18.12.10

I ARA QUE FEM ?


A vint dies de la pèrdua de la virginitat, m’adono que tinc molts companys que van perduts. Molts reagrupats estan absorts encara no comprenen que el que va passar el dia 28 era justament el que havia de passar. No podia passar altra cosa, es més, si hagués passat altra cosa, per exemple treure 3 o 4 diputats, hagués continuat l’autoengany.


Tots sabem que quan el Barça surt a jugar un partit amb el Madrid, encara que al marcador digui 0-0, el resultat real es que ja perdem per 1 o per 2 gols. Els gols que ens anul.larà l’àrbitre, els penals que ens pitarà en contra, o els fora de joc que no pitarà si son seus, o que si ho farà quan no son nostres.
Per tant, quan el Barça surt a jugar amb el Madrid ha de sortir convençut que juga amb el vent, les marees, i l’àrbitre en contra. No tenir en compte tot això, i esforçar-se el just, acaba sempre amb desastre.

Si clar, ara em direu que ens hem esforçat molt. Mentalitat espanyola, i perdoneu , que confon el treball amb la producció, que confon la quantitat amb la productivitat. Tota la campanya ha estat un absolut desastre a nivell organitzatiu, i menys mal que no teníem un potent departament de comunicació i propaganda, perquè s’hagués tornat boig. El mateix Madí posat a Reagrupament hagués acabat la campanya al manicomi.
Una campanya electoral es la simplificació del programa electoral, es parlar per les masses, es parlar per a que fins el tonto del poble entengui quina diferencia hi ha entre nosaltres i els demes. Es, futbolísticament, deixar-se de floritures, patada i cap a amunt, a barraca.! Una campanya electoral no es el partit, una campanya electoral son els cinc últims minuts del partit. Perquè el partit es juga sempre, dia a dia, opinant de tot el que passa al mon, al parlament del país veí, al parlament del nostre zoo, o fins i tot del que passa als ajuntaments, del que li passa al senyor Manolo, i del que li preocupa a la sra. Maria.

I nosaltres hem fet una campanya naïf, parlant de quants fills teníem, dient que érem gent normal, que podríem treure 10 diputats però portaríem una Constitució per a que els altres 125 ens l’aprovessin, ha ha. De que proclamaríem l’independència i marxaríem cap a casa i els deixaríem tirats amb el problema, naturalment, perquè nosaltres som plens de puresa.
I la gent, que es sabia, ha dit allò de “però hi ha algú mes?” i ha pensat “aquets son bona gent, però avui no es el seu dia”.

I com deia al principi, quan jugues contra el Madrid has de comptar amb l’àrbitre, i en aquest partit teníem un àrbitre que deia que era "moralment" nostre, però que ens ha deixat en orsai cada cop que li ha donat la gana, que ens ha putejat tot el que ha pogut, i que en definitiva, com molt be va dir en Ramon Carner, “treballa per l’enemic”.

La culpa no ha estat dels demes, la culpa ha estat tota nostra, de la nostra innocència i de la nostra puresa. I ara ve el moment de decidir si seguim sent innocents, o tornem a l’atac amb totes les armes que el sistema requereix. Ara ve el moment de decidir si volem ser, a partir d’ara, una associació de purs, o ens convertim en un partit organitzat, disciplinat ben liderat i amb una comunicació molt potent i comencem per atacar a les municipals, i nosaltres que sempre diem que HI SOM, i HI SEREM, no podem fer l’autista. Entrar als ajuntaments, defensar la regeneració democràtica i la bona gestió a la pràctica des de dins, i no només teòricament.

El PROJECTE DE REAGRUPAMENT val la pena. I es un projecte que no es pot vendre a aquell àrbitre malparit del que parlava abans, per tant és un projecte innegociable amb ningú que no accepti les tres branques del projecte, i oblideu-vos de suposades unitats que sumen zero.
REAGRUPAMENT: treball, regeneració, i independència. (aquest es l’ordre de prioritats real que ha marcat l'electorat). 

Els que vulgueu vestir-vos amb túniques taronja-burdeos i cantar mantres al temple del Garraf a mi no m’espereu. Si creieu que se li han de posar pebrots a la cosa, i anar endavant, som-hi.!

6 comentaris:

Ricard C. Estrada ha dit...

Estic totalment d'acord. Hem fet una campanya adreçada a nosaltres mateixos, a escoltar i dir-nos que som honestos, purs i gairebé perfectes. Això no ven al públic en general i limita l'abast del missatge. Hem fet igual que els testimonis de Jehovà que van repartint fulletons pel carrer amb cara d'embadalits i somriure beatífic.

Anònim ha dit...

Visió encertada...

Una altra cosa que ens ha fet mal, és cert aire "negativista" que desprenia en especial Carretero. Una expressió d'altra banda que entenc com molt natural i lògica, d'un país enfonsat en la misèria com el nostre, però això no vol dir que puguem que expressar el que sentim. La honestedat és probablement virtut humana numero ú, però cal ser més astuts i de vegades no dir tot el que pensem i somriure, convençuts de que el que projectem es farà realitat.

Jordi

Anònim ha dit...

Bàsicament estic d'acord. El que passa és que cal veure com ho organitzem tot això. Per la meva edat no em sembla correcte esser-hi al davant, però si donar suport a tot allò que signifiqui seguir lluitant per la independència de Catalunya. Benvolgut Miquel, en seguirem parlant en un futur.
Joan P.

Anònim ha dit...

predicar en el desert

eb

Indigeta ha dit...

Heu confós Internet amb la vida real, i aixó te un preu.

Low ha dit...

estic amb tu jordi.