Ara deuen estar discutint Zpmentider i l’encarregat Pepe la manera com ens poden vendre un finançament millor però mantenint un dèficit fiscal.
Ha calat molt en la nostra classe política que Catalunya ha de tenir per força un dèficit fiscal solidari, i això porta a que la discussió entre uns i altres es si ha de ser del 9,8 % actual o hem de trobar un topall a la alemanya que l’acosti a un 4%. L’únic problema es que estan tots equivocats, expressament i interessadament equivocats, perquè parteixen de una base falsa.
Molta de la inversió feta per l’Estat a Madrid es considera “no regionalitzable” perquè es clar i notori que Madrid es la capital de l’Estat, i es veu normal una major despesa allí al concentrar-se totes les comunicacions.
La qüestió es que Catalunya es zona de pas. Es zona de pas per a un AVE Madrid-París, es zona de pas per a les comunicacions elèctriques, es zona de pas per a les comunicacions per carretera.
Així veiem que Madrid te una inversió “no regionalitzable” però voluntària, perquè es zona de pas perquè volen, i en canvi moltes de les inversions amb que fa anys ens tapen la boca son forçosament fetes aquí perquè som zona de pas real.
Així dons, no ens podem comparar amb la geografia alemanya dons allí tots els lands son zona de pas, i per tant el càlcul de les inversions es just, però aquí al ser Catalunya l’istme d’una península, per nassos les inversions en infraestructures que comuniquin Espanya amb Europa han de passar per aquí, al menys la majoria.
Tenim també una altra inversió que hauria d'esser no regionalitzable que es la del recolzament a l’idioma al que el govern espanyol esta obligat per la seva Constitució. Recentment s’ha publicat que el cost actual del català representa uns 85 €/any per habitant a Catalunya. Fixeu-vos que encara no tenim totes les pel·lícules, ni tots els diaris, ni totes les revistes en català. Aleshores aquets 85 €/any es el que ara es gasta, no el que seria òptim, i estem parlant només de 61 M€., als que s’haurien d’afegir la part corresponent que ens toquessin dels més de 100 M€ del pressupost del Instituto Cervantes, i també tots els altres ajuts governamentals que ara es concentren en el castellà.
Es evident dons, que els negociadors catalans haurien de tenir en compte aquestes dues excepcions:
Un topall màxim del 4% de solidaritat ( i que no varies la nostra posició en l'aportació al PIB), considerant qualsevol infraestructura que comuniqui Espanya amb Europa com a no regionalitzable, i tenint en compte també com a no regionalitzable la despesa de protecció al idioma, seria el topall acceptable.
Menys d’això seria una presa de pel i espero que els dos partits catalanistes no ho signin i acabin ja amb aquesta pantomima, i si es precis, possin la oportuna denuncia al Tribunal d'Estrasburg reclamant que ens tornin tots els calers que Espanya ens ha cobrat de mes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada