Ara ja podem afirmar que existeixen dues maneres de veure la política del país:
La de sempre, dels imbècils del PSUC disfressats de capità enciam, la dels “julais” del PSOE amb un pseudocatalanisme del S XIX, la dels que fan servir banderes estelades per a fer bonic a les seves joventuts però que naveguen sempre amb l’ambigüitat, i la dels perduts com un pingüí en un desert, que es preocupen per si el TC espanyol pot modificar els estatuts d’altris. I tots ells amb fortes herències del franquisme: el nepotisme, l’opacitat, i la corrupció.
I una de nova, que funciona amb l’estil d’en Pep Guardiola, en equip, sense renuncies, verticalment, i de cara a barraca sense perdre el temps en tonteries: R cat.
Surten enquestes que afirmen que Rcat traurà 15 diputats, i els d’ERC baixaran a 9. Enquestes interessades naturalment, perquè a Rcat procedents d’ERC només hi ha un 30% de militants. Fins aquí el camí era senzill, no només pel propi encert sinó per lo fàcil que ho havien posat els primers adversaris calabresos, però no s’ha d’enganyar la gent de Rcat, a partir d’aquí comença la pujada, perquè ara s’ha de prendre vots als de Convergència Indeferent, i als de la Psalanje.
A CiU serà senzill, gracies a que dormen la seva hibernació i només desperten de quan en quan per fer un mos i llegir les seves pròpies enquestes, i perquè , a mes, veuen a Rcat com una eina per restar vots a ERC i impedir el tripartit.
Als de la nova Psalange serà mes difícil dons tenen un electorat mes clientelista, als que s’ha de convèncer ja no per arguments patriòtics, sinó amb arguments d’interès personal ( benefici social de l’independència).
Només voldria pensar que els representants elegits son realment representants del territori, o potser caldrà molt aviat corregir-ho, o crear un Consell Nacional que realment, no només representi el territori, sinó la implantació real en cada territori.
Per altra part penso que hi ha gent que està confosa amb R-cat, i que quan en Carretero parla de crear una gran candidatura transversal, en comptes de referir-se a altres partits mes grans, es refereix a plataformistes o a partidets de 10 persones. I aquets “es reserven” per al gran moment en que pactaran amb Rcat. Com molt be s’ha dit des de Rcat, qui vulgui entrar que faci cua, i tots aquets intel•lectualets o plataformistes, que es posin a la cua com tu i com jo, o que es retirin, i tanquin la paradeta.
No fer-ho així es deixar la porta del darrere oberta a gent molt poc desitjable.
Però a mi no ha estat l’assemblea el que mes m’ha convençut, ja sabeu que cadascú tenim uns inputs personals, de vegades fins i tots secrets per a un mateix, que ens fan prendre decisions. I jo en comptes d’anar a l’Assemblea em vaig quedar a casa i vaig posar als meus fills un DVD anomenat “El coronel Macià”. Al acabar em vaig adonar de com s’assembla en Carretero a l’avi, no només físicament, sinó, i això es l’important, per la singular manera d’entendre la política, directa, arrelada i propera al ciutadà, sense esquerdes.
No se si el primer cop que Carretero es presenti com cap de llista el resultat serà com el 14 d’abril o com serà. El que si veig es que amb el “sistema de joc” d’en Carretero, trigarem mes o menys, però acabarem fent el cim, o el triplet.
Només un prec, que per anar mes depresa en arribar, no ens deixem part de l’equip a mitja pujada. A Rcat han d’haver representants no tant sols de la “comunitat autònoma espanyola de Catalunya”, sinó de tots els territoris de la Nació Catalana, perquè es d’això del que estem parlant, oi senyors?.
5 comentaris:
M'agrada molt el que escrius. Només una puntualització respecte al que dius al final. Seguint el teu simil del cim, jo diria que no hem de pujar tots junts "al ritme del més lent". El que cal és que el que pugui pujar més ràpid, arribi al cim i despres despenji cordes per a que els altres puguin pujar millor. S'ha de pujar al cim el més rapid possible, perquè aquest cim te una caracteristica: cada dia s'allunya més i si ens despistem, pot arribar a ser inasolible, com ho es avui pels nostres companys d'ascenció.
I això t'ho diu un valencià d'origen que cada vegada que va al seu poble se li encongeix el cor.
Joan, d'acord amb tu, pero es molt important el concepte, i que hi hagi gent de la Franja, de la Catalunya del Nord, de Balears, i de València a l'organització es bo.
Si desprès nosaltres recuperem les Constitucions, i això obre una porta a que valencians recuperin els seus Furs, em sembla collonut treballar per fases, pero no ens hem d'autohipotecar nosaltres mateixos ni renunciar a res.
Gràcies pel comentari
Ja en som més de 2.800!! Això no hi ha qui ho pari!!
Salut i Pàtria!
jo sóc un d'aquests que tu anomenes plataformistes morts de gana, de partidets frikis de 10 persones, mala gent que voldria colar-se per la porta del darrere al vostre paradís i que facin cua com la resta per entrar.
Noi, amb aquestes formes desmotiveu que feu pot els que voldríem veure una alternativa aglutinadora (i no a l'estil Borg, per si ets trekkie, ja entendràs què vol dir). Aquesta forma de menysprear tothom no sé si és convergent o esquerrana, això no ho sabria dir, però sí que denota que sols penseu en termes de "Partit", en els termes de sempre. I desmotiva un munt :(
Benvolgut anònim, res mes llunyà del meu concepte de la politica que l'estil Borg (l'assimilació està en marxa, la resistència es fùtil). Es mes, t'asseguro que com trobi algun Borg a R-cat tindrà problemes amb mi.
El que si crec necesari es canviar d'estratègia. Portem 30 anys de plataformes i no ens ha servit de res. Quan tots ens hem aplegat darrere un líder (Macià) es quan millor ens ha anat, pero d'això a "adhesions iquebrantables" va molt troç. Jo crec bàsicament en la discusió politica i la participació total de les bases en qualsevol projecte. I si no es aixì, seré el primer en marxar.
Publica un comentari a l'entrada