Joan Carretero
En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.
Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.
De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.
Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.
Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.
Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.
Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.
De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.
Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.
Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.
Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada