BARÇALUNYA ( els Barça Globetrotters i Catalunya )

Des de sempre la gent ha tingut delit per fer comparances entre el Barça i Catalunya, confonent les victòries de l’equip de futbol amb victòries politiques. I es ben cert que s’assemblen, i potser massa, i si es així del que es tracta es de com treure ensenyances de l’equip vers la nació.

A l’historia recent d’ambdós tenim la figura del bruixot, el que tot ho sap, el gran guru, Cruyff/Pujol, al que malgrat els estirabots Romerito/Pacte amb Aznar, una majoria reverenciava sense manies.
Malgrat això, els mes grans del lloc no obliden al líder històric real, Kubala/Macià, ambdós amb una sèrie d’altres noms de la pedrera eren capaços de grans èxits, molt mes grans que els dels bruixots recents.
Aquests bruixots recents guanyaven les lligues de xurro a Tenerife o una (si, només una) Copa de Europa, a la prorroga, d’un xut d’un defensa, i perquè la defensa (d’un equip que ja no juga la primera divisió italiana) es va apartar, i a això li van dir “dream team”.
L’altre bruixot, de fet, va viure molts anys del “coixí moral” de la manifestació del 11 de setembre de 1977, i va aconseguir algunes victòries, però també vistes ara des de la llunyania ens semblen molt insuficients.
Ara, ambdós bruixots es dediquen a recordar-nos el seu ascendent, un amb conferències/esmorzars i l’altre amb el seu article del dilluns (que fàcil es opinar dilluns).

Tots dos bruixots, han tingut “dofins”, Rijkaard/Mas, però aquets malgrat els seus èxits aparents, no han acabat de engrescar l’afició, perquè no tenen la genialitat dels mestres, i han caigut víctimes de la seva poca sang, un en regalar dues lligues seguides a l’enemic, i l’altre guanyant dos cops (també) les eleccions però no aconseguint el recolzament majoritari per a dirigir el país.

En ambdós casos, club i país, tenim també la figura de la grisor disfressada de gestoria. En Núñez va durar molts anys, esperem que en Montilla no en duri tants, però tinc els meus dubtes, si no canviem.

També club i país tenen l’entorn. En el cas del club sempre son perdedors electorals, amb l’únic fi de tocar el voraviu a la junta del moment. En el cas del país, l’entorn son tots aquets intel.lectualots, que dia a dia, des de tots els diaris, pregonen i profetitzen el que han de fer els politics, però ells mai es mullen en la piscina. L’aigua de la política catalana deu ser molt freda per a que només es mullin professionals del no res i experts en menys.
Al mateix temps, el -isme del país (l’entorn), es ple de plataformes unitàries desunides, gent que vol tenir dret a decidir, però decideixen coses diferents, gent que es reagrupa desagrupant-se, i tants i tants cercles, fundacions i associacions totes elles amb el mateix fi teòric, però amb una atomització que només justifica el que els seus membres tinguin una cadira, o molts d’ells varies.

Però aquest any el club ha trencat el malefici, i ja no s’assembla al país. Un noi de la pedrera, que sap qui era Kubala, i Basora, i Ramallets, i Gamper, i tants altres, a més del maleït Cruyff, està dirigint l’equip amb molt d’esforç i treball, molta disciplina, i amb molta organització. Jo no se si ho guanyarem tot o no guanyarem res, però el camí es el correcte, perquè el fonamental no es seguir a en Pujol, sinó saber que existí un Macià, un Basset, un Claris, uns Colom, un Jaume d’Urgell, i si molt estirem, un Indibil.

Esperem que club i país es segueixin assemblant, i els resultats de l’equip d’en Guardiola només siguin un anticip del que es pot fer amb el país, amb unió, treball, esforç, disciplina i organització.