18.11.06

EL GUARDIA CIVIL CAROD

Hi han coses que les intueixes, però com no tens proves, procures callar les.
Mes abaix hi ha un article sobre en Montilla i el seu "entorn empresarial" totalment certa, i que algú mes hauria de investigar.

Ara vaig a explicar-vos el meu curt pas per ERC.
ERC dirigida per Hortalà havia començat un camí cap a la coherència. Hortalà va ser escollit secretari general gràcies als vots del Baix Llobregat, dirigit per Francesc Permanyer de Molins de Rei. L'amic Permanyer em va encarregar la campanya electoral de les eleccions generals.

El primer que els vaig demanar, abans de dissenyar res, al grup que coordinava la campanya electoral es que em definissin que era per a ells "esquerra", "republicana" i "catalunya". La definició d'esquerra me la va donar el propi Hortalà, amb una defensa del Estat de Benestar que desprès tota l'esquerra ha copiat. En lo de Republicana vam quedar d'acord que parlàvem de República Catalana, i per tant no hi havia lloc a banderes republicanes espanyoles, i en la definició de Catalunya tots estaven d'acord que ens referíem al que altres anomenaven Països Catalans. Fins aquí tot molt bé.

Vaig dissenyar una campanya lògica, amb un fons de núvols tipus "windows", la cara de l'Hortalà amb aquell pentinat Anasagasti, i una senyera estelada en blau. Els recent integrats a ERC, Àngel Colom i Carod Rovira no usaven aquell color abans d'aquesta campanya, com molts recordareu, però per a mi era cabdal reafirmar la bandera del President Macià i de l'Estat Català. El disseny de campanya va ser desprès molt lloat pels gurus del sector publicitari en uns articles a el Periodico.

Però vam arribar a la discussió de quin havia de ser el lema de campanya. Jo vaig proposar "El llarg i pacífic camí cap a la independència", perquè sempre he estat molt preocupat per que posicionaments excessivament optimista acabes frustrant el vot jove. En Hortalà va proposar "La Nova Frontera", un lema d'en Kennedy molt bonic, però que no nomès no seria entès pels votants propis sinó que podia ser atacat amb molta facilitat per la competència, com si el que realment volguéssim fora posar mes fronteres en comptes de voler anar mes enllà com significava el lema kennedyà.

Incomprensiblement, apart de la gent del comitè electoral, hi havien dos persones més que també opinaven, desde casa seva, sense ni anar a cap reunió, en Carod i en Colom. En Hortalà els hi consultava tot, i també els va consultar el lema. Vaig pensar que algun dels dos s'adonarien de l'error i li argumentarien el mateix que jo. No va ser així, i un cop mes, part de la direcció d'ERC va deixar fer, perquè sabien que amb aquest lema en Hortalà s'estellaria electoralment, com així va ser.

En aquells moments a ERC li pagava la campanya electoral desde la patronal catalana fins el mateix PSC, que a canvi, tenia la barra de "aconsellar-nos" qui havia de ser el nº2 per Barcelona o el cap de llista per Lleida. ( He participat en varies campanyes electorals per a diferents partits, i en totes he cobrat d'empreses particulars, mai del propi partit, excepte de C.D.C. )

Hortalà no nomès havia modernitzat i estabilitzat el discurs polític sinó també la economia del partit comprant, amb avals de militants, la seu del carrer Villarroel.

Ja aleshores assistien a les assemblees de ERC molts senyors amb el cabell curt i bigoti, que no sabien ni parlar català. Tothom sabia que eren polis, algun personatge estrany infiltrat fins i tot a l'organització del partit com un tal Dr. Reguant, al qui ja coneixia de feia anys perquè a CNT feia el mateix paper. La gent d'ERC ho sabia però afirmava que no tenia res que amagar.

Desprès dels penosos resultats electorals, deguts no només a la tria del lema electoral, sinó també a la escassa o nul·la col·laboració de Carod, Colom & cia, va venir el congres de Lleida.
Tota una munió de joves, amb carnet recent, pagat (les cuotes d'un any) miraculosament per una ma entranya (alguns desprès han dit que era la mà d'en Prenafeta) per a que poguessin votar, van votar a Colom.

La majoria de la gent, els que volien votar Hortalà, no van poder votar perquè un jove, anomenat Puigcercós, es va asseure damunt la urna i els ho va impedir.

Un cop Colom, Carod i Puigcercós van arribar a la seu del partit, van prendre possessió, manu militari, de totes les dependències sense esperar ni a que ningú dels anteriors buidessin els seus calaixos. Entre les coses que van trobar al despatx d'en Permanyer hi havien tots els dissenys de modernització del logo que jo havia fet, i que son els que actualment encara s'utilitzen.

Colom va gestionar bé la comunicació política però fatal la part econòmica, fins el punt que no va pagar el préstec de la compra del local, i els ex-militants que l'havien avalat van tenir que fer front al préstec.

La resta de l'historia la sap tothom, tots aquells filòlegs als que en Hortalà havia enxufat pels matins a la Generalitat per a poder "ajudar" al partit per les tardes, son els que ara dirigeixen el partit.

ERC ha passat de no poder pagar un préstec de un local de 500m2 a inaugurar recentment uns nous locals, totalment equipats, de 2.500m2.
Com es possible això?Senzill, ERC nomès es la "marca nacionalista" del PSC, de la mateixa manera que "IC" es la "marca verda". Es impossible la llibertat política sense llibertat econòmica.


Es així com aquesta "esquerra" de mans netes, es beneficia de les martingales economiques que el PSC te muntades per al seu finançament. Posiblement tinguin les mans netes, pero les butxaques brutes.

Els independentistes mallorquins parlen de El submarí Carod.

Acabo de veure ara, tot just acabar l'article, que els de e-noticies, gracies a lectors del meu b-log s'han adonat de l'article del Anastasagui. Moltes gracies.

També veig que Maragall ha tornat a treure el tema del 3%, i espero que aquest cop CDC no faci escarafalls sino que tregui tota l'artilleria : Desde el trambaix a canvi de requalificar els solars de la Siemens de Cornellà fins el que faci falta.
Potser es aixó el que en el fons vol ( i volia ) en Maragall, que sortisin tots els draps bruts del company Montilla. Perque, que ho sapiguin, al Baix Llobregat a un 3% li diuen "calderilla" i al Zaplana li diuen "aprendiz".

6 comentaris:

Xavier ha dit...

Podries penjar els "dissenys de modernització del logo"? M'agradaria molt veure'ls.

Jordi Benplantat ha dit...

Xavier, son exactament el que ara es fa servir. Un groc ataronjat, un vermell mes fosc, i la desaparició del triangle exterior, i les lletres ERC amb la tipografia actual.
SUposo que tinc els fitxers informatics ( ho guardo tot), pero deuen ser en versions coreldraw de l'any 90 (3,0), actualment el corel 12 no pot llegirles.
Pero vaja, pels detalls que dono, qualsevol de ERC d'aquella epoca sabra que es cert el que dic.

Jaume ha dit...

Interessant, el què expliques. Recordo el logo aquest que dius. El que no recordo és si va arribar utilitzar-se durant la darrera campanya de l'Hortalà. M'ho pots confirmar? Sí que va utilitzar-se a partir del congrés de Lleida.

Perquè fa al congrés aquest, discrepo en alguns punts de la versió que en dónes. D'una banda, L'Hortalà no era la mare teresa de Calcuta.
El grup de l'Hortalà, al congrés era el més minoritari, quant a presència física (vora 200 militants), però tots, sense excepció tenien 3 vots delegats per cap, cosa que feia un total de 800 vots. Aquests vots delegats els aconseguien gràcies al control de l'aparell, i hi ha seriosos dubtes que tots ells complissin tots els requisits legals (quotes al corrent de pagament, etc). Després de l'abús que se'n va fer en aquell congrés el vot delegat va ser suprimit, amb la qual cosa és obligatòria la presència física dels militants (d'aquí l'etiqueta de partit assembleari).

Pel que fa als militants que els pagava les quotes un tercer, aquesta situació es devia donar a tots dos bàndols. Si alguna cosa tenia el grup de l'Hortalà era diners. Ara, això era possible, des d'un punt de vista legal. Més escandalós que això va ser la incorporació del grup d'en Reguant, de qui ja has parlat. Els vots de Reguant van ser decisius per donar la secretaria general a Àngel Colom, però després es va saber qu molts eren falsos. Ignoro si Colom n'estava al corrent. El cas és que el pacte amb Reguant li va crear molts problemes, fins que se'n va poder desempallegar.

També dónes una imatge d'unitat del grup opositor a l'Hortalà que és del tot errònia. Carod tenia el seu propi grup de seguidors, independent del de Colom, que era el més nombrós i procedia en bona part de la Crida (el grup de Colom incloïa Puigcercós). En aquell congrés, Carod jugava la carta de l'equidistància (un artifici habitual en ell), per si sonava la flauta i al final algú li donava la secretaria general a ell, per evitar que guanyés l'altre. Però ni l'Hortalà ni en Colom no van afluixar, i al final Carod va haver d'optar, i va triar Colom. Ara, l'endemà mateix del Congrés, tant Carod com Puigcercós van començar a conspirar contra Colom. En això comptaven amb el suport dels mitjans de comunicació. Al rerefons d'això hi havia les maniobres del PSC i CiU per aconseguir el control d'Esquerra de cara al postpujolisme.

Una cosa que va fer bé Colom va ser treure Esquerra de la satel·lització en relació a CiU en què havia caigut i la seva reconversió en partit independentista. Malgrat tot, Colom es decantava per pactar, si calia, amb CiU i més d'una vegada va denuciar que els germans Maragall es trobaven darrere les conspiracions en contra seva. Puigercós, en canvi, ha estat sempre l'home del PSC dins d'Esquerra, mentre que Carod callava com un puta.

La campanya de desgast de Puigcercós i Carod en contra de Colom va ser molt i molt bruta (els de les mans netes són una colla de traïdors) i, al final, Colom va haver de marxar. Després de la sortida de Colom, Puigcercós s'ha fet, de mica, en mica, l'amo d'Esquerra i és qui l'ha dut a una satel·lització progressiva del PSC. En aquests moments, Carod no té cap control sobre la militància i es limita només a sobreviure.

Jordi Benplantat ha dit...

El logo nou no m'el van deixar fer servir a la campanya, masses canvis deien.
Respecte a la resta, ja no ho vaig viure, afortunadament.
Si vaig viure la creació de Esquerra Catalana, un desgavell de principi a final, amb un senyor Minoves entestat en els estatuts i les asemblees interminables per a polir els putus estatus.
Mentres altres feien accions, Esquerra Catalana feia estatuts.
Finalment va haver l'acord amb CIU pel qual part de l'executiva passava a formar part de l'executiva de CDC i part del Consell Nacional també. Al final, nomès en Hortalà va entrar a l'executiva.
Jo li vaig dir al Hortalà, en l'ultima assemblea, que per anar a petar a CDC no el necesitava a ell ni tampoc perdre el temps com s'havia perdut.
SI hi han dubtes respecte el vot delegat, s'ha de comprobar. El que no es pot fer es no deixar votar.

Tresinores ha dit...

També caldria parlar dels tripijocs que s'han produit en això del camp de l'español

Jaume ha dit...

La feta aqeusta de Puigcercós, la desconec, però tractant-se d'ell, és perfectament possible. Ara mateix li han posat una denúncia al jutjat per espiar e-mails privats de militants i utilitzar-los per a fer "neteja". Però, vols dir que si no fos per en Puigcercós, el Congrés l'hauria guanyat l'Hortalà? A mi em sembla que el fet que expliques, si és cert, és rebutjable, però que no va ser això el que va decantar el resultat, perquè tal com havien anat les altres votacions, estava molt clar amb quants vots comptava cadascú, que són aproximadament, les xifres que he donat abans: 2000 inscrits, entre presents i delegats, dels quals uns 1000 eren del grup de Colom i Puigcercós (alesores anaven junts) i uns 800-900 del grup d'Hortalà. Finalment, Carod comptava entre 100 i 200 seguidors i era el seu grup el qui decantava la balança. Al recompte final van sortir tots els vots que havien de sortir, vot amunt vot avall.

Els vots d'en Reguant també van ser decisius, ja ho he dit abans i aquests sí que molts eren falsos. Però ja et dic, de trampes en va fer tothom. Suposo que després del Congrés de Lleida Puigcercós va entrar en contacte amb Reguant i va acabar assumint el seu paper quan aquest va marxar. El cas és què en Colom no va gosar mai d'enfrontar-se a en Puigcercós, tot i que sabia que li estava fent el llit. Diuen que en Puigcercós el tenia agafat. I ara té en Carod també ben agafat pels dallonses.