Felip V de Castella, iniciant la Guerra de Successió Espanyola que acabaria amb la destrucció de la nostra llibertat. L'absolutista Lluís XIV guerrejava contra tots els seus veïns per ampliar els dominis francesos. També va envair Catalunya el 1697. El general de Carles II, el príncep Jordi, va defensar tan valerosament Catalunya que aconseguia l'estima dels catalans: "No hi ha ningú a Catalunya que sigui tan estimat dels catalans com el príncep. El que no fessin per ell no ho farien tampoc pel rei." Va ser rebut a Madrid com un heroi i nomenat Gran d'Espanya amb el Toisó d'Or i ordres del rei de ser tractat com un príncep reial. Tornava a Catalunya com virrei, tal com volien els catalans. L'ambaixador anglès Alexander Stanhope escrivia a Londres: "El príncep de Hessen és l'ídol dels catalans." El príncep Jordi se sentia tan integrat que participa en la tercera reunió de l'Acadèmia dels Desconfiats a la seva seu del Palau Dalmases el 1700, d'on surten els líders de la revolta de 1705 contra l'absolutisme franco-espanyol. El Tractat de Gènova del 20 de juny de 1705 entre Anglaterra i Catalunya comprometia els anglesos a treure "el molt pesat jou dels francesos" a la força de la "nobilíssima nació catalana" i als catalans els hi "facilitaria la llibertat." Era un compromís permanent de "garantia i protecció del regne d'Anglaterra perquè no pateixin la més mínima torbació o dany ells, els seus béns, lleis, privilegis i costums." Anglaterra trenca l'aliança al Tractat d'Utrecht l'11 d'abril de 1713 i Catalunya resisteix sola durant 17 mesos la invasió de les tropes francoespanyoles. Durant la Guerra de Successió Espanyola el príncep Jordi va desembarcar a Cadis dient: "Vaig prometre alliberar Madrid a través de Catalunya, però ara prometo alliberar Catalunya a través de Madrid." El desembarc no reeixia, però l'arxiduc Carles III l'anomena capità general del Regne d'Aragó i amb aquest títol lidera els 3.500 homes, inclosos més de 300 catalans i un estol angloholandès que allibera Gibraltar el 1704. Després d'aquest èxit, el príncep Jordi convenç els aliats d'alliberar Barcelona perquè els catalans donaran suport. Desembarca amb Lord Peterborough el 1705 i decideix primer atacar Montjuïc. Allí mor el 14 de setembre. El virrei castellà Velasco havia enviat 400 granaders a cavall a socórrer el comandant francès Marques de Risbourg. Aquest obria les portes del castell fent cridar als seus "Visca Carles III." El príncep Jordi va creure que francesos i castellans es rendien i els seguí, però quan estava enmig va ser ferit mortalment. Lord Peterborough acabava la conquesta i tres dies després els francoespanyols rendien Barcelona. El príncep Jordi va ser enterrat als Josepets de Gràcia, perquè els catalans el consideraven un heroi nacional.
Així ho relatava l'impressor Francesc Guasch el 1706 per a tota Espanya: "El idolo de Cataluña y el terror de Francia: Vivió el principe para gloria de Cataluña en la defensa de su capital expugnada de franceses. Y para redimirla cautiva de los mismos devia morir en ley de verdadero amigo. Falleció en la toma de Monjuique. Con ella saliò libre Cataluña de la dura opression y tirano jugo de la Francia. Nuestro serenissimo don Iorge, como padre de la patria, le procurò à Cataluña las mas soberanas felicidades. Defendiò el principe à Barcelona assediada de franceses. Quien muere como noble no cae como rendido. Aqui vive à quien la fama eterniza, este es el epitafio."
Josep C. Verges
http://www.racocatala.com/articles/5692