Convergència diu NO a una Catalunya hipotecada"

"La cistella d'impostos prevista en l'Estatut obliga a majors ingressos"

"El principi d'ordinalitat, bàsic per a la renda per càpita, no es compleix"

"L'acord només té una lògica: salvar el tripartit un any abans de les eleccions "

El divendres, a Madrid el dia era clar i "velazqueño". A Barcelona, amenaçava tempesta. Sota un cel encapotat, Artur Mas va acceptar pujar al terrat de la seu de CDC al carrer Còrsega amb el fotògraf de La Vanguardia.

Al llarg de la conversa, Mas es va expressar amb claredat sobre el gran tema de la setmana, es va deixar seduir de nou per la figura del català emprenyat, però suavitza el to. Està modulant. Mas és un home cartesià que veu l'oportunitat de reagrupar a tot el catalanisme disconforme. Ens estalviem, per tant, els nùvols negres.

Sobre un fons sever, perfora l'acord de finançament de la Generalitat millor publicitat de tots els temps. Arrenca: "Molta propaganda, però no es compleixen ni les xifres, ni el model ni el calendari".

Comencem per les xifres.

L'Estatut diu que Catalunya té dret al 50% de l'IVA, al 50% de l'IRPF, el 58% dels impostos especials (benzina, tabacs, alcohol i altres), al cent per cent de la resta dels impostos, i a zero de l'impost de societats.

Aquesta és l'anomenada cistella d'impostos.

Si l'apliquem als pressupostos de la Generalitat del 2009, significaria uns ingressos de 5.630 milions d'euros.

No estarà vostè pujant el llistó?

No, no. Deixim seguir.

Acceptem que el rendiment de la cistella d'impostos es Escalona en tres anys, fins al 2011. Els 5.630 milions no han d'arribar de cop.

Encara així les xifres del nou model segueixen quedant molt per sota: El primer any, 2.100 milions; el segon, una mica més; el tercer, gairebé tres mil, i el quart any-fora de calendari-, els 3.800 milions que aquests dies estan sent presentats com la xifra màgica.

Això no és tot. En el document presentat per la vicepresidenta Elena Salgado al Consell de Política Fiscal i Financera de dimecres passat no apareix cap xifra més enllà de l'any 2010. I el compromís de l'Estat per a les següents anualitats? Misteri.

Misteri vol dir que seguirem pendents de la discrecionalitat del govern espanyol de torn. Per això vam fer el nou Estatut?

Cada vegada que s'ha renegociat el finançament autonòmic hi ha hagut ball de xifres.

Però el d'ara no és un ball, és el mercat de Calaf! Puigcercós dóna unes xifres, Castells altres, sempre basades en un creixement dels ingressos tributaris del 3%, circumstància del tot impossible donada la crisi econòmica. Previsions sense fonament sòlid ni garantia, i dites a crits com si estiguéssim en una subhasta.

Anem al model.

L'Estatut estableix una qüestió clau sobre el model: el respecte del principi d'ordinalitat. És un punt poc conegut, però molt important.

Què significa? Significa que Catalunya no pot perdre posicions en el rànquing de la renda per càpita amb el pagament a la solidaritat interterritorial. Sense aquest pagament, Catalunya seria la tercera. Efectuat el mateix, en algunes estadístiques apareixem en el novè lloc. La solidaritat no pot empobrir-nos. El principi d'ordinalitat no es compleix amb el nou sistema i per emmascarar, el tripartit diu que estarem "per sobre de la mitjana". No és el mateix.

Acceptar aquesta desvirtuació des del Govern de la Generalitat de Catalunya em sembla molt greu i de cap de les maneres Convergència i Unió ho acceptarà.

Repeteixo la pregunta: per què vam fer el nou Estatut?

El calendari.

Abans, permeti'm dues coses més sobre el model.

En l'acord no figura cap dels quatre paràmetres de ponderació de la població (immigració, població amb risc d'exclusió, diferencial del cost de la vida, i densitat urbana) que podien afavorir a Catalunya. Cap!

I cap referència al consorci previst per l'Estatut per gestionar, d'entrada, la recaptació de l'impost sobre la renda. Per tant, el model no es compleix.

Per a què vam fer l'Estatut?

Quines són les seves objeccions al calendari?

L'Estatut diu amb tota rotunditat que el nou sistema de finançament ha d'estar plenament vigent l'any 2011. Per poder exhibir la xifra màgica dels 3.850 milions, el tripartit ha afegit un any més. La qual cosa significa un any més sense possibilitat de sotmetre el sistema a revisió.

Conclusió: les xifres no quadren, el model no es compleix i es salten el calendari. Per a què vam fer l'Estatut? Aquest acord no busca el compliment de l'Estatut, busca una altra cosa.

Què busca?

Busca mantenir en peu el tripartit. L'objectiu era salvar el tripartit de les seves contradiccions. El sistema de finançament s'ha supeditat a aquest objectiu, peti qui peti. No m'ho invento jo. El mateix conseller Joan Saura ja ha avançat que el tercer tripartit està dissenyat. Més clar, l'aigua.

CiU diu no, però quin és el tamany real d'aquest no?

El no de Convergència té una mida molt clara. No és un no enfadat, ni irritat ni díscol, ni és un no pel simple fet de dir que no.

El no de CiU són mans lliures per al futur, un no a una Catalunya hipotecada. Si el tripartit, per salvar-se, accepta recloures dins d'una gàbia, CiU diu no per poder obrir les portes d'aquesta gàbia. Interessa a tots els catalans que CiU no quedi presonera i d'aquí a un any pugui demanar el pagament de tots els deutes. S'ha incomplert el contracte i nosaltres hem de ser coherents, malgrat la campanya d'intimidació que s'ha desplegat.

Intimidació? És una paraula forta, en què es basa?

En la pura evidencia. Aquesta setmana ens han dit de tot. L'aparell de propaganda socialista ens ha acusat de tenir una actitud antipatriótica, de ser gent enfadada que no accepta la derrota. Us sembla poc?

Quan CiU governava, era pragmàtica; ara, a l'oposició, és rigorista. Vostè va pactar amb molt de pragmatisme el sistema de finançament de l'any 2001 amb el govern Aznar, presentat llavors com un acord molt positiu.

Sí, vaig pactar el sistema de finançament del 2001, però després va passar una cosa molt important: es va aprovar el nou Estatut. Vaig negociar el sistema del 2001 i després, estant en l'oposició, vaig negociar l'Estatut del 2006. Qui més m'ho van retreure ara ho obliden. No, aquesta comparació no és lícita. El nou Estatut ens situa en un altre marc i a ell ens debem.

Si no entenc malament, retreu a José Montilla que es comporti com Artur Mas l'any 2001, en un moment en què ja no està obligat a això.

Bé, pot interpretar així. Amb l'anterior Estatut, tota revisió del sistema de finançament estava supeditada a la LOFCA (llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), la qual cosa obligava a una negociació completament diferent, en la qual el president Jordi Pujol va tenir el mèrit d'aconseguir molt bons resultats.

Repeteixo la pregunta: per què vam fer el nou Estatut?, ¿Per incomplir-lo?

Durant tres anys, els politics hem dit a la societat catalana que el nou Estatut era fonamental per al finançament del país. Què pretenen dir ara, que per aquell viatge no feien falta tantes alforges? Pretenen dir que ja no hem de ser exigents? L'Estatut del 2006 va significar un canvi d'etapa i a això hem d'atenir.

Lluny de dissoldre's com un Azucarillo, CiU ha seguit participant en la governació de Catalunya des de l'oposició. Va ser decisiva en la negociació de l'Estatut i acaba de pactar amb els socialistes la nova llei d'Educació. CiU també ha participat en els grans acords programàtics sobre immigració i infraestructures. Per què no ha estat present en la negociació del sistema de finançament? Perquè no ha volgut, o perquè no li han deixat?

Hem volgut estar i hem estat en alguns moments, però en una posició molt secundària. El PSC només ens oferia una cosa: fotografies. La seva proposta era la següent: negociem nosaltres i vosaltres esteu al nostre costat sense importunar; a canvi, sortirem tots junts a la foto.

A aquest esquema vam dir que no. La nostra condició era una sola: complir l'Estatut al cent per cent. El PSC no la va acceptar perquè comportava un risc d'enfrontament amb el PSOE. El PSC mai no ha estat disposat de veritat a trencar o tenir un molt seriós enfrontament amb el PSOE.

Per tant, Convergència i Unió, de tradició pragmàtica, ha adoptat una actitud rigorista: Estatut al cent per cent o res.

No, rigoristes no, fidels a l'esforç realitzat.

Repeteixo de nou la pregunta: per què aprovem un nou estatut?, ¿Per a incomplir-ho?

L'aprovarem per obrir una nova etapa i hem de ser conseqüents amb això.

No estem pegant un cop de puny sobre la taula. Estem dient que no amb un sentit positiu i constructiu, per a que Catalunya no quedi engabiada i hipotecada.

Durant aquesta darrera setmana, CiU ha aconseguit transmetre en tot moment aquest missatge positiu i constructiu?

És possible que no, perquè costa i perquè nosaltres no tenim el gran aparell de propaganda del PSC. I durant aquesta setmana ha hagut molta propaganda i molta retòrica, moltes ganes de confondre l'opinió pública i moltes ganes de intimidar l'adversari. Tot plegat.

Propaganda, intimidació de l'adversari i confusió. També han estat víctimes d'aquesta ofensiva, les entitats que han recolzat l'acord, com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment i els sindicats?

Aquestes entitats sempre han estat d'acord amb qualsevol sistema de finançament. Recolzaren els acords amb Felipe González, els acords amb José María Aznar i, ara, amb José Luis Rodríguez Zapatero. Res de nou.

Se sent en tensió amb aquestes entitats catalanes?

No, no, en absolut. I he d'afegir que cap d'elles m'ha demanat que CiU es sumés a l'acord, cap. I vull afegir una altra cosa: l'aspiració de CiU és tenir al seu costat a la majoria del poble de Catalunya. La gent a peu de carrer. Si la nostra posició és entesa per una majoria significativa del poble català, nosaltres ja ens donem per satisfets.

Perquè una cosa és el que respiren algunes elits, i una altra, el que es respira al carrer. No són móns sempre coincidents.

En algun moment d'aquesta setmana, s'ha sentit aïllat?

No, aïllat, no. M'he sentit objectiu principal d'una gran campanya de propaganda. Mentre tinguem la calor del poble de Catalunya, CiU mai se sentirà aïllada.

Miri, els catalans són-som-possibilistes en molts sentits, però també som un poble que es vol fer respectar.

Encara que entenc el que li passa al tripartit.

Què és el que comprèn?

He estat conseller d'Economia durant tres anys i sé el que és tenir dificultats per pagar la nòmina. Ho sé. Per això, la nostra crítica no vol ser aspra. Ens fem càrrec de les seves dificultats. El tripartit té la missió de gestionar el present, l'estricte present; ia CiU li toca preservar el futur.

Tanmateix, vostès podien haver jugat una basa potent per estar presents en la negociació financera i imposar condicions. No és cap secret que en plena crisi econòmica, el Govern Zapatero necessita més que mai l'estabilitat parlamentària. I CiU té deu diputats al Congrés. Han jugat bé les seves cartes a Madrid?

El president Montilla ens va dir que la negociació era assumpte seu. No us hi fiqueu. Doncs no ens hem ficat.

I no ho hem fet també per un altre motiu: nosaltres no tenim per què ser la crossa constant del PSOE a Madrid, sent oposició a Catalunya.

Ens ha buscat el PSOE? El PSOE més bé ha dit que CiU i al PNB ja no els vol com a socis de referència. El PSOE ja no té la visió de Felipe González. El PSOE de Zapatero prefereix a Izquierda Unida i a la Unió del Poble Navarrès.

No passa res. Està en el seu dret.

Què faran a la votació dels pressupostos generals de l'Estat del 2010?

Encara no està decidit. Però en els dos o tres darrers pressupostos de Zapatero hem votat en contra.

El senyor Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona, ha declarat en data recent que Catalunya està fent el ridícul i es dirigeix a la provincianizació ...

I alguns s'han esquinçat les vestidures. Aquí tothom pot opinar del Barça i ara resultarà que el president del Barça, que és una entitat molt representativa, no pot opinar del país. Pot agradar més o menys, però té dret a parlar.

Comparteix vostè aquestes opinions polítiques del president del Futbol Club Barcelona?

Això no li respondré, perquè ni vull entrar en polèmica amb ell ni utilitzar-lo en el meu benefici.

Encara es troba vostè en fase notarial?

?

Encara continua vigent l'acta notarial de la tardor del 2006 que li impedeix pactar amb el PP?

Escolti, aquí els únics que pacten amb el PP són els socialistes.

Han pactat a Euskadi i a Catalunya acaben de pactar-amb el suport d'ERC-una majoria no nacionalista en el Consell de Garanties Estatutàries.

I ull a la dada, el PP s'ha abstingut en el Consell de Política Fiscal i Financera. Hauria fet el mateix el PSOE, d'estar avui a l'oposició?

Aquesta vegada, malgrat algunes sortides de to d'alguns dirigents seus a Madrid, veig al PP menys guerrer.

Crec que estic autoritzat a utilitzar l'expressió "català emprenyat". És aquest avui l'alè vital de CiU?

Ja li he dit que no parlo des de la irritació, però també li dic que prefereixo molt més a un català emprenyat que a un català passota. L'emprenyat pot reaccionar; el passota sempre claudicarà.

No tem que tant "emprenyament" acabi generant abstenció en el propi electorat nacionalista?

El principal adversari de CiU és avui l'abstenció. I per combatre el passotisme, cal tenir posicions clares.

Què espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut?

Estic a l'espera.

Si el Constitucional mina, rebaixa o dilueix l'Estatut, l'incompliment de contracte serà total. I tots ens veurem abocats a una molt seriosa reflexió sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

www.lavanguardia.es

ENRIC JULIANA

Barcelona

19/07/2009