Catalunya sota Espanya

Catalunya sota Espanya
L’opressió nacional en democràcia
Per Alfons López Tena

Alfons López Tena ha escrit un assaig que segur que aixeca polseguera: tant pel moment polític de crispació que atravessen Catalunya i Espanya com perquè l’autor és vocal del Consell General del Poder Judicial.

Fragments del llibre:
«La transició a la democràcia a l’Estat espanyol va ser un procés il·lusionant i esperançat, l’oportunitat guanyada de superar la dictadura i normalitzar-nos, de convertir-nos en europeus moderns amb un règim respectuós de les llibertats. […] La supervivència de les nacions minoritàries, malgrat la persecució genocida que havien patit, va obligar els demòcrates espanyols a integrar la conveniència d’assolir un disseny institucional que permetés llur autogovern, manifestant de nou […] l’estreta relació entre democràcia per a tots els ciutadans i autonomia per als catalans, car la condició imprescindible per assolir la primera era reconèixer la segona.»

«La constatació de la continuïtat del projecte nacional espanyol assimilista, la manca de consciència i voluntat plurinacional de l’Estat, ha intentat suplir-se des de Catalunya amb incomptables esforços de pedagogia, convenciment i entesa, que calia intentar però que després de tants anys s’han demostrat inútils.»

«L’error català de la transició va ser confiar en l’entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que a poc a poc la plurinacionalitat de l’Estat seria assumida cordialment com un actiu a promoure, i no com una molèstia que cal eliminar […] Cal, doncs, revisar el pacte de la transició.»

«L’Estat espanyol sempre ha estat autoritari, amb una recent transició a la democràcia que l’ha transformat en un Estat democràtic amb trets autoritaris, que de vegades s’assembla, per concentrar tots els poders en una sola mà, a la “dictadura electiva” que contraposava Madison a la democràcia.»

«La independència del Poder judicial se sotmet a un organisme, el Consell General del Poder Judicial, on el Govern espanyol s’assegura de tenir majoria i nomena de facto el President, de manera que, en cascada, aquest nomeni els magistrats del Tribunal Suprem i alts càrrecs judicials que coincideixin amb el projecte polític del Govern, amb algunes concessions a les minories, i expedienti i sancioni els jutges que facin nosa. El resultat és que, com ha declarat un representant judicial, “entre los que hacen lo que se espera para ser nombrados y los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, casi no hace falta dar instrucciones”.»

«La baixa qualitat de la democràcia és indispensable per assegurar que tots els òrgans de l’Estat bloquejaran les pretensions de les nacions minoritàries i decidiran contra llurs institucions, empreses i interessos. Només una dictadura electiva assegura prendre el control d’un banc basc processant tot el seu Consell d’Administració per, després, aconseguit el poder, aixecar el processament; només així es fa possible tenir organismes que fan de ventrílocs del Govern espanyol i autoritzen els projectes empresarials espanyols però no els catalans; aquesta és la manera de poder tancar diaris i empresonar periodistes, com al Marroc; il·legalitzar partits polítics, com a Turquia; prohibir campanyes electorals, com a Bielorússia; repetir eleccions quan no guanya el partit del Govern, com a Sèrbia; i nomenar els presidents de 13 de les 15 més grans companyies, com a Indonèsia; actuacions totes elles esdevingudes durant el Govern d’Aznar.»

«La llengua i literatura catalanes són més estudiades i apreses on no hi ha mandats constitucionals d’especial respeto y protección, i només els lectorats universitaris de català a Alemanya multipliquen per cinc els espanyols, malgrat no solament la indiferència de l’Estat espanyol, sinó sovint la seva bel·ligerància a la contra.»

«Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit fiscal català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle, amb una gravetat i importància creixents.»

«Ara el projecte nacional català pot ser engrescador no només per a aquelles persones que se senten catalanes, i per tant maltractades, sinó pels que se senten espanyols i ciutadans de Catalunya, i per tant maltractats; perquè el maltractament també el senten.»

«La intensificació dels processos de globalització, d’integració econòmica, institucional i cultural al món ha trencat el monopoli dels Estats sobre l’economia, la defensa, la cultura, els mitjans de comunicació, la informació i el poder coercitiu, moltes de les seves funcions tradicionals i atributs essencials de la sobirania, exercides a l’Estat espanyol per generar una única identitat nacional i anorrear les nacions minoritàries. L’erosió que aquests fenòmens produeixen sobre la sobirania dels Estats (especialment quan, com a Europa, s’acompanyen d’una integració política i institucional) ha deixat sense sentit els seus trets definitoris: la supremacia, la indivisibilitat i la unitat de l’Estat.»

«Tot el segle xx sí que teníem interessos comuns amb un projecte espanyol il·lustrat, ens interessava a espanyols i catalans integrar-nos a Europa, ens interessava a espanyols i catalans la desaparició del poder militar […], l’establiment de la democràcia; però tot això ja s’ha fet, ja som a Europa, ja som a un règim democràtic, encara que de baixa qualitat, ara ja som a la moneda europea, i per tant ara ja no hi ha projecte comú.»

«El miracle de la nostra supervivència nacional, i l’anomalia que representem en una Europa on nació rere nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no és sostenible indefinidament. Ens cal, com a tota nació, un marc de poder per continuar existint, perquè no ho podrem fer si som en un Estat que ens és contrari. O l’Estat és de totes les nacions incloses, també la catalana i l’espanyola, o fem un Estat propi.»