Acabo de llegir el llibre de na Patricia Gabancho “Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets”. M’ha semblat un llibre necessari, paro alhora molt tou. Degut a la meva edat les distancies que jo veig son molt mes llunyanes, entre l’educació franquista i la actual.
Ella explica la seva experiència escolar (molt interessant). Jo us explicaré la meva que us es mes propera. De molt petit vaig anar a una acadèmia privada, on tots els alumnes de totes les edats compartíem la mateixa classe. Aquest suposat caos, em va permetre als quatre anys, canviar a un Colegio Nacional, sabent llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar, i dividir per una xifra.
La meva filla de cinc anys te com a objectiu d’aquest curs, P5, saber escriure els noms dels seus companys. “Pare, quina lletra va?” “La L de Lidia”.
La cultura de l’esforç: Ella explica el sistema argentí, de disciplina, de respecte als mestres, i de valoració de l’esforç. El sistema argentí feia que la gent s’hagués d’esforçar a treure un 7, si tenien un 7 de promedi de notes trimestrals, no es feia l’examen final. En canvi si es treia un promedi inferior a 4, ja era recuperador d’estiu directe. Potser aquest sistema el podríem aplicar aquí un cop corregit el calendari i que els escolars només tinguessin vacances a l’agost. I posar uns dies de vacances desprès de cada examen trimestral. Que treus un 7, tens vacances, que no, no tens vacances i vas a recuperar. No amago que amb aquest sistema només farien vacances els alumnes que haguessin tret un 7 en totes les matèries. Els professors catalans son els que fan menys hores lectives d’Europa.
A l’Espanya franquista el sistema no era molt diferent, la disciplina a l’escola començava a les 8 del matí, totes les classes formades al pati, cantant “De Isabel y Fernando el espíritu impera moriremos besando la sagrada bandera. Nuestra España gloriosa .....”. Evidentment, quan erem mes grans, modificavem la lletra canviant sagrada per puta i gloriosa per asquerosa. Els mestres o somreien o et fotien una hòstia si s’adonaven. Els mestres entraven els últims a la classe, amb tots els alumnes drets. A ningú se li ocorria no anteposar sempre el “senyor” al nom del mestre, ni tutejar-lo. I com a l’escola et fotessin una hòstia, a casa te’n fotien dues. ( si eres tant tonto que ho deies).
Les classes acabaven a les 18h, pero molts si havien fet el burro a la classe, es quedaven de 18 a 19 a “permanències”, a repassar vaja. Cada dia a “permanències” hi havia un professor d’un curs, i s’omplia una classe. En canvi ara, cada curs la primera reunió dels pares amb l’escola, sempre, repetidament, cada any, es tracta el tema de l’horari. Els mestres sempre pretenen plegar una hora abans, restant-la del temps del dinar.
A canvi d’això el mestre sempre defensava els seus alumnes, si tenies un 7 de promedi en una assignatura tot l’any, i no et sortia bé l’examen final, que no depenia d’ell perquè es feia en un Institut, ell defensava la teva nota mitja.
Malgrat cada professor tenia un sistema de càstig diferent ( En Ricart i la seva xixarra, el Sr Monge i la seva regla de fusta quadrada), alguns alumnes sentíem autentica devoció per alguns mestres fins el punt de que tots els pares demanessin el mateix mestre per al següent curs ( Jose Diaz Garcia, a 1r i 2n de Batxillerat al C.N. Ramón Llull- si, m'enrecordo del nom, i fa 43 anys). El mes important d’aquell tipus d’escola era el treball constant, els dictats diaris, els exercicis diaris de mates, i especialment els llibres que ens feien llegir, tots ells clàssics de la literatura espanyola, naturalment, i especialment la voluntat del mestre per a que la classe avances en conjunt, i sense parar el ritme, dedicant-se ell especialment als mes enrederits.
De 3 a 5 anys ens passàvem el dia cantant. Paro no cantant “el gegant del pi” com ara, sinó “la c amb la ca, ca; la d amb la a, da”, “dos per dos, quatre; dos per tres, sis”, tota la classe. I desprès omplin llibretes interminables de cal·ligrafia, o d’operacions matemàtiques. Pero heu vist la lletra de merda que tenen els nostres escolars?!
De 5 a 10 anys, primària, teníem un sol llibre amb totes les matèries, paro la base era llegir, escriure i les matemàtiques. Ara un alumne de 10 anys te un munt de matèries (per exemple, Medi Natural) que es van repetint i repetint cada any, només augmentant una miqueta la dificultat.
Per a que han de saber escriure o calcular si escrivim en el word i ja calcula sol el excel? Es aquesta la conclusió del sistema educatiu.
Els meus fills han anat a l’escola publica, a la concertada i a la privada. Les diferencies son brutals, cosa molt bestia si tenim en compte que cada alumne a la privada ens costa (a tots) 2500 €/any i en la publica ens costa 4500 €/any. A l’escola privada es l’escola qui marca la pauta, qui fa les coses i qui pressiona a l’alumne.
En l’escola publica, els mestres d’infantil, posen deures als ....pares. Vull dir amb això que a la publica s’inventen collonades que educativament no serveixen d’ absolutament res, i que en canvi generen als pares tenir que fer compres, "recados" o manualitats que no tenen cap utilitat didàctica. I alhora, aquestes conyes serveixen per a usurpar a la família petits instants de lleure amb els nens. Malgrat això la queixa dels educadors respecte als pares es cada cop mes alta, es queixen que els pares també tenen que educar i que els deixem sols a ells.
A veure, els mestres no tenen que educar, tenen que ensenyar. Els pares eduquen ( o no), pero deleguen atribucions als mestres en tot allò que necessiti l’alumne mentres hi es a l’escola. Constantment apreciem per part de l’escola usurpacions dels moments d’esbarjo amb els fills : anar a museus o a teatres, les festes populars :el tió, la castanyera, dia de la sardina, etc. Paro no us ho perdeu, ademès de pendre'm les festes amb els meus fills, jo tinc que comprar les castanyes o les sardines. I els nens van, cadascun amb una sardina al cole, per a enterrar-la. Potser es que només amb una i comprada pel mestre no hi ha prou ”enterro”.
Evidentment quan els nanos tornen a casa, no se t’ocorreixi voler fer castanyes, perquè els nens ja s’han unflat de menjar-ne a l’escola.
Tenint quatre fills com jo tinc, es impossible proposar anar a algun museu amb els fills, dons sempre surt un dels quatre dient “jo ja he anat amb el cole i es un rotllo”.
P3-p4-p5 Generacions plastilinaEn la publica, els nens de 3 a 5 anys els nens van al cole, pero no van al cole. Els mestres es treuen les puces del damunt dient que “no es obligatori”, i això justifica que aquets tres cursos tinguin uns objectius de curs baixíssims. En la privada, aquets cursos son tot el contrari. Inflen als nens de “bits” o fitxes, fins i tot recordo que la meva filla gran a P5 coneixia perfectament els faraons, les piràmides i tot això. La petita, a la publica, em fa comprar sardines, castanyes o em fa disfressar moniatos.
Es desaprofita el periode infantil que es el millor per a que els infants aprenguin idiomes. Ho he dit a algun mestre i m'ha dit que no estan preparats. Pero preparats per a que? A nens de 3 a 5 anys no pretenc que recitin Hamlet, el nivell d'angles que s'els pot exigir, que s'els pot ensenyar, no es tant alt com per a que un mestre no ho aprengui en un mes de reciclatge.
El Zoo d’en Pitus : Qui parla malament pensa malament, es a dir difícilment podem pensar que un infant amb vocabulari limitat assoleixi notes en matèries complexes. I el vocabulari es crea llegint.
A l’educació primària els nens llegeixen, com a molt, tres llibres de 40 pagines en tot el curs. Tots ells amb títols prou estúpids. Repasseu si no els llibres d’obligada lectura escolar dels vostres fills.
Jo als 12 anys apart del Quixot, el Buscón, i el Llàtzer, ja m’havia llegit entre molts d’altres: La Illiada, la Odisea, el motí de la Bounty, totes les col·leccions de personatges històrics des de Anibal a Alexandre, i els de ma germana, de la Heidi als llibres d’Enid Blyton o els de Mark Twain.
Dels meus tres fills de mes de 12 anys només han llegit alguns, i no totalment dels llibres de Harry Potter, perquè si surt la peli abans que acabin el llibre, ja no te gracia acabar-lo. Em refereixo a llibres de mes de 40 pagines, naturalment.
La FP i administratius: A la meva època hi havien dos batxillerats, de tres anys, el batxillerat per a fer universitat i el comercial. El Batxillerat tenia les opcions de Ciències o Lletres, ja sabeu física i química o llatí i grec.
El comercial era el que ara diuen tecnològic, pero amb conceptes d’administració d’empresa una mica elementals: càlcul mercantil, comptabilitat, etc. cosa que li era molt útil al estudiant de FP si en un futur era treballador autònom. Jo vaig fer els dos perquè el meu pare tenia por de que m’avorrís.
Actualment el batxillerat d’aquí es el mes curt d’Europa amb només dos anys. O sia a major complexitat menys temps. Així aquest Batxillerat només serveix er fotre fora als estudiants amb poques possibilitats intel·lectuals del sistema. La gent es cansa i plega, i diu que vol treballar, i la màxima aspiració a aquesta edat es ser caixera o reposador de lineals del Caprabo, que això garanteix tenir diners a la butxaca per anar de farra dissabte i diumenge, que es el que importa.
Ciències o Lletres : La Patricia proposa el Batxillerat invers, o sia que els alumnes que vulguin dedicar-se a carreres científiques facin el batxillerat de lletres i al inrevés. Això que poca gent jove, per un excés de practicisme comprendrà, es basic per a assolir un sistema de raonament global en l’alumne. Si senyora, tota la raó. Pero això te molt a veure amb la cultura de l’esforç. Aquí tots els nanus trien com a assignatures optatives les mes senzilles. A Estats Units fan a l’inrevés, perquè els fa vergonya fer el contrari, i per exemple, els hispans no trien quasi mai com a optativa l’espanyol, per a que els companys no s’en riguin de la seva tria fàcil.
El problema de l'ausencia d'aprenents a les empreses, el crea aquest sistema educatiu pensat en crear el fracàs. Pero també el van crear els sindicats quan fa anys van equiparar els sous dels aprenents amb els auxiliars. Abans, el nanu que sortia de l'escola als 14 anys i ja podia treballar, en una empresa era aprenent, cobrava un sou simbolic pero aprenia un ofici. Estaves quatre anys d'aprenent i al quart oficial de tercera, i així el sou agmentava any rera any. Ara son tants els condicionants per a tenir aprenents, i cobren practicament el mateix que un auxiliar que ningú te aprenents. O sia que els joves d'ara pasen del fracas als estudis al fracas a la feina, i esclar, despres es queixen de ser mileuristes. Pero si guanyar mil euros son molts diners per a l'esforç que tu has fet.!
Apàtrides : Les obligacions en català i el lleure en castellà: Copio del llibre “el català es la llengua del profe...el castellà es la llengua natural del mercat del lleure". Anàlisi encertadíssim de la Patricia, que cal esmenar, o es potencia moltísim el lleure en català, cinema, musica, playstation, TV, etc o tenim la batalla perduda, perquè a mi no m’ha anat tant malament la educació franquista en aquest aspecte pel que es veu, sobretot si comparo amb l’idioma que fan servir els meus fills amb els seus amics, dons constantment els haig d’interrompre per dir “i perquè no li parles en català al teu amic, no l’aprèn a l’escola?. Constantment.!
La Patricia no toca un tema important: La universitat la pago jo. Aquets últims mesos ha succeït quelcom que te molt a veure amb tot això de que parlem. No parlaré de Bolonya perquè es massa llarg, ( Qualsevol estudiant de la UOC segur s’en riu dels arguments dels estudiants sobre el tema de les hores a classe i a casa) sinó del fet de que un grup d’estudiants tinguin okupada l’universitat central de Barcelona, com si fos un càmping. Com es permet això? Com es permeten fogons de butà al costat de quadres de gran valor cedits per museus?.Perquè es triga quatre mesos en desatjollar aquesta okupació?
Aquí hi ha que aclarir una cosa que es la base de tot. L’Universitat la pago jo, i tu, i aquell amb els impostos. Ni de bon tros a la matricula que paguen els estudiants es reflecteix el cost real. Per tant, si els estudiants volen fer vaga, que no hi vagin, i que em paguin els dies que no aprofiten els meus diners. Els alumnes que canviïn de carrera, que em paguin els cursos desaprofitats. I a qui no li agradi que vagi a una Universitat privada americana i sabrà el que es treballar. ( i aprendre de debò, evidentment).
Dret de vaga? Aquí estem en un altre tema. Tenen els professors dret a fer vaga per un projecte de llei que no els agrada?. Tenen dret a anar a l’escola, no fer classes, dir que fan vaga i en canvi cobrar el sou del dia?
Si els jutges o els mestres fan vaga es desprestigien a ells mateixos, totalment, tant uns com els altres ens haurien d’ensenyar i donar exemple de com es resolen els conflictes constructivament. Que aquets dos grups de professionals amb feina fixa, i que cobren puntualment facin vaga, i a mes, d’aquesta manera tant hipòcrita, es el pitjor exemple per la societat, i es el millor indicador de que difícilment ells podran exigir responsabilitats, als seus ensenyats o als seus jutjats.
Ella explica la seva experiència escolar (molt interessant). Jo us explicaré la meva que us es mes propera. De molt petit vaig anar a una acadèmia privada, on tots els alumnes de totes les edats compartíem la mateixa classe. Aquest suposat caos, em va permetre als quatre anys, canviar a un Colegio Nacional, sabent llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar, i dividir per una xifra.
La meva filla de cinc anys te com a objectiu d’aquest curs, P5, saber escriure els noms dels seus companys. “Pare, quina lletra va?” “La L de Lidia”.
La cultura de l’esforç: Ella explica el sistema argentí, de disciplina, de respecte als mestres, i de valoració de l’esforç. El sistema argentí feia que la gent s’hagués d’esforçar a treure un 7, si tenien un 7 de promedi de notes trimestrals, no es feia l’examen final. En canvi si es treia un promedi inferior a 4, ja era recuperador d’estiu directe. Potser aquest sistema el podríem aplicar aquí un cop corregit el calendari i que els escolars només tinguessin vacances a l’agost. I posar uns dies de vacances desprès de cada examen trimestral. Que treus un 7, tens vacances, que no, no tens vacances i vas a recuperar. No amago que amb aquest sistema només farien vacances els alumnes que haguessin tret un 7 en totes les matèries. Els professors catalans son els que fan menys hores lectives d’Europa.
A l’Espanya franquista el sistema no era molt diferent, la disciplina a l’escola començava a les 8 del matí, totes les classes formades al pati, cantant “De Isabel y Fernando el espíritu impera moriremos besando la sagrada bandera. Nuestra España gloriosa .....”. Evidentment, quan erem mes grans, modificavem la lletra canviant sagrada per puta i gloriosa per asquerosa. Els mestres o somreien o et fotien una hòstia si s’adonaven. Els mestres entraven els últims a la classe, amb tots els alumnes drets. A ningú se li ocorria no anteposar sempre el “senyor” al nom del mestre, ni tutejar-lo. I com a l’escola et fotessin una hòstia, a casa te’n fotien dues. ( si eres tant tonto que ho deies).
Les classes acabaven a les 18h, pero molts si havien fet el burro a la classe, es quedaven de 18 a 19 a “permanències”, a repassar vaja. Cada dia a “permanències” hi havia un professor d’un curs, i s’omplia una classe. En canvi ara, cada curs la primera reunió dels pares amb l’escola, sempre, repetidament, cada any, es tracta el tema de l’horari. Els mestres sempre pretenen plegar una hora abans, restant-la del temps del dinar.
A canvi d’això el mestre sempre defensava els seus alumnes, si tenies un 7 de promedi en una assignatura tot l’any, i no et sortia bé l’examen final, que no depenia d’ell perquè es feia en un Institut, ell defensava la teva nota mitja.
Malgrat cada professor tenia un sistema de càstig diferent ( En Ricart i la seva xixarra, el Sr Monge i la seva regla de fusta quadrada), alguns alumnes sentíem autentica devoció per alguns mestres fins el punt de que tots els pares demanessin el mateix mestre per al següent curs ( Jose Diaz Garcia, a 1r i 2n de Batxillerat al C.N. Ramón Llull- si, m'enrecordo del nom, i fa 43 anys). El mes important d’aquell tipus d’escola era el treball constant, els dictats diaris, els exercicis diaris de mates, i especialment els llibres que ens feien llegir, tots ells clàssics de la literatura espanyola, naturalment, i especialment la voluntat del mestre per a que la classe avances en conjunt, i sense parar el ritme, dedicant-se ell especialment als mes enrederits.
De 3 a 5 anys ens passàvem el dia cantant. Paro no cantant “el gegant del pi” com ara, sinó “la c amb la ca, ca; la d amb la a, da”, “dos per dos, quatre; dos per tres, sis”, tota la classe. I desprès omplin llibretes interminables de cal·ligrafia, o d’operacions matemàtiques. Pero heu vist la lletra de merda que tenen els nostres escolars?!
De 5 a 10 anys, primària, teníem un sol llibre amb totes les matèries, paro la base era llegir, escriure i les matemàtiques. Ara un alumne de 10 anys te un munt de matèries (per exemple, Medi Natural) que es van repetint i repetint cada any, només augmentant una miqueta la dificultat.
Per a que han de saber escriure o calcular si escrivim en el word i ja calcula sol el excel? Es aquesta la conclusió del sistema educatiu.
Els meus fills han anat a l’escola publica, a la concertada i a la privada. Les diferencies son brutals, cosa molt bestia si tenim en compte que cada alumne a la privada ens costa (a tots) 2500 €/any i en la publica ens costa 4500 €/any. A l’escola privada es l’escola qui marca la pauta, qui fa les coses i qui pressiona a l’alumne.
En l’escola publica, els mestres d’infantil, posen deures als ....pares. Vull dir amb això que a la publica s’inventen collonades que educativament no serveixen d’ absolutament res, i que en canvi generen als pares tenir que fer compres, "recados" o manualitats que no tenen cap utilitat didàctica. I alhora, aquestes conyes serveixen per a usurpar a la família petits instants de lleure amb els nens. Malgrat això la queixa dels educadors respecte als pares es cada cop mes alta, es queixen que els pares també tenen que educar i que els deixem sols a ells.
A veure, els mestres no tenen que educar, tenen que ensenyar. Els pares eduquen ( o no), pero deleguen atribucions als mestres en tot allò que necessiti l’alumne mentres hi es a l’escola. Constantment apreciem per part de l’escola usurpacions dels moments d’esbarjo amb els fills : anar a museus o a teatres, les festes populars :el tió, la castanyera, dia de la sardina, etc. Paro no us ho perdeu, ademès de pendre'm les festes amb els meus fills, jo tinc que comprar les castanyes o les sardines. I els nens van, cadascun amb una sardina al cole, per a enterrar-la. Potser es que només amb una i comprada pel mestre no hi ha prou ”enterro”.
Evidentment quan els nanos tornen a casa, no se t’ocorreixi voler fer castanyes, perquè els nens ja s’han unflat de menjar-ne a l’escola.
Tenint quatre fills com jo tinc, es impossible proposar anar a algun museu amb els fills, dons sempre surt un dels quatre dient “jo ja he anat amb el cole i es un rotllo”.
P3-p4-p5 Generacions plastilinaEn la publica, els nens de 3 a 5 anys els nens van al cole, pero no van al cole. Els mestres es treuen les puces del damunt dient que “no es obligatori”, i això justifica que aquets tres cursos tinguin uns objectius de curs baixíssims. En la privada, aquets cursos son tot el contrari. Inflen als nens de “bits” o fitxes, fins i tot recordo que la meva filla gran a P5 coneixia perfectament els faraons, les piràmides i tot això. La petita, a la publica, em fa comprar sardines, castanyes o em fa disfressar moniatos.
Es desaprofita el periode infantil que es el millor per a que els infants aprenguin idiomes. Ho he dit a algun mestre i m'ha dit que no estan preparats. Pero preparats per a que? A nens de 3 a 5 anys no pretenc que recitin Hamlet, el nivell d'angles que s'els pot exigir, que s'els pot ensenyar, no es tant alt com per a que un mestre no ho aprengui en un mes de reciclatge.
El Zoo d’en Pitus : Qui parla malament pensa malament, es a dir difícilment podem pensar que un infant amb vocabulari limitat assoleixi notes en matèries complexes. I el vocabulari es crea llegint.
A l’educació primària els nens llegeixen, com a molt, tres llibres de 40 pagines en tot el curs. Tots ells amb títols prou estúpids. Repasseu si no els llibres d’obligada lectura escolar dels vostres fills.
Jo als 12 anys apart del Quixot, el Buscón, i el Llàtzer, ja m’havia llegit entre molts d’altres: La Illiada, la Odisea, el motí de la Bounty, totes les col·leccions de personatges històrics des de Anibal a Alexandre, i els de ma germana, de la Heidi als llibres d’Enid Blyton o els de Mark Twain.
Dels meus tres fills de mes de 12 anys només han llegit alguns, i no totalment dels llibres de Harry Potter, perquè si surt la peli abans que acabin el llibre, ja no te gracia acabar-lo. Em refereixo a llibres de mes de 40 pagines, naturalment.
La FP i administratius: A la meva època hi havien dos batxillerats, de tres anys, el batxillerat per a fer universitat i el comercial. El Batxillerat tenia les opcions de Ciències o Lletres, ja sabeu física i química o llatí i grec.
El comercial era el que ara diuen tecnològic, pero amb conceptes d’administració d’empresa una mica elementals: càlcul mercantil, comptabilitat, etc. cosa que li era molt útil al estudiant de FP si en un futur era treballador autònom. Jo vaig fer els dos perquè el meu pare tenia por de que m’avorrís.
Actualment el batxillerat d’aquí es el mes curt d’Europa amb només dos anys. O sia a major complexitat menys temps. Així aquest Batxillerat només serveix er fotre fora als estudiants amb poques possibilitats intel·lectuals del sistema. La gent es cansa i plega, i diu que vol treballar, i la màxima aspiració a aquesta edat es ser caixera o reposador de lineals del Caprabo, que això garanteix tenir diners a la butxaca per anar de farra dissabte i diumenge, que es el que importa.
Ciències o Lletres : La Patricia proposa el Batxillerat invers, o sia que els alumnes que vulguin dedicar-se a carreres científiques facin el batxillerat de lletres i al inrevés. Això que poca gent jove, per un excés de practicisme comprendrà, es basic per a assolir un sistema de raonament global en l’alumne. Si senyora, tota la raó. Pero això te molt a veure amb la cultura de l’esforç. Aquí tots els nanus trien com a assignatures optatives les mes senzilles. A Estats Units fan a l’inrevés, perquè els fa vergonya fer el contrari, i per exemple, els hispans no trien quasi mai com a optativa l’espanyol, per a que els companys no s’en riguin de la seva tria fàcil.
El problema de l'ausencia d'aprenents a les empreses, el crea aquest sistema educatiu pensat en crear el fracàs. Pero també el van crear els sindicats quan fa anys van equiparar els sous dels aprenents amb els auxiliars. Abans, el nanu que sortia de l'escola als 14 anys i ja podia treballar, en una empresa era aprenent, cobrava un sou simbolic pero aprenia un ofici. Estaves quatre anys d'aprenent i al quart oficial de tercera, i així el sou agmentava any rera any. Ara son tants els condicionants per a tenir aprenents, i cobren practicament el mateix que un auxiliar que ningú te aprenents. O sia que els joves d'ara pasen del fracas als estudis al fracas a la feina, i esclar, despres es queixen de ser mileuristes. Pero si guanyar mil euros son molts diners per a l'esforç que tu has fet.!
Apàtrides : Les obligacions en català i el lleure en castellà: Copio del llibre “el català es la llengua del profe...el castellà es la llengua natural del mercat del lleure". Anàlisi encertadíssim de la Patricia, que cal esmenar, o es potencia moltísim el lleure en català, cinema, musica, playstation, TV, etc o tenim la batalla perduda, perquè a mi no m’ha anat tant malament la educació franquista en aquest aspecte pel que es veu, sobretot si comparo amb l’idioma que fan servir els meus fills amb els seus amics, dons constantment els haig d’interrompre per dir “i perquè no li parles en català al teu amic, no l’aprèn a l’escola?. Constantment.!
La Patricia no toca un tema important: La universitat la pago jo. Aquets últims mesos ha succeït quelcom que te molt a veure amb tot això de que parlem. No parlaré de Bolonya perquè es massa llarg, ( Qualsevol estudiant de la UOC segur s’en riu dels arguments dels estudiants sobre el tema de les hores a classe i a casa) sinó del fet de que un grup d’estudiants tinguin okupada l’universitat central de Barcelona, com si fos un càmping. Com es permet això? Com es permeten fogons de butà al costat de quadres de gran valor cedits per museus?.Perquè es triga quatre mesos en desatjollar aquesta okupació?
Aquí hi ha que aclarir una cosa que es la base de tot. L’Universitat la pago jo, i tu, i aquell amb els impostos. Ni de bon tros a la matricula que paguen els estudiants es reflecteix el cost real. Per tant, si els estudiants volen fer vaga, que no hi vagin, i que em paguin els dies que no aprofiten els meus diners. Els alumnes que canviïn de carrera, que em paguin els cursos desaprofitats. I a qui no li agradi que vagi a una Universitat privada americana i sabrà el que es treballar. ( i aprendre de debò, evidentment).
Dret de vaga? Aquí estem en un altre tema. Tenen els professors dret a fer vaga per un projecte de llei que no els agrada?. Tenen dret a anar a l’escola, no fer classes, dir que fan vaga i en canvi cobrar el sou del dia?
Si els jutges o els mestres fan vaga es desprestigien a ells mateixos, totalment, tant uns com els altres ens haurien d’ensenyar i donar exemple de com es resolen els conflictes constructivament. Que aquets dos grups de professionals amb feina fixa, i que cobren puntualment facin vaga, i a mes, d’aquesta manera tant hipòcrita, es el pitjor exemple per la societat, i es el millor indicador de que difícilment ells podran exigir responsabilitats, als seus ensenyats o als seus jutjats.
5 comentaris:
Noi, retrat perfecte del que és avui en dia l´educació i el seu desastrós sistema. El meu nano de deu anys, bé, és que flipo amb el que "no li fan fer" i amb el "que no li ensenyen". Jo intento a casa fer "suplències" de quasi bé totes le matèries....fins on arribo és clar....tot plegat ens portarà pel camí del pedregar.....
Salut!
potser vostè encara hi és a temps per estudiar magisteri. segur que ho faria perfecte!!! Ah! el dia de vaga no cobrem no només el que pertoca aquell dia, sino la part proporcional de vacances.. de tot. Vingui un dia a una classe de p-3 i potser entendrà moltes coses, o millor porti els seus fills a la privada.
carme
Jo també he llegit el llibre de la Gabancho i hi estic molt d'acord, i encara aniria més lluny. No només no s'estimula l'esforç i el treball, sinó que es perden MOLTS (però molts, eh?) dies en sortidetes cap a tot arreu, amb un nul interès formatiu i en les que (ep! que això ho veig sovint) els nens s'ho passen pipa i els mestres també perquè els nens els cangura un monitor del museu, l'espai arqueològic o el que sigui.
I de les vagues de mestres, una persona que ha treballat molts anys al Departament de torn assegura (i m'ho crec) que quan al segon trimestre no hi ha ponts, segur que hi ha vaga. Fixeu-vos-hi els propers anys...
ah! me'n descuidava... no us imagineu com arriben aquests nens tant sostenibles, ecologistes i sensibilitzats a la universitat! Molts (molts vol dir un 50%) a primer d'una carrera de ciències no saben fer càlcul vectorial (per posar un exemple que jo necessito per a la meva assignatura).
I no us explico el que saben d'història del nostre país (se suposa que la única que han estudiat). En una assignatura de contingut parcialment humanista haig d'explicar què cony és això de l'art romànic i el gòtic. El 50% dels d'aquest any no sabien on era Santa Maria del Mar...
Carme,jo em referia als mestres que si van, pero no fan clases. I cada dia veig les clases de P3, P4 i P5. No se si seria bon mestre a l'escola, pero ho tinc que ser a casa, un cop ja he fet la meva jornada laboral. Si a on jo treballo, fes la feina a mitjes, em fotrien fora. I pensa que el meu post es molt mes moderat del que penso realment.
Publica un comentari a l'entrada