EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA
I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR
"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.
NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?
ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.
EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.
CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.
DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?
Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
AVUI 26 d'abril del 2009
1 comentari:
Clar, clar. Per això ell (Pujol) va lluitar tant per un nou Estatut i molta mes sobirania per a Catalunya i va renunciar a ser declarat "español del año" per ABC.
Publica un comentari a l'entrada