BALANCES FISCALS

Pel seu interès, us lliuro un e-mail d'en Albert comentant les balances fiscals:

Hola Miquel.
Abans de res voldria agrair-te la informació sobre les balances fiscals, així com el vídeo de l’últim mail.

Personalment no estic en contra de la redistribució de la renda, si més no, des d’un punt de vista conceptual. Si partim d’un punt de vista keynesià, les polítiques redistributives estan més que justificades pels teòrics de la econòmica política; de la mateixa manera que les tesis més lliberals, justifiquen posicions contràries. Aquell és però un debat acadèmic en el que jo no gosaria entrar. Tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. El problema és que aquest tipus de polítiques esdevinguin un arma electoral que mobilitzi a la gent encontra dels seus propis conciutadans.

Tampoc trobo ètiques les tesis d’alguns partits d’àmbit espanyol que es defineixen com a lliberals. Aquests són contraris a la redistribució de la renda entre les classes socials (entre gent de diferent renda). Això per a ells és com un axioma, un principi fonamental. Però en canvi, al mateix temps són favorables a la redistribució de la renda entre territoris.

Tot plegat vol dir que són contraris a la redistribució de la renda, quan són ells qui han de sacrificar-se fiscalment en favor de les capes més desafavorides; però en canvi en són partidaris quan no són els seus territoris els que s’han de sacrificar fiscalment pel mateix concepte. No ho trobo ètic. O s’és seguidor de les tesis keynesianes de la economia política, o s’és lliberal. Però no s’és una cosa i l’altra al mateix temps i quan convingui. És una qüestió de principis.

Com et deia jo no sóc contrari (a priori) de les polítiques de redistribució de la renda, des d’un punt de vista conceptual. Fins i tot països de profunda tradició lliberal com Suïssa, Alemanya o els Estats Units, o entitats supranacionals que han sorgit de la mà del liberalisme econòmic, com la mateixa Unió Europea, han desenvolupat mecanismes de correcció de desigualtats entre territoris. El problema, entenc, és la seva gestió (tant pel que fa a la recaptació com a la distribució en sí mateixa).

El sistema espanyol de polítiques redistributives presenta certes contradiccions internes a les que crec que s’hauria de fer front. Són dons aquestes contradiccions del propi sistema les que han de ser objecte de crítica i revisió, no el sistema en sí mateix.

La primera contradicció que hi trobo és que predomina el principi “que pagui més qui més tingui”. Sembla lògic, però a Espanya aquest principi s’ha pervertit completament per que no és cert que paguen més els que més tenen, donada la situació fiscal al País Basc i a Navarra. Però fins i tot en el supòsit que aquestes comunitats tinguessin un tractament fiscal semblant al de Catalunya o les Balears, es donaria una altra contradicció. El fet que aquest principi amaga la perversitat de que aquells que creixent menys (en termes de PIB, de renta familiar disponible, o com es vulgui mirar), acaben fen un sobre esforç fiscal per transferir renda a aquells que tenen unes taxes de creixement econòmic superior. Això és el que no trobo correcte.

Crec que s’hauria de buscar un equilibri entre riquesa i creixement alhora de definir tan els beneficiaris de la redistribució de la renda, com les quantitats que han de percebre. Això suposa que Catalunya no només es sacrifica fiscalment per fer possible la correcció de les desigualtats, si no que a més, hipotequem bona part del nostre propi creixement econòmic.

I el pitjor és que això s’ha convertit en una política d’Estat. Ara el sistema no persegueix la redistribució de la renda en sí mateixa, si no l’afebliment econòmic de Catalunya. Aquest és un dels principis de la política territorial de l’Estat. Comparativament, les aportacions de Califòrnia, que és l’Estat de la Unió que més aporta en matèria de redistribució de la renda, tot just suposen un 2% del seu PIB. En el cas de la UE aquestes xifres no superen 0,7% del PIB del països més rics. En canvi en el cas de Catalunya, no es coneixen les dades exactes (atemptat als principis de publicitat i de transparència). Però la majoria d’analistes la situen sobre el 10%, fins i tot n’hi ha que afirmen que és superior al 14%. Per tant no crec que l’Estat persegueixi corregir certes desigualtats, si no afeblir la importància econòmica de Catalunya.

Per altra banda, el sistema es doblement pervers per que es tenen en compte les dades agregades per comunitats autònomes. Això amaga una realitat desastrosa i és que a Catalunya hi ha 42 barris de grans ciutats que tot plegat sumen 1.450.000 habitants, que tenen una renda mitjana equiparable a la de les regions més pobres d’Espanya. El problema és que com que viuen en una comunitat que genera riquesa (PIB) es dona per suposat que aquesta queda distribuïda de forma igualitària entre la població, cosa que no és certa. Així, Extremadura, amb poc més d’un milió d’habitants, és objecte prioritari en la política de redistribució de la renda, mentre que aquests barris de Catalunya amb taxes de pobresa semblants a les d’Extremadura hi estan excloses.

Però n’hi ha més. Bona part de la riquesa de les regions pobres d’Espanya prové de transferències des de l’exterior, sigui d’altres comunitats autònomes o de la UE. Com saps l’adhesió dels nous membres (des de les repúbliques bàltiques fins a Bulgària), han fet redefinit les polítiques regionals de la UE.
Espanya a aconseguit “salvar els mobles” segons les paraules d’un diplomàtic professor meu que s’encarregava de les negociacions amb la UE sobre els fons de cohesió, de manera que fins el 2013 (crec) algunes de les nostres comunitats continuaran sent objectiu número 1 dels fons de cohesió de la UE. Però, i desprès? D’on traurà l’estat tot el diner que deixarà de venir dels fons de la UE?

Donades les xarxes de clientelisme existent en algunes comunitats, no em crec que l’Estat accepti eliminar aquestes transferències; crec que buscaran alternatives, si és que encara no les tenen, i em temo molt que una vegada més ens tocarà el rebre...

Finalment, no em sembla del tot correcte dividir el nombre d’habitants de Catalunya entre els diner que enviem a l’Estat. En primer lloc per que aquests diner no surten només de les unitats familiars, si no de les empreses especialment pymes.

Segon per que si no es paguessin, ningú no diu que es poguessin distribuir entre les catalans. Per altra banda, crec que hi ha molta gen que sí que està disposada a deixar de “donar la volta al món” (és a dir a sacrificar-se fiscalment), per transferir part de la seva renda a regions i a classes socials més desafavorides. Encara que aquests siguem una minoria, es una de les bases econòmiques de la societat on vivim.

El problema, com et deia, no són els principis en sí mateixos si no l’abús que se’n fa en el nostre nom.

Personalment hi ja coses que em preocupen encara molt més que tot això de la redistribució de la renda; com per exemple, el fet que els catalans no tinguem res a pelar dins l’administració de l’Estat espanyol. Com em va dir l’ambaixador d’Espanya a Albania, ara fa uns mesos “no ens hi volen”. L’Estat és d’ells, se l’han fet seu, em permès que se’l facin seu i fan tot el que volen sense donar explicacions. El problema per a mi, és estructural.

Normalment, les classes dirigents dels Estats, són aquelles que es reparteixen el poder polític, econòmic i institucional. A canvi, són les classes socials, que financen l’Estat. Al cap i a la fi és el seu propi Estat.

Al mateix temps les classes populars accepten aquesta distribució del poder, sempre que ells siguin l’objecte de les polítiques públiques i socials.

Dons bé, a Espanya això no funciona ben be així. Les classes socials que es reparteixen el poder tenen una forta component aristòcrata (no només per l’origen, si no també per pensament polític, valors...) en canvi qui finança l’Estat es la petita burgesia emprenedora, concentrada tradicionalment en tres o quatre comunitats autònomes, entre elles Catalunya. Dons bé el sistema el trobo del tot perniciós per que per una banda les classes dirigents de Catalunya, no formen part de les classes dirigents de l’Estat, un Estat que financen en gran mesura.

Però al mateix temps, tampoc som objecte de les polítiques de l’Estat. Només cal veure el diari cada dia per adonar-se que Catalunya no figura en les prioritats de l’Estat en matèria de polítiques públiques. Però fins i tot el cas d’Espanya és pitjor que tot això, ja que bona part dels fons de cohesió de la UE destinats a particulars del món agrari, acaben en mans de quinze o setze famílies de rancio abolengo. La Duquesa de Alba per exemple, és la persona que més rep per aquest concepte. Tota una perversitat del sistema.

En definitiva, jo no trobo pas malament que es redistribueixi la riquesa. Tot depèn de com es faci. Però el que tinc clar és que no necessitem a l’aristocràcia espanyola per a distribuir-la. Això és una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, al cap i a la fi són els nostres “cuartos”. No necessitem a Madrid per fer d’intermediaris; i com diu la dita castellana “quien parte y reparte se lleva la mejor parte...”. Però aquí el problema el tenim en la nostra pròpia classe dirigent. Tot just ara comencen a despertar-se... veurem fins on arriben.

Bé noi, no et voldria entretenir massa amb la meva filosofica politica de pa sucat amb oli.

Salutacions

Albert Pont