La cosa es que el T.C. es a punt d’emetre la seva sentencia, la quarta i definitiva. En Zapatero ha intentat canviar tots els membres del Tribunal però el Consell d’Estat li va desaconsellar l’operació.
Aleshores, amb una sentencia on el TC capa (molt menys que als altres tres esborranys, però continua capant) l’Estatut que ell es va comprometre a aprovar tal i com sortís del Parlament de Catalunya, en Zapatero va pensar una estratègia per a fer callar als partits catalans, si mes no al quatripartit que te coses que amagar, i la operació dissenyada no es un altre que ensenyar les seves vergonyes, amenaçant sense dir-ho de tirar de la manta.
L’operació te dues fases i dos braços executors. Per una part Hisenda, obligada a fer una inspecció al Palau de la Musica desprès d’una ordre directa de Moncloa, i per altra ressuscitar el cas Pretoria-BBVA però només amb el que pogués afectar a gent del sector no PSOE del PSC (Barcelonès nord), i de passada a CDC, i això es clar, fet en mans del fiscal polític Garzon.
Però l’operació se’ls ha anat de les mans perquè el sr Millet, en comptes d’al•legar alzeimer, que es el que fa la gent intel•ligent que te coses que amagar, es va posar a cantar la Traviata, emmerdant no només a altres “companys” del Palau, sinó també a tota la classe política catalana i a molts noms coneguts de Sarrià-Sant Gervasi.
I ara no saben que fer amb la patata, be amb el cabaç de patates calentes que tenen.
Per altra part, la detenció indigna de Prenafeta i Alavedra, gent a qui no tinc per sants de la meva devoció, es demostratiu que els nostres politics no tenen ni puta idea de redactar Estatuts. Que no tenim jutges a Catalunya?. Que no tenim policia a Catalunya? A quin país s’és vist que per cobrar comissions d’una compra venda, primer et puguin detenir, segona t’enviïn la policia des de 500 Km, i tercera el cas el porti l’Audiència Nacional?
Si en aquest país s’han de detenir tots els intermediaris, ja poden fotre a la Model a tots els administradors de finques, per començar.
No he vist a cap polític ni a cap jurista queixar-se de la desproporció. En Garzon no ha atacat a nou persones, en Garzon ha atacat els drets jurídics de tots els catalans, que amb les velles Constitucions, mai un tribunal exterior podia detenir, ni la policia entrar a la seva casa, dons com deien les Constitucions “el domicili d’un català es inviolable”.
I de mentres tots els medis informatius, i de retruc els blogers estan molt ocupats parlant de la corrupció política ( d’aquesta , però de la d’en Paz Dorado no en parlen i de que l’Ajuntament de Cornellà portà molts anys no aclarint les seves sospitoses comptes a la Generalitat, tampoc ) en Carod-Lerroux s’ha comprat ( amb llum i taquígrafs i escriptura pública registrada a nom seu) un piset a la Bonanova de només sis milions d’euros, amb diners procedents de presidència d’ERC, que era qui portava els números del famós bufet de Manresa que centralitzava totes les comissions d’urbanisme de tot Catalunya. Li van treure el càrrec però es va quedar la caixa.
Però aquest no ha de patir, perquè ell si defensarà la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. I els partits catalans callaran sobre la sentencia, i sobre els diners traspassats, i sobre l’ incompliment de l’ inversió estatal a Catalunya perquè en ZP els tindrà a tots agafats pels collons.
El govern espanyol fa el burro amb un tema mes: l’anul•lació del judici al President Companys.
16 d'octubre de 2004 de El Periódico :
El Govern central va anunciar ahir, en el 64è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, l'aprovació d'una llei que permetrà anul•lar les sentències franquistes, fins i tot el consell de guerra sumaríssim contra el president de la Generalitat. Després de la reunió del Consell de Ministres, la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, va avançar, primer a la Moncloa i més tard a la Generalitat, que una comissió treballarà des de dilluns en l'"elaboració urgent" del projecte.
Presidit per Fernández de la Vega, el Consell de Ministres va debatre un informe del titular de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, en què es detallen les dificultats jurídiques que comportarà la revisió del sumari de Companys i de moltes altres sentències del franquisme. La gran complicació està, segons la vicepresidenta, en la necessitat de "conciliar els valors constitucionals en joc". A saber: la "justícia i la seguretat jurídica", d'una banda, i la impossibilitat de tornar a sentenciar la "cosa jutjada", de l'altra.
5 ANYS MES TARD:14 d'octubre de 2009 de El Periódico De la Vega supedita l’anul•lació del judici de Companys al Suprem
Montilla elogia el text de reparació del Govern, pas previ per recórrer a la justícia. La vicepresidenta respecta la petició, però diu que ara és el torn del tribunal
De la Vega va recordar que amb l’«acte de justícia» de Mèxic, en què van participar el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, i el conseller d’Interior, Joan Saura, es compleix el «compromís» del Govern estatal. I va afegir un gest de complicitat a la Generalitat, després de reu¬nir-se amb l’actual president, José Montilla, al mostrar el seu «respecte» amb la decisió del tripartit d’insistir en la reclamació de nul•litat. De fet, la reparació és el requisit previ per arribar a aquest objectiu, tot i que la seva consumació no serà fàcil, tal com es va demostrar en la tramitació de la llei de la memòria històrica, de la qual va saltar en l’últim moment la possibilitat de revisar i anul•lar els consells de guerra franquistes, davant la pressió de la judicatura.
Com podeu veure la vicepresidenta del govern de ZapateroPinotxo segueix l’estil del seu cap.
I jo em pregunto, tot això a qui o a que serveix? Si Hitler hagués afusellat a Churchill, quans diners i honors haguessin tingut que donar els alemanys als anglesos?.
On son els diners per als descendents i per la Generalitat? On son les màximes medalles espanyoles per al President?
Si no hi ha indemnitzacions i honors, a qui serveix tota aquesta comèdia apart de per a netejar les seves consciencies?
Legislatura rere legislatura, any rere any i ministre rere ministre, la història es repeteix. És igual qui mani i les promeses que faci, que les inversions previstes sempre arriben tard a Catalunya. El 2009 no ha estat una excepció. Segons revelen els pressupostos del 2010, que aquests dies es debaten al Congrés de Diputats, l'execució que el ministeri de Foment ha fet del pressupost d'aquest any és mínima. Una de les partides més grans del pressupost del ministeri és la que es vehicula a través de la Societat Estatal d'Infraestructures del Transport Terrestre (SEITT). Dels 782 milions d'euros que el pressupost de l'any passat destinava a Catalunya, només se n'invertiran 255 abans de final d'any. Es tracta només del 32% dels diners previstos, un incompliment que recorda els temps de Magdalena Álvarez o el PP al capdavant de Foment.
ERC i PSOE s'han reunit per primera vegada per abordar el suport dels republicans als pressupostos generals de l'Estat espanyol. En la trobada d'aquest dimecres al matí Ridao ha traslladat a Salgado les tres condicions dels republicans per donar el sí definitiu: la concreció del model de gestió de l'Aeroport del Prat, les inversions que han d'acompanyar el traspàs de Rodalies i l'impuls de l'eix ferroviari mediterrani. Entre les principals prioritats no hi figura l'aprovació del decret llei que ha de permetre que TV3 es pugui veure al País Valencià, que el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, havia situat entre les condicions. Fonts d'ERC apunten que s'ha tractat d'una mera presa de contacte i que encara s'està lluny de concretar cap suport.
El prestigiós cirurgià, Moisès Broggi, a qui l'any passat fou concedida la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya, s'ha associat avui a Reagrupament.
Broggi ha afirmat que "Reagrupament es l'única via eficaç d'arribar a la independència" i que cal que tots els independentistes s'apleguin en una candidatura unitària.
No estic d’acord amb en Carretero de que ser president del Barça es mes important que ser President de la Generalitat, el que si es cert es que, avui en dia, fa mes per Catalunya l’actual president del Barça que l’actual president de la Generalitat de dalt.
No em desagrada en Laporta, nomes em desagraden alguns detalls seus apart del poc sentit d’equip que te. Per a mi estaria molt be que Laporta s’incorporés a R-cat, paro de la mateixa manera que ho ha fet el Dr. Broggi, a la base, sense demanar res a canvi.
No només en Laporta, sinó tots aquets intel•lectuals, psicopolitics, i altres especies tertulianes o articulianes, també. Tots aquells que tant criticaven a en Pujol per la seva fluixera i que ara porten sis anys callats, tots aquets. Tots els desencisats que van votar ERC per forçar l’eix nacional de CDC, i desprès van veure com ERC feia dos presidents del PSOE, també.
Tots a R-cat, paro tots igual, a la cua, com tu i com jo, i com el Dr. Broggi.
Cap de setmana entretingut amb el congrés de Rcat. El seguiment per internet, genial. Tot el disseny i la comunicació perfecte, com ja vaig poder comprovar al míting del 11-S.
Ara ja podem afirmar que existeixen dues maneres de veure la política del país:
La de sempre, dels imbècils del PSUC disfressats de capità enciam, la dels “julais” del PSOE amb un pseudocatalanisme del S XIX, la dels que fan servir banderes estelades per a fer bonic a les seves joventuts però que naveguen sempre amb l’ambigüitat, i la dels perduts com un pingüí en un desert, que es preocupen per si el TC espanyol pot modificar els estatuts d’altris. I tots ells amb fortes herències del franquisme: el nepotisme, l’opacitat, i la corrupció.
I una de nova, que funciona amb l’estil d’en Pep Guardiola, en equip, sense renuncies, verticalment, i de cara a barraca sense perdre el temps en tonteries: R cat.
Surten enquestes que afirmen que Rcat traurà 15 diputats, i els d’ERC baixaran a 9. Enquestes interessades naturalment, perquè a Rcat procedents d’ERC només hi ha un 30% de militants. Fins aquí el camí era senzill, no només pel propi encert sinó per lo fàcil que ho havien posat els primers adversaris calabresos, però no s’ha d’enganyar la gent de Rcat, a partir d’aquí comença la pujada, perquè ara s’ha de prendre vots als de Convergència Indeferent, i als de la Psalanje.
A CiU serà senzill, gracies a que dormen la seva hibernació i només desperten de quan en quan per fer un mos i llegir les seves pròpies enquestes, i perquè , a mes, veuen a Rcat com una eina per restar vots a ERC i impedir el tripartit.
Als de la nova Psalange serà mes difícil dons tenen un electorat mes clientelista, als que s’ha de convèncer ja no per arguments patriòtics, sinó amb arguments d’interès personal ( benefici social de l’independència).
Només voldria pensar que els representants elegits son realment representants del territori, o potser caldrà molt aviat corregir-ho, o crear un Consell Nacional que realment, no només representi el territori, sinó la implantació real en cada territori.
Per altra part penso que hi ha gent que està confosa amb R-cat, i que quan en Carretero parla de crear una gran candidatura transversal, en comptes de referir-se a altres partits mes grans, es refereix a plataformistes o a partidets de 10 persones. I aquets “es reserven” per al gran moment en que pactaran amb Rcat. Com molt be s’ha dit des de Rcat, qui vulgui entrar que faci cua, i tots aquets intel•lectualets o plataformistes, que es posin a la cua com tu i com jo, o que es retirin, i tanquin la paradeta.
No fer-ho així es deixar la porta del darrere oberta a gent molt poc desitjable.
Però a mi no ha estat l’assemblea el que mes m’ha convençut, ja sabeu que cadascú tenim uns inputs personals, de vegades fins i tots secrets per a un mateix, que ens fan prendre decisions. I jo en comptes d’anar a l’Assemblea em vaig quedar a casa i vaig posar als meus fills un DVD anomenat “El coronel Macià”. Al acabar em vaig adonar de com s’assembla en Carretero a l’avi, no només físicament, sinó, i això es l’important, per la singular manera d’entendre la política, directa, arrelada i propera al ciutadà, sense esquerdes.
No se si el primer cop que Carretero es presenti com cap de llista el resultat serà com el 14 d’abril o com serà. El que si veig es que amb el “sistema de joc” d’en Carretero, trigarem mes o menys, però acabarem fent el cim, o el triplet.
Només un prec, que per anar mes depresa en arribar, no ens deixem part de l’equip a mitja pujada. A Rcat han d’haver representants no tant sols de la “comunitat autònoma espanyola de Catalunya”, sinó de tots els territoris de la Nació Catalana, perquè es d’això del que estem parlant, oi senyors?.
El porc va morir fotut, entubat, sondat sense cap tendresa, i el braç de santa Teresa no li va servir de consol ni ajut. Però morí horitzontal, ni d'un tret al cap ni penjat d'un arbre, i agonitzà amb la mà al sabre, exigint sang fresca i clavant l'ullal.
Saltaven taps de xampany, p'rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra per esquivar el cop d’escombra i seguir amb la clau ben ficada al pany. I, mentre la ingenuïtat ens tapava els ulls amb vels d’esperança, oculta anava engreixant-se la terrible larva de la realitat.
Llavors començà aquell temps lamentable i gris dels grans transformistes, i vam veure molts feixistes llençar d’amagat la camisa als fems. I es van vestir els criminals de progenitors de la Democràcia, ungits potser per la Gràcia, potser per mesells menjadors d'alfals.
Com voleu vèncer un tafur que juga amb cartes marcades? Com voleu travessar un mur atacant-lo a queixalades? Com voleu triar el destí si us heu malvenut les vides? Com voleu que creixi un pi que té les arrels podrides?
I van controlar els mitjans i la por escampà aquí i allà l'amnèsia, i vam patir una anestèsia que ens deixà glaçats i lligats de mans. I vam veure exresistents pactar amb els cadells de la Dictadura i renunciar a la ruptura per poltrones toves i comptes corrents.
El somni sortí tan ful que van coronar una anomalia, i aquell qui abans se’n fotia no va trigar gaire a llepar-li el cul. I com que una llufa és poc també ens van penjar una carta magna. De llavors ençà, es dessagna el país, a punt per a l’enderroc.
Perquè aquell text en qüestió va ser fabricat, i no ho dic de broma, per a esquarterar l'idioma i desfer com sucre una nació. I els qui el van voler votar com un mal menor, corregible i pràctic, els va encular el poder fàctic. Amb altres paraules: se'ls van ben rifar!
Com voleu...
Llavors els nous Grans Germans van desmantellar allò que els feia nosa i van marcir tota rosa que floria lluny de les seves mans. Ens van convertir en votants, en consumidors sense foc ni espurna, i, amb una visita a l'urna, enganyats, els nans van creure's gegants.
I un vint-i-tres de febrer van sacralitzar a cops de tricorni allò que qui es feia l'orni es mirava encara amb ull sorneguer. Qui diu que aquell cop d'Estat fracassà és un ruc o bé un miserable. De fet, va assolir impecable l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.
Després, s'han 'nat alternant espanyols d’esquerra, espanyols de dreta, contra un govern de fireta assenyat, poruc, que viu reculant. Inflats, desacomplexats, van traient la pols a l'Espanya eterna: la bèstia que ja no hiverna ha tornat amb gana i ens té ben clissats.
Com voleu...
Hem vist silenciada arreu, amb subtils i nous estils de censura, la veu discrepant i impura de qui es mira els ídols i diu que no hi creu. Surem en un suc espès de mediocritat informatitzada, de vida banalitzada, d'espots i d’esport, glamour i no-res.
Qui mana, qui té el control, distorsiona els mots sense cap mania. I a poc a poc, dia a dia, els seus xuts ens marquen un i un altre gol: les víctimes són botxins; els nacionalistes, universalistes quan són l'Estat, terroristes quan són ocupats, espoliats i afins.
I els qui van bombes amunt, trets al cap avall i fot-li castanya engreixen de fet l’aranya que treu rendiment de cada difunt. Amb new look i més aspror, revifa el franquisme, la caspa prospera. Qui digui "Aquest exagera" que es molesti a encendre el televisor!
(Així doncs, què podem fer? Potser és hora ja d'aprendre a negar-se a interpretar el trist paper de titelles muts, de ninots de farsa. Negant la resignació, potser és hora ja d'indignar-se. Ens falta tornar a aprendre a dir el gran NO i deixar d'un cop de parar la galta.)
Si voleu vèncer un tafur, apreneu-ne les jugades. Si voleu travessar un mur, porteu eines adequades. Si voleu triar el destí, preneu les regnes del viure. Si veieu podrit el pi, planteu una alzina lliure