15.5.10

Monarquia catalana


Moltes persones pensen que l’Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d’Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l’Estat català? Ja Cambó responia “Monarquia? República?: Catalunya!”, i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: “Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n’hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d’assegurar existències”.

Des d’aquest punt de vista, no és rellevant que el catalanisme, especialment d’esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l’Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d’això, sinó de l’Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu “escrúpol de monja” favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

Si només ens fixem en la probabilitat, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s’ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d’Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l’Estat propi és l’objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d’ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l’oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d’una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.

Dos són els escenaris que recomanen l’adopció de la forma monàrquica, si s’esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l’establiment i consolidació de l’Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d’Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s’esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d’Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s’esdevindrà si els espanyols s’avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l’acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l’establiment de l’Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s’esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l’Estat català un plus de visibilitat, especialment si s’adopta una dinastia altament visible al món i seguint l’exemple noruec s’entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d’Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d’Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l’hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l’establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.

En conclusió, el futur Estat català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l’objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d’Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l’objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d’aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui “escrúpol de monja”, en paraules de Sales, no té cap mena d’importància. Per assolir la independència s’ha de fer, per dir-ho a la valenciana, “lo que més convinga, lo que faça falta”. Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!

Alfons López Tena
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/05/monarquia_catalana_98346.php


Als arguments d'en Lopez Tena cal afegir mes avantatges:


1 _Assumir la forma monàrquica ens permetria explicar la nostra independència tant a Europa com a Espanya com una DEVOLUCIÓ, com una recuperació dels nostres Drets i Llibertats, de les nostres Constitucions de 1705, allunyant així la idea d'una revolució o d'un nou conflicte.

2_ En cas de que Catalunya proclami una República els territoris seran les actuals quatre províncies espanyoles. Si esdevé monarquia, amb la recuperació de les nostres institucions, el territori del Principat de Catalunya comprenia també la Catalunya del nord, la franja de Ponent, les Balears i les Pitiüses.

3_ Al tractar-se d'una recuperació, serien vàlids tots els tractats internacionals signats per Catalunya d'abans de 1705: per exemple el tractat d'Almiçrà de 1244 i el de Corbeil de 1258, deixant sense efecte, per tant, el Tractat dels Pirineus i el d’Utrecht, per il•legals, al no haver estat signats amb l'autorització de les Corts Catalanes.

4_ Si Catalunya pot recuperar les seves Constitucions deixem el camí obert a que València recuperi els seus Furs, i es pugui sumar a la Confederació Catalana.

5_ La proclamació d'una República regala part del territori a Espanya (i França), i amnistia tot l’espoli des de 1705.(1659)

6_ L'independència per la via republicana pot arribar (si som molt optimistes) a tenir un recolzament popular i democràtic del 55%. La Devolució, la separació sense traumatismes d'Espanya, es una idea que podria tenir molt mes suport democràtic i popular. (90%, si fem cas de la votació del Parlament per l’últim estatut)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

ONDIA QUIN ACUDIT¡¡¡¡
L'UNIC VINCLA LA CORONA....AIXI EN FRET,NO ESTA MALAMENT VIST,POTSER SI QUE PODRIA "COLAR"
JUGANT AMB BCN-

murri ha dit...

Un "post" excel·lent des del començament fins a l'URL de l'avui, a la part final la cosa ja fa figa

republicà ha dit...

Si una monarquia catalana faria vàlids els tractats firmats abans de 1705, el fet que França sigui una República ja trenca els tractats firmats pel Regne de França, no?

Anònim ha dit...

Els estats hereden tot, independentment del mode de govern o del color polític. Nosaltres recuperariem el mateix estat. França ja es el mateix estat.

Anònim ha dit...

Llavors els Borbons no serien els hereus escollits sinó els Austries a qui les Corts Catalanes van donar suport.

Anònim ha dit...

Es tracta de reconèixer la realitat històrica dels diferents pobles de les Espanyes. L'antiga monarquia amb la Casa d'Àustria i posteriorment amb la Dinastia Carlina Borbònica van manifestar un compromís de fer de Catalunya el antemural d'Espanya, durant la guerra de Successió entre 1702-1715, i posteriorment amb el carlisme, partint de l'any 1833, el Carlisme va manifestar el mateix sentiment en els territoris forals, i SMC Don Carlos VII va jurar públicament els Furs de Biscaia, volent fer del Senyoriu de Biscaia el antemural d'Espanya. Allò va significar la veritable pretensió de lliberar cadascuna de les Espanyes peninsulars, perquè hem de recordar tots, que els Reynos que van existir a l'interior de la Corona de Castilla van tenir Furs, simplement que els van perdre en el fatídic any de 1522, quan la revolta dels Comuners de Castella contra Carles I d'Espanya.
La idea principal és alliberar les Espanyes, no humiliar a ningú i sobretot, si diem respectar, defensar i legitimar la Tradició monàrquica catalana, no podem ignorar la reclamació legítima i històrica de la Dinastia Carlina al Tron de la Corona d'Aragó, vertebrant les Espanyes en una Monarquia Confederal, el titular sigui SMC Don Carles Hug de Borbó,hereu legítim i històric de l'antiga Monarquia Catalana, basada en la Corona d'Aragó, suport de l'antiga Monarquia Hispànica, que amb el Reyno de Portugal va conformar una veritable Monarquia Ibèrica, vertebrant les Espanyes de manera Confederal. Aquesta i no altra, és la proposta del Carlisme.